– Make me a sandwich
– What? Make it yourself
– Sudo make me a sandwich
– Okay

Quin mal de panxa. De fet, vaig descobrir aquest acudit al Cecilia’s Blog, el blog d’un dels personatges de la genial tira còmica sobre la vida dels estudiants de doctorat, PhD Comics. Els dos darrers dies he estat contant l’acudit a tothom, amb bastant d’èxit entre els meus amics geeks i amb certa incomprensió per part dels no geeks. Ara veig que l’acudit també ha fet furor a la xarxa, ja l’he trobat a svn i segur que el trobarem a molts llocs més. Ara, el que faré és comprar la camiseta a la qual feia referència Cecilia.

Quan Microsoft va treure el Windows 95 va pensar que donava un gran pas cap endavant tot matant el mode text. Per sort no va ser així i el mode text continua ben viu i progressant. Són moltes les aplicacions que es desenvolupen avui en dia emprant aquest paradigma, per exemple, el programa de missatgeria instantània Gaim inclourà una interfície en mode text:

Gaim 2.0.0beta4 is actually two programs, both using libgaim as their backends. In addition to the standard Gaim graphical UI we have a text version of Gaim, written by Sadrul Chowdhury. gaim-text is really useful for UNIX users who can login to their computer remotely and run Gaim in text mode from anywhere. Sadrul’s done a great job of making a really usable text-based application; hopefully he’ll post about it some more himself.

Gaim Developement Blog

I, per sort, a mesura que GNU/Linux va conquerint els escriptoris i els nous usuaris descobreixen que escriure sudo apt-get install banshee és més ràpid que fer dotze clics per instal·lar un programa gràficament, el mode text anirà enlluernant a més persones, especialment als més petits, que tindran un accés molt més fàcil a la comprensió dels ordinadors. Això és bo per a la creativitat :)

Gràcies programari lliure, gràcies per deixar-nos triar i gràcies també per saber combinar la millor tradició UNIX amb les millors i més fàcils d’emprar interfícies gràfiques.

Una de les particularitats de l’ordinador portàtil de One Laptop per Child és que funcionarà amb manivela, és a dir, funcionarà a la fi del món.

Diuen que aquests ordinadors no es vendran, es repartiran als nens a través de les escoles, és a dir, dels ministeris d’educació. Així, sembla que aquí, a les nostres botigues, no hi podrem trobar aquest fantàstic ordinador. Mala sort. Encara que, ara que hi penso, segur que no tardarem en trobar algunes unitats a ebay. 100$ són molts en alguns països, i la corrupció també és habitual.

Per tant, no serà difícil aconseguir ordinadors amb manivela per anar a la fi del món d’aquí uns mesos o anys, però, mentrestant, si l’unic que necessitem és calcular el canvi d’euros a la moneda oficial de la fi del món, podem emprar una calculadora Curta, una bella joia mecànica. Sense piles, és clar.

Via Pattern Recognition.

Darrerament a casa he estat emprant el navegador Epiphany amb molta satisfacció. En cas d’emprar el sistema d’escriptori Gnome, Epiphany és un navegador més usable que el Firefox, si no es necessiten certes extensions, en aquest camp, el Firefox és superior.

Malauradament, però a Météo France no puc instal·lar programes a l’ordinador, així que no hi puc emprar l’Epiphany. En conseqüència, durant uns mesos, he pogut comparar els dos navegadors en el dia a dia.

Una de les característiques que més m’agrada d’Epiphany és que, com el Firefox, permet canviar fàcilment el tamany de lletra de les pàgines (ctrl ++), fet que és molt útil per a llegir blocs i diaris, però, a diferència del Firefox, Epiphany recorda de manera automàtica quin tamany de lletra vols per a cada pàgina, evitant així haver d’estar canviant el tamany de les lletres continuament.

Per sort el Firefox té un bon sistema d’extensios i algú ha fet ja una extensió per a recordar el tamany de lletra de cada web. Aquesta extensió es diu NoSquint i us la recomano vivament.

Darrerament a casa he estat emprant el navegador Epiphany amb molta satisfacció. En cas d’emprar el sistema d’escriptori Gnome, Epiphany és un navegador més usable que el Firefox, si no es necessiten certes extensions, en aquest camp, el Firefox és superior.

Malauradament, però a Météo France no puc instal·lar programes a l’ordinador, així que no hi puc emprar l’Epiphany. En conseqüència, durant uns mesos, he pogut comparar els dos navegadors en el dia a dia.

Una de les característiques que més m’agrada d’Epiphany és que, com el Firefox, permet canviar fàcilment el tamany de lletra de les pàgines (ctrl ++), fet que és molt útil per a llegir blocs i diaris, però, a diferència del Firefox, Epiphany recorda de manera automàtica quin tamany de lletra vols per a cada pàgina, evitant així haver d’estar canviant el tamany de les lletres continuament.

Per sort el Firefox té un bon sistema d’extensios i algú ha fet ja una extensió per a recordar el tamany de lletra de cada web. Aquesta extensió es diu NoSquint i us la recomano vivament.

En el món occidental domina àmpliament l’opinió que només la raó positivista i les formes de la filosofia que en depenen són universals. Però precisament, aquesta exclusió del diví fora de la universalitat de la raó és percebuda, per les cultures profundament religioses del món, com un menyspreu de les seves conviccions més intimes. Una raó que és sorda al diví i empeny les religions cap al domini de les sub-cultures és inapte al diàleg de les cultures.

És en aquest gran Logos, en aquesta gran raó que convidem als nostres interlocutors (partenaires) al diàleg de les cultures.

Acabo de llegir la conferència del Papa Benet XVI [1] que ha causat tant de furor als carrers del món islàmic. Com es veu en els paràgrafs amb que he iniciat aquesta entrada, Benet XVI defensa que la raó no només es limita a la raó estrictament científica, positivista, si no que el coneixement de tipus religiós, en concret, la unió del cristianisme primigeni amb la tradició hel·lenística, també entra en el camp de la raó. Posant la religió en el camp de la raó, Benet ens diu que Déu no pot ser completament arbitrari, com, segons ell, sosté l’Islam. Així Déu és raonable i no pot aprovar les barbaritats irracionals que es cometen en el món actual. Però també Benet vol apropar la ciència a la religió, perquè aquesta és, segons ell, l’única manera d’apropar les societats profundament religioses i occident.

Certament, una de les intencions del papa és apropar el món islàmic i el món occidental a través de la religió raonable, encara que, escombra cap a casa, dient que la sola religió que és compatible amb la raó (ampliada) és la cristiana. Tot el que defensa el papa és, certament, raonable, però el tir, li ha sortit ben girat.

Havent llegit la conferència i, confessant la meva ignorància absoluta en teologia, només tinc els coneixements que té tota persona que ha estat formada en el catolicisme, crec poder afirmar que Benet XVI és un bon teòleg i un bon pensador. Benet és un home de paper, ploma i hores de silenci i reflexió. Però el càrrec que ocupa és el de líder, líder d’una església i d’un estat, amb totes les conseqüències que tot això comporta. I un líder ha de saber que, precisament, els líders mouen masses i, emprant la típica analogia cristiana, un pastor ha de conèixer molt bé el seu ramat. I aquí és on ha fallat Benet. S’ha equivocat completament, perquè com a líder d’una gran institució hauria de saber com funcionen els mitjans de comunicació de masses, especialistes en treure frases de context. O, almenys, hauria de saber que, malgrat digui el que digui el dogma, ell no és infal·lible i que, per tant, hauria d’haver demanat consell a algú de confiança.

Ara bé, s’ha de dir que el món islàmic s’ho ha de fer mirar. Que gent sense formació que no ha tingut la sort d’anar a l’escola protesti de manera inflamada pels carrers és una cosa, però ben diferent és que diputats de països islàmics i líders religiosos amb cultura tirin més gasolina al foc. Això és injustificable. Així no fan altra cosa que donar la raó al papa, demostren que la seva religió no s’atén a allò que és raonable.

Vivim en un món globalitzat, un món que tots els tecnòfils mirem amb gran esperança. Però tota nova tecnologia, tota nova estructura, també aporta el seu costat fosc. Haurem d’aprendre a viure en aquest nou món, amb tot el positiu que té, però també amb tot allò negatiu que ens porta. La nostra generació –com totes les altres, és clar, no som el centre de la història– té una tasca ben difícil. A veure si n’estem a l’alçada.

Article relacionat: Defensant la ciència. 29/01/2006

[1] Traducció de l’alemany al francès del diari catòlic “La Croix”. La traducció d’aquests dos paràgrafs al català és meva.

Els que llegiu aquest bloc ja coneixeu quina és la meva posició al respecte del sobreús que es fa de les llicències de Creative Commons (CC) amb cláusules que impedeixen l’ús comercial i/o l’obra derivada (en català, en castellano, en galego).

Sabeu també que som molts els que estem decepcionats amb CC per no haver establert un estàndard clar de llibertat.

Malauradament, segons CC, essent només una mica menys malvats que els de la SGAE (algunes llicències són només això) ja estem alliberant el món, fet que es contradiu completament amb el llibre Free Culture de Lawrence Lessig, el fundador de CC.

Això és un problema perquè l’èxit total de CC en el camp de la comunicació fa que la seva versió homeopàtica del concepte de “cultura lliure” sigui la que està arribant al carrer. A més, aquest èxit aclaparador, fa que les veus contràries a la filosofia de CC, com per exemple la de Mako, hagin quedat molt ofegades. Tothom s’ha apuntat a la visió políticament correcta de CC i ningú gosa discutir-la.

Sembla però que les coses canvien. Avui he llegit al bloc de Mako que, per fi, ha aconseguit establir una mica de diàleg amb CC, cosa que no havia aconseguit fins ara, havia estat completament ignorat.

També he llegit avui que Mark Pilgrim, un hacker de mac de sempre que s’ha canviat a ubuntu per qüestions de llibertat, ataca el concepte limitat de llibertat que té CC.

A veure si, poc a poc, som més veus les que ens unim a aquest debat i aconseguim que es senti la nostra posició.

Perquè un no esdevé lliure essent una mica menys malvat que els fonamentalistes dels drets d’autor.

Las TED Talks dan cierta rabia, entre otras cosas, porqué no hay que confiar en alguien que cree que ha reunido las mejores ideas del mundo y sólo ha traído a gente que piensa en inglés… salvo pequeñísimas excepciones.

Pero, de todas maneras, hay muchas conferencias muy interesantes. La de Dawkins es muy sugestiva, la de Negroponte es ilustrativa, la de Al Gore es, …, bueno es la del hombre que dice que inventó internet,…, ahora inventa otras cosas,…, la de Sir Ken Robinson es divertida y la de Rosling es muy buena, porqué su misión es importante. Por cierto, pienso que lo de Rosling es más importante que lo de Negroponte, aunque Gapminder deja mucho que desear.

Pasen, vean y escuchen.

Que cansats que estem els que volem emprar el català en tota normalitat d’escoltar els discursos sobre si el valencià o el menorquí, mallorquí o eivissenc, són català o no.

El debat és absurd per moltes raons, però el que emprenya més és la flagrant manipulació del que empra l’eix català-valencià quan tots sabem que, simplificant, l’eix dialectal del català és est-oest. Així, els interessos polítics es salten l’evidència lingüística.

Però aquest no és només un problema nostre. Són molts els casos de llengües dividides o unides per raons polítiques. De vegades amb l’acord de tothom, de vegades amb desacords profunds.

El cas de la llengua de bosnis, serbis, croates i montenegrins és flagrant. Fa no massa temps vaig sentir a l’emissora de ràdio pública francesa, France Inter, una traductora que comentava amb ironia com el seu currículum s’havia allargat. Abans era traductora del serbocrat al francès, ara és la traductora d’un grapat de llengües eslaves del sud al francès. Coses de la política, no de la lingüística.

D’aquest tema n’he parlat molt amb un parell de companys de Météo France que són de Croàcia. I fa gràcia perquè els dos admeten que serbis i croates s’entenen a la perfecció, malgrat una petitíssima col·lecció de paraules diferents, que ara recobren vida. No us recorda això les llistes de paraules prohibides de Canal 9?

Les semblances amb la qüestió del valencià són moltes. Per exemple, recordo que un d’aquests dos amics de Croàcia em deia que el serbi i el croat comparteixen la gramàtica i el 90% del vocabulari però, malgrat tot, són llengües diferents. Ben igual que quan et trobes un valencià que, parlant la seva llengua, et justifica que el que ell parla i el que tu parles no són la mateixa llengua. La intercomprenssió deu ser cosa divina, com el dia de pentecosta.

Això sí, tots intenten evitar parlar del bosni, aquesta gent mesclada del mig complica les simples dicotomies. Maleïda complexitat! ;)

A la llista de correu dels esperantistes d’Ibèria es va parlar d’aquest tema. Es va comentar el cas del gallec i del portuguès, però també el del serbi i el croat. Us tradueixo un comentari que va publicar a la llista en Pedro Hernández:

Tio memorigas al mi pri la serba-kroata-bosna afero… kaj hodiaŭ matene, mi unuafoje legis pri la… montenegra. Lernu unu lingvon: scipovos kvin. La plej amuza afero estas ke estas tri dialektoj de la serbokroata lingvo: ŝtokavski, ĉakavski kaj kajkavski, kaj ĉiuj tiuj “lingvoj” (serba, kroata, bosna… montenegra) estas ĉiuj la sama dialekto (ŝtokavski), tamen, la parolantoj de ĉakavski (norda Dalmatio) neniam postulis ke ĉakavski estu agnoskita kiel aparta lingvo… kaj la loka dialekto de la Zagreba regiono (la plej naciisma) estas kajkavski,kvankam ili nomas “kroata” sian lingovn, kiu ne estas la loka dialekto, sed la sama dialekto kiun oni parolas preskaŭ en la tuta Serbio kaj Bosnio… freneze, ĉu ne?

… i la traducció …

Això em recorda el tema del serbi-croata-bosni… i avui matí, per primera vegada vaig llegir sobre el… montenegrí. Aprèn una llengua: dominen cinc. L’afer més divertit és que hi ha tres dialectes del serbocrat: ŝtokavski, ĉakavski i kajkavski, i totes aquestes “llengües” (serbia, croata, bòsnia… montenegrina) són totes del mateix dialecte (ŝtokavski), no obstant, els parlants de ĉakavski (Dalmàcia del nord) mai defensen que el ĉakavski sigui reconegut com a una llengua diferent… i el dialecte local de la regió de Zagreb (la més nacionalista) és el kajkavski, en canvi, ells anomenen “croata” la seva llengua, que no és el dialecte local, però és el mateix dialecte que es parla a quasi tota Sèrbia i Bòsnia… de bojos, no?

És a dir, la divisió entre serbi, bosni i croat no té res a veure amb les vertaderes varietats lingüístiques del serbocrat.

El resum és que no és fàcil determinar què és llengua i què és dialecte. Aquest seria el cas del gallec o el de les llengües escandinaves, però, al cap i a la fi, la majoria de discussions es basen en arguments polítics ben allunyats de la realitat lingüística i no en dificultats lingüísticament legítimes. Però, malauradament, els polítics s’han adonat que, amb els mitjans de comunicació i els sistemes educatius, poden crear noves “consciències lingüítiques i nacionals”, tot fent i desfent dialectes i llengües. En conseqüència, estem servits. Sempre tindrem debats lingüístics absurds i allunyats del coneixement lingüístic, els incentius són massa grans. I si tots els valencians es posen d’acord (afortunadament, de moment no és el cas) tindran llengua valenciana reconeguda, com els croates, encara que ningú no la parli. Temps al temps. Temps a la demagògia i a la democràcia. Més val que ens ho prenguem amb ironia.

Ricardo se queja de que mucha gente envía al Menéame demasiadas noticias más dignas de la prensa rosa que de un sitio serio como el Menéame. Así que el padre de la cosa se encuentra en una encrucijada, ¿cómo influir en lo que se pública sin afectar el juego democrático?

Precisamente, el problema de Menéame es que es democrático. Cuando la mayoría manda, se obtiene el mínimo común denominador de los intereses de una mayoría de personas con derecho a voto que, por definición, no es lo mejor. Y, en el caso de España, el mínimo común denominador de la mayoría es el tomate. De eso las cadenas de TV saben mucho.

Cuando no hay otra solución, la democracia está muy bien, por eso me gusta votar en las legislativas, pero ¿qué sentido tiene la democracia en la red? ¿Qué necesidad tenemos de ponernos de acuerdo si aquí podemos hacer lo que nos rote sin pedir permiso a nadie? ¡Para democracia ya tenemos la tele! Cada día los espectadores votan con sus mandos, y las cadenas, interpretando los resultados, meten más y más mierda. Deberíamos salir de esta lógica. En la red no hay que votar, hay que hacer. Si no te gusta la mierda, pasa de ella, escribe cosas buenas en tu blog y lee buenos blogs.

No hay que confundir el concepto de “inteligencia colectiva” con la democracia. Por ejemplo, Flickr es inteligencia colectiva, pero, ¿quien vota en flickr? Nadie.

Olvidad la democracia. Esta es para el viejo mundo físico, un lugar gobernado por la escasez, la cual nos obliga a ponernos de acuerdo para gestionar los recursos sin matarnos los unos a los otros. En la red, un mundo de abundancia, si no te gusta lo que se hace en los servidores existentes, enchufa tu máquina y haz lo que quieras en ella. No hay que pedir permiso a nadie, no hay que ponerse de acuerdo con nadie. Se hace lo que se quiere y punto.

Se creativo, haz tu camino, colabora con la gente con la que compartas ideas, valores y proyectos, pero no intentes ponerte de acuerdo con los que no piensan como tu, no vale la pena, deja que los demás construyan su camino y tu construye el tuyo. Teje red, busca nodos afines. Si no, acabarás como los bibliotecarios de la Wikipedia o los voluntarios del Menéame, en discusiones bizantinas sobre votos negativos y borrados de artículos.

Aquí, en el mundo de los bits, la democracia trae problemas.