Ahir vaig estar parlant amb una persona que realitza els estudis de doctorat a Barcelona sobre la vida als nostres laboratoris. El seu és petit, hi ha molta pressió, les jornades de treball són llargues i, aparentment, l’ambició dels caps del laboratori no té límits. En canvi, jo em trobo en una gran institució pública, el Centre National de Recherches Météorologiques (CNRM) - Météo France, on les jornades són iguals per tothom i, fins i tot, tenim l’entrada prohibida durant el cap de setmana. Així, les meves jornades són molt més curtes que les seves i, pel que sembla, l’ambient és molt més positiu en el meu laboratori. Clarament ens trobem en situacions molt diferents.
Les diferències també es troben en el camp lingüístic. Al CNRM, com és d’esperar, la llengua de treball habitual és el francès. Les presentacions es fan en aquesta llengua i en ella s’escriuen les tesis doctorals. Com és d’esperar, l’ambient és força internacional així que també utilitzem molt l’anglès, són molts els estrangers que venen per poc temps i, és clar, no tenen temps d’emprar la llengua francesa. Tots els estrangers que hi som per estades llargues utilitzem el francès. Finalment, els articles, pòsters i presentacions per a trobades internacionals són en anglès. Així vivim en ambient bilingüe que ha trobat, crec jo, un equilibri raonable entre ambdues llengües, sense entrar en la situació lingüística de la ciència en general.
En canvi, al laboratori de Barcelona que comentàvem abans, la llengua oficial és l’anglès, així que les presentacions i les reunions internes es fan en aquesta llengua, fins i tot quan tots són catalans! D’alguna manera, l’anglès és la llengua de les coses serioses i, és clar, el català només és la llengua de la bereneta. No us recorda això una altra època?
Resulta que, després de la dictadura i la transició, quan hem aconseguit que el català es pugui emprar normalment, nosaltres mateixos, ràpidament, substituïm la nostra llengua per una altra de més “seriosa”. Es comença així, emprant l’anglès en reunions i presentacions, i s’acaba parlant només en anglès als fills, «perquè així tindran més oportunitats a la vida», com tota aquella gent que parlava castellà «porqué es más fino» tot abandonant les seves llengües. Això que dic sembla exagerat, però no ho és tant. Mireu, un comença per només conèixer el llenguatge tècnic del seu camp en anglès, llavors, amb el temps, la proporció de vocabulari anglès emprat va augmentant fins que paraules amb traducció òbvia com “random” es diuen directament en anglès –això jo ho he vist molt sovint– i així, al final, al cap dels anys, un pensa que el català, «pobret», no és útil per a la cultura ja que no té prou vocabulari ni s’adapta a les situacions exigents. És així com una llengua passa a ser el que els francesos anomenen, de manera insultant, “patois”, és a dir, esdevé una llengua minoritzada. I per això no cal un poder extern que conscientment actuï contra les llengües petites, malauradament, els incentius generats per la pròpia evolució de la societat són suficients.
Aquesta no és una situació nova, la història de la humanitat ha donat molts exemples de transicions ràpides d’una llengua cap a una altra. En general, les persones són fidels a la seva tribu, als seus pares i fills, però no a la seva llengua i la seva cultura. Si en un moment determinat es pensa que per a la supervivència i el benestar de la tribu cal abandonar la llengua i substituir-la per una altra, no hi haurà dubtes, es realitzarà el canvi. Això és dur pels que creiem en la diversitat lingüística, però així ha succeït repetidament durant la història de la humanitat. El fulgurant èxit del llatí, la base de la riquesa de llengües actual a casa nostra, va provocar la mort de moltes llengües. Aquesta és la tendència que hauríem d’intentar canviar.
Crec que una part del problema rau en la cultura del monolingüisme. A la majoria li costa entendre que es poden cultivar al mateix temps moltes llengües, tot assolint un alt nivell en unes quantes, encara que, quasi sempre, una d’elles sigui més personal que les altres. S’ha de fer entendre que és possible ensenyar als nens, ja des de petits, unes quantes llengües sense que això hagi de causar-los cap problema.
No cal matar una llengua per afegir-ne una de nova! Les llengües s’han de sumar, no reemplaçar.
Jo he estat afortunat, treballo en francès i anglès i visc en aquestes dues llengües més el català i el castellà i, fins i tot, jugo amb l’esperanto. M’ha causat això algun problema? No al contrari, sóc un gran afortunat. M’agradaria que molta més gent tingués la mateixa sort que he tingut jo. És per això que cal lluitar contra els monocultius lingüístics. No ens hem de plegar als desitjos dels mandrosos i ignorants que troben que aprendre llengües «petites» és una pèrdua de temps.
A diferència del que diuen els que volen construir una Espanya o una Europa plurals a base de sumar les diferents societats existents, la diversitat i la pluralitat han de néixer en els individus, no en els grups. Una societat plural ha de ser la suma d’individus plurals, no la suma de comunitats tancades que malden per compartir un espai comú [1]. Defensar el que és nostre ha de passar per defensar el que és del veí, és a dir, «el que és meu, no és meu si no és també teu», com defensa la filosofia ubuntu, encara que, en aquest cas, jo diria, «vull que la teva llengua sigui també la meva llengua».
Com he sentit dir molt sovint, el futur serà dels bastards o no serà.
Lluitem per una societat d’individus plurilingües!
[1] No confongueu aquesta idea amb els principis republicans d’inspiració francesa que aquí defensa la plataforma ‘Ciutadans de Catalunya’. Aquests volen fer una societat d’individus a base d’homogeneització. Diuen que volen una societat de persones iguals en drets i deures, però també en llengua, cultura i valors bàsics.
Cal que els nouvinguts abandonin les seves arrels per tal d’integrar-se als valors francesos, com defensa Sarkozy, entre d’altres a França, o també es fa a Alemanya.
Ciutadans troba que defensar la llengua catalana només crea diferències entre espanyols, cosa que, segons ells, és perjudicial. Al final, tot i que es vesteixen de pluralitat, acaben defensant un model homogeneitzador a la castellana.
Tots aquests, són víctimes del nacionalisme, encara que Ciutadans digui que lluita contra ell.
Dum la pasinta jaro, mia unua jaro kiel esperantisto, mi aŭskultis –aŭ legis–esperantistojn asertante ke esperanto estas ilo por paco. Mi opinias ke eble Esperanto povus esti utila. Sed mi ne samopiniias kun kelkaj esperantistoj kiuj foje asertas ke esperanto sufiĉus por atingi pacon. Iuj opinias ke se ĉiuj komprenus unu la alian pere de Esperanto la mondo estus multe pli pacema ol hodiaŭ. Mi volus samopinii, sed, bedaŭrinde, mi ne povas.