El bloc d’Alejandro Rivero és captivador. Un no pot resistir-se al plaer de sentir parlar amb amor de trens, bicicletes, hovercrafts i altres belles i velles tecnologies. Rivero s’assembla molt a Ray Steam, el protagonista de Steamboy, un jove de l’Anglaterra victoriana que es dedica a jugar amb engranatges, politges i motors de vapor de la mateixa manera que un hacker d’avui juga amb perl, bash i el kernel Linux. Aquesta semblança no és casual.

Molt sovint, quan volem explicar les barbaritats del programari privatiu, emprem l’analogia del cotxe. Per arreglar un cotxe només cal aixecar la tapa, canviar el que faci falta (a casa o a cal mecànic) i llestos. En canvi, en el món del programari privatiu, si alguna cosa falla, has d’esperar a que el fabricant et vengui la nova versió del programa en concret, si és que hi ha nova versió.

Malauradament, aquesta analogia comença a fer aigües. Avui en dia, si portem a arreglar, per exemple, un Audi, el primer que faran és connectar un ordinador al cotxe per llegir la informació emmagatzemada a l’ordinador central del vehicle. Desconec si la informació va xifrada o no, però el més segur és que no estigui en un format documentat, fent que arreglar el cotxe a casa durant el cap de setmana sigui impossible.

Al principi, qualsevol persona enginyosa (d’aquí prové el mot enginyer), podia reparar o millorar qualsevol màquina sense demanar permís a ningú. Ara, ni podem reparar els cotxes. No és casualitat que, per escriure una història ciberpunk industrial, haguem de retrocedir a l’època victoriana, és a dir, a l’època en que les màquines eren lliures.

Els Ray Steam d’avui en dia són els hackers. Per demostrar el seu enginy només han d’agafar el codi d’algun programa lliure i manipular-lo amb virtuositat. Malauradament, poc a poc, això esdevé cada cop més difícil, perquè, en el moment que estem alliberant el codi que s’executa en les nostres màquines personals, una nova tendència ens està tancant el codi de manera més subtil i permanent.

Quina és aquesta força que amenaça d’acabar amb el somni hacker? La resposta, com sempre, és més complexa del que voldria, perquè aquesta força és múltiple.

Per un cantó tenim la web 2.0. Pot ser us sorprendrà qure apunti cap aquí. M’explico, AJAX i altres precioses tecnologies estan aconseguint que molts defensors del programari lliure estem emprant aplicacions web privatives que s’executen sobre màquines que no són nostres. És a dir, no només emprem programes privatius, sinó que els seus creadors són mestres de com i quan s’executen, de quan s’actualitzen, etc. Per sort, els que estan creant aquestes aplicacions són fills de la cultura hacker i respecten molt profundament els estàndards. Així, Google em permet descarregar el meu correu electrònic mitjançant POP i BackPack em permet exportar les meves notes en XML. “Don’t be evil” solen dir, però, quan de temps durarà això? Ningú ens pot garantir que aquesta benevolència duri per sempre; aquest és el problema de viure convidat a casa d’algú.

Un altre vector d’aquest canvi és la superioritat que tenen empreses com Google en termes de hardware. Quan ja havíem aconseguit democratitzar el programari, canviant el paradigma tecnològic i, per tant, ferint el poder de MegaCorps com Microsoft, ara la potència de càlcul està donant poder a una nova generació de MegaCoprps. Ningú, a part de Google, pot tenir clústers de milers de milions d’ordinadors, ni pot crear una xarxa wi-fi gratuïta per a tota una ciutat. Google, i els que vinguin després, aconseguiran que anem prescindim d’executar els programes en els nostres modestos ordinadors, per fer-ho sobre el clúster de Google, o que prescindim de pagar la nostra connexió a internet, per emprar la connexió gratuïta d’aquesta mateixa empresa que, al cap i a la fi, pot esdevenir, en qualsevol moment, una xarxa paral·lela controlada per un poder central.

La web que estimàvem està canviant, fins i tot, es possible que estigui desapareixent. És sota aquesta llum que hem d’entendre les paraules d’Iñigo Medina a Mataró. Va justificar la necessitat de Creative Commons perquè internet ha canviat. “Pere piensa en la internet original, pero esta red ya no existe”, va dir. I així és.

Quina postura hem de prendre davant d’aqueta situació? No ho sé. Probablement, no hi hagi resposta vàlida degut a la natura complexa del problema. Íñigo apostava per un reformisme que, acceptant el canvi, intentés aportar als nous paradigmes la major quantitat de llibertats possible. Neil Postman, en canvi, ens recomanaria enviar la tecnologia a passeig. Jo apostaria per no rendir-nos, per crear noves tecnologies que ens permetin escampar el virus de la llibertat allà on les MegaCorps ens la intenten segar, tal com RMS que, des la solitud, va utilitzar el seu enginy per a escriure un editor, una llicència, un compilador i un debugger per a crear GNU, o com Ray Steam que, amb coratge i crativitat, és capaç de destruir la Fundació Ohara.

Arxivat a articles
Etiquetes: Xarxa