Després de la meva navegació diària per la blogosfera, no puc estar-me de fer-vos tres petits comentaris.

El primer és sobre la fam al món, l’excusa perfecta per no actuar i deixar les coses tal com són. Diu Ryan al bloc de 37signals, Signal vs Noise:

While the $100 laptop is nice and all, I can’t help thinking the third world has bigger problems. Like, oh I don’t know, overpopulation, starvation, and disease?

La meva resposta (als comentaris de la nota) és simple i clara

This is the perfect excuse for people that do not want to try to change the statu quo.

It is very difficult to erradicate famine, but doing anything else instead of trying to erradicate it, is not moral → We do nothing.

It is usual to listen to people saying, “why are you investing so many effords to introduce free software in third world countries? Maybe it would be better to try to erradicate famine”.Meanwhile, Microsoft is doing mafia-lobbying to impose his own non-free software.

Després d’escriure el comentari he vist aquesta notícia a WorldChanging. Prou eloqüent…

El segon comentari que us volia fer és sobre l’agenda de la premsa. Tal com comenta en Lobo, l’agenda de la premsa és molt curiosa i, normalment, no respon a les necessitats d’informació del poble, malgrat la gent d’aquest món s’ompli la boca de democràcia. Per sort, tenim els blocs que van per lliure i informen — i desinformen, com els diaris — al ritme que més els ve de gust, amb tota llibertat. Llegiu, per favor, la nota den Lobo.

El darrer comentari que us volia fer és arrel de la darrera nota del meu pare al seu bloc. Mentre la llegia m’he demanat quina seria la feina de ZP si el Parlament espanyol fos tan democràtic com l’Israelià. No hem d’oblidar que el parlament d’Israel és un lloc on només sobreviuen els bons negociadors, els equilibristes i on la paraula del poble sona ben forta. És a dir, és un parlament que compleix amb escreix el deure de controlar el govern, ja que sempre el té agafat per allà on fa més mal.

És evident que a ZP se l’haurien menjat els cocodrils. Què passaria amb els altres líders i diputats? No vull ni pensar-ho… quina escabatxina!

Actualització: Afegeixo un article d’Open Democracy que té a veure amb la crítica que fa Postman de la burocràcia com a eina per evitar responsabilitats: Evidence-based policy and democracy.

There is an important dimension to democracy that the evidence-based policy movement appears to miss. Democracy is not just about the desirability or otherwise of outcomes, but about the mechanisms used to select and achieve them. The government, bewildered that measured improvements in public services have not been noticed by the public, and that measured falls in crime have been accompanied by increased fears of crime, then tends to blame the media for excessive pessimism. But when policy is constructed and evaluated by anonymous statisticians, one cannot assume the public will share the government’s assessment of it. In politics, it is not enough for something simply to be the best option; people must reach agreement that it is the best option, a process which then becomes constitutive of that option’s value.

EL PAIS
La Comisión Europea propone reducir el número de traductores de español
La Comisión Europea tiene previsto anunciar el lunes una reestructuración de su servicio de traducciones que reduce en más del 25% el número de traductores de lengua española y lo convierte en un idioma simbólicamente equiparable al maltés, hablado por menos de 400.000 personas. Es el segundo intento este año de la Comisión de degradar al español, lengua que, según el director general de Traducción, sólo tienen como materna 30 millones de los 44 millones de residentes en España. “Una reducción del nivel actual de uso sería inaceptable para España”, señaló ayer un portavoz oficial español.

L’actual política lingüística de la UE és insostenible. No pot ser que una administració hagi de traduir tota la seva paperassa a 22 llengües. No té sentit, és absurd.

La UE no es veu capaç d’acceptar la realitat i no es realitza cap debat intern sobre la qüestió. A més, el nacionalisme va guanyant adeptes a tot Europa provocant notícies com aquesta que he ressaltat. Com es prendria França una retallada d’ús de la seva llengua a les institucions? S’ho prendrien com un atac a la República. El debat sobre l’ús de les llengües a les institucions de la Unió és tabú. I ja se sap, quan un problema es tapa, acaba explotant, com les olles a pressió.

No fa poc, Marco Panella i Emma Bonino van fer una pregunta a la Comissió en relació a la política lingüística de la Unió:

LIBERA FOLIO
Du reprezentantoj de la itala radikala partio, Marco Pannella kaj Emma Bonino, en julio turnis sin al la Eŭropa Komisiono por peti ĝian respondon al demandoj pri la stato kaj evoluo de multlingveco kaj lingva politiko en Eŭropo, kaj pri la perspektivoj por la pluvivo de la eŭropaj lingvoj. La respondoj, kiujn intertempe donis la koncerna komisionano Ján Figeľ, estas klare nefavoraj al Esperanto.

Dos representants del partit radical italià, Marco Pannella i Emma Bonino, es van dirigir el juliol a la Comissió Europea per demanar la seva resposta a la pregunta sobre l’estat i l’evolució del multilingüísme i la política lingüística a Europa, i sobre les perspectives de supervivència de les llengües europees. La resposta, que entre temps va donar el comissari en qüestió Ján Figel, és clarament desfavorable a l’esperanto.

Pot ser pensareu que és il·lús defensar l’ús de l’esperanto com a llengua única de l’administració europea. L’alternativa és l’anglès i vistes les enveges lingüístiques en el si de la Unió pot ser valdria la pena fer una reflexió.

Fa uns dies que estic fullejant, i escoltant, el catàleg de música de Magnatune. A part de la música que venen, el poc que he escoltat és de qualitat, m’ha agradat molt la seva honestedat:

We’re a record label. But we’re not evil.
We call it “try before you buy.” It’s the shareware model applied to music. Listen to 418 complete MP3 albums from musicians we work with (not 30 second snippets).

Crec que queda ben clar, la música sota llicències de Creative Commons (que no siguin la by-sa o la by) no és lliure, és shareware.

Espero que els CopyFightistes passin per Magnatune i aprenguin a diferenciar entre lliure i shareware.

Fa uns dies que estic fullejant, i escoltant, el catàleg de música de Magnatune. A part de la música que venen, el poc que he escoltat és de qualitat, m’ha agradat molt la seva honestedat:

We’re a record label. But we’re not evil.
We call it “try before you buy.” It’s the shareware model applied to music. Listen to 418 complete MP3 albums from musicians we work with (not 30 second snippets).

Crec que queda ben clar, la música sota llicències de Creative Commons (que no siguin la by-sa o la by) no és lliure, és shareware.

Espero que els CopyFightistes passin per Magnatune i aprenguin a diferenciar entre lliure i shareware.

Aquest matí, mentre ordenava els articles que he d’anar estudiant els propers mesos pel meu doctorat, he tingut un xoc que m’ha fet sentir molt vulnerable. Estava cercant, mitjançant Google, una còpia en format PDF d’un article d’un científic que, al llarg dels anys setanta, va fer prominents aportacions a la meteorologia i a la hidrologia, quan he trobat una pàgina on, el científic en qüestió afirma sense embuts que “the UFO- biblical connections are real”.

Això no té cap relació amb el que diré a continuació, simplement és una manera provocadora de fer veure que, malauradament, massa científics no s’han plantejat el sentit de la ciència perquè, o bé no han volgut, o bé no disposen de les eines per fer-ho. Aquesta afirmació es pot estendre a tecnòlegs, “científics” socials, juristes…

Tot això ve al cas perquè acabo de llegir, tot seguint la recomanció den Llorenç Valverde, Technopoly, un llibre de Neil Postman sobre “la rendició de la Cultura a la Tecnologia”. En aquest llibre Postman comet molts errors i, tot sovint, es mostra molt reaccionari. Aquests errors són causats per un excés de zel degut a un amor profund a les humanitats i, també, a la ciència, unit a una incomprensió de la tecnologia, pel fet de no haver-la viscut, que fa que li assigni mals de la societat que no tenen a veure res amb ella . De fet, el que mou l’autor és la defensa del coneixement més profund, de més qualitat, en front de la superficialitat i la falta de responsabilitat en que, molt sovint, vivim el dia a dia. Així, afortunadament, el llibre té moments molt brillants, com per exemple, el capítol titulat “Scientism”. És una llàstima que Postman no hagi entès el que anomenem les noves tecnologies perquè, en cas contrari, el llibre hauria tingut un caire ben diferent. De fet, la visió de Postman m’ha recordat molt aquell comentari de Feynman sobre els científics que perden el temps tot calculant sinus i tangents amb els ordinadors quan, segons ell, no cal perquè ja els tenim en taules. Feynman ho qualifica de malaltia (Está Ud. de broma Sr. Feynman?, Alianza Editorial, 1987).

Però, seguint la filosofia de WorldChanging, o del mateix Postman quan critica als crítics, no faré una ressenya negativa, quin sentit té perdre el temps amb coses que no funcionen?, així utilitzaré un parell de paràgrafs del llibre que sí que funcionen. Diu Postman en el capítol de conclusió:

From the point of view of the ascent o humanity, the scientific enterprise is one of our most glorious achievements. On humanity’s Judgement Day we can be expected to speak almost at once of our science. I have already stressed the importance of teaching the history of science in every science course, but this is no more important than teaching it’s “philosophy”. I mention this with some sense of despair. More than half the high schools in the United States do not even offer one course in physics. And at a rough guess, i would estimate that in 90 percent of the schools chemistry is still taught as if students were being trained to be druggists. To suggest, therefore, that science is an exercise in human imagination, that it is something quite different from technology, that there are “philosophies” of science, and that all of hist ought to form part of a scientific education, is to step out of the mainstream. But I believe it nonetheless.

Would it be an exaggeration to say that not one student in fifty knows what “induction” means? Or knows what a scientific theory is? Or a scientific model? Or knows what are the optimum conditions of a valid scientific experiment? Or has ever considered the question of what scientific truth is?

Aquí Postman parla d’estudiants d’institut, però la situació no millora gens a la Universitat. Per exemple, un pot llicenciar-se en Física a la Universitat de Barcelona sense haver sentit dir ni una paraula d’història o filosofia de la ciència. És això normal? No entraré a comentar els coneixements científics dels no científics,…

És més, Postman continua el discurs tot defensant l’ensenyament de la semàntica,

On the subject of the disciplined use of language, I should like to propose that , in addition to courses in the philosophy of science, every school – again, from elementary school thought college – offer a course in semantics – in the processes by which people make meaning. (…)

Every teacher ought to be a semantics teacher, since it is not possible to separate language from what we call knowledge. Like history, semantics is an interdisciplinary subject: it is necessary to know something about it in order to understand any subject. But it would be extremely useful to the growth of their intelligence if our youth had available a special course in which fundamental principles o language were identified and explained. Such a course would deal not only with the various uses of language but width the relationship between things and words, symbols and signs, factual statements and judgements, and grammar and thought. (…)

Of all the disciplines that might be included in the curriculum, semantics is certainly among the most “basic”. Because it deals with the processes by which we make and interpret meaning, it has great potential to affect the deepest levels o student intelligence.(..) There is certainly ample evidence that the study of semantics will improve the writing and reading of students. But i invariably does more. It helps students to reflect on the sense and truth of what they are writing and of what they are asked to read. It teaches them to discover the underlying assumptions o what they are told. It emphasizes the manifold ways in which language can distort reality. It assists students in becoming what Charles Weingartner and I once called “crap-detectors.”

Aquesta és bona matèria de reflexió per a tots. És molt important que els que organitzen els sistemes educatius - com el que va fer que els de la meva generació perdéssim dos anys de la nostra vida asseguts als bancs de la ESO, on ens explicaven el que ja havíem après durant l’EGB (sóc dels que va patir la transició) - s’adonin del mal que estan causant a la societat amb la seva irreflexiva obssessió pels canvis. La reflexió s’hauria d’estendre també als que organitzen cursos universitaris que semblen més destinats a aparcar gent, per tal que no ompli les xifres de l’atur, que a formar gent preparada per a afrontar amb garanties els desafiaments que ens portarà el futur. Sembla mentida, però d’aquí tres anys, si tot va bé, seré Philosophy Doctor, tal com diuen els anglesos, i mai ningú m’haurà donat un curs seriós de filosofia, o de semàntica o de tantes altres matèries necessàries per a afrontar amb garanties, per dir-ho de manera pomposa, la recerca del coneixement.

Aquest matí, mentre ordenava els articles que he d’anar estudiant els propers mesos pel meu doctorat, he tingut un xoc que m’ha fet sentir molt vulnerable. Estava cercant, mitjançant Google, una còpia en format PDF d’un article d’un científic que, al llarg dels anys setanta, va fer prominents aportacions a la meteorologia i a la hidrologia, quan he trobat una pàgina on, el científic en qüestió afirma sense embuts que “the UFO- biblical connections are real”.

Això no té cap relació amb el que diré a continuació, simplement és una manera provocadora de fer veure que, malauradament, massa científics no s’han plantejat el sentit de la ciència perquè, o bé no han volgut, o bé no disposen de les eines per fer-ho. Aquesta afirmació es pot estendre a tecnòlegs, “científics” socials, juristes…

Tot això ve al cas perquè acabo de llegir, tot seguint la recomanció den Llorenç Valverde, Technopoly, un llibre de Neil Postman sobre “la rendició de la Cultura a la Tecnologia”. En aquest llibre Postman comet molts errors i, tot sovint, es mostra molt reaccionari. Aquests errors són causats per un excés de zel degut a un amor profund a les humanitats i, també, a la ciència, unit a una incomprensió de la tecnologia, pel fet de no haver-la viscut, que fa que li assigni mals de la societat que no tenen a veure res amb ella . De fet, el que mou l’autor és la defensa del coneixement més profund, de més qualitat, en front de la superficialitat i la falta de responsabilitat en que, molt sovint, vivim el dia a dia. Així, afortunadament, el llibre té moments molt brillants, com per exemple, el capítol titulat “Scientism”. És una llàstima que Postman no hagi entès el que anomenem les noves tecnologies perquè, en cas contrari, el llibre hauria tingut un caire ben diferent. De fet, la visió de Postman m’ha recordat molt aquell comentari de Feynman sobre els científics que perden el temps tot calculant sinus i tangents amb els ordinadors quan, segons ell, no cal perquè ja els tenim en taules. Feynman ho qualifica de malaltia (Está Ud. de broma Sr. Feynman?, Alianza Editorial, 1987).

Però, seguint la filosofia de WorldChanging, o del mateix Postman quan critica als crítics, no faré una ressenya negativa, quin sentit té perdre el temps amb coses que no funcionen?, així utilitzaré un parell de paràgrafs del llibre que sí que funcionen. Diu Postman en el capítol de conclusió:

From the point of view of the ascent o humanity, the scientific enterprise is one of our most glorious achievements. On humanity’s Judgement Day we can be expected to speak almost at once of our science. I have already stressed the importance of teaching the history of science in every science course, but this is no more important than teaching it’s “philosophy”. I mention this with some sense of despair. More than half the high schools in the United States do not even offer one course in physics. And at a rough guess, i would estimate that in 90 percent of the schools chemistry is still taught as if students were being trained to be druggists. To suggest, therefore, that science is an exercise in human imagination, that it is something quite different from technology, that there are “philosophies” of science, and that all of hist ought to form part of a scientific education, is to step out of the mainstream. But I believe it nonetheless.

Would it be an exaggeration to say that not one student in fifty knows what “induction” means? Or knows what a scientific theory is? Or a scientific model? Or knows what are the optimum conditions of a valid scientific experiment? Or has ever considered the question of what scientific truth is?

Aquí Postman parla d’estudiants d’institut, però la situació no millora gens a la Universitat. Per exemple, un pot llicenciar-se en Física a la Universitat de Barcelona sense haver sentit dir ni una paraula d’història o filosofia de la ciència. És això normal? No entraré a comentar els coneixements científics dels no científics,…

És més, Postman continua el discurs tot defensant l’ensenyament de la semàntica,

On the subject of the disciplined use of language, I should like to propose that , in addition to courses in the philosophy of science, every school – again, from elementary school thought college – offer a course in semantics – in the processes by which people make meaning. (…)

Every teacher ought to be a semantics teacher, since it is not possible to separate language from what we call knowledge. Like history, semantics is an interdisciplinary subject: it is necessary to know something about it in order to understand any subject. But it would be extremely useful to the growth of their intelligence if our youth had available a special course in which fundamental principles o language were identified and explained. Such a course would deal not only with the various uses of language but width the relationship between things and words, symbols and signs, factual statements and judgements, and grammar and thought. (…)

Of all the disciplines that might be included in the curriculum, semantics is certainly among the most “basic”. Because it deals with the processes by which we make and interpret meaning, it has great potential to affect the deepest levels o student intelligence.(..) There is certainly ample evidence that the study of semantics will improve the writing and reading of students. But i invariably does more. It helps students to reflect on the sense and truth of what they are writing and of what they are asked to read. It teaches them to discover the underlying assumptions o what they are told. It emphasizes the manifold ways in which language can distort reality. It assists students in becoming what Charles Weingartner and I once called “crap-detectors.”

Aquesta és bona matèria de reflexió per a tots. És molt important que els que organitzen els sistemes educatius - com el que va fer que els de la meva generació perdéssim dos anys de la nostra vida asseguts als bancs de la ESO, on ens explicaven el que ja havíem après durant l’EGB (sóc dels que va patir la transició) - s’adonin del mal que estan causant a la societat amb la seva irreflexiva obssessió pels canvis. La reflexió s’hauria d’estendre també als que organitzen cursos universitaris que semblen més destinats a aparcar gent, per tal que no ompli les xifres de l’atur, que a formar gent preparada per a afrontar amb garanties els desafiaments que ens portarà el futur. Sembla mentida, però d’aquí tres anys, si tot va bé, seré Philosophy Doctor, tal com diuen els anglesos, i mai ningú m’haurà donat un curs seriós de filosofia, o de semàntica o de tantes altres matèries necessàries per a afrontar amb garanties, per dir-ho de manera pomposa, la recerca del coneixement.

Sí, avui és un gran dia per Menorca, ni més ni menys. En Francesc i n’Ã’scar, els cracks de Dinamic Studi, ens han regalat Illencs, una pàgina destinada a vertebrar la blogosfera menorquina.

Per una banda, Illencs és un agregador de bloc menorquins. Ja fa uns quants anys que hi ha blocs a Menorca, però fins ara hem estat tots bastant dispersos, fet que ha reduït el nombre de converses possibles entre nosaltres. Ara, amb illencs, ens serà molt més fàcil seguir el que escrivim els blocaires menorquins i, per tant, tindrem més oportunitats d’establir converses constructives entre blocs. Illencs ajudarà a estructurar la societat civil en xarxa i a treure els debats del rígid món de paper que fins ara marcava el diàleg menorquí.

Al mateix temps, Illencs ha animat a un grup de persones a crear blocs de qualitat. Així, Illencs millora quantitativament i qualitativa la xarxa menorquina.

Estic segur, que el treball de n’Ã’scar i en Francesc ajudarà a millorar la salut de la societat civil de Menorca. Estem tots d’enhorabona.

Por muchas razones, una de ellas es esta, sólo una, y después de una enfermedad más larga de lo que se puede apreciar desde fuera y, a lo mejor, también desde dentro, Ciberpunk ha muerto. Al menos, el Ciberpunk en el que he estado participado durante el último año y pico.

Compañeros de viaje, muchas gracias por todo, ha sido una travesía muy emocionante y fructífera, pero, como todo viaje, ha finalizado. No creo que sea oportuno decir nada más en público así que acabaré la despedida en privado.

¡Un fuerte abrazo!

Efectivament, si vols ser cool i vols que les empreses de capital risc t’escoltin (bé, aquí segur que no t’escolten) has de dominar a la perfecció tot aquest llenguatge. Només cal mirar del.icio.us/popular cada dia per veure-ho.

Això ho saben els creadors de l’últim vaporware (o no) del moment: Tape it of the internet (Tioti).

Anem per parts. Què és Tioti? Tioti és una idea molt bona i que, sembla mentida, no entenc com no se’ns havia ocurregut abans. La idea és simple: el pitjor de la tele és, precisament, la tele. En altres paraules, les cadenes de televisió són intermediaris entre els creadors de continguts i els espectadors. Tots estem d’acord que els intermediaris són dolents així que cal eliminar-los. Com? Els productors podrien distribuir els seus programes per bittorrent. Aquí entra Tioti.

Tioti promet ser un servei web2.0 que uneix xarxa social, bittorrent i televisió. Un lloc on trobar programes segons els teus gustos i els dels teus amics i descarregar-los per veure’ls quan vulguis i des d’on vulguis. De fet, la BBC ja està tramant un servei semblant. Però el problema del servei de la BBC és que el crea l’intermediari que cal eliminar.

Però, és o no és vaporware Tioti? Doncs no ho sé. De fet, Tioti, de moment, és un exemple fantàstic de marketing viral, el fet que n’estigui parlant és la demostració.

La seva web és prou especial. D’entrada et trobes amb la columna de l’esquerra, on sembla que es riguin de tot l’enrenou de la web2.0. A la dreta et trobes amb un bloc, els articles del qual són captures de pantalla d’un servei que, de ser real, seria genial. L’argumentació és molt bona, però la darrera nota ,que data d’avui, diu:

This site is just a couple of weeks old, the name was a joke, the idea grew from that, we floated the idea, thousands of you seem to agree it was good, we are now making it as fast as possible. We’ve had a tremendous response - Thank You All. px

És a dir, que van tenir la idea, van llançar el marketing i, com que van veure que la idea era bona, diuen que ara començaran a programar-ho tan ràpidament com puguin. :-) D’això se’n diu començar la casa per la teulada.

Després et trobes amb una FAQ que insisteix, en to de broma, en que no és una broma:

Fear not, because now Tape It Off The Internet is a simple online service to keep you up to date and on track with your latest releases. We’ve even shoehorned in some crazy Web 2.0 social software for you to extend your fun in hundreds of ways. Did we mention we haven’t built released it yet? Never mind, sign up now and we’ll invite you into our Beta. Did I mention Web 2.0? I’m sure I did.

Is this a joke?
Good question. It started out as a gag, but when it came to writing up some “filler” inspiration struck and a genuinely good idea sprang forth. We still think the whole Web2.0 hubris is pretty funny.

So it’s real?
Yup, in private alpha right now (held together with string) and definitely not suitable for public anything. Development and design of a really really nice service is now in motion. We think you’ll like it.

Com podeu veure, no deixen ni un sol tòpic de la web2.0 al tinter:

And you are for sale? What’s for sale?
That was once part of the gag, but also remains very much true. More specifically, we will build this service anyway, but of course the day job pays the bills, and boy do we have bills to pay. We are interested in partnerships and have been exploring synergy with ISP’s, TV companies, media and advertising agencies - all of these would prove interesting if different fits. When developed, our TV focussed social fabric will also be available for license independent of the torrent malarky.

Efectivament, com diu Paul Graham, l’objectiu de tota start-up de la web2.0 és fer-se comprar per Google o Yahoo! (o Microsoft, ara que tenen el Live)

Finalment, com no podia ser d’altra manera, tenen una secció per a inversors:

Alternatively a relatively small amount of angel funding could get our public beta running pretty damn quick. Up to you. Drop us a line, I’m sure we can sort something out.

Ja han demostrat que son uns cracks fent marketing viral, cridant l’atenció i exposant molt clarament un model de negoci - entre acudit i acudit sempre van desgranant molt bé el projecte i com vendran les diferents parts del producte. Ara només cal que sàpiguen programar igual de bé. Si en són capaços, seran els primers en intentar carregar-se el gran totem del segle XX, la televisió. Em sembla que valdrà la pena que els ajudem, probablement, el futur de Tioti, si no és vaporware, es decidirà als tribunals.

Un cop vist tot això, cal que ens demanem, no acabarà tot això de la web2.0 en una bombolla financera?

Actualització: M’he equivocat en una cosa. Mirant la web dels creadors de Tioti veig que no són tan start-up com em pensava.

Parlant sobre els ordinadors econòmics promoguts per Lula, Jamais Cascio diu en aquest article a WorldChanging:

It also shows the danger of ticking off Bill Gates. Although it’s not directly stated, I have little doubt that there was some behind-the-scenes arm-twisting on the part of Microsoft towards Brazilian manufacturers, either offering sweetheart deals, bloody revenge, or both. This is not to say that PC Conectado shouldn’t have been a Linux project — Linux is entirely appropriate here, and using it was the right decision. But snubbing Gates at the World Economic Forum and bashing Microsoft in public probably motivated the Redmond giant to be even more aggressive than usual.

Efectivament, tenir amo no és bo, sobretot si aquest és mafiós i té als fabricans de hardware agafats pels ous controlats.

Per sort, a nivell de servidor els sistemes lliures guanyen i a nivell d’aplicacions d’usuari, cada cop tot gira més entorn als serveis web, terreny millor per la competència i on Microsoft va una mica enrere..