Un dia a la Vall d’Uixó, ha estat suficient per a construïr la següent llista de paraules que he sentit dir a Menorca i a la Vall d’Uixó i que no he sentit mai a Barcelona:
- Lletuga
- Fadrí
- Açò
- Calces
- Amollar
- mos (ens)
- …
Aquesta llista, podria ser només una curiositat, però posa en evidència, que la llengua catalana pateix un problema de centralització. És a Barcelona per on passen tots els intercanvis lingüístics. La televisió en català, la qual es pot veure a totes les zones de parla catalana, s’emet des d’aquesta ciutat i també és aquí on es publiquen un gran nombre de llibres, revistes, etc. El resultat és que quasi tots els parlants de la llengua tenen només presents dues varietats de la seva llengua, la que parlen ells i la que els arriba des de fora, que no és altra varietat que la de TV3 o l’estàndard escrit. I així, tothom es compara en relació a aquest estàndard.
Això és un problema per a la qualitat de la llengua, ja que molts poden pensar que les paraules que empren són simples localismes (quan de veritat, no ho són) i, així, en sortir del seu poble, intenten parlar de manera estandaritzada. Això presenta dos problemes. El primer és que la llengua perd riquesa a marxes forçades i facilita la penetració del castellà estàndard; de nou, la versió dels mitjans de comunicació. El segon és que en estar la llengua tant centralitzada, sembla que hi hagi parlar de primera i segona categoria, fet que és un problema. No tots els que parlem el català som iguals. N’hi ha que dels seus pares reben una llengua “bona” i n’hi ha que reben una llengua perifèrica de segona categoria. I així ens va. La sola alternativa a aquesta situació l’han presentada els nacionalistes espanyols, que via la defensa de les “varietats insulars de la llengua” o per la més pura escissió lingüística, intenten debilitar i encara fer més malbé la llengua via tot trencant els contactes entre varietats lingüístiques geogràfiques. Certament, per la llengua, aquesta situació és pitjor que la centralització.
Ara bé, fins ara hem obviat un fet molt important. La llengua no és parlada per regions ni per pedres, és parlada per persones. Quan els mitjans de comunicació i transport eren rars i poc eficients, aquest no era un problema. Totes les persones d’un mateix lloc parlaven de manera extremadament similar, així, fàcilment, ens podíem referir, per exemple, al menorquí o, fins i tot, al maonès. Però ara, vivim en un món molt diferent, on cada cop hi ha més persones que parlen llengües bastardes, que no parla ningú més. Per exemple, degut a les mevescircumstàncies personals, a Menorca, jo sóc tractat de català, a Catalunya, de menorquí. Així, crec que val la pena treure’ns del cervell la idea de varietat geogràfica de la llengua per a passar a la idea de varietat personal. Tu i jo parlem la mateixa llengua ja que diem les coses de manera molt semblant però, al mateix temps, és evident que parlem diferent. Aquesta aproximació, té un avantatge extra, i és que pot servir per a enriquir l’estat de la llengua. Si, per exemple, jo conec un mot que en teoria correspon a una varietat que no és la meva, no dubtaré en utilitzar-lo si crec que és convenient, ja que seré totalment indiferent a la coherència geogràfica. Així, cada usuari de la llengua, tindria a les seves mans, uns recursos lingüístics extraordinaris que podria emprar en tota llibertat per a innovar.
Aquesta punt de vista, ens porta un pas més enllà. Cal deixar d’entrendre la llengua com una entitat lingüística tancada i independent de les altres. Els nacionalismes, sempre han identificat una terra amb un parlar determinat, fet que han intentat imposar, si cal, a la força, per adaptar la realitat del món a la imatge nacionalista. D’aquesta manera, les llengües s’han anat definint segons els noms de les diferents nacions, fins al punt d’arribar a situacions tan absurdes on les llengües reconegudes no tenen massa a veure amb la realitat de la llengua parlada. Així, seria absurda la separació del serbi i el croat, segons la frontera dels estats, com també ho és diferenciar el català dels parlars occitans més propers a ell o, per què no, de l’aragonès, amb el qual, històricament, hi havia un gradient no massa abrupte. Així, d’alguna manera, perd sentit parlar de frontera lingüística i, per tant, de llengua catalana o francesa, fet que ens obre les portes a la mescla i reinvenció lingüística total.
És evident, però, que els parlars de les persones no són independents. Seria absurd pensar-ho. Així, una persona, membre de diferents xarxes socials superposades, parla de manera semblant a com ho fan les persones a les quals està connectada. I, a més, a cada xarxa social, li correspondrà un parlar diferent. Amb la família parlo la meva versió del menorquí, versió que, lleugerament retocada, utilitzo amb tot altre catalanoparlant (els retocs solen ser personalitzats, utilitzo una llengua diferent amb cada persona). Amb els amics de ciberpunk utilitzo la meva pròpia versió del castellà, carregada de termes anglesos i, de tant en tant, d’estructures gramaticals franceses, a les quals m’estic habituant a base de viure a França. D’aquesta manera, el nom que dono a cada manera de parlar, no és el nom d’una llengua, és el nom del conjunt de parlars que s’empren a un clúster. És evident que en el meu cas puc donar nom als meus parlars (per exemple, castellà) encara que aquests no elsdefineixin de manera clara, són una simple indicació, tal com passa amb els noms dels estils de música o les modes de vestir.
En resum:
- La terra no parla, són les persones qui ho fan.
- Les llengües, tal com les entenen els nacionalistes, no existeixen.
- Darrera mots com català o anglès, hem d’entendre que representen clústers grans de la gran xarxa social comunicativa. No tots els clústers tenen nom. Ni el necessiten.
- A cada persona li correspon un o més parlars:
- No té sentit que la seva forma de parlar quedi limitada per les varietats geogràfiques de la llengua. En un món en moviment, no té sentit el concepte de varietat geogràfica.
- Cada persona participa de diferents clústers, així, té diferents maneres de parlar. Algunes poden correspondre, més o menys, a una regió, però, cada cop més, aquests parlars correspondran a d’altres tipus de referents socials, com per exemple, la “tribu”, entenent aquest mot de la manera més amplia possible.
- En aquest marc, no té sentit defensar quelcom com la “llengua catalana”, però sí que té sentit, recuperar, millorar i reutilitzar, les eines lingüístiques que han estat lligades a aquest nom.
Ara bé, en aquest marc, com es tracta el problema de les desigualtats lingüístiques, l’ús de la llengua com a eina de discriminació, etc? No ho sé encara, però el que sí que sé, és que per entendre el problema cal sortir ja del marc fabricat pel nacionalisme, el qual és la font del problema i no de la solució, ja que ens impedeix veure els fets tal com són.
Actualització:
En aquest text m’he centrat en la llengua utilitzada per les persones en els seus respectius contextos socials, amb els membres de la seva xarxa. Ara bé, en molts casos, hem de comunicar amb persones que no participen d’aquesta xarxa, així s’empren estàndards ben definits, com per exemple, el català de TV3, l’anglès de la BBC, l’esperanto o el llartí eclesiàstic. Totes aquestes llengües tenen un cert grau de planificació i es poden aprendre com qui aprèn BASIC. Ara bé, quan un parla BASIC ho fa amb un intèrpret determinat, que és força curt i que mai canvia, però quan parlem una llengua ho fem en un context sempre canviant i amb un ésser humà, capaç d’aprendre a entendre tot allò no-estàndard que l’interlocutor empra. Així, en el primer contacte amb una persona puc emprar un estàndard lingüístic, més o menys proper al definit per l’entitat normativa, però a mesura que les persones implicades en el diàleg es vagin integrant a les respectives xarxes socials, empraran un parlar cada cop més allunyat del definit per l’estàndard. Així, doncs, els estàndards lingüístics, com el llatí, l’esperanto o el català de TV3, només es poden mantenir estables en contextos força “artificials”, però en el cas de ser utilitzats per grans xarxes socials, acabaran tan diferenciats com ho estan les estructures d’aquestes xarxes socials. Així, l’èxit de l’Esperanto és impossible, ja que el dia que “tothom” parli esperanto, aquest ja no serà singular sinó que serà plural i molt diferent del que va elaborar Zamenhof.
