Avui he parlat per telèfon amb el meu pare i m’ha renyat perquè no escric res al meu bloc darrerament. I és ben cert, després de vuit hores al despatx de Météo France torno amb el cervell eixugat, així que normalment em reservo pel cap de setmana. Malauradament cada cap de setmana no puc escriure així que em costa tenir textos amb cara i ulls per publicar. De totes maneres, continuo llegint així que aquí teniu una tanda de retalls interessants que he trobat per aquí i per allà.

Començarem per la polèmica. Diu Ricardo Galli que la publicitat no explícita als blogs apesta. Jo trobo que és absurd això, ja vaig escriure que aquesta fa pudor si no és útil als lectors, però, en el cas de publicar publicitat manipuladora i inútil el lector deixarà de llegir el bloc. En canvi, si la publicitat és útil, doncs endavant! Tant me fa si algú paga l’autor per la informació, crec que els lectors tenim prou criteri. Rebutjaria Gallir una oferta de publicitat de Canonical? No és útil que un bloc publiciti un producte que s’adapta a la filosofia del bloc?

Continuem per la Wikipedia. Els meus amics de l’entorn ciberpunk han posat a la llum molts dels problemes de l’estructura democràtica de la Wikipèdia. Resulta que ara els wikipedistes, grans buròcrates digitals, estan obsessionats per la qualitat de la seva joia i, així, estan esborrant els articles que troben dolents. Quina absurditat, precisament, si la wikipèdia és millor que la Britannica és perquè a la primera hi puc trobar articles sobre la futura HP-50 i a la segona no. Els obsessionats per la democràcia estan matant l’essència de la wikipèdia. Allà ells, per sort els continguts són GFDL i els podem re-utilitzar a les nostres noves joguines.

Continuarem per la ciència. Molts probablement ja coneixeu el magnífic bestseller Freakonomics (em sembla que en català ha sortit com a “Economia Friki”). Si no és així, aneu i compreu el llibre ara mateix, si ja l’heu llegit us recomano que llegiu el bloc dels autors, no té pèrdua. En un dels darrers articles Levitt comenta quina és la influència d’haver nascut en un mes determinat a l’hora de tenir èxit en el futbol. Aquesta pregunta no és absurda ja que els jugadors més grans de la seva generació tindran un cert avantatge competitiu durant el seu aprenentatge. I així és, Levitt és un home que parla amb les dades a la mà — cosa que si es fes més sovint deixaria sense feina a molts dels experts ignorants que omplen les pàgines dels media– i demostra que el mes en el que neixes és rellevant pel futbol. Així que si heu nascut durant el primer trimestre de l’any tindreu més possibilitats de triomfar. I amb l’escola, què passa?

Continuo aquesta tournée pels retalls que vaig recuperant d’aquí i d’allà amb un parell de bones notícies tècniques. Per un cantó el pare de Tomboy ha tret una nova joguina, molt jove encara, que segur que agradarà als amants de la usabilitat i el Gnome. KDEistes absteniu-vos ;-) L’altra notícia és que el futur SuSe Linux Enterprise Dekstop sembla una joia i n’hi ha que diuen que ja és millor que el Vista (no parlo de llibertats, parlo com si fos un director de sistemes gris). Fa bé de jubilar-se en Gates. Però, ja que té tantes ganes d’amollar pasta, per què no la posa en projectes de programari lliure? Serviria per desenvolupar el tercer món…

Finalment, us recomano que llegiu aquesta reflexió sobre els formats i la perennitat de les dades d’un ex gran usuari dels sistems Apple (i autor d’un gran llibre de Python) que ara s’ha passat a Ubuntu. Mark Pilgrim argumenta que s’ha d’anar molt alerta a l’hora de desar les dades i diu una cosa molt interessant, el programari lliure no sempre garanteix aquesta perennitat, per exemple, el format del Gimp (xcf) no està gens documentat (fora del codi) i no l’empra cap programa més, així és possible que, en qualque cas poc provat, falli el procés de, per exemple, reconvertir les dades d’un format cap a un altre. Com s’ha de fer? Doncs emprar formats estàndards, oberts i el més senzills possibles i que siguin emprats per molts programes. És a dir, guardeu els textos en .txt, el correu electrònic en .mbox etc. Ser auster paga la pena.

Fins aquí acabo aquest passeig per uns quants retalls lluents. Espero que amb això el meu pare estigui content (malgrat els temes tractats no siguin els que més li agraden) i que vosaltres també, continueu passant per aquí. Encara sóc viu! ;-)

Paul Graham estas unu el la plej interesaj homoj anoj de la nuna teĥnologia mondo. Liaj artikoloj estas kaj precizaj, kaj didaktikaj kaj lia malvarmeco surprizus iujn, sed ĉi tia malvarmeco estas necesa por objektive kompreni kiel funkcias la mondo. Mi ĉiam riproĉas al konservativuloj (dekstruloj kaj maldekstruloj) ke ili tro ofte analizas la mondon tra tiaj okulvitroj, kiuj nur montras la mondon kiel ili volus ke ĝi estus, miksante realon kaj deziron [1]. Kontraŭe, la persono kiu kreas novaĵojn unue analizas la realon kaj, poste, kiam li vere komprenas lian meĥanismojn, agas. Por komenci grandan projekton, oni ne povas cedi al la romantikismo. Graham tion ne faras.

En sia plej nova artikolo, Graham demandas al si kial teĥnologiaj ekentreprenoj (startups) kutime naskiĝas en Usono, kaj ne en aliaj landoj, kaj kiel oni povus krei la necesaj kondiĉoj por la kreado de ekentreprenojn en aliaj landoj. En tiu artikolo, kiun al vi mi rekomendas kune kun la antaŭa, Graham tion asertas:

The EU was designed partly to simulate a single, large domestic market. The problem is that the inhabitants still speak many different languages. So a software startup in Sweden is still at a disadvantage relative to one in the US, because they have to deal with internationalization from the beginning. It’s significant that the most famous recent startup in Europe, Skype, worked on a problem that was intrinsically international.

However, for better or worse it looks as if Europe will in a few decades speak a single language. When I was a student in Italy in 1990, few Italians spoke English. Now all educated people seem to be expected to– and Europeans do not like to seem uneducated. This is presumably a taboo subject, but if present trends continue, French and German will eventually go the way of Irish and Luxembourgish: they’ll be spoken in homes and by eccentric nationalists.

Tio gravas. Li asertas ke nia nuna ekonomia malfruo estas sekvo de multilingveco en Eŭropo, kaj li ankaŭ asertas ke ĉiuj lingvoj krom la angla mortiĝos, kaj nur estos parolataj hejme “de malmultaj ekcentrikaj naciistoj”.

Mi ne scias kiel pri tio vi pensas, sed mi ne volus ke iam tio okazus. Oni devus labori por krei malsama situacio al la priskribita por Graham, tiu devus esti bona por nia ekonomio kaj niaj ekentreprenoj sed ankaŭ por niaj lingvoj. Mi pensas ke se europaj ekentreprenoj povus disdoni la unuajn versiojn de siaj programoj en esperanto[2], kiu estas simpla kaj neŭtrala lingvo, oni havus pli bonan kaj pli esperan situacion. Ĉu oni atendos ke la kastilia, la franca, la germana kaj la kataluna estos paralotaj nur de malmultaj ekcentrikaj naciistoj? Ne forgesu, la procezo jam komencis!

[1] Ekzemple, kelkaj eŭropaj politikistoj, gvidataj de Francio, volas krei eŭropan Guglon por antaŭgardi eŭropan kulturon. Tiu estas la kutima konservativa revo. Teĥnologio ne tiel funkcias, registaron ne povas krei prosperan ekentreprenoj, tion devas fari junaj teĥnologistoj, la estraro devas helpi kreante la necesajn kondiĉojn por ke tio okazu.

[3] Tio similas al tio kion Maria Sandelin skribis ne antaŭlonge (jes, mi multe ŝin citas, sed ŝia blogo estas bonega) ŝi proponis traduki malkonatajn verkaĵojn skribitaj de malkonataj verkistoj anstataŭ traduki klasikajn. Ŝi asertis: “La plej sencoplenaj tradukoj laŭ mi estus tiuj de novaj, ankoraŭ malmulte konataj kaj tradukitaj verkoj. Tiel Esperanto povus roli kiel vera literatura ponto”.

Hier j’ai eu le plaisir d’aller voir le dernier film de Sofia Coppola qui nous promène à travers les jardins, salons et couloirs du palais de Versailles, lesquels on vu la vie de la reine Marie Antoinette. Ce film nous montre de façon très originale et pertinente la légèreté de la vie à la cour et l’inévitable naïveté de la reine, laquelle ne peux pas imaginer ni comprendre les difficultés de la vie en dehors de ce monde protégé –une vraie prison de luxe– qui est le seul qu’elle à connu. C’est seulement à la fin de son rêve, quand les foules révolutionnaires rentrent dans le palais, qu’elle affronte la réalité et, avec un grand courage, sort au balcon et s’incline devant ses sujets, lesquels seront
désormais des citoyens.

Mais, indépendamment de la vie de cette reine, ce qui m’étonne le plus est le fait qu’il y a seulement deux cents ans, une des sociétés les plus cultes et riches de la planète pusse encore s’organiser en honteuse kleptocratie. Il est vrai que les mécanismes de la stabilité de l’absolutisme sont plus simples qu’il ne paraît mais, encore, j’ai du mal à comprendre qu’un seul homme pusse exercer un tel pouvoir.

Ce fait nous aide à réfléchir sur les faibles bases de la démocratie, laquelle n’est pas du tout inéluctable, et qui, dû aux changements sociaux provoqués par l’apparition de nouvelles technologies, peut être gaspillé au nom de la sécurité et la stabilité.

Technorati tags:

cinéma, Sofia Coppola, Marie Antoinette

Paul Graham és un dels personatges més interessants del món tecnològic actual. Els seus escrits són precisos, extremament didàctics i transmeten una fredor que posaria els pèls de punta a més d’un, però que és necessària per entendre el món tal com és. Sempre critico als conservadors, de dretes i esquerres, pel fet que analitzin el món a través d’unes ulleres que només els mostren el món tal com ells voldrien que fos, confonent realitat i desig [1]. L’innovador, en canvi, analitza la realitat i, llavors, un cop entesos els mecanismes, actua. Per iniciar grans projectes, no es pot portar romanticisme a la motxilla. Graham és innovador.

En el seu darrer assaig, Graham es demana per què les startups (empreses tecnològiques acabades de néixer) neixen als Estats Units, i no en altres països, i com ho podria fer un altre país per crear el clima necessari per a la innovació. En aquest article, que us recomano conjuntament amb l’anterior, Graham deixa anar, com si res, aquesta petita bomba (les negretes són meves):

The EU was designed partly to simulate a single, large domestic market. The problem is that the inhabitants still speak many different languages. So a software startup in Sweden is still at a disadvantage relative to one in the US, because they have to deal with internationalization from the beginning. It’s significant that the most famous recent startup in Europe, Skype, worked on a problem that was intrinsically international.

However, for better or worse it looks as if Europe will in a few decades speak a single language. When I was a student in Italy in 1990, few Italians spoke English. Now all educated people seem to be expected to– and Europeans do not like to seem uneducated. This is presumably a taboo subject, but if present trends continue, French and German will eventually go the way of Irish and Luxembourgish: they’ll be spoken in homes and by eccentric nationalists.

Quasi res. No només ens diu que part del nostre retard econòmic és culpa de que es parlen diferents llengües als diferents països europeus, sinó que també ens diu que totes les llengües menys l’anglès patiran el mateix futur que l’Occità a França, que només és parlat a casa “per uns quants nacionalistes excèntrics” [2].

No sé com ho veieu vosaltres, però jo no vull que aquest dia arribi. Francament, hem de forçar un escenari diferent que sigui bo per la nostra economia i per les nostres llengües. Jo crec que si les startups europees poguessin distribuir les primeres versions dels seus programes en esperanto[3], llengua senzilla i neutra, tindríem un panorama més esperançador. Esperarem a que el castellà, el francès i l’alemany, per no dir el català, només siguin parlats a casa per uns quants nacionalistes excèntrics? Ah! I no ho oblideu, el procés ja ha començat!

[1] Exemple: Un grapat de polítics europeus, liderats per França, volen crear un Google europeu per “salvar” la cultura europea. Aquest és el típic somni conservador (de dretes i d’esquerres, insisteixo). La tecnologia no funciona així senyors! No arribareu enlloc! Ara seuré, obriré una cervesa i esperaré que neixi l’Airbus de la recerca. Quan em trobin estaré momificat.
[2] Passeu pel bar l’Estanquet de Tolosa del Llenguadoc.
[3] Això lliga molt amb un article de Maria Sandelin que vaig llegir fa poc (sí, darrerament la cito molt a Maria, però és que té un bloc amb molt de suc) on proposava que els esperantistes s’haurien de centrar més en traduir obres poc conegudes d’autors poc coneguts, per transformar la llengua en l’eina bàsica del mercat de la innovació literària, que a traduïr els grans clàssics de la literatura. Maria ho diu així: “La plej sencoplenaj tradukoj laŭ mi estus tiuj de novaj, ankoraŭ malmulte konataj kaj tradukitaj verkoj. Tiel Esperanto povus roli kiel vera literatura ponto.“.

Llegeixo a La Vanguardia:

“Cuanto más claro, más elevado sea el no, comienza nuestro camino imparable para ser un pueblo libre. Comienza la relación bilateral con Madrid. Comienza la singularización de Catalunya dentro del Estado español”, apuntó.

Pobret, en Carod encara no ha entès de què van els referèndums. Si el NO guanya, llavors es continuarà amb l’estatut d’ara i, probablement, serà per molts anys més. Dubto que algú vulgui tornar a patir tot el que hem patit per fer aquest nou estatut. És que no s’han adonat de l’exemple de la UE? On és aquesta nova constitució europea ideal que els partidaris del NO somniaven? Enlloc. Doncs el mateix passarà amb l’estatut, es continuarà amb el de Sau una bona temporada més. Punt.

No puc entendre com algú pot prendre seriosament tota aquesta història messiànica d’ERC. El seny català és un mite. Anem ben servits.

Mirant les estadístiques del bloc he vist que un bloc anomenat Blau Yaz m’enviava visites. Encuriosit he anat a veure què era aquest bloc i he tingut una gran sorpresa! En Lucas, un amic de Menorca que ha fet un any d’erasmus a Istambul, tornarà de la ciutat dels dos continents en bicicleta! Una gran aventura a seguir de ben aprop.

Mentrestant no comença la seva aventura — estic ansiós de contactar amb ell per veure quan comença — podeu llegir el seu bloc d’estudiant erasmus a Istambul.

Hieraŭ mi helpis en la esperanta budo, kiu estis aranĝita en la festivalo Camino en Tournefouille.

En la festivalo mi trovis multe pli da bonvolemo ol alio. Bedaŭrinde, bonvolemo ne sufiĉas por plibonigi la mondon, kiel bone argumentas Maria Sandelin, eĉ foie bonvolemo alportas onin fari agojn kies sekvoj estas nepositivaj.

Ekzemple, tie ni renkontis du personoj kiuj venis por demandi pri nia lingvo. Ni paroladis pri Esperanto kaj poste ili demandis ĉu ni povus signi por la malarmigado. Antaŭ signi, kiel kutime, ni zorge legis la dokumenton. Tie ni vidis ke ili estis anoj de asocio por la ekonomia malkreskado [1]. Oni petis ilin ĉu ili povis klarigi al ni kio estas la malkreskado kaj afable ili tion faris. Poste mi demandis al ili kiel ili farus por konvinki ĉiujn ajn, ĉar la malkreskado ke ili subtenas nur eblas se ĉiuj kuniĝas, kontraŭe, kiu ne ĉesus produkti devenus rapide pova feŭdoĉefo. Alivorte, tia harmonia malkreskado nur eblas se oni perforte devigas ĉiujn ajn ĉesi la produktado. Bedaŭrinde niajn amikoj ne komprenis tiun bazan fakton. Bonvoleme ili estis subtenante malbonaj ideoj por la homaro, eĉ tiuj ideoj kontraŭis neperforton, kiu estis la temo de la festivalo.

Racia kreskado estas malfacile atingebla sed eblas. Iam mi skribos pri teĥnologioj kaj ekologismo.

[1] La malkreskado estas ideo kiu nun oni ekaŭdas en Francaj komunikiloj. Subtenantoj pensas ke la “daŭrigebla kreskado” nur estas ilo uzata de grandaj korporacioj – kiel ne – kiu alportos nin al la fina apokalipso. Ili pensas ke la nura ebla solvo estas la malkreskado.

Els companys del Centre Cultural Esperanto de Tolosa em van demanar que els donés una mà a l’estand que l’associació va muntar al festival Camino de Tournefouille, el qual estava centrat en el concepte de la no-violència.

Allí hi vaig trobar molta més bona voluntat que altra cosa i, malauradament, la bona voluntat no és suficient per fer un món millor, com molt bé argumenta Maria Sandelin, fins i tot, de vegades, la bona voluntat porta a realitzar actes amb conseqüències negatives.

El cas més clar va ser el d’una parella que va venir a veure’ns per fer-nos preguntes sobre la nostra llengua. Vam parlar una bona estona sobre l’esperanto i, en acabar, ens van demanar una signatura pel desarmament mundial. Com de costum, abans de signar vam llegir atentament el seu document. Allí hi vam veure que eren partidaris del “decreixement”[1]. Encuriosits, vam demanar-lis que ens expliquessin de què anava el decreixement i, molt amablement, ens ho van explicar durant una bona estona de manera una mica confusa. En un moment determinat de la conversa els vaig demanar com ho ferien per convèncer a tothom de les seves idees, ja que el decreixement que ells propugnen només és possible si tothom s’hi uneix, en cas contrari, el que no deixi de produir es transformarà en un senyor feudal poderós en poc temps. En altres paraules, aquest decreixement suposadament harmoniós només és possible si s’empra una força prou poderosa per obligar a tothom a deixar de produir, és a dir, sense vulnerar les llibertats no és possible tornar a una economia de subsistència. Malauradament, els nostres interlocutors no s’adonaven d’aquest fet bàsic, la bona voluntat no els era suficient per fer una lectura completa del problema.

[1] Aquest és un concepte que es comença a sentir per França. Els partidaris del decreixement troben que el “creixement sostenible” no és més que una cortina de fum de les grans multinacionals – com no – que ens portarà a l’apocalipsi final. Troben que l’única solució possible és decréixer.

Aquesta és la meva resposta a aquest comentari den Benjamí Villoslada

«és molt fàcil posar etiquetes de “bo” i “dolent” a les coses»
(#16)

Al contrari, no ho és gens, de fàcil. Hi ha un bon berenar per analitzar i contrastar els diferents raonaments fins arribar al qualificatiu «bo» o «dolent» banalitzat amb la metàfora de l’«etiqueta». Posar etiquetes a articles a la venda és molt més fàcil. El procés inclou dubtes, per descomptat. Dubtar no és gens incompatible amb trobar coses bones i dolentes. Almanco al meu món.
Nota afegida el 02-06: Vaig començar a parlar de «bé i malament», que és el que aplica al cas blog / bloc. El «bo o dolent» va arribar (és adalt, comentari #14) per les coincidències en el procés per a determinar que ho és una cosa i l’altre. Però cal recordar que pel cas blog / bloc trobo que no s’hi escau «bo i dolent», sinó «be i malament». Vaig oblidar aquest detall tant important en respondre, dalt, el comentari #16 del pqs on només usa els termes bo i dolent.

Benjamí el 1-6-2006 a les 14:22

• dalt - baix
• dreta - esquerra
• bo - dolent
• blanc - negre

Quants dipols possibles! Però tots tan allunyats de la realitat.

Efectivament, s’ha de pensar molt per posar aquest tipus d’etiquetes. De fet, com molt bé dius Benjamí, no és fàcil. Primer un ha de crear tota una axiomàtica i, a partir d’aquesta, anar decidint a quin cantó es classifica cada fet, opinió o acció. Aquest és un treball molt complex que requereix molta virtuositat, com la teva.

El que em preocupa és que pensis que el món es pot reduir a aquesta mena de dicotomies. Precisament això és el que fan els neocons.

No t’equivoquis, els neocons també pensen molt, com tu, per això tenen think thanks i gent molt capaç treballant en les seves teories, però tenen una concepció del món tan simplificadora que quasi sempre acaben estabellant-se contra el mur. És la seva concepció del món la que els porta a equivocar-se, no la seva incapacitat ni la seva manca d’intel·ligència.

També Marx i d’altres socialistes van pensar molt. Marx va fer un treball teòric espectacular, sens dubte, és un dels grans pensadors de la història de la humanitat. Malauradament tenia una concepció molt “científica” de la seva teoria i aquí, quan dic científic, vull dir mecanicista,. Els socialistes veien la societat i l’estat com un rellotge perfecte que treballant de la manera adequada podria crear riquesa, igualtat i justícia per a tothom. Partint dels seus principis i emprant la raó van elaborar un edifici ideològic que va ser aplicat a la Unió Soviètica per gent molt capaç. El resultat va ser un dels pitjors sistemes de govern que la humanitat hagi pogut mai imaginar.

Tu, és clar, estàs en un altre nivell, no t’estic acusant de comunista, he emprat l’exemple més exagerat que he trobat per tal d’il·lustrar el meu punt. Crec que tens una manera d’aplicar la raó que et cega. En el teu argumentari no hi he vist encara cap bri de gestió del dubte, de gestió de la incertesa.

Malauradament, molt sovint, és impossible trobar la solució més òptima de totes per a resoldre un problema determinat, fet que sempre s’ha de tenir en compte. És més, com que mai podrem tenir una imatge completa de la realitat, mai podrem saber a la perfecció quin és el problema que volem resoldre, per tant, repeteixo, cal gestionar la nostra pròpia ignorància amb eficàcia. És més, també, des de ja fa temps, sabem que el dimoni de Laplace no podrà mai existir, afotunadament sabem que no és possible el somni mecanicista, per tant, en el món també hi ha un altre atzar que no és degut a la nostra ignorància si no que és inherent a la pròpia realitat.

On vull anar a parar? Al relativisme? No! Per fer coses positives per a un mateix i per a la societat s’han de tenir valors i principis. A partir d’aquests s’ha d’intentar llegir i interpretar el món, això tu ho fas molt bé. On crec que t’equivoques és en oblidar la incertesa, l’error i l’atzar, que són sempre presents i no els podrem mai deixar enrere.

Benjamí, és admirable la força que tens per analitzar la realitat segons els teus principis, aquesta és una gran virtud, però només et vull recordar, que de vegades sento que et deixes emportar pel dogma, pel mecanicisme del segle XIX.

Pot ser et demanaràs per què em fico on no em demanen. Tu saps molt bé que des del meu bloc he volgut sempre defensar la llibertat i això implica, també, defensar el programari lliure. De vegades temo que la rígidesa mecànica amb què apliques el teu raonament pugui fragilitzar el futur d’aquest.

Finalment m’agradaria recordar-te que sóc més a prop de Stallman que de Lessig o Torvalds, com tu, i que per tant, en moltes coses, som en el mateix vagó, ara bé he cregut convenient recordar-te que ens cal veure el món tal com és, imperfecte i complex, precisament és per això que és interessant.