Moltes coses positives s’han dit del nou gegant de l’aire, l’Airbus A380. És possible que hàgim d’estar contents de que Europa sigui capaç de realitzar projectes com aquest, però crec que el discurs al voltant d’aquest avió demostra més les febleses del nostre continent que no pas la seva fortalesa.

Com ja sabeu, ara visc a Tolosa, la ciutat de l’Airbus. Aquí he pogut veure de molt a prop l’eufòria que ha causat el vol inaugural, fins i tot, des de la taulada del CNRM, vaig poder veure com s’enlairava la nova màquina. Al mateix temps, també estic vivint de molt a prop tota la campanya del referèndum francès sobre la Constitució europea. Per molts polítics francesos l’enlairament de l’A380 ha estat com una benedicció. Ara que el NO té tanta força, els partidaris del SÍ no han volgut perdre l’ocasió d’utilitzar Airbus com a fort argument de que l’Europa que s’està construint és bona. Fins i tot, el president del grup Airbus va dir “Això és Europa, i és el millor“, senyalant l’avió.

Els líders europeus, entre ells Chirac, que es troba molt a gust en aquesta mena de discurs, ens volen vendre que el model d’Airbus, unió de grans empreses ajudades per una important intervenció estatal, és el que s’ha de seguir per rellançar la innovació, i de retruc l’economia, del nostre continent. En aquest context no és d’estranyar la iniciativa de crear una Biblioteca digital europea, sobre la qual, divendres, en parlàvem a La Matriz:

Los franceses tienen razón cuando dicen que no es bueno que Google tenga el monopolio. Pero se equivocan cuando creen que es el estado quien debe ofrecer estos servicios y cuando lo tiñen todo de lucha contra el imperio del mal, que es, por supuesto, anglosajón. Bien está que el estado incentive avances tecnológicos -ya que lo tenemos- pero debería reconocer que su intervención es un mal menor, que lo deseable sería que la sociedad europea fuera lo suficiente dinámica para producir Googles innovadores y no solo A380, que están muy bien, pero no dejan de ser catedrales y deberíamos amar los bazares.

Aquest és el punt clau. Està bé que Europa tingui bons projectes com Airbus, però li manca el teixit d’innovació que tenen els Estats Units. Mirem-ho des de l’altre cantó de l’Atlàntic. En un virtual viatge pels Estats Units, podriem dir la frase “Això és USA, i és el millor” davant la seu d’un grapat d’empreses i institucions americanes. Ho podríem dir davant la seu de grans empreses com Google, Yahoo!, Apple, davant universitats com el MIT, Harvard, Princeton o UCLA, i, finalment, també ho diríem al davant de les petites seus d’empreses joves i realment innovadores com són Technorati, Flickr (que ara ja és Yahoo!), Blogger (que ara és de Google), RedHat, … On són els equivalents de totes aquests grans empreses, universitats i petits innovadors a Europa?

Els grans projectes poden ser útils en un moment determinat per motivar un país, però no són la solució per res i, sobretot, no ajuden a crear un teixit econòmic sa. Si Europa vol tenir èxit en el difícil segle XXI, ha de tenir dirigents que entenguin molt bé aquest punt. Han de saber que la seva tasca és la d’aportar els nutrients necessaris per tal que floreixi una societat en xarxa innovadora i creativa i no crear avions o biblioteques digitals. Quan tinguem aquesta xarxa de ciutadans-empresaris atrevits, innovadors i transgressors, llavors ja ens preocuparem dels A380 i dels coets Arianne. Europa, o serà un basar sorollós, o no serà.

Arxivat a maxiposts |
Comentaris en altres blocs: Google Blog Search, Technorati