En aquest interessant article sobre la protesta francesa contra el CPE publicat al diari argentí La Nación es diu:

En ese sentido, y aunque sus opacos slogans resulten lamentables frente a aquellos poemas surgidos en la calle (recordemos el que decía: “Bajo el empedrado, la playa”), estos acontecimientos se inscriben en la misma línea y pueden ser interpretados como el nacimiento de una generación política de izquierda moderada que no hace sino asomar la nariz.

La veritat és que jo no veig aquesta generació política d’esquerra moderada, però el sentit comú em diu que aquesta ha de ser a alguna banda, si no, Ségolène Royal no tindria els resultats que té a les enquestes. De fet, m’adono que des de fora costa molt entendre els països, però des de dins, que és el meu cas, també és difícil. Estic rebent una realitat distorsionada per la meva vida quotidiana, els mitjans de comunicació que llegeixo, escolto i, en menor mesura, miro i, també, per les converses amb els meus amics i companys de feina, els quals, o bé són doctorands, o bé són doctors, per tant, representen a una petita part de la societat que ha tingut sort en la vida.

Agafar bona perspectiva és, certament, molt difícil. Suposo que aquesta és la diferència entre els grans i, nosaltres, els petits. Ells enten el món molt ràpidament, nosaltres veiem imatges parcials que no acabem d’interpretar.

Sembla que a Espanya s’està organitzant un moviment de protesta juvenil inspirat en les protestes franceses contra el CPE, però aquí, enlloc de protestar contra els contractes flexibles, es protestarà contra el preu de la vivenda.

Avui Enrique Gómez ha publicat una interessant proposta d’acció per intentar donar un fons sòlid a la protesta, ja que el correu electrònic que s’està distribuint és bastant fluix.

És evident que aquesta protesta té fonament, com diu n’Enrique:

Toda la sociedad se ha puesto de acuerdo en que la única inversión rentable son los pisos, y que alquilar no merece la pena. En el momento en que los propietarios usan las viviendas para especular y no para habitarlas se produce una escalada veloz de los precios.

Un país que no té ni imaginació, ni valor per diversificar les seves inversions no podrà gaudir de l’èxit econòmic durant gaire temps.

Ara bé, permeteu-me que sigui caut, si el referent dels joves espanyols és el que han fet els joves francesos, no arribarem gaire enfora, malgrat els esforços d’Enrique i David.

El moviment francès ha estat positiu ja que ha demostrat que els joves manifestants (que no representaven la joventud francesa, eren un sector ampli però molt específic d’aquesta), s’interessen per la cosa pública, a diferència, per exemple, d’alguns joves japonesos que s’aïllen completament de la societat.

Malgrat aquest costat positiu, hi ha hagut molts costats negatius en aquests mesos de protesta. Segons el meu parer, el més negatiu és la manca d’amor per les llibertats d’aquests moviments que es basen en un concepte molt trist de democràcia: la dictadura de la majoria.

La millor manera d’il·lustrar aquest punt és explicar com van funcionar els famosos tancaments de les universitats. Recordem que aquests tancaments van durar mesos i han trencat completament el segon semestre perjudicant seriosament el curs acadèmic.

Els membres dels sindicats estudiantils, molt escorats a l’esquerra, van organitzar assemblees a la majoria d’universitats, de vegades amb l’ajut de la direcció, on es decidia, sovint a mà alçada, si s’havia de tancar la facultat en qüestió.

Això és trampós. On és la trampa? És senzill:

1. Ningú hauria de poder obligar a ningú a deixar d’anar a classe contra la seva voluntat. Tothom té el dret, per no dir l’obligació, de manifestar-se contra governs irresponsables, com és el cas del govern francès actual. Això es pot fer a la sortida de classe o després d’aquesta, sense perjudicar a tercers.
2. Els que organitzen les assemblees són els que volen tancar la universitat. La necessitat d’una votació ha de néixer d’un ampli consens establert de manera ben definida. No es poden improvisar les regles del joc democràtic quan convé segons l’agenda d’una de les parts. D’aquesta manera, emprant la democràcia com a excusa, els assemblearistes obliguen els altres estudiants a jugar a un joc — al qual no volen participar — per per fer-los respondre una pregunta tramposa, ja que ningú hauria de poder tancar la universitat, per molta majoria que tingui.
3. Les garanties democràtiques d’aquestes assemblees, que no s’haurien de fer mai, solen ser deplorables: no-estudiants que van a votar, vots duplicats, s’organitzen ràpidament de manera que no és segur que tothom hi pugui assistir, es vota en calent, sense temps de reflexió, etc.
4. No tot el que es decideix segons la voluntat de la majoria, és democràtic. Si dues opcions són complementàries, com anar a classe i manifestar-se, ni s’ha de plantejar el vot. Aquest s’ha d’emprar només com a darrer recurs i, ni així, sempre és just.

En resum, trobo fantàtic que la gent es mobilitzi. Però temo que si s’inspirin en els valors dels estudiants sindicalistes francesos, si aquest és el cas, que no ho sé, m’estimo més que la gent es quedi a casa i reflexioni una estona més.

Si tot va bé, aquest any tornaré a trencar una cadira, com l’any 92!

Entre Txernòbil, l’escalfament global i les teories sobre el pic del petroli, amb tota la demagògia que comporten, s’està parlant molt de l’energia nuclear, energia que cada cop és més estimada, fins i tot per alguns ecologistes.

Jo sempre he pensat que l’energia nuclear és una bona solució, però a molt curt terme. Aquesta energia té molts avantatges, redueix les emissions de diòxid de carboni i augmenta la independència energètica del que la produeix. Malgrat tot, dic que és una energia adequada només a curt terme perquè té certs problemes que són molt greus. Al meu parer, aquests són:

1. L’energia nuclear produeix residus perillosos de vida molt llarga. De moment, encara no hi ha processos per a tractar-los. D’aquesta manera deixem una patata calenta mala d’empassar a les generacions futures. No tenim dret a deixar aquest tipus de llegat als nostres descendents.
2. L’energia nuclear és perillosa. Sí, ho és. És per això que els plans de seguretat de les centrals nuclears són molt complexos. És cert que, en aquests moments, les centrals són segures i no hem de patir gens, de fet, tal com va demostrar l’accident de Txernòbil, aquest no és un problema tècnic, és un problema d’organització de les societats. Sabem que, en aquest camp, els govern occidentals actuals actuen de manera responsable, però, què ens garanteix que en el futur i/o en altres llocs els governs siguin igual de responsables?
3. L’energia nuclear requereix un poder fort que la gestioni. Tota tecnologia imposa una estructura de poder determinada. La de l’energia nuclear és bastant centralitzada, necessita d’un estat potent i d’un govern fort que sigui capaç de controlar-ne la seguretat, la gestió dels residus, etc.

I la fusió? Sincerament, no hi crec pas gaire en la fusió i, en cas d’aconseguir-la, no m’exitaria massa ja que el problema 3 seria més important encara que amb la fissió. Crec que enlloc d’expremer l’àtom hauríem de recollir amb més intel·ligència altres energies que són més a mà. L’energia de l’àtom és massa complexa per ésser intel·ligent.

En el camp de les energies renovables estem molt verds encara, a la Terra disposem de nombroses fonts d’energia molt diverses que podem aprofitar a diferents escales, des de la vivenda, a la ciutat i la regió. Per exemple, seria possible arribar a una Menorca energèticament independent? Si fos així, l’estructura política del món canviaria bastant, pot ser podríem arribar a un món estructurat en ciutats, a un món distribuït. El meu desig seria que les necessitats energètiques es resolguessin, com a màxim, a l’escala regional. Seria molt interessant.

En resum, crec que necessitem fer grans esforços tecnològics, per crear la manera d’aprofitar millor l’energia disponible al planeta sense haver d’espremer l’àtom. Més que mai, hem de hackejar el sistema i, ara, el sistema és geofísic. Per un futur millor, necessitem altes dosis d’imaginació i tecnologia, necessitem un ecologisme tecnòfil i creatiu.

Fa uns dies el meu amic Enrique va publicar un resum molt bo dels arguments per a tenir els comentaris tancats al bloc. Avui, en David, afegeix un altre argument molt bo.

Jo n’afegiré un altre, que lliga amb el comentari de l’altre dia sobre els blocaires. En aquell apunt deia que molts blocaires escrivim per pensar, per aprendre. Encara que escriure sigui un exercici públic, en veu alta, no deixa de tenir una versant personal molt forta. De fet, en Mor, també ho va fer fa poc en Manel, comentava que no li agradava escriure perquè sí, perquè toca, ja que per escriure alguna cosa profitosa un ha de tenir una idea i temps per elaborar-la i exposar-la.

Els comentaris, en canvi, trenquen completament aquest procés personal. Tu escrius el teu pensament, tranquil·lament, al teu ritme i llavors, de cop, arriba un cap de fava i t’empastifa el bloc amb un comentari fora de lloc. Llavors o bé has de contestar, o l’has d’esborrar. Si l’esborres tornarà i et dirà que ets un censurador, si contestes, tornaran a contestar… En altres paraules, des de l’exterior, t’imposen un ritme que no és el teu, afectant el teu estat d’ànim i, finalment, globalment, afectant la qualitat global del bloc. En altres paraules, és esgotador i poc productiu.

Això no vol dir que no es pugui discutir el que dic aquí. És clar que sí. Primerament, qualsevol pot escriure el que vulgui al seu bloc. No oblidem que sempre he fomentat el debat entre blocs. Després també pots fer els comentaris a qualsevol altra banda. Per exemple, a meneame es pot comentar qualsevol cosa. A reddit també. Per exemple, aquí podeu comentar el que vulgueu sobre aquesta entrada. El que no em ve de gust, és que algú apareixi a casa meva i digui el que li doni la gana i, si el treus, llavors et critiqui. No és de rebut. Que vagi a la plaça del poble i digui el que vulgui.

Pot ser, seria interessant muntar un sistema distribuit de comentaris, paral·lel al món dels blocs, una mena d’usenet que faci la funció d’arena pública on els comentaristes i trollistes puguin esplaiar-se lliurement… deixant-nos tranquils als que no ens ve de gust veure els maleïts i esgotadors trolls.

I, deixeu-me que digui, per acabar, que no permetre els comentaris no va ni contra la democràcia ni contra la llibertat d’expressió, qui vulgui dir alguna cosa sobre mi o iniciar un debat, que ho faci en un lloc públic, n’hi ha de sobres i ben visibles, però no a casa meva. També pot fer-ho per correu electrònic, això em va bé, perquè si el comentari és interessant, podré parlar al meu ritme, és l’avantatge de l’assincronia, i si diu burrades, el filtraré i així no el sentiré mai més.

La política francesa és extremadament interessant degut a la difícil situació que travessa el sistema republicà. És per això que quan trobo un polític que intenta renovar el discurs sense caure en la demagògia imperant m’alegro profundament, encara que, molt sovint, les primeres impressions són traïdores.

Avui he descobert el bloc de Christian Blanc (UDF). La darrera entrada d’aquest bloc és extremadament interessant, encara que, desconec fins a quin punt és fiable. Blanc escriu que un amic seu que viu al Vietnam, li ha explicat com els fabricants de petards han estat capaços de trobar una sortida per a la seva indústria quan el Partit ha prohibit l’utilització d’aquests artefactes a les festes, degut als accidents. Sembla que els fabricants s’han unit per pensar una solució i,…, sorpresa, l’han trobada! Ara, per a les festes, venen un paper que al cremar-lo fa olor a polvora i CDs amb el so de les explosions. La gent, s’ha llançat a comprar els discs i els paperets aromàtics i, així, les festes han pogut ésser tan sorolloses com sempre.

De ser certa, aquesta història és genial! Enlloc de seure i plorar, els industrials vietnamites han innovat. Aquí, en canvi, quan els industrials veuen que s’acaba el seu negoci, fan pressió al govern per tal que mantingui artificialment, per via de la llei i perjudicant als consumidors, el negoci d’aquest grapat de cràpules.

En una sessió d’ego surfing he descobert que s’ha traduit al gallec el text de la taula rodona de Mataró sobre Creative Commons. Ara ja només hi falta la versió en esperanto ;-)

Moltes gràcies Fernando!

Finfine mi ŝanĝis la dizajnon de ĉi tiu blogo por bone enirigi esperanton. Mia celo estis videbligi la lingvon sed sen ĝeni iujn, kiuj ne volas, ne povas aŭ ne kapablas lerni esperanton. Do mi decidis loki esperanton aparte. Tion mi faris kaj nun esperanto lokas ĉe tre videblan kaj specialan lokon supre dekstre. Do kde hodiaŭ miaj esperantaj skribaĵoj estos bilde belegaj, mi atendas ke mi lernos sufiĉe da esperanto por skribi ankaŭ bele, sed por tio mi bezonas vian helpon, mi petas ke se iam vi vidas ion eraran lingve sendu al mi retmesaĝon aŭ tujmesaĝon, tiel mi pli lernos la lingvon kaj malpli eraros.

Ankaŭ ekde nun vi povos aboni por ricevi retmesaĝojn kun miaj esperantaj skribaĵoj kiam ili aperos.

Mi ankaŭ volus diri ke sen Oscar, kiu estas tre bona dizajnisto, mi ne povus havi tiun belegan retejon.

Com podeu veure, avui la decoració de Bitsenbloc ha canviat una mica, he passat d’un disseny d’una sola columna al més clàssic disseny de dues columnes, el qual m’ha permès introduir l’esperanto de la manera més visible i menys molesta possible.

Fa uns mesos que amb n’Oscar vam pensar que havia de modernitzar el bloc. Els dos estàvem d’acord que el camí a seguir era el de la màxima simplicitat, per això vaig passar a una sola columna. De fet, el meu objectiu era de només mostrar una sola anotació a la portada, creia que així la gent vindria i veuria directament el que cercava, el darrer text. Però, malauradament, mostrar una sola anotació no fa la pàgina més senzilla d’emprar, ja que obliga a la gent a fullejar els arxius si fa un temps que no han pogut passar per la pàgina. A més, tal com m’havien comentat algunes persones, la barra lateral és molt útil per orientar-se i sempre és més fàcil anar directament al lateral que haver de fer scrolling fins al peu de la pàgina, com abans.

Si teniu un bloc basant en WordPress i voleu separar una de les vostres categories, tal com ho he fet jo aquí, us recomano que seguiu les instruccions d’aquesta pàgina del Wordpress Codex, que explica molt detalladament tot el que cal fer.

Espero que sigui del vostre gust el nou aspecte de la pàgina.

Sembla que de moment no serà possible, una llàstima.