Si he seguit les meves darreres notes sobre França, segurament us haureu adonat que m’estic preocupant pel clima social i polític que es respira aquí.

En primer lloc m’estic adonant que el suposat europeisme d’alguns francesos no és ta. Ells han estimat Europa quan França ha pogut participar directament en les grans decisions, però ara que comença a sentir que el seu poder disminueix - degut a l’ampliació i a la reducció de les diferències econòmiques entre els estats - s’està tancant en ella mateixa i opta pel camí fàcil, culpar als altres dels seus mals, enlloc d’afrontar les necessàries reformes. França no ha pogut assumir que és una província més d’un món cada cop més globalitzat.

En aquest marc de pessimisme i por a la globalització, les políticament marginades forces polítiques dels extrems (marginades degut al sistema majoritari), tenen via lliure. El Front Nacional i el Partit Comunista no són preocupants, el més preocupant és el nou populisme que està emergent, per exemple, dins el Partit Socialista. Bàsicament, els aquests nous populistes són els que defensen el vot negatiu al referèndum de la constitució europea, i que estan tenint molt més d’èxit del que s’esperava.

El més preocupant és que la població està acceptant molt bé aquest nou populisme. La situació és tal que ara tot el que diguin aquests nous líders de fet és instantàniament considerat com a cert. Així s’ha arribat al punt que als defensors del NO els és suficient dir que aquesta constitució és “ultra-liberal”, ja que han aconseguit que el mot “liberal” sigui una anatema. El defensors del SÍ, en canvi, estan obligats a argumentar punt a punt les seves posicions, tot sabent que una prova en contra és suficient per perdre la raó. A més, la dreta, que està en una situació relativament delicada, té por d’aquest nou “poder” i, per tant, no s’atreveix a combatre’l directament (cal dir que la major part de la dreta francesa no és liberal) i, per tant, està donant oxigen als populistes i a la satanització del liberalisme.

Finalment, cal dir que el referèndum, per la seva naturalesa, ha donat moltes ales als demagogs. Un referèndum és ideal, dóna peu a arguments del tipus, “ara que per fi els poderesos ens donen la paraula al poble, ens hem de fer sentir”, com si el poble fos tan infal·lible com un papa. A més, el fet de només poder respondre a la pregunta amb un simple SÍ o NO, no cal argumentar res, perquè per votar no és necessari entendre el problema, només cal estar convençut que la Constitució és la fi del món o la salvació i això no es raona, és pur sentiment.

Ja per acabar, en aquest context de desprestigi de les institucions que fan possibles els equilibris propis d’una democràcia liberal, la Constitució consagra un Parlament europeu feble, cosa que no ens ajudarà a construir una Europa que transmeti confiança.

Pim Fortuyn no va ser una excepció, la seva visió començarà a ser la regla i, en nom de la democràcia, els nous populistes la faran malbé.

Arxivat a articles
Etiquetes: Europa, França