Els darrers comentaris sobre les etiquetes m’obliguen a retornar sobre unes reflexions que vaig fer sobre A9.com i Gmail.

El problema de fons era el següent: si al meu ordinador intento només emprar programari lliure perquè és millor per les meves llibertats, com hauria d’actuar envers els serveis que se m’ofereixen a través d’internet? En altres paraules, com puc a través dels meus actes individuals afavorir una certa visió de la xarxa? Jo m’he construït aquest mini marc que crec que fa compatible l’opció del programari lliure a casa amb les opcions que prenc a internet.

Les preguntes més concretes són: Per què sí al Gmail amb POP i no al Gmail sense POP ? Per què els serveis tipus A9 no m’interessen? Convé que posi etiquetes enllaçant a Technorati? No els estic regalant massa PageRank? I què passa amb del.icio.us? Convé guardar-hi els enllaços? I la Wikipedia?

Començarem pel més negatiu. A9 no crec que ens serveixi per a construir una xarxa basada en el comú i la llibertat individual. A9 és un forat negre, t’atrapa i et pren la llibertat. Si hi allà hi guardo comentaris sobre les pàgines web que visito no els podré recuperar mai. Com més informació hi emmagatzemi pitjor serà perquè estaré cada cop més atrapat. A9 em pren la llibertat.

I el Gmail? La gent de Google ens deixen emprar un programari de molt bona qualitat, però que no és lliure, i un servidor de correu electrònic. Com que, de moment, és difícil tenir un servidor a casa, tenir una bústia d’1 GB es fa difícil si no és a través d’un servei com el Gmail. El problema és que el programari que usa el servei no és lliure, per tant, sempre seria millor emprar un servei similar que, a més de proporcionar-nos un servei gratuïtament, retornés a la societat el codi d’un bon gestor de correu (que al mateix temps retornaria a Google millorat). Aquí no es dóna el cas. El que sí que està bé, és l’accés via el protocol POP, així podem descarregar la informació. Amb Gmail som mestres de les nostres dades, això és bo, però no afavorim que Google aporti res a la societat.

I Technorati? El servei que dóna Technorati és molt bo. Però pot ser s’han passat de llestos. Si tothom etiqueta posant enllaços, tal com ells proposen, obtindran un PageRank fenomenal, pot ser massa i tot. És per això que em decanto per etiquetar el meu bloc mitjançant les categories del bloc, que també són reconegudes per Technorati. Això està millor perquè qualsevol pot fer un cercador que reconegui les categories, per tant, és un sistema més obert. Això vol dir que tinc pendent la reforma de les categories d’aquest bloc per a que funcionin millor en un paradigma d’etiquetes. Ara bé, em semblaria exagerat negar-me a etiquetar mai amb enllaços, finalment, si Technorati dóna un bon servei és just que li torni el favor a base d’enllaços, així tothom hi guanya.

El cas de del.icio.us és molt interessant. Del.icio.us em permet emmagatzemar i comentar els meus enllaços amb un sistema d’etiquetes. De fet dóna el mateix servei d’A9 (Diary + Bookmarks) però amb paraules clau. A més del.icio.us no m’atrapa: produeix una RSS molt enriquida amb altres vocabularis RDF per a poder treure’n les meves dades i fer-ne el que vulgui en una altra banda. És més, a part de beneficiar-me jo també es beneficia la comunitat. Tot guardant-me els enllaços per mi ajudo a reduir l’entropia internàutica: tothom pot veure què han guardat els altres sota una mateixa etiqueta. És més, del.icio.us també beneficia als enllaçats a base de PageRank (no he comprovat el robots.txt però suposo que no hi deu haver problemes en aquest sentit) i, a més, també beneficia a empreses privades com Technorati que poden emprar les dades de del.icio.us per innovar més i millor alhora que creen una retroacció positiva: és bo per del.icio.us que a Technorati n’emprin les seves dades. El que desconec és si el programari de del.icio.us és lliure, no ho he comprovat, però si ho fos, del.icio.us es guanyaria una bona plaça al meu cor.

Finalment toca parlar de la nostra estimada Wikipedia. La Wikipedia és un servei gratuït, una enciclopèdia, que al mateix temps és una obra social oberta a tothom, tots la podem enriquir i emprar-ne les seves dades, fins i tot per finalitats comercials, i, a més, és un projecte de programari lliure excepcional: el MediaWiki. Vaja que la WikiPedia sí que és un clar joc on tots hi guanyen. Val la pena donar-hi periòdicament uns quants euros, diria que ni Bill Gates té diners per pagar el valor que creen aquesta gent.

Tots aquests raonaments es poden i s’haurien d’aplicar a Blogger, Bloglines, Rojo, MSN Spaces i qualsevol altre servei internàutic.

Encara que ho sembli, la meva intenció no és que això esdevingui sermonet sobre què es pot emprar i què no es pot emprar a internet. Aquesta tasca la deixarem als savis de la Torah, doctors de la llei islàmica o teòlegs diversos. Simplement vull animar a la gent a pensar durant uns minuts quines conseqüències té emprar un determinat servei. Val la pena pensar quina és la web que estic fomentant quan obro un compte a Passport o l’obro a PuntBarra o la Wikipedia. Som lliures de fer el que vulguem, però hem de ser conscients que les accions individuals tenen conseqüències col·lectives importants. Malauradament els que desen els seus textos en .doc perquè ho fa tothom no s’han plantejat aquestes coses; i així ens va.

Jo em pensava que al Regne d’Espanya, un regne que no sento meu però del qual en sóc súbdit per haver nascut a Menorca, hi havia sufragi universal. Però la realitat em mostra que els que som temporalment a l’estranger no tenim dret a votar. Ja us vaig dir que al consulat em van dir que m’havia d’inscriure com a resident a l’estranger, però que no valia la pena si no m’hi quedava uns quants anys. Jo de moment no sé quant de temps em quedaré aquí així que no m’he inscrit. En el meu cas, com que visc a prop de la frontera, la solució semblava fàcil, demanar a la meva germana que em fes tots els tràmits per votar per correu i així jo agafaria el tren per anar a dipositar el meu vot a Correus a Barcelona. Però no! Vivim en un país molt intel·ligent:

Pere, he anat a correus i no m’han deixat agafar els papers x tu. M’han dit que
has de fer-ho al consulat……
????????????????????

ho sento…

hi ha abstencio electoral… i bravo… quantes mes traves mes emocionant!!!

Cal recordar que fa uns anys jo li vaig fer tots els tràmits menys el darrer, és clar, a la meva germana. Ara resulta que les coses es posen més difícils. Per votar per correu s’ha d’anar a Correus un mínim de tres vegades, una per demanar els formularis, una altra per enviar-los, i finalment, una tercera per dipositar el vot. He d’agafar el tren tres vegades?

Mentre els de l’ultradreta, animats pels hooligans de la Cope (bisbes, quan miro l’Evangeli no puc entendre que un home ple d’odi hagi de dirigir el programa matinal d’una suposada emissora catòlica, és a dir, universal), es dedica a atacar físicament als ministres, als ciutadans de bona fe se’ns posen problemes per exercir els nostres drets.

Anem a muntar una República a les illes Åland, al Pol Nord o en una fossa abissal?

Etiquetes: espanya, vot, correus, correos, dreta, democràcia

f Seguretat d’aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d’algú. Tenir molta, o poca, confiança en algú. Inspirar confiança.

Mentre encara n’hi ha que creuen que els projectes han de funcionar a base de “disciplina, ordre i autoritat“, internet ens està permetent construir projectes i comunitats a base de confiança. El cas de la wikipedia és paradigmàtic, jo confio que la gent escriurà i corregirà bé els textos. L’únic que m’assegura que allò que s’ha escrit és cert és la confiança en les persones que participen del projecte i en el mètode propi de les wikis. Amb les darrerament famoses etiquetes passa exactament el mateix.

Un bon exemple a més petita escala és l’associació Ciberpunk.org de la qual en formo part. El funcionament del diari Ciberpunk.net és un mirall del funcionament de l’associació. En aquest diari jo hi publico resums en castellà d’alguns dels escrits d’aquest bloc. El mètode és el següent: al meu servidor hi tinc una RSS amb els resums. Ciberpunk.net és un agregador que llegeix la meva RSS. Així per tal de publicar alguna cosa només he de modificar el fitxer RSS del meu servidor i, automàticament, surt a Ciberpunk.net. No hi ha cap control previ, ningú modera el que es publica. Ciberpunk.net es basa en la confiança entre els seus membres. Què passa si en algun moment la confiança es trenca? Doncs molt senzill, si és Ciberpunk.net qui no mereix la meva confiança simplement he d’esborrar la RSS del meu servidor. Per contra, si és a l’inrevés, Ciberpunk només m’ha de desenllaçar. Però aquesta situació no s’ha donat mai encara ja que la confiança funciona.

Diuen que en aquest món no et pots fiar de ningú, però internet ens està permetent crear projectes molt grans basats en la confiança mútua. Els que creuen que no et pots fiar de ningú reclamen transparència - tal com ens explica Juan Urrutia - així aquesta exerceix el rol de la censura ja que la gent no vol que tothom vegi les seves vergonyes. La transparència no deixa de ser una mena de repressió. En canvi, un món basat en la confiança és molt més positiu, fes-ho com vulguis, quan vulguis amb qui vulguis, però fes-ho bé. Confio en tu.

Suposo que aquesta és la raó que fa que trobem nefastos els actuals parlaments. Allà hi regnen el control, el desig de transparència i, sobretot, la desconfiança.

Aquest escrit l’he iniciat com a resposta a aquest comentari de Quasi un bloc.

Ja fa un temps que segueixo amb molta antenció i amb molt de gust el magnífic bloc den Mor: Bits des de Barcelona. Avui hi he trobat un parell d’escrits [1] [2] desencadenats per una classificació de la xarxa [i 2] feta des de Quaderns que em permetran comentar diverses coses que crec que són prou importants:

1. Per un cantó em fa gràcia la importancia que dónen des de Quaderns a la seva classificació. Diuen que “precisament el que preteníem era ‘pensar la blogosfera’“. En primer, vaig pensar que era una classificació divertida, un entreteniment més, llavors, quan he vist que realment es proposaven ordenar la blogosfera, no he pogut evitar pensar que viuen en un planeta molt diferent del meu. Encara no s’han adonat que a internet el treball més o menys aleaotori de moltes persones és molt més eficient que un treball dirigit i organitzat per un grupet de persones? Això és precisament el que fa interessant la viquipèdia o les etiquetes. És clar que es pot parlar d’una estructura de la xarxa, això es pot fer estudiant l’evolució dels enllaços, per exemple, o el tipus d’etiqeutes utilitzades, però, sincerament, jo aniria amb peus de plom i, sobretot, mai m’atreviria a fer la classificació definitiva.
2. Des de Quaderns han tractat les idees de Mor, que en aquest punt em faig meves, de “discurs anarcoide”. En sentir això no sé si riure o plorar, allà hi respiro un esperit “progressista” reaccionari típic del que està més a gust en un món ben estructurat i controlat en oposició a l’esperit de recerca dels que han fet possible la xarxa oberta, els estàndards, el programari lliure, els “commons”… Em preocupa especialment la frase: “En una paraula: sense disciplina, ordre i autoritat, el “nosaltres decidim” no porta enlloc.” A Ciberpunk.net no hi ha ni disciplina, ni ordre ni autoritat. En Mor ho ha descrit molt bé en un conte molt divertit.
3. Finalment tota aquesta història m’ha tornat a demostrar que els sistemes de comentaris no són adequats per a crear un vertader debat a internet. Compareu la resposta de Mor al seu bloc als comentaris al final dels escrits de Quadern. Quan un respon des de casa seva sempre s’implica més i, sobretot, s’hi juga la seva imatge.

Tot això ens demostra que l’actual estructura de la xarxa ens pot permetre construir un món més lliure, però cal que no oblidem el mot “construir” res no ens arribarà regalat.

Després de l’entusiasme amb les etiquetes de technorati hi ha una pregunta clau a fer-se: etiquetarà bé la gent els seus posts om en canvim passarà com amb les meta-tags de l’html? El tema és important perquè aquí, a diferència del que passa a del.icio.us, la gent etiquetarà els seus propis continguts. A flickr la gent també etiqueta les seves pròpies fotos i sembla que va bé… Funcionarà?

Jo crec que sí que pot funcionar ja que, finalment, la gent emprará les etiquetes per a ordenar el seu bloc, tal com si fossin seccions (Technorati considera les seccions com a etiquetes) i posar un milió d’etiquetes en un mateix escrit és contraproduent ja que estan a la vista (si no s’amaguen amb el CSS). El problema de les “keywords” de les meta-tags de l’html és que són amagades.

etiquetes:technorati, etiqueta, programari social

El primer cop que vaig descobrir el valor de les etiquetes va ser de petit; amb la meva mare sempre etiquetàvem tot objecte que m’emportava de campaments: raspall de dents, camiseta, xampú, calcetí, … qualsevol cosa susceptible de ser perduda. Jo sempre ho trobava exagerat, però, sincerament, la tècnica no fallava.

Idò ara les etiquetes estan revolucionant la manera de tractar la informació. Primer van ser flickr i del.icio.us, ara és Technorati. Aquí en teniu un exemple i aquí una explicació. L’avantatge del sistema de Technorati és que és universal ja que empra un atribut als enllaços, és a dir, qualsevol cercador en podrà emprar la informació. És obert!

A partir d’ara les formiguetes que som tots els internautes no només produirem tones d’informació sinó que la classificarem nosaltres mateixos. Pot ser, fins i tot, amb el temps ni ens caldrà el súper algortime googlelià; la intel·ligència col·lectiva haurà fet la feina. Cada cop necessitem menys intermediaris poderosos, tots som intermediaris de nosaltres mateixos.

Demà miraré com puc ensenyar al meu WordPress a etiquetar els escrits de manera òptima, tinc ganes d’emprar el rotulador màgic per ordenar el poc que produeixo.

Saber que una petita idea pot tenir tantes conseqüències m’ajuda a dormir bé. Idees “un clic” com deia no fa massa estona.

p.d. Technorati també suporta FOAF! Aquesta gent està guanyant molts punts. :-D

Començo a pensar que l’estat espanyol no vol que els que hem tingut la curiositat d’anar a veure què passa més enllà de les seves fronteres votem. Quan era a Suïssa ja m’ho vaig mirar i no vaig trobar la manera, així que no vaig poder votar en les darreres i trascendentals eleccions generals.

Ara que sóc a Tolosa de Llenguadoc he anat al consulat i m’han explicat que només puc votar des de l’estranger si sóc resident a l’estranger. Però jo ara no sóc resident a l’estranger, em convé estar empadronat a Menorca així que, pel que veig, em tornaré a quedar sense poder votar a no ser que algu em faci tots els tràmits del vot per correu a Barcelona i llavors jo agafi un tren i vagi a una oficina de Correus a votar… També podria anar a Andorra a fer tota la paperrassa, allà hi ha Correus però no tinc cotxe i anar a Andorra en moto amb la neu és molt perillós.

Tot plegat és molt depressiu…

Les aplicacions que més feliç em fan són aquelles que són simples i tenen una interfícies mínima, que s’integren bé en el meu escriptori Gnome i que fan una sola tasca de manera excel·lent.

Exemples: Gossip, Evince (encara no l’he provat però promet),Gnome-blog, Tomboy, Muine…

Suposo que entendreu que no pugui suportar OpenOffice i que estigui desesperat cercant una aplicació de gestió de correu que compleixi aquestes normes. Evolution és massa gran i complex i, per tant, l’he abandonat a favor de Thunderbird que és bo, però no s’adapta bé al meu escriptori…

No fa massa vaig sentir el ministre de la comunicació francès dir que el rol dels periodistes és cada cop més important perquè ells són els únics que poden garantir la veracitat de la informació. Aquesta posició tan idealista sobre el periodisme és molt comú i, al mateix temps, molt reaccionaria.

Un exemple: La wikipedia és una enciclopèdia que ha demostrat tenir articles d’elevadíssima qualitat. És ben segur que la wikipedia és molt útil per a molts periodistes, però, és clar, a la wikipedia és impossible traçar l’orígen de cap informació ja que aquesta es basa en la intel·ligència col·lectiva.

Els periodistes hauran de renúnciar a emprar les noves eines de coneixement o més val que s’actualitzin? Em sembla que ja sabeu què en penso de tot això.

Des de 1999, quan vaig començar a utilitzar GNU/Linux de manera regular, fins ara han canviat moltes coses. D’aquell KDE 1 fins al meu Gnome 2.8 l’aparença i l’usabilitat del sistema han millorat fins a un nivell que en aquell moment mai no hauria imaginat. Però encara hi ha un punt que no em té del tot satisfet: la gestió de paquets. Tot i que amb ubuntu tinc un sistema molt coherent pel que fa a l’ús diari (i això millorarà perquè ubuntu és molt jove) i disposo dels milers de paquets per Debian a un clic de distància, no entenc perquè he d’esperar fins a la propera versió de la distribució per emprar el Firefox 1.0. Aquesta situació es dóna cada vegada que es treu una nova versió d’un programa. Sé que hi ha repositoris amb backports interessants, però l’experiència em diu que els repositoris no oficials no són de fiar i, a més, afegir repositoris no és una tasca evident per un usuari de base. Des d’un punt de vista d’usuari no puc entendre que en un sistema nascut gràcies a la descentralització, la instal·lació de programes s’hagi de fer de manera centralitzada.

Podré mai tenir la seguretat que donen els sistemes de paquets actuals amb la facilitat que dóna un sistema d’instal·lació de programes completament descentralitzat? De nou l’eterna pregunta: per tenir seguretat hem d’estar centralitzats?