A través de la llista admpub m’ha arribat la informació que el projecte OpenOffice.org té problemes per a trobar col·laboradors. La notícia apunta que una de les raons de la manca de voluntaris és el propi codi que és un monstre carregat de característiques del plistocè.

Mai m’ha agradat OO, tampoc m’agrada l’equivalent de Microsoft, ni la resta de processadors que comparteixen el mateix paradigma. Recordo que quan emprava aquesta mena de programes perdia més temps en detalls superflus, com donar coherència als tipus de lletra emprats en títols, peus de foto, etcètera, que escrivint el propi text.

A la universitat vaig descobrir LaTeX. Aquest programari parteix d’un paradigma ben diferent: pensa en el que vols dir i com ho vols estructura que el programa ja s’encarregarà de la presentació. Però, és clar, LaTeX no és un bon sistema per processar documents en qualsevol entorn ja que un ha d’escriure codi, i això no sempre és eficient.

Una altra tecnologia per processar documents, aquest cop per a la WWW, és l’XHTML+CSS. Aquests estàndards són prou intel·ligents i, de nou, com el LaTeX, pretenen arribar al paradís de la separació absoluta entre contingut i presentació, cosa que aconsegueixen raonablement bé.

Un cop llegit això ja podeu imaginar cap a on vaig. Deu fer ja un parell d’anys, pot ser no tant, que vaig descobrir una aplicació que s’aproxima, una mica de refiló, a la meva idea de processador de text ideal. Aquest programa és TeXmacs. Els seus creadors s’han proposat fer un programa completament WYSIWYG (What You See Is What You Get ) que creï documents de la mateixa qualitat que LaTeX. De fet, un cop creat el PDF, un no sabria diferencia entre LaTeX i TeXmacs. Però, malauradament, el referent dels seus autors no és el que surt del món Gnome, sinó Emacs. És a dir, el programa acaba essent un monstre inusable.

El meu processador ideal és molt senzill. Té una interfície “un clic”, al més pur estil Tomboy, l’usuari només pot dir què són les coses (títols, seccions, llistes, equacions,…), però no pot dir com són, i això ha de ser sense excepcions. El programa duu una col·lecció suficient, però no excessiva, d’estils i definicions de tipus de document. A part, per als usuaris avançats, hi ha una aplicació bessona (separada) que permet modificar aquests estils, com qui modifica el CSS d’una pàgina web. Els documents es poden exportar a PDF, XHTML, … en un parell (estricte) de clics. Amb aquesta filosifia, un usuari molt avançat, sempre podria anar directament als arxius XML per a modificar el que sigui. Al més pur estil Ubuntu: de la pantalla més negra, a l’aplicació més usable i simple, tots els nivells inclosos.

No he dit res de nou, però fa temps que espero que algú posi a la batedora una mica de LaTeX, Docbook, XML, mono, Tomboy, sal i pebre, per treure’n aquest processador ideal.

Per cert, estic indignat amb Tomboy, al menú “Text” un tria entre “petit, gran o gegant” enlloc de “títol1, títol2,….”

Afegit posterior: A la web d’Apple hi he trobat iWork. No sé si és compatible amb el que he dit, però sembla interessant. Algú l’ha provat?

Watching a group of animals flocking together may be a beautiful or terrific experience. It may be beautiful for the stressed urbanite that leaves the city to breath fresh air and, suddenly, while ambling through the countryside, perceives a dark and moving cloud, which, in fact, is a drove of birds migrating to warmer regions. On the other hand, it may be a nightmare for the farmer who observes a herd of insects streaming towards his crops to ravage them. But in either case the astonished spectator inevitably asks himself how can thousands of animals agree in what direction should they move in such an efficient manner. Nonetheless we, the humans, are very inefficient taking collective decisions.

Scientist also appreciate the beauty of moving herds, but them, as we expect, after the initial reaction, try to answer the inevitable question. So did Ian Couzin of Princeton and his biologist colleagues that sign an article published on Nature in which they account for how big groups of animals transfer information and achieve consensus when its members cannot recognise each other.

Contrary to first expectations, this processes only obey to three simple rules: The main priority of each animal is to avoid collisions, however individuals don’t want to stay alone, so try to travel near and alongside their neighbours. Finally, some members of the group have an information their naive congeneres don’t and, as a consequence, try to travel in a preferential direction. For example, in a colony of bees the informed individuals would be a small number of explorers that would be able to guide the rest of the colony to a field of flowers.

Observing the evolution of simulated birds flying in a digital environment, Couzin and his team have found that groups made of a large number of individuals only need a small number of informed members to travel towards their target accurately and, surprisingly, the larger the group, the smaller the proportion of informed individuals needed. Moreover, in case of disagreement between leaders, the group travels in the direction preferred by the majority of them, even though, no leader knows there is a disagreement because they cannot recognise each other and are not able to send or receive the slightest signal.

This article may seem uninteresting for non-scientists, after all, the movement of fish, birds and bees is not a priority in our everyday lives. But, in fact, these scientist have developed a method to coordinate groups of entities with low cognitive capabilities. This knowledge has many applications. For example, groups of robots could use this algorithm to find their way without human intervention while exploring our oceans, deserts or, even, other planets. Decisions would be taken accordingly to information gathered locally. Furthermore, this article may open a new way to understand the dynamics of systems far more complex than the ones mentioned. In fact, around us, there are many systems where a limited number of leaders determine the future of the whole group in a subtle way similar to the one described in the article: the dynamics of human crowds is a good example.

Once more, we have seen that observing nature not only helps us to answer basic philosophical questions but also we may learn a number of new methods and techniques applicable to the industry. It is well known that a number of medicines, glues or materials have been found observing our environment. Now we are starting to acquire a new kind of knowledge from nature, a knowledge that is not represented trough chemical relations but through algorithms. That may have important consequences in society based on information.

Si tan difícil és renunciar al privilegi de portar llums encesos tot el dia en una moto, com podrem transformar les nostres societats per seguir la pista dels revolucionaris de colors? Arnauh ho expressa molt bé! Efectivament, som uns privilegiats.

Des que sóc a França condueixo una vella Honda 450cc que m’està fent un servei magnífic. Tot conduint, he descobert que els motoristes es saluden entre ells, es tracta d’un petit gest amb la mà esquerra o amb el peu dret, en cas d’estar avançant. Aquest fet m’ha fet pensar una bona estona, sobretot en els focs vermells, que és com aquí anomenen els semàfors. Al final, he arribat a la conclusió que aquest gest és lamentable. Resulta que els motoristes no saluden als conductors de cotxe. Pobrets, deuen ser d’una classe d’intocables. Ara resulta que els aristòcrates de la carretera són els motoristes, això de portar un potent emissor de gasos d’efecte hivernacle enganxat al cul fa pujar de categoria social! Un classisme ridícul, i propi d’altres temps. Començo a pensar que només es compren centrímetres cúbics els que, en realitat, necessitarien Prozac.

Per fi! No us podeu imaginar la quantitat de vegades que m’havia demanat la ra� del divertit moviment del cap dels ocells. Sembla poc pr�ctic i cada vegada que ho he intentat imitar m’he fet mal a les cervicals.

Aqu� hi trobareu la resposta.

Pronounced head-bobbing behavior during walking is a characteristic of diverse species of birds, but how this behavior benefits the birds and under what circumstances it proves useful have remained uncertain. Researchers this week report findings that strongly suggest that for some birds head bobbing is critical for the stabilization of their visual world, despite the motion of their bodies, and thereby enables the accurate detection of objects such as food items.

Si he seguit les meves darreres notes sobre Fran�a, segurament us haureu adonat que m’estic preocupant pel clima social i pol�tic que es respira aqu�.

En primer lloc m’estic adonant que el suposat europeisme d’alguns francesos no �s ta. Ells han estimat Europa quan Fran�a ha pogut participar directament en les grans decisions, per� ara que comen�a a sentir que el seu poder disminueix - degut a l’ampliaci� i a la reducci� de les difer�ncies econ�miques entre els estats - s’est� tancant en ella mateixa i opta pel cam� f�cil, culpar als altres dels seus mals, enlloc d’afrontar les necess�ries reformes. Fran�a no ha pogut assumir que �s una prov�ncia m�s d’un m�n cada cop m�s globalitzat.

En aquest marc de pessimisme i por a la globalitzaci�, les pol�ticament marginades forces pol�tiques dels extrems (marginades degut al sistema majoritari), tenen via lliure. El Front Nacional i el Partit Comunista no s�n preocupants, el m�s preocupant �s el nou populisme que est� emergent, per exemple, dins el Partit Socialista. B�sicament, els aquests nous populistes s�n els que defensen el vot negatiu al refer�ndum de la constituci� europea, i que estan tenint molt m�s d’�xit del que s’esperava.

El m�s preocupant �s que la poblaci� est� acceptant molt b� aquest nou populisme. La situaci� �s tal que ara tot el que diguin aquests nous l�ders de fet �s instant�niament considerat com a cert. Aix� s’ha arribat al punt que als defensors del NO els �s suficient dir que aquesta constituci� �s “ultra-liberal”, ja que han aconseguit que el mot “liberal” sigui una anatema. El defensors del S�, en canvi, estan obligats a argumentar punt a punt les seves posicions, tot sabent que una prova en contra �s suficient per perdre la ra�. A m�s, la dreta, que est� en una situaci� relativament delicada, t� por d’aquest nou “poder” i, per tant, no s’atreveix a combatre’l directament (cal dir que la major part de la dreta francesa no �s liberal) i, per tant, est� donant oxigen als populistes i a la satanitzaci� del liberalisme.

Finalment, cal dir que el refer�ndum, per la seva naturalesa, ha donat moltes ales als demagogs. Un refer�ndum �s ideal, d�na peu a arguments del tipus, “ara que per fi els poderesos ens donen la paraula al poble, ens hem de fer sentir”, com si el poble fos tan infal�lible com un papa. A m�s, el fet de nom�s poder respondre a la pregunta amb un simple S� o NO, no cal argumentar res, perqu� per votar no �s necessari entendre el problema, nom�s cal estar conven�ut que la Constituci� �s la fi del m�n o la salvaci� i aix� no es raona, �s pur sentiment.

Ja per acabar, en aquest context de desprestigi de les institucions que fan possibles els equilibris propis d’una democr�cia liberal, la Constituci� consagra un Parlament europeu feble, cosa que no ens ajudar� a construir una Europa que transmeti confian�a.

Pim Fortuyn no va ser una excepci�, la seva visi� comen�ar� a ser la regla i, en nom de la democr�cia, els nous populistes la faran malb�.

Avui a La Vanguardia han publicat aquesta esperençadora carta. Estava destacada a la pàgina web:

Un canon abusivo sobre nuestro ordenador

EDUARD DURAN DÍEZ - 04/04/2005 - 17.54 horas
Castellar del Vallés

Leo en su periódico que el Gobierno, bajo la presión de la SGAE, estudia aprobar una ley que grave todos los componentes tecnológicos que permiten hacer copias digitales de cualquier tipo sin distinción alguna…

O sea, que pagaremos un canon a la SGAE por nuestras propias fotos, documentos, cartas, e-mail y todo lo que hagamos con nuestro ordenador, tanto si hacemos una copia en cd como si lo guardamos en el (nuestro) disco duro, ya que el nuevo canon no sólo gravará los cd’s y dvd’s vírgenes si no también las piezas que hacen que nuestro ordenador haga las funciones para las que se supone que está fabricado.

Abusivo es suave. Lo que se me ocurre seguramente no sea publicable. Lo que sí resulta chocante es que el Presidente de la SGAE y uno de sus principales activistas sean dos artistas que hace muchos años que no crean obras nuevas y se benefician de los derechos de autor de lo que compusieron o interpretaron hace lustros.

Y se erigen en defensores de la cultura, la creatividad y la industria de la música… y el Gobierno les escucha…

Patético.

Podeu signar en contra del cànon aquí.

Acabo de dir que el paradigma dels clients de correu electrònic no m’agrada. Certament, tampoc m’agrada gens el dels lectors de feeds, és lògic, és una còpia exacta del primer. Probablement, segons el que acabo de dir en el post anterior, el millor seria un lector tipus Gmail que agrupés els posts d’un mateix bloc en una mateixa conversa. Millor encara seria que detectés les converses reals (emprant Technorati) i les agrupés. Això sí que seria fantàstic! Qui s’apunta?

Tornem amb el correu electrònic. En Joan avui ens ha explicat com ell l’utiliza. Com jo ell no acaba d’estar prou estabilitzat en aquest tema.

Jo crec que el millor és un client ja que tot queda a casa i el programa s’integra bé amb el sistema operatiu. El problema és que el paradigma que usen tots els clients ha quedat obsolet degut a les grans quantitats de correu electrònic que hem de gestionar. Al meu parer, en aquests moments, la millor manera de gestionar el correu és la del gmail. Malauradament, encara ningú no ha pres la idea i la implementada en un programa lliure.

En Joan també comenta que no sap què és millor, si el webmail o un client local. Clarament, no hi ha resposta per aquesta pregunta. Jo sempre he cregut més en els clients locals, però, per exemple, ara estic obligat a emprar un webmail ja que a Météo France no em permeten llegir el meu correu a través d’IMAP. La meva teoria és que el millor és un client local si s’empra només un ordinador. En cas d’emprar els mateixos dos o tres regularment l’ideal són clients locals emprant el protocol IMAP. Si no es té IMAP el millor serà un webmail.

Un cop explicat com veig el correu-e en general, explicaré com utilitzo jo el meu correu electrònic. Ara mateix estic utilitzant el Gmail (amb guants de latex perquè no és lliure) perquè és l’únic paradigma que em fa feliç i és l’unic que puc utilitzar còmodament des de “la feina”. Com que no vull dependre de ningú, sempre dono l’adreça (pere a quintanasegui punt com), que és la meva adreça per tota la vida i la tinc desviada cap al gmail. També tinc configurat que cada missatge porti la capçal·lera Reply-To: pere a quintana segui punt com. Com que estic molt orgullós del meu arxiu de correu electrònic (la meva memòria històrica, conjuntament amb aquest bloc) cada dia em baixo el correu del gmail amb pop al meu ordinador, així puc contestar mails quan estic off-line, per exemple des del tren, i podré cercar-los amb Beagle quan funcioni a ubuntu.

Aquesta situació no és ideal però em funciona molt bé i, sobretot em fa feliç. A més, no em lliga ja que no continuo tenint l’adreça “oficial” operativa i el meu arxiu de correu continua a casa meva.

I tu, com utilitzes el correu electrònic?

En jmones l’està liant.