És una qüestió de persuasió, no de legislació
2007.09.27 escrit per Pere Quintana Seguí
Molt sovint, quan es parla de la constant mort de llengües, es fa un símil amb l’ecologia. Es diu que la diversitat lingüística és tan important com la diversitat biològica i que, per tant, les llengües s’han de protegir tal com protegim les espècies. El problema és que és fàcil decidir en nom dels animals o plantes, però no de les persones.
Les llengües no són animals, les llengües les parlen persones i, cadascú ho fa a la seva manera. Ningú no té dret a decidir quina ha de ser la llengua de cadascú, ni com la parla, ningú no té dret a imposar la llengua en que somniem, escrivim o parlem als nostres fills. Aquestes són decisions que es prenen individualment en un context molt determinat i, en aquest context, és normal que moltes persones, per benefici propi, fet que és raonable i comprensible, decideixin emprar una llengua determinada enlloc d’una altra. Així doncs, hem d’anar molt alerta a l’hora de defensar una llengua, ja que, en nom d’ella, podem prendre decisions que afecten la llibertat de les persones i això no només és dolent per a la persona que veu les seves llibertats retallades, si no que també per a la llengua en el nom de la qual es retallen aquestes llibertats.
Així doncs, en el cas del català, enlloc de tractar de traïdor a aquell que decideix emprar una altra llengua enlloc de la catalana, o de voler imposar, més o menys per la força, la nostra llengua a la gent que té pares que no la parlen, hauríem d’entendre que les persones solen saber força bé el que els convé a cada moment i, en aquests moments, per pura lògica econòmica i social, el català no és la llengua preferida de moltes de les persones que viuen aquí on tradicionalment s’ha parlat la llengua catalana.
Així doncs, en resum, els que volem que el català sobrevisqui, en la forma que sigui, hem d’entendre que més important que la legislació, és la persuasió. Cal que fem la llengua prou atractiva per tal que la gent, individualment, decideixi parlar-la. Personalment, estic convençut que, en aquest sentit, hem fracassat estrepitosament i, quan veig les accions de molts nacionalistes catalans, estic convençut que no hi ha volta enrere. Francament, crec que enlloc de cercar un enemic exterior, els que parlem català, hem de fer autocrítica i demanar-nos per què aquesta llengua nostra no és atractiva, malgrat ja fa 25 anys que gaudeix de protecció legal. Fixeu-vos en una cosa, l’esperanto no és la llengua d’enlloc, ni cap llei parla d’ella, però els seus parlants han aconseguit que la llengua sigui prou atractiva per tal que es mantingui viva, malgrat quasi ningú no la parli als seus fills. El català, en canvi, és una llengua que es va esvaint malgrat mai no havia estat tan protegida per la llei, com ara.
Actualització: Per tal que tot això s’entengui, crec que cal respondre a una pregunta molt important. Què ens interessa, el català o la nació catalana? Perquè si el que ens interessa és el primer, el model de l’esperanto ens pot servir. El català sobreviuria com a llengua d’una comunitat que, per la raó que sigui, decideix emprar-la, independentment de si, on els parlants de la llengua fan la seva vida, s’hi parlen altres llengües o no. En aquest context, el català seria minoritari, però viu. En canvi, si el que interessa és la nació catalana. Una nació amb un estat, on s’hi parla majoritàriament una sola llengua, que és el model en el que somnien els nacionalistes. En aquest cas, la llengua està perduda perquè això ja no pot existir de cap de les maneres. Sortiu al carrer i entendreu perquè. En aquest cas, Catalunya pot ser algun dia aconsegueix ser un estat, però el català estarà encara més malalt que ara.
Pots seguir les respostes via el fil RSS 2.0.
Ambdós comentaris i pings estan tancats.
2007.09.27 a les 4:12 am
Em sembla que hi té poc a veure la persuassió o les lleis -mentre aquestes no equiparin en drets a una altra llengua amb més “poder” amb que es convisqui-, o ni tant sols allò que anomenes “lliure elecció”. L’idioma en que expressar-se, de portes de casa cap a fora, com tantes altres coses depèn de factors primordialment socioeconòmics; i l’idioma en que “t’okupen” de portes de casa cap a dins, igualment i encara amb molta més força respon també a similars causes. Quan a l’esperanto, no sé, tenc la impressió que si féssim una enquesta no arribaria al 10% de la població qui sapigués ni que és, no parlem ja de qui el fa servir.
En resum el titular podria ser “la lliure elecció és una entelèquia”
2007.09.27 a les 4:31 am
Sabia que aquesta resposta cauria. No vull entrar en un debat sobre el lliure arbitri de cadascú. Quan obrim la boca emprem una llengua i aquesta la decidim nosaltres. El mateix passa quan escrivim a internet. La decisió sempre és nostra, malgrat aquesta decisió ens dolgui, cosa que passa força sovint. Veig que tens molt clar qui són aquests “okupants”. Bé, jo només et proposo que ho pensis d’una altra manera, el rumanès que ve a viure a Barcelona, per exemple, quasi mai decideix aprendre català. La decisió la pren lliurement. Això vol dir que per a ell, per la raó que sigui, el castellà és molt més atractiu i això serà així avui i en el dia en que Catalunya sigui independent. La societat ha canviat molt i els estats d’una sola llengua ja no poden existir. Mira a Dinamarca, tenen totes les eines d’un estat i a les universitats l’anglès ja està desplaçant al danès. El mateix vaig veure a Lausana, a la EPFL, on l’anglès desplaçava al francès. Al francès! Una de les llengües més grans del món. I per això no han necessitat ni un “okupant” ni un “Madrid opressor”, simplement, ho han decidit ells mateixos quan elaboren els seus propis plans d’estudis. Danesos i suïssos estan decidint, poc a poc, relegar la seva llengua a un segon pla. De la mateixa manera que els suïssos francòfons van passar d’emprar la seva llengua romànica a emprar el francès estàndard provinent de París. Cal analitzar les coses com són i no com volem que siguin i el fet és que el català serà una llengua d’una minoria. Ara i per sempre en el futur. És això un problema? Tu dius que l’esperanto el coneix molt poca gent. Cert, però és viu. El català encara també. No sé què passarà d’aquí a cent anys, tampoc no ho veuré, però personalment tinc més confiança en el futur de l’esperanto (sempre parlat per poca gent) que en el del català, amb tota la legislació que el protegeix. Perquè el català, a força de patir el nacionalisme, dels catalans, es fa una llengua odiosa, la llengua de gent que te por i que voldria viure al segle XIX. Amb això no vull descarregar de responsabilitat als que activament han actuat en contra de la llengua catalana, però si no volem entendre la situació actual, serem els que parlem la llengua els que l’haurem deixat morir.
2007.09.27 a les 4:37 am
lluís, no oblidis que no són els pobles els que parlen, els pobles són entelèquies. Els que parlen són les persones, individus, que prenen decisions, individualment, en un context determinat. El context és molt important, afecta la decisió de l’individu, però sempre és aquest qui decideix. I ara no es donen les condicions per tal que el català sigui atractiu per als individus que potencialment el podrien parlar. És a les nostres mans fer-lo atractiu i, si em permets, això ho estem fent amb el cul.
2007.09.27 a les 5:04 am
a més, lligar una llengua a una geografia determinada és tractar-la com si fos una col i no el que parla un conjunt de persones que s’entenen mútuament. Crec que és urgent que es deslligui llengua i territori. Però d’això ja n’he parlat en altres escrits i crec que avui ja he escrit massa.
2007.09.27 a les 6:53 am
Per què la gent vol aprendre ara anglès? perquè els agrada? per lliure elecció? no, aquesta no és la raó de fons; potser serà una elecció, fins i tot un desig, val d’acord, però no és una elecció “lliure” com tu l’expreses sinó que en la majoria de la gent la tria es fa senzillament per conveniència, no per valors o un ideari.
Per exemple, l’esperanto si que ho seria, supòs, per valors i no per conveniència. Però en el cas de l’anglès i de bona part dels exemples que has proposat crec que no hi ha res més que factors socioeconòmics (inclosos el sotmetiment a les modes o la imatge que la gent vol donar de si mateixa als altres)
Convèncer, persuadir.. això afecta als “valors”. I, simplement, no basta. Un romanès se’n fot d’aprendre català si no és per conveniència, no per convenciment (llevat d’excepcions, és clar)
Lleis? Ja he argumentat que no valen les lleis que no permeten superar el fet que hi hagi una llengua de primera i una de segona categories
El català serà una llengua de minories, però sempre ho ha estat en relació a d’altres. Ara bé, si reduim el camp d’observació a un territori en concret (no es pot defugir d’això per molt que és vulgui perquè les llengües naixen, es desenvolupen i moren a un territori, encara que alguns dels seus partíceps les mantinguin vives per un període de temps més lluny d’allí -excepte com sempre excepcions), a un territori en concret, repetesc, sí que no podem evitar fer comparances entre l’ara i l’abans. I això no te res de nacionalisme.
Altra cosa és que una majoria dels mateixos que defensen la llengua puguin ser també nacionalistes políticament parlant. Però una cosa no duu a l’altra. La correlació que es pot trobar existeix, ben vera, però no és excloent d’altres variables.
2007.09.27 a les 7:06 am
Lluís, i no és lliure una decisió que es fa per conveniència? Tota decisió es pren en un context. Fins i tot els idearis polítics.
Sobre les llengües, a diferència de les patates, les llengües no neixen en territoris, neixen al cervell de les persones. Resulta que abans les persones vivien en un àmbit geogràfic reduït. Ara ja no.
((ja no respondré més en aquest fil de discussió))