Ja està, els francesos s’han pronunciat i amb un clar veredicte: NO.

Però ha de quedar ben clar, aquest NO francès té poc a veure amb la Unió. És un NO que reflecteix una crisi política interna que ja fa massa temps que dura. Una crisi conseqüència d’una cadena d’irresponasabilitats molt llarga:

• L’any 2002m a la primera volta de les eleccions presidencials, gran part dels francesos van decidir, en tota llibertat, votar amb el cor, enlloc de amb el cap. El resultat és ben conegut, la divisió del vot de l’esquerra va deixar Jospin darrere l’ultradretà Le Pen i a la segona volta, el 80% dels francesos es van veure obligats a votar Chirac.
• Els francesos mai han volgut assumir la responsabilitat de la seva decisió sobirana i han volgut fer pagar els plats trencats d’aquelles presidencials a Chirac. Aquest, irresponsablement, mai s’ha volgut adonar d’aquest fet i ha ignorat completament el malestar general.
• A les eleccions regionals de 2004, també de manera irresponsable, els francesos no van voler triar els seus representants a les regions, van preferir prendre’s aquella elecció com un plebiscit i van castigar Chirac. La conseqüència va ser la deslegitimització completa del govern. Votar el que no toca té conseqüències greus.
• A les eleccions europees va passar el mateix.
• Mentrestant, Chirac i el seu govern continuaven fent-se els sords i la crisi econòmica anava calant en el poble

Finalment, ha arribat el referèndum, el cúmul de despropòsits que ha acabat d’adornar el pastís:

• Chirac, un estratega nefast, convoca un referèndum per dividir l’esquerra. Amb aquesta acció, ell és el primer en deformar el debat.
• A esquerra i dreta surten oportunistes i populistes que creen un debat inútil a base d’arguments falsos.
• Finalment, de nou, el poble no vota el que li demanen i castiga el govern tot negant la seva part de responsabilitat en tota aquesta crisi.

Al final, Europa paga els plats trencats dels francesos, els populistes i els oportunistes guanyen popularitat, la paraula liberalisme esdevé sinònim de mal i s’estableix la creença que tot és culpa del mercat.

Mentrestant Sarkozy s’ho mira tot des de la seva cadira i es frega les mans ja que, amb un partit socialista destrossat i un Chirac cremat, s’obre via lliure a la seva candidatura presidencial. Ara bé, com s’ho ferà un home de dretes, una mica liberal, per aconseguir el vot dels que han escoltat als populistes?

Tot plegat ha estat una llàstima. Ningú ha parlat dels vertaders defectes i virtuds d’aquesta, ja morta, constitució i els mercats pugen, ja que Europa continuarà sense tenir un poder polític fort i, per tant, no es veuen grans regulacions a la vista. Els anti-ultra-liberalisme, han fet feliços als seus principals adeversaris.

Ja per acabar, cal parlar de la política agrícola comú, la tan famosa PAC. El SÍ, en realitat un no al NO populista, ha guanyat a les grans ciutats, així que, en gran part, és el vot rural el que ha causat aquesta crisi. Ja podem apuntar que la PAC no només condemna els països pobres a continuar en la misèria sinó que finança als demagogs. Caldrà pensar-ho cada vegada que comprem tomaquets made in Europe. (He tatxat aquest paràgraf perquè crec que amb la calentor m’he passat una mica de ratlla. Ara bé, de totes formes serà molt interessant veure els estudis sobre la sociologia del vot, el paper de les ciutats i, perquè no, el paper de la nefasta PAC)

Podeu imaginar que és força entretingut viure a França.

Arxivat a articles
Etiquetes: Europa, França