Fa uns dies vaig escriure en aquest bloc una nota en que criticava el sensacionalismes del diputat socialista Rafael Estrella. Crítica que ara aprofito per estendre al govern. L’actitud del govern espanyol és trista. Els socialistes es neguen a analitzar la situació des de la complexitat. El recolzament sense reserves a la «causa palestina», sembla que respongui més a un reflex inconscient d’ajudar al dèbil que no pas a un estudi de la situació. Sense oblidar la manca de perspectiva històrica, perquè no tindríem ara tants problemes a Palestina si els europeus no haguéssim discriminat i atacat sistemàticament als jueus, i parlo en primera persona, perquè no només van ser els nazis els intolerants, l’antisemitisme és molt més profund i transversal, de manera que, el problema d’Israel i Palestina no deixa de ser un problema europeu.
Tots volem que la pau arribi a l’Orient mitjà, tots volem que el Líban, Israel i el futur estat palestí, visquin en pau i puguin treballar pel benestar general dels seus ciutadans, el problema, és que certs actors, interns i externs, es neguen a seguir el camí de la pau.
Hesbol·là és un d’aquests actors que no farà res per la pau ni la estabilitat. Això és degut a la seva pròpia natura, Hesbol·là és un paraestat que justifica la seva existència gràcies a la lluita permanent contra l’enemic, sense resistència, Hesbol·là no té sentit i, per tant, si no hi ha ocupació, haurà d’inventar-la, o crear-la, per a continuar la seva resistència.
En el fons, l’objectiu més important de Hesbol·là és la supervivència de l’organització, d’aquesta manera, posarà sempre per sobre els seus propis interessos als interessos del propi Líban. És important veure que, en el fons, a aquests els és igual el nombre de baixes libaneses, mentre no siguin dels seus quadres de comandament, al cap i a la fi els són molt útils per a justificar-se. Com més baixes es produeixin entre els libanesos, més serà el suport de la opinió pública internacional a la «causa libanesa», que confondran amb l’acció de Hesbol·là. Així, no és d’estranyar que la milícia construeixi els seus búnquers i meni les seves accions de «resistència» des de zones habitades per la població civil.
El gran problema és que el tipus de guerra que fa Hesbol·là, guerra de cuarta generació, és molt eficaç contra els estats i és molt difícil de gestionar. Hesbol·là es mou com el peix a l’aigua en situacions d’inestabilitat i patiment, necessita la guerra per sobreviure, així que les respostes armades, com la que està realitzant Israel, són molt ineficients. Ara bé, la solució política és també impossible ja que qualsevol escenari de pau significaria la fi de l’organització, així que, aquesta mai ho acceptarà cap negociació de pau seriosa. Si donem la mà no hi haurà ningú per agafar-la i, en canvi, rebrem un garrotada, i, si treiem el garrot, estarem alimentant l’enemic. És més, si caiem amb la tentació neocon d’entrar «a saco» per acabar amb l’enemic d’una vegada i per sempre, acabarem amb un escenari de violència extrema i permanent à la Irak.
Israel, amb Hesbol·là, i també Hamas, es troba en un cicle sense sortida. Cada guerra que realitzi deixarà la regió en un equilibri més precari que el d’abans de la conflagració i alimentarà les incontrolables organitzacions paraestatals que realitzen guerra de quarta generació. Però, en canvi, si Israel no respon als atacs, acabarà desapareixent, un estat, per ser viable, ha de poder protegir els seus ciutadans.
Com sortir d’aquest cicle? Jo no ho sé, i crec que puc afirmar que ningú no ho sap.
Després del fracàs de les paus negociades (no oblidem la negació d’Arafat a signar el millor acord que hauria mai aconseguit) i de les paus no no negociades (retirades unilaterals), emprades per Hesbol·là i Hamas per atacar l’estat d’Israel, i vist el cicle retroalimentat generador de violència en el qual es troba la regió, tenim un futur difícil i cal una reflexió intensa. Cal construir un nou marc de referència i, sobretot, hem de defugir de la temptació neconservadora d’acabar amb el problema de manera permanent per mitjà d’un cop de força extrema i, també, hem d’evitar l’actitud infantil i patètica de donar etiquetes de bons als «pobres palestins», incloses les organitzacios paraestatals que practiquen el terrorisme, i de dolents, als «nazis israelians que són, com sempre han estat els jueus, la causa de tots els problemes».
Realo estas malklara, pro tio nun ne eblas eliri la fortiĝantan inferan ciklon [eo], kiu enhavas Israelon kaj siajn najbarojn. Antaŭ kelkaj tagoj mi skribis ke Israelo rajtas kaj devas defendi siajn civitanoj de la atakoj fare de Hesbolao [es], kiu estas paraŝtata [1] organizo celanta la detruon de la juda ŝtato. Sed mi ankaŭ skribis ke eble Israelo ne atingos siajn militajn celojn kaj ke poste la nuna milito la regionon troviĝos en malpli pacema situacio ol antaŭe [es]. En tiu blogero [en] vi trovos klarigojn pri tio. 
Nune pro la milito inter Hesbolao kaj Israelo oni multe verkas pri la kaŭzoj de ĉi-tiu perforto. Bedaŭrinde, mi opinias ke multe da personoj ne komprenas kia estas la naturo de Hesbolao, do mi decidis skribi iomete pri tio.
La plej grava problemo estas ke la speco de milito kiun Hesbolao enkondukas, milito de kvara generacio, estas efikega kontraŭ ŝtatoj kaj malfacile ĝin oni povas kontraŭi. Hesbolao multe ŝatas malstabilajn situaciojn kiuj kaŭzas suferon, ĉar ĝi bezonas ĉiutempa milito por travivi, do militaj respondoj al ĝiaj provokoj, kiel la nuna Israela respondo, estas malefikaj. Aliflanke, politika solvo estas ankaŭ malebla ĉar ĝi kaŭzos la finon de la milito kaj la rezistado, do tiu organizaĵo neniam akceptos seriozajn intertraktojn por paco, ĉar ĝi bezonas malstabilecon. Do, nek oni povas ĝin alparoli pri paco, nek ĝin milite kontraŭi ĉar tiel ĝin oni pravigas. Plie, se oni havas la neokonservativan tenton de ĝin ataki kun ĉiu ebla forto por ĝin detrui komplete, oni kreos perfortega scenejo konstanta kiel la Iraka.