Coneixement lliure, una clau allen i esperit « do it yourself » és una recepta pel desenvolupament que ens recomanava David de Ugarte no fa massa dies.

Bien, la alternativa de la llave Allen está en que países, regiones, ciudades y personas puedan acceder directamente al conocimiento y la tecnología sin necesidad de pasar por la fase intermedia. Sería un nuevo tipo de acumulación basado en el conocimiento libre. Sterling lo ejemplifica con barcos de pesca, Lula lo pone en marcha con el software libre, en Bangladesh reciclan conocimiento financiero y lo convierten en una estructura de microcréditos… pero ¿no podrían reciclarse y liberarse conocimientos en muchas más áreas? ¿No nos permite acaso todo el acerbo tecnológico que tenemos utilizar cosas que ya están ahí y convertirlas -via know how- directamente en capital con una inversión mínima sin pasar por una fase de producción y ensamblaje a precios mínimos que compensen la falta de productividad?

Eso sí, tiene una condición: propiedad intelectual libre.

De vegades però, la propietat intel·lectual no és lliure! Què hem de fer llavors? Segons en quines condicions podem emprar un obrellaunes. M’explico.

Fa uns mesos em preocupava per l’actitud que havíem de tenir enfront els serveis a la xarxa, és a dir, serveis que, com Gmail, t’ofereixen gratuïtament una aplicació (que no és lliure) i tota la infraestructura necessària per utilitza-la – en general, espai al disc dur i uns quants cicles de processador. Aquests serveis, però, tenen un problema important, al no ser lliures, et solen posar una trampa per tal de lligar-te per sempre; perdem la nostra llibertat per una llaminadura. Això és especialment preocupant ara que, gràcies a l’augment de l’amplada de banda, aquests serveis comencen a ser quasi tan còmodes com les aplicacions locals de manera que, en el moment en que més hem avançat per alliberar les nostres màquines, tornem a regalar la nostra llibertat.

Aquí és on entra l’obrellaunes. En aquest cas, l’obrellaunes no és tan potent com la clau allen de David, però pot canviar certes coses de la xarxa. L’eina en qüestió és una extensió per al nostre estimat Firefox (encara no l’utilitzes?) que permet executar petits programets (scripts) que canvien el comportament de les pàgines que utilitzem. Aquests canvis de comportament poden anar de simples canvis estètics a coses no tan innocents com eliminar la publicitat de les pàgines visitades, mostrar els preus de la competència per un mateix producte d’Amazon o afegir enllaços a xarxes P2P per baixar-te pel·lícules des de la pàgina d’una discogràfica.

En altres paraules, la revolució Firefox, ha provocat que ara els creadors de les pàgines ja no siguin amos i senyors dels continguts que distribueixen. Amb Greasemonkey els usuaris treurem el que ens molesti i afegirem el que ens faci falta tot forçant certs models econòmics de la xarxa. Amb això pot ser no alliberarem el codi de Gmails, Amazons o Bloglines, però sí que els modificarem al nostre gust fins a certs límits, tot desencoratjant-los a posar aquell tipus de barreres que no consideren el client com un aliat sinó com algú a qui treure-li el suc.

Arxivat a articles
Etiquetes: devolucionisme, Xarxa