Sembla que a Espanya s’està organitzant un moviment de protesta juvenil inspirat en les protestes franceses contra el CPE, però aquí, enlloc de protestar contra els contractes flexibles, es protestarà contra el preu de la vivenda.

Avui Enrique Gómez ha publicat una interessant proposta d’acció per intentar donar un fons sòlid a la protesta, ja que el correu electrònic que s’està distribuint és bastant fluix.

És evident que aquesta protesta té fonament, com diu n’Enrique:

Toda la sociedad se ha puesto de acuerdo en que la única inversión rentable son los pisos, y que alquilar no merece la pena. En el momento en que los propietarios usan las viviendas para especular y no para habitarlas se produce una escalada veloz de los precios.

Un país que no té ni imaginació, ni valor per diversificar les seves inversions no podrà gaudir de l’èxit econòmic durant gaire temps.

Ara bé, permeteu-me que sigui caut, si el referent dels joves espanyols és el que han fet els joves francesos, no arribarem gaire enfora, malgrat els esforços d’Enrique i David.

El moviment francès ha estat positiu ja que ha demostrat que els joves manifestants (que no representaven la joventud francesa, eren un sector ampli però molt específic d’aquesta), s’interessen per la cosa pública, a diferència, per exemple, d’alguns joves japonesos que s’aïllen completament de la societat.

Malgrat aquest costat positiu, hi ha hagut molts costats negatius en aquests mesos de protesta. Segons el meu parer, el més negatiu és la manca d’amor per les llibertats d’aquests moviments que es basen en un concepte molt trist de democràcia: la dictadura de la majoria.

La millor manera d’il·lustrar aquest punt és explicar com van funcionar els famosos tancaments de les universitats. Recordem que aquests tancaments van durar mesos i han trencat completament el segon semestre perjudicant seriosament el curs acadèmic.

Els membres dels sindicats estudiantils, molt escorats a l’esquerra, van organitzar assemblees a la majoria d’universitats, de vegades amb l’ajut de la direcció, on es decidia, sovint a mà alçada, si s’havia de tancar la facultat en qüestió.

Això és trampós. On és la trampa? És senzill:

1. Ningú hauria de poder obligar a ningú a deixar d’anar a classe contra la seva voluntat. Tothom té el dret, per no dir l’obligació, de manifestar-se contra governs irresponsables, com és el cas del govern francès actual. Això es pot fer a la sortida de classe o després d’aquesta, sense perjudicar a tercers.
2. Els que organitzen les assemblees són els que volen tancar la universitat. La necessitat d’una votació ha de néixer d’un ampli consens establert de manera ben definida. No es poden improvisar les regles del joc democràtic quan convé segons l’agenda d’una de les parts. D’aquesta manera, emprant la democràcia com a excusa, els assemblearistes obliguen els altres estudiants a jugar a un joc — al qual no volen participar — per per fer-los respondre una pregunta tramposa, ja que ningú hauria de poder tancar la universitat, per molta majoria que tingui.
3. Les garanties democràtiques d’aquestes assemblees, que no s’haurien de fer mai, solen ser deplorables: no-estudiants que van a votar, vots duplicats, s’organitzen ràpidament de manera que no és segur que tothom hi pugui assistir, es vota en calent, sense temps de reflexió, etc.
4. No tot el que es decideix segons la voluntat de la majoria, és democràtic. Si dues opcions són complementàries, com anar a classe i manifestar-se, ni s’ha de plantejar el vot. Aquest s’ha d’emprar només com a darrer recurs i, ni així, sempre és just.

En resum, trobo fantàtic que la gent es mobilitzi. Però temo que si s’inspirin en els valors dels estudiants sindicalistes francesos, si aquest és el cas, que no ho sé, m’estimo més que la gent es quedi a casa i reflexioni una estona més.

Articles relacionats (segons un algortime):

1. Entendre els joves
2. Com les democràcies fomenten l’espionatge a l’iran
3. Fent que l’accés IMAP al Gmail sigui més estàndard

Arxivat a articles
Etiquetes: França
Comments Off