Són molts els que en algún moment o altre han somniat en imposar la seva llengua a la resta del món. El cas més flagrant, és el de la llengua francesa, els ideòlegs de la República van aconseguir, amb èxit, imposar la seva llengua a tot França, tot provocant un dels genocidis lingüístics més importants que s’han mai realitzat a Europa. Afortunadament, portes enfora, els defensors del colonialisme lingüístic francès, no han estat capaços de realitzar els seus somnis.

A Espanya, es va intentar quelcom similar, afortunadament, però, l’eficiència espanyola deixa molt a desitjar i les llengües espanyoles més petites que el castellà han aguantat la pressió fins avui, el que desconec, és quant de temps aguantaran en el futur.

Em preocupo pel futur del català, per la mateixa raó que a França molts ja es preocupen pel futur de la fins fa poc victoriosa llengua francesa. A nivell internacional és l’anglès qui regna, ajudat per l’èxit absolut de dos imperis anglòfons consecutius. La situació és tal que la gran majoria de debats importants, per no dir tots, que es realitzen actualment, es fan en aquesta llengua, tot perjudicant a la gran majoria d’europeus que no dominen l’anglès o, si el dominen, és sobretot passivament, de manera que no poden participar al debat global amb les seves idees.

A Espanya són molts els que encara no s’han adonat d’aquest fet i treuen pit parlant dels milions de parlants del castellà. Solen dir “¿por que os cerráis con el catalán si el español lo hablan muchos millones de personas?”, pobres ignorants, encara es pensen que el castellà és útil per influenciar el futur d’aquest món. Doncs no, el castellà als Estats Units no té gaire futur, és completament transitori. El fet és que els únics que parlen castellà a USA són els que netegen els carrers, construeixen edificis i carreguen camions. Els seus fills, poc en volen saber de la llengua de Cervantes i ràpidament l’obliden en benefici de l’anglès. La raó és senzilla, ells saben molt bé que els hispans poden triomfar als Estats Units, però si ho fan, ho fan en anglès.

Fins ara, la Unió europea ha estat un exemple positiu de multilingüisme, però ara que ja són més de vint les llengües oficials las cosa està canviant, i això que moltes grans llengües europees, com el català, encara no han aconseguit la oficialitat. A hores d’ara ja es veu que el multilingüisme naïf no funciona, i només serveix per diluir les llengües en un mar de Babel que està essent envaït ràpidament per l’anglès. Les coses clares, la Unió funciona en anglès, només en anglès, les altres llengües fan de comparsa. Les traduccions són de l’anglès a les altres llengües i la gran majoria d’interpretacions orals es fan emprant l’anglès com a llengua de pont. És a dir, si vols pintar alguna cosa a la UE aprèn l’anglès, perquè quan hagis rebut la còpia traduïda del document que t’interessa tot estarà ja decidit. No ho oblideu, la llengua que va dominar la Unió fins fa quatre dies era el francès i a França es demanen cada matí com han de parar l’avenç imparable de l’anglès.

I qui parla l’anglès a Europa? Doncs malgrat les ingents quantitats de diners dilapidades en l’enssenyament d’aquesta llengua, només els anglesos, els irlandesos i els anglòfils més avançats, holandesos i escandinaus, i, aviat, també els bàltics. I així i encara. I això provocant un intens desprestigi de les seves llengües que només serveixen per comprar el pa, perquè per no servir, no serveixen ni per mirar la televisió, ja que allà quasi tot és en anglès, sobretot a Escandinàvia. Aquests països s’han hagut de llançar a l’anglès perquè amb les seves petites llengües no tenien alternatives. El que està passant en aquests països passarà a tots els altres, d’això no hi ha dubte. No oblideu que això vol dir que tornarem a tenir una societat analfabeta, perquè seràn molts els que no sabran parlar la llengua dominant, que no és gens fàcil, malgrat els mites. Comproveu-ho, parleu en anglès a les Rambles de Barcelona. Davant d’aquesta situació, el preocupant analfabetisme digital fa riure.

Amb tot això vull fer veure que ja són totes les llengües les que estan afectades per l’anglès totpoderós. No es tracta de quatre anglicismes, es tracta de poder emprar les altres llengües per finalitats serioses, per debatre en el gran discurs global. Ja és hora que la gent deixi de treure pit. El castellà el parla molta gent, però molta gent que vol aprendre l’anglès costi el que costi. Hem d’acabar amb els discursos lingüístics fets amb el cor i l’estòmac, ja és hora de començar a emprar el cap i unir les inquietuds d’uns i altres — en això els francesos poden ensenyar molt als castellanoparlants — per elaborar una política lingüística raonada i racional. Ensenyar l’anglès a tothom no només no és possible, l’existència de milions d’acadèmies d’anglès ho demostra, si no que faria molt de mal a les altres cultures. Pensem amb el cap, ara que encara hi som a temps, per poder emprar la boca i la ploma amb llibertat.

Article relacionat:

• La urgencia de una política lingüística europea per David de Ugarte

Arxivat a articles
Etiquetes: Llengua