Si ahir vaig ser dur amb el NO francès, no vol dir que sigui un fan d’aquest tractat que s’acaba de rebutjar. Ja ho vaig dir en el moment del nostre referèndum, les estructures europees han d’aturar-se un moment i respondre a certes preguntes que no poden esperar. Europa hauria de ser intel·ligent i aprofitar la crisi interna francesa per reinventar-se. En Manel expressa molt bé els sentiments que ens omplen a molts dels que creiem en aquest projecte.

Tornant al tema d’ahir, els que pensin que el procés democràtic és irreversible, que estiguin alerta, Vargas LLosa dóna un avís als francesos, i a tots els que s’arrisquen a jugar la carta populista, a través d’exemples de suicidi democràtic de diversos països d’Amèrica llatina.

Ja està, els francesos s’han pronunciat i amb un clar veredicte: NO.

Però ha de quedar ben clar, aquest NO francès té poc a veure amb la Unió. És un NO que reflecteix una crisi política interna que ja fa massa temps que dura. Una crisi conseqüència d’una cadena d’irresponasabilitats molt llarga:

• L’any 2002m a la primera volta de les eleccions presidencials, gran part dels francesos van decidir, en tota llibertat, votar amb el cor, enlloc de amb el cap. El resultat és ben conegut, la divisió del vot de l’esquerra va deixar Jospin darrere l’ultradretà Le Pen i a la segona volta, el 80% dels francesos es van veure obligats a votar Chirac.
• Els francesos mai han volgut assumir la responsabilitat de la seva decisió sobirana i han volgut fer pagar els plats trencats d’aquelles presidencials a Chirac. Aquest, irresponsablement, mai s’ha volgut adonar d’aquest fet i ha ignorat completament el malestar general.
• A les eleccions regionals de 2004, també de manera irresponsable, els francesos no van voler triar els seus representants a les regions, van preferir prendre’s aquella elecció com un plebiscit i van castigar Chirac. La conseqüència va ser la deslegitimització completa del govern. Votar el que no toca té conseqüències greus.
• A les eleccions europees va passar el mateix.
• Mentrestant, Chirac i el seu govern continuaven fent-se els sords i la crisi econòmica anava calant en el poble

Finalment, ha arribat el referèndum, el cúmul de despropòsits que ha acabat d’adornar el pastís:

• Chirac, un estratega nefast, convoca un referèndum per dividir l’esquerra. Amb aquesta acció, ell és el primer en deformar el debat.
• A esquerra i dreta surten oportunistes i populistes que creen un debat inútil a base d’arguments falsos.
• Finalment, de nou, el poble no vota el que li demanen i castiga el govern tot negant la seva part de responsabilitat en tota aquesta crisi.

Al final, Europa paga els plats trencats dels francesos, els populistes i els oportunistes guanyen popularitat, la paraula liberalisme esdevé sinònim de mal i s’estableix la creença que tot és culpa del mercat.

Mentrestant Sarkozy s’ho mira tot des de la seva cadira i es frega les mans ja que, amb un partit socialista destrossat i un Chirac cremat, s’obre via lliure a la seva candidatura presidencial. Ara bé, com s’ho ferà un home de dretes, una mica liberal, per aconseguir el vot dels que han escoltat als populistes?

Tot plegat ha estat una llàstima. Ningú ha parlat dels vertaders defectes i virtuds d’aquesta, ja morta, constitució i els mercats pugen, ja que Europa continuarà sense tenir un poder polític fort i, per tant, no es veuen grans regulacions a la vista. Els anti-ultra-liberalisme, han fet feliços als seus principals adeversaris.

Ja per acabar, cal parlar de la política agrícola comú, la tan famosa PAC. El SÍ, en realitat un no al NO populista, ha guanyat a les grans ciutats, així que, en gran part, és el vot rural el que ha causat aquesta crisi. Ja podem apuntar que la PAC no només condemna els països pobres a continuar en la misèria sinó que finança als demagogs. Caldrà pensar-ho cada vegada que comprem tomaquets made in Europe. (He tatxat aquest paràgraf perquè crec que amb la calentor m’he passat una mica de ratlla. Ara bé, de totes formes serà molt interessant veure els estudis sobre la sociologia del vot, el paper de les ciutats i, perquè no, el paper de la nefasta PAC)

Podeu imaginar que és força entretingut viure a França.

A França, la campanya pel referèndum constitucional ja s’acaba. Diumenge vespre en sabrem el resultat, però abans ja en podem treure diverses conclusions:

• Malgrat molts diguin que l’intens debat que han viscut els francesos - als mitjans de comunicació, al carrer, a les escoles i als llocs de treball - ha servit per revifar la democràcia, la realitat és que aquesta n’ha sortit mal parada ja que, al final, la majoria d’arguments s’han sustentat sobre hipòtesis falses (p.e. una bona política econòmica i una bona política social són incompatibles) i molts votants no contestaran la pregunta posada.
• Els referèndums no són el camí per solucionar les deficiències de les actuals institucions de la democràcia representativa. De fet, provoquen un curtcircuit que pot fer-les malbé.
• La crisi de legitimitat dels representants del poble francès és gravíssima i no hi ha solució a la vista. El president de la República, el primer ministre i la major part del govern estan cremats, el PS està trencat i els únics que treuen profit de tota la situació són els populistes. La crisi francesa no ha tocat fons.
• Els ciutadans, sigui quin sigui el seu nivell d’estudis, no són capaços d’entendre el text proposat en la seva totalitat.
• La Unió Europea s’haurà de reinventar de nou

Technorati Tags: frança, referèndum, constitució, Europa, política

Ja sabeu que l’esport no és el meu tema, però això és massa! El Menorca Bàsquet, l’equip dels antics alumnes de l’escola de la Salle de Maó, una ciutat de 25.000 habitants, ha pujat a l’ACB!

Enhorabona!

Amb el temps, a poc a poc, m’he anat adonant que el liberalisme és un molt bon marc per atacar els problemes polítics i econòmics. Malgrat tot, un bon grapat de gent que es fa dir liberal em posa els cabells de punta, la seva obsessió per eliminar qualsevol intervenció de l’estat en qualsevol camp i la creença cega en l’individu aïllat em posen els pèls de punta. De fet, va ser el programari lliure que em va apropar molt al liberalisme i, com ja sabeu, en el món del programari lliure la col·laboració entre individus juga un rol molt important.

Avui, llegint un entretingut llibre de William Poundstone sobre von Neumann, la bomba i la teoria de jocs titulat “El dilema del prisionero”, en la seva traducció castellana, m’he trobat amb un paràgraf força interessant:

Poco después de que en 1969 el jugador de hockey Ted Green se lesionara en la cabeza, la revista Newsweek afirmó lo siguiente:

Los jugadores no se ponen casco por propia voluntad; esto se debe a varias razones. La estrella de Chicago, Bobby Hull, menciona la más importante: “Por vanidad”. Pero además, hay muchos jugadores que realmente piensan que usar casco reducirá su eficacia de juego, con lo que estarían en desventaja; otros tienen miedo de que sus contrincantes se burlen de ellos. Sólo se usará el casco como consecuencia de accidentes como el de Green, o bien si se convierte en una norma obligatoria… Un jugador resumía lo que otros muchos pensaban: “Es una estupidez no oponerse casco. Sin embargo, no lo hago, porque los demás tíos tampoco lo hacen. Sé que parece una tontería pero la mayor parte de los jugadores piensan así. Pero si la Liga nos obligara a ello, todos los llevaríamos puestos y a nadie le importaría”

Aquesta és una situació molt típica on, pel fet d’existir una interacció forta entre persones, aquestes no prenen la decisió que prendrien d’estar sols en una illa deserta.

Precisament, quan els liberals no tenen en compte la complexitat i es deixen portar per una lectura estricte de les “biblies” liberals, com si fossin manuals de receptes màgiques, transformen la seva flexible ideologia en un monstre bastant desagradable.

Avui s’està especulant si Microsoft comprarà o no RedHat. Sincerament, això no em preocupa gens des del punt de vista del programari lliure. Que Microsoft compri el que vulgui, la GPL ens protegeix.

Actualització: I avui afegeixo: els del món privatiu podran comprar RedHat, però no Fedora, podran comprar Canonical, però no Ubuntu, certament no es pot comprar Debian… Nosaltres a lo nostre.

Mai he entès que “lo” no estigui permès en català. Avui m’he permès el luxe d’usar-lo en contra de les regles comunes.

Actualització: Ara me n’adono que aquest text que vaig escriure ahir, és una mica insuls. Ian, que és una mina, ho explica amb molta més gràcia. Això té la blogosfera, sempre hi ha algú que ho fa millor i, a més, és fàcil de trobar. ;-)

Ja fa molt de temps que ens vam emocionar amb Orkut, també en fa molt que ens vam adonar que aquest tipus de xarxaes socials tancades i barrades no ens són útils. Però, només era qüestió de temps, a poc a poc estan arribant les eines per construir la xarxa social oberta i descentralitzada que permetrà aprofitar les nostres xarxes socials amb un sol límit: la nostra imaginació.

La darrera novetat és un programa que promet molt, es diu Outfoxed i l’escriu Stan en el marc de la seva tesi de mestratge. En quatre paraules, Outfoxed és una extensió per Firefox – com no, un dia haurem de parlar de l’ecosistema que ha crescut al voltant d’aquest navegador lliure –, que utilitza la nostra xarxa social per intercanviar metadades i així canviar la manera en que ens movem per la xarxa.

Outfoxed emmagatzema en una base de dades local informació que els membres de la nostra xarxa, en els quals confiem, van emmagatzemant. Aquesta informació pot ser, per exemple, recomanacions de pàgines web, que poden ser utilitzades per reorganitzar els resultats de Google, avisos sobre programes que poden contenir spyware, informació sobre què fan els processos que corren en el nostre sistema, i un llarg etc. És tan gran i divers el tipus d’informació que es pot anar recol·lectant que les aplicacions poden ser molt diverses, per exemple, Stan es planteja utilitzar-lo per acabar amb l’spam.

Per fi la tenim aquí, una xarxa social oberta i descentralitzada, una eina que si es popularitza i altres hackers es posen a jugar-hi pot canviar bastant la nostra relació amb la xarxa!

Per cert, encara no hi ha versió per Linux, Stan necessita ajuda per tirar endavant la versió per aquest sistema operatiu.

Coneixement lliure, una clau allen i esperit « do it yourself » és una recepta pel desenvolupament que ens recomanava David de Ugarte no fa massa dies.

Bien, la alternativa de la llave Allen está en que países, regiones, ciudades y personas puedan acceder directamente al conocimiento y la tecnología sin necesidad de pasar por la fase intermedia. Sería un nuevo tipo de acumulación basado en el conocimiento libre. Sterling lo ejemplifica con barcos de pesca, Lula lo pone en marcha con el software libre, en Bangladesh reciclan conocimiento financiero y lo convierten en una estructura de microcréditos… pero ¿no podrían reciclarse y liberarse conocimientos en muchas más áreas? ¿No nos permite acaso todo el acerbo tecnológico que tenemos utilizar cosas que ya están ahí y convertirlas -via know how- directamente en capital con una inversión mínima sin pasar por una fase de producción y ensamblaje a precios mínimos que compensen la falta de productividad?

Eso sí, tiene una condición: propiedad intelectual libre.

De vegades però, la propietat intel·lectual no és lliure! Què hem de fer llavors? Segons en quines condicions podem emprar un obrellaunes. M’explico.

Fa uns mesos em preocupava per l’actitud que havíem de tenir enfront els serveis a la xarxa, és a dir, serveis que, com Gmail, t’ofereixen gratuïtament una aplicació (que no és lliure) i tota la infraestructura necessària per utilitza-la – en general, espai al disc dur i uns quants cicles de processador. Aquests serveis, però, tenen un problema important, al no ser lliures, et solen posar una trampa per tal de lligar-te per sempre; perdem la nostra llibertat per una llaminadura. Això és especialment preocupant ara que, gràcies a l’augment de l’amplada de banda, aquests serveis comencen a ser quasi tan còmodes com les aplicacions locals de manera que, en el moment en que més hem avançat per alliberar les nostres màquines, tornem a regalar la nostra llibertat.

Aquí és on entra l’obrellaunes. En aquest cas, l’obrellaunes no és tan potent com la clau allen de David, però pot canviar certes coses de la xarxa. L’eina en qüestió és una extensió per al nostre estimat Firefox (encara no l’utilitzes?) que permet executar petits programets (scripts) que canvien el comportament de les pàgines que utilitzem. Aquests canvis de comportament poden anar de simples canvis estètics a coses no tan innocents com eliminar la publicitat de les pàgines visitades, mostrar els preus de la competència per un mateix producte d’Amazon o afegir enllaços a xarxes P2P per baixar-te pel·lícules des de la pàgina d’una discogràfica.

En altres paraules, la revolució Firefox, ha provocat que ara els creadors de les pàgines ja no siguin amos i senyors dels continguts que distribueixen. Amb Greasemonkey els usuaris treurem el que ens molesti i afegirem el que ens faci falta tot forçant certs models econòmics de la xarxa. Amb això pot ser no alliberarem el codi de Gmails, Amazons o Bloglines, però sí que els modificarem al nostre gust fins a certs límits, tot desencoratjant-los a posar aquell tipus de barreres que no consideren el client com un aliat sinó com algú a qui treure-li el suc.

Quan de veritat les xarxes esdevenen interessants és quan emergeixen les estructures que s’hi formen. És per aquesta simple raó que ha nascut Formigues Elèctriques.

Si seguiu aquest bloc regularment haureu vist que enllaço i sóc enllaçat bastant sovint per un nombre petit d’altres blocs. Els nostres debats són apassionants i profundament enriquidors. És per aquesta raó que hem decidit fer-los visibles a través de FE. Arnauh, Manel, Josep i Mor ja han presentat la xarxa en els seus respectius blocs, jo només afegiré que Formigues Elèctriques no neix amb la intenció de formar una xarxa, FE és, de fet, una conseqüència d’una xarxa ja existent que, certament, volem que evolucioni a través dels enllaços i discussions.

Passeu pel formiguer i divertiu-vos!

Yesterday I said that governments’ task should be to create the appropriate environment for innovation and not innovation itself. These days, French government is showing us, again, why this statement is true. After some European presidents, led by France, announced the creation of a public European Google Print’s counterpart, Microsoft and a French public research institute start a difficult to understand collaboration. How can France justify such a kind of engagement? Is there anybody, apart from Bill Gates or Steve Ballmer, able to prove this collaboration will be good for French economy and citizens? The answer is simple and straightforward: no.

I don’t understand what France is trying to do, but I’m sure the answer is somewhere out there, we should find it. And before copying and pasting the article about this subject published on today’s edition of Le Monde, I remind you this old rumor: Chirac is considering partnership with Microsoft to build the new European library (and, please, don’t forget that this is only a rumor).

Analyse
Le oui français à Microsoft
LE MONDE | 03.05.05 | 13h57 • Mis à jour le 03.05.05 | 13h57

Etrange mariage un mois avant le référendum sur le traité établissant une Constitution pour l’Europe. Mardi 26 avril, l’Institut national de recherche en informatique et en automatique (Inria) a signé un protocole d’accord avec Microsoft pour la création d’un centre de recherche commun à Orsay devant employer 30 personnes début 2006. Pour la circonstance, Steve Ballmer, directeur général du numéro un mondial du logiciel, était présent à Paris. Les deux partenaires souhaitent développer une recherche en amont sur la sécurité des logiciels et l’application de l’outil informatique à différentes sciences.

Le lendemain, 27 avril, hasard du calendrier, le nouvel A380 d’Airbus réussissait son premier vol d’essai à Toulouse. Contraste saisissant. D’un côté, la guerre économique entre l’Europe et les Etats-Unis sur le marché de l’aviation civile, sur fond de critiques de Boeing concernant les aides reçues de Bruxelles par EADS. De l’autre, l’engagement d’un institut public de recherche français au côté de l’une des plus puissantes entreprises américaines, leader mondial en son domaine.

Faut-il y voir une contradiction ou, au contraire, considérer qu’il ne s’agit que d’une alliance ordinaire dans le cadre de la mondialisation de la recherche fondamentale ? Il y a pour cette hypothèse plusieurs arguments : l’Inria va bénéficier de la qualité de l’investissement financier et humain du géant américain, et cela ne pourra qu’être stimulant pour les informaticiens français.

Microsoft ne fait que poursuivre sa stratégie d’implantation planétaire de laboratoires, après en avoir créé un en Angleterre (Cambridge) en 1997, un en Chine (Pékin) en 1998 et un en Inde (Bangalore) en janvier 2005.

Justifier ainsi un tel accord ne relève-t-il pas d’une incroyable naïveté ? L’emploi du temps de Steve Ballmer soulève un coin du voile. Le jour de la signature de l’accord avec l’Inria, il s’est rendu à Bruxelles pour rencontrer la commissaire européenne à la concurrence, Neelie Kroes. Là, selon l’International Herald Tribune, l’entrevue s’est terminée abruptement.

Microsoft rechigne depuis un an à obtempérer aux injonctions européennes visant à le contraindre à proposer en Europe une version du système d’exploitation Windows n’incluant pas le lecteur de fichiers multimédia Windows Media afin de préserver la concurrence sur cette fonction. De même, le géant de Redmond doit livrer certains de ses codes sources afin de faciliter la communication entre les ordinateurs sous Windows et les logiciels de certains serveurs.

En 2004, la Commission avait infligé une amende de 497 millions d’euros à Microsoft. Aujourd’hui, elle menace l’entreprise américaine d’une amende de 5 millions de dollars par jour.

Sur le plan de la recherche, l’entreprise de Bill Gates reste mystérieuse. Elle a créé Microsoft Research, en 1991, seize ans après sa fondation en 1975. Cette entité emploie aujourd’hui 700 personnes dans six laboratoires. Le budget de la recherche et développement de Microsoft a doublé entre 1998 et 2003 pour atteindre alors la somme faramineuse de 6,8 milliards de dollars. A titre de comparaison, en 2005, le budget civil de la recherche française (BCRD) s’élève à 9,3 milliards d’euros.

DEUX PHILOSOPHIES

Microsoft et la France disposent donc de moyens de recherche du même ordre de grandeur. Le budget de l’Inria, lui, ne dépasse pas les 135 millions d’euros pour un effectif de 3 500 personnes, dont 2 700 scientifiques (l’institut ne rémunère directement que 1 800 personnes). A Orsay, Microsoft investirait environ 10 millions de dollars.

Que peut signifier un geste qui, à l’échelle de l’entreprise, ne dépasse guère le stade symbolique ? La réponse est peut-être, encore, à chercher du côté de Bruxelles. Microsoft y livre un combat sans merci, depuis plusieurs années, pour obtenir la légalisation du brevet logiciel. L’entreprise s’oppose frontalement aux tenants d’une informatique libre, symbolisée par le système d’exploitation concurrent direct de Windows, Linux. Ce dernier est distribué par Mandriva, société française créée en 1998 et qui connaît une forte croissance.

L’une des rares chances de rebond de l’industrie européenne du logiciel réside justement dans le développement de l’informatique”libre” . L’Etat lui-même, qui expérimente Linux en ce moment dans certains ministères, pourrait contribuer à son décollage en l’adoptant pour échapper au coût exorbitant des licences Microsoft. D’autres pays européens ont précédé la France.

Dans un tel contexte, le projet de l’Inria semble faire abstraction de l’affrontement des deux philosophies : celle de Microsoft et celle du logiciel”libre” qui mise sur l’élaboration collaborative de logiciels libres de droits. On peut craindre que Microsoft profite du prestige de sa puissance financière pour entraîner l’Inria dans une démarche essentiellement tournée vers la communication. Associée à un laboratoire public, la firme de Bill Gates se retrouve, en quelque sorte, dans la place. Il sera plus difficile à un ministère, une administration ou une entreprise publique d’opter pour le logiciel libre quand l’Inria, créé en 1967 à l’initiative du général de Gaulle pour garantir alors l’indépendance technologique nationale, se sera intimement associé à Microsoft. Idem vis-à-vis de l’Europe.

Le géant de Redmond peut espérer ouvrir de nouveaux canaux de lobbying via le gouvernement français grâce à son association officielle avec l’institut public de recherche en informatique dont l’intérêt dans cette alliance apparaît flou. Sauf si l’institut espère convertir Microsoft à la philanthropie.

Michel Alberganti
Article paru dans l’édition du 04.05.05

Technorati Tags: google, google_print, microsoft, france