Avui he iniciat una nova aventura bloquística, TemaTerra. Es tracta d’un bloc de divulgació centrat, sobretot, en la meteorologia, la hidrologia i, como no, la climatologia. La idea és apropar aquestes ciències a les persones que desitgin comprendre el funcionament del nostra planeta, lluny del soroll provocat per la politització dels temes relacionats amb el clima. Espero que el disfruteu tan com jo.

David, recojo el guante con mucho placer. En este mano a mano se producirán ideas muy buenas.

Molt sovint, quan es parla de la constant mort de llengües, es fa un símil amb l’ecologia. Es diu que la diversitat lingüística és tan important com la diversitat biològica i que, per tant, les llengües s’han de protegir tal com protegim les espècies. El problema és que és fàcil decidir en nom dels animals o plantes, però no de les persones.

Les llengües no són animals, les llengües les parlen persones i, cadascú ho fa a la seva manera. Ningú no té dret a decidir quina ha de ser la llengua de cadascú, ni com la parla, ningú no té dret a imposar la llengua en que somniem, escrivim o parlem als nostres fills. Aquestes són decisions que es prenen individualment en un context molt determinat i, en aquest context, és normal que moltes persones, per benefici propi, fet que és raonable i comprensible, decideixin emprar una llengua determinada enlloc d’una altra. Així doncs, hem d’anar molt alerta a l’hora de defensar una llengua, ja que, en nom d’ella, podem prendre decisions que afecten la llibertat de les persones i això no només és dolent per a la persona que veu les seves llibertats retallades, si no que també per a la llengua en el nom de la qual es retallen aquestes llibertats.

Així doncs, en el cas del català, enlloc de tractar de traïdor a aquell que decideix emprar una altra llengua enlloc de la catalana, o de voler imposar, més o menys per la força, la nostra llengua a la gent que té pares que no la parlen, hauríem d’entendre que les persones solen saber força bé el que els convé a cada moment i, en aquests moments, per pura lògica econòmica i social, el català no és la llengua preferida de moltes de les persones que viuen aquí on tradicionalment s’ha parlat la llengua catalana.

Així doncs, en resum, els que volem que el català sobrevisqui, en la forma que sigui, hem d’entendre que més important que la legislació, és la persuasió. Cal que fem la llengua prou atractiva per tal que la gent, individualment, decideixi parlar-la. Personalment, estic convençut que, en aquest sentit, hem fracassat estrepitosament i, quan veig les accions de molts nacionalistes catalans, estic convençut que no hi ha volta enrere. Francament, crec que enlloc de cercar un enemic exterior, els que parlem català, hem de fer autocrítica i demanar-nos per què aquesta llengua nostra no és atractiva, malgrat ja fa 25 anys que gaudeix de protecció legal. Fixeu-vos en una cosa, l’esperanto no és la llengua d’enlloc, ni cap llei parla d’ella, però els seus parlants han aconseguit que la llengua sigui prou atractiva per tal que es mantingui viva, malgrat quasi ningú no la parli als seus fills. El català, en canvi, és una llengua que es va esvaint malgrat mai no havia estat tan protegida per la llei, com ara.

Actualització: Per tal que tot això s’entengui, crec que cal respondre a una pregunta molt important. Què ens interessa, el català o la nació catalana? Perquè si el que ens interessa és el primer, el model de l’esperanto ens pot servir. El català sobreviuria com a llengua d’una comunitat que, per la raó que sigui, decideix emprar-la, independentment de si, on els parlants de la llengua fan la seva vida, s’hi parlen altres llengües o no. En aquest context, el català seria minoritari, però viu. En canvi, si el que interessa és la nació catalana. Una nació amb un estat, on s’hi parla majoritàriament una sola llengua, que és el model en el que somnien els nacionalistes. En aquest cas, la llengua està perduda perquè això ja no pot existir de cap de les maneres. Sortiu al carrer i entendreu perquè. En aquest cas, Catalunya pot ser algun dia aconsegueix ser un estat, però el català estarà encara més malalt que ara.

Els programes de xarxes socials tipus Facebook o Orkut estan de moda. Per alguna raó, mai no he aconseguit emprar-los pel que, en teoria, serveixen, això és, mantenir el contacte amb els amics. Va passar amb Orkut i així m’està passant amb Facebook. Els meus perfils acaben abandonats contenint una llista parcial i esbiaixada de les meves amistats. De fet, un dels pocs usos que tenen aquests serveis, és el d’omplir una llarga llista d’amics, en altres paraules, el d’establir un ranking de sociabilitat, un concurs permanent del qui és més sociable; i això em provoca nàusees. Crec que la darrera vegada, que vaig sentir demanar a algú altre si podien ser amics, va ser al parvulari. No trobeu trist que adults es dediquin a aquest joc?

La xarxa social és quelcom que es viu en el dia a dia, mitjançant el correu electrònic, els blogs, les converses a la màquina de cafè,… tota eina que serveixi per a afavorir aquests contactes és bona, però el que no funciona és intentar reduir la vida social en un sistema tancat i vertical com fa Facebook. La gràcia de la vida social és que és transversal, és per tot. La xarxa social no s’explicita burrocràticament (les dues erres són intencionades), es viu, així de simple.

Els rumors diuen que Google vol emprar Google Reader per a crear un sistema de xarxes socials. Suposo que Google farà quelcom més intel·ligent, és a dir, emprar la informació que té a mà (contactes del Gmail, co-autors de documents de Google Docs) per a reforçar els meus contactes socials, però no per a fer d’intermediari únic d’aquest, com fa Facebook.

Esperem que sigui així.

p.d. He escrit aquest missatge des del Gmail, via el correu electrònic. La idea era fer una entrada d’una frase (a l’estil de Twitter ), però al final m’ha sortir un text força complet.

Pot ser divendres que ve començaré a fer un experiment com aquest, aquí mateix a Només 5 Línies. La veritat és que no tinc massa esperances, a mesura que la meva vida avança tinc més coses a fer cada dia i, malauradament, el dia segueix igual de curt, 24h. Però m’agraden les reflexions que fa Tsvi, pot ser a mi també em sortirien coses interessant mirant cap enrere. Des dissabte fins a divendres. Ja es veurà :)

Aneu a aquesta pàgina per a obtenir més informació.

Avui jugaré a endevinar el futur.

Crec que:

1. Sarkozy és menys fort del que sembla, i la seva exaltació el portarà a cometre errors importants.

2. Com que el PS està força podrit, crec que només Bayrou pot fer una oposició raonable.

3. En conseqüència, a Bayrou les coses li aniran millor del que la majoria pensa ara mateix. Quan dic Bayrou dic Bayrou, el MoDem, el seu nou partit, pot no córrer la mateixa fortuna.

D’aquí 6 i 12 mesos revisarem aquestes afirmacions.

Jo també m’uneixo a la campanya!

Aquesta setmana he començat a anar a la piscina. Aquí a Toulouse, per a un estudiant, l’entrada a la piscina pública (almenys a la que vaig) costa 1.40 euros. Si no ets estudiant, costa menys de 3 euros. Així que, quan algú va a esquiar (posa-hi l’esport no subvencionat que vulguis), es paga el forfait i, via impostos, la meva piscina. Jo, en canvi, no pago impostos, perquè tinc una beca lliure d’impostos, i la piscina em surt quasi gratis. Tot plegat no em sembla gaire raonable.

És curiós, des de fa un temps, molts amics meus i jo utilitzem twitter per mantenir el contacte quotidià. Avui, aquest servei ha estat caigut durant tot el dia, i he notat quelcom a faltar. Sembla que twitter va entrant a les nostres vides.