Molt sovint em posa tens com la gent compta el nombre de parlants d’una llengua. Una manera molt habitual de fer-ho és comptar el nombre d’habitants dels estats i/o regions on una llengua és oficial. Així, a mi sempre m’inclouen a les llistes de parlants del castellà. I sí, és cert, parlo el castellà tan bé com qualsevol altre espanyol, però aquesta no és la meva llengua materna. També visc i treballo en francès i ningú mai no gosaria incloure’m a les llistes de francòfons, però, en canvi, sí que hi inclouen malians que parlen i escriuen aquesta llengua pitjor que jo. Aquest és un tema complicat, perquè una cosa és el sentiment d’apartenença a una llengua i l’altre és el domini que es té d’aquesta. Així, si jo només tinc una llengua pròpia, el català, sóc també compentent en castellà, francès i anglès. Finalment, ara començo a poder utilitzar, tant a l’oral com a l’escrit, l’esperanto. D’alguna manera, l’esperanto és la més meva de totes les llengües perquè és l’única que he triat en completa llibertat, ja que no dóna cap avantatge econòmic ni social important, no més que, per exemple, el joc dels escacs. Podriem dir, que el català és la meva llengua “genètica”, l’esperanto la meva llengua triada i la resta són llengües imposades per la llei i/o els equilibris econòmics i socials.

Escric això avui perquè en un viatge per la Wikipedia he visitat el Paraguai. Allí hi he descobert una cosa molt interessant: la llengua més emprada al Paraguai no és castellà, és el guaraní. Així, a les llistes de milions de parlants del castellà s’hi inclou molta gent que no sap parlar aquesta llengua o en té un domini molt precari. Com diu aquest document que he trobat en una recerca (Cultura y bilingüismo en el Paraguay):

Como en el Paraguay el 90% de la población habla en guaraní y el 55% en castellano, según el censo de 1982, tendríamos que deducir que hay dos culturas nacionales: prácticamente todos los paraguayos pertenecerían a la cultura paraguaya que se expresa en guaraní y más de la mitad serían biculturales poseyendo dos culturas nacionales.

La cultura paraguaya entonces -a nuestro parecer-, a pesar de tener aparentemente más elementos de procedencia española que de la aborigen, es la que principalmente se expresa en guaraní y los paraguayos que aprenden el castellano lo hacen como quien aprende por necesidad una lengua extranjera.

Esto se refleja en la escasez de literatura paraguaya en castellano -el escritor se encuentra con la dificultad de expresar en español una realidad pensada en guaraní-, y también en que usamos muy pocos dichos y proverbios en español. En cambio tenemos muchísimos ñe’enga, que se dicen en guaraní o jopara (mezcla de guaraní y castellano). La literatura en guaraní también es escasa y eso se debe a que no se nos enseñó a leer y escribir en guaraní. Somos analfabetos en la lengua que casi todos hablamos, pero se tiene una riquísima “literatura” oral: adivinanzas, proverbios, relaciones, relatos, fábulas, mitos y leyendas que se cuentan en guaraní y corren de boca en boca entre la gente campesina.

El manejo deficiente del español es muy notorio, la mayoría tenemos serias dificultades para expresarnos en español. “Las dificultades que comportan los textos de español paraguayo de representantes de los sociolectos más profundamente interferidos por el guaraní pueden ser excesivas y conducir a momentos de parcial interrupción comunicativa o de alteración parcial o total del mensaje emitido” (Granda; 1982: 81).

Després de llegir això, sembla que haurem d’esborrar unes quantes persones de la llista del castellà. Ara em demano si el Paraguai és un cas aïllat. Pot ser sí que el Paraguai és particular, però m’agradaria saber quin és el domini del castellà de, per exemple, la població boliviana. Els que viuen i treballen en llengües “índies” dominen el castellà prou bé com per considerar-los castellanoparlants? I què passa al Perú? I als altres països?

Si viatgem pel món, veurem que passa el mateix per tot. Tothom considera que a la Xina tothom parla xinès, però resulta que la gran majoria de la població aprèn el mandarí com jo aprendria el francès. A l’Àfrica quasi no es tenen en compte les llengües africanes — sovint anomenades de manera aberrant “dialectes” –, que són les llengües que s’empren en el dia a dia i, en canvi, la gent sol tenir un domini molt deficitari de les llengües oficials d’orígen europeu. Etc, etc, etc…

Bàsicament, la idea de l’estat-nació monolingüe, una entitat més ideal que real, ha desfigurat completament la comprensió de la sociolingüística del món, contaminant qualsevol debat raonable. Clarament, el nacionalismes decimonònics, que veiem reaparèixer una i altra vegada quan les coses van mal dades en molts països — inclosa casa nostra — pertorben completament les anàlisi racionals del món, en l’àmbit social, polític i, malauradament, també científic. Malauradament, al final, el tic nacionalista, molts cops incoscient, fa que es considerin els paraguaians castellanoparlants i a Espanya s’infli de manera desorbitada el mite del castellà als Estats Units. Mirant la televisió espanyola, de vegades sembla que els hispans de Califòrnia tenen la mateixa cultura que algú de Salamanca, res més lluny de la realitat.

Arxivat a articles
Etiquetes: Llengua