En el món occidental domina àmpliament l’opinió que només la raó positivista i les formes de la filosofia que en depenen són universals. Però precisament, aquesta exclusió del diví fora de la universalitat de la raó és percebuda, per les cultures profundament religioses del món, com un menyspreu de les seves conviccions més intimes. Una raó que és sorda al diví i empeny les religions cap al domini de les sub-cultures és inapte al diàleg de les cultures.

És en aquest gran Logos, en aquesta gran raó que convidem als nostres interlocutors (partenaires) al diàleg de les cultures.

Acabo de llegir la conferència del Papa Benet XVI [1] que ha causat tant de furor als carrers del món islàmic. Com es veu en els paràgrafs amb que he iniciat aquesta entrada, Benet XVI defensa que la raó no només es limita a la raó estrictament científica, positivista, si no que el coneixement de tipus religiós, en concret, la unió del cristianisme primigeni amb la tradició hel·lenística, també entra en el camp de la raó. Posant la religió en el camp de la raó, Benet ens diu que Déu no pot ser completament arbitrari, com, segons ell, sosté l’Islam. Així Déu és raonable i no pot aprovar les barbaritats irracionals que es cometen en el món actual. Però també Benet vol apropar la ciència a la religió, perquè aquesta és, segons ell, l’única manera d’apropar les societats profundament religioses i occident.

Certament, una de les intencions del papa és apropar el món islàmic i el món occidental a través de la religió raonable, encara que, escombra cap a casa, dient que la sola religió que és compatible amb la raó (ampliada) és la cristiana. Tot el que defensa el papa és, certament, raonable, però el tir, li ha sortit ben girat.

Havent llegit la conferència i, confessant la meva ignorància absoluta en teologia, només tinc els coneixements que té tota persona que ha estat formada en el catolicisme, crec poder afirmar que Benet XVI és un bon teòleg i un bon pensador. Benet és un home de paper, ploma i hores de silenci i reflexió. Però el càrrec que ocupa és el de líder, líder d’una església i d’un estat, amb totes les conseqüències que tot això comporta. I un líder ha de saber que, precisament, els líders mouen masses i, emprant la típica analogia cristiana, un pastor ha de conèixer molt bé el seu ramat. I aquí és on ha fallat Benet. S’ha equivocat completament, perquè com a líder d’una gran institució hauria de saber com funcionen els mitjans de comunicació de masses, especialistes en treure frases de context. O, almenys, hauria de saber que, malgrat digui el que digui el dogma, ell no és infal·lible i que, per tant, hauria d’haver demanat consell a algú de confiança.

Ara bé, s’ha de dir que el món islàmic s’ho ha de fer mirar. Que gent sense formació que no ha tingut la sort d’anar a l’escola protesti de manera inflamada pels carrers és una cosa, però ben diferent és que diputats de països islàmics i líders religiosos amb cultura tirin més gasolina al foc. Això és injustificable. Així no fan altra cosa que donar la raó al papa, demostren que la seva religió no s’atén a allò que és raonable.

Vivim en un món globalitzat, un món que tots els tecnòfils mirem amb gran esperança. Però tota nova tecnologia, tota nova estructura, també aporta el seu costat fosc. Haurem d’aprendre a viure en aquest nou món, amb tot el positiu que té, però també amb tot allò negatiu que ens porta. La nostra generació –com totes les altres, és clar, no som el centre de la història– té una tasca ben difícil. A veure si n’estem a l’alçada.

Article relacionat: Defensant la ciència. 29/01/2006

[1] Traducció de l’alemany al francès del diari catòlic “La Croix”. La traducció d’aquests dos paràgrafs al català és meva.

Arxivat a articles
Etiquetes: Conflictes