Com molt bé expliquen en Manel Guerra i en David de Ugarte, ja és hora d’anar abandonant les enlluernadores llums del núvol (the cloud), aquestes llums que ens entrauen per fer-nos viure les nostres vides (via les nostres dades) als ordinadors de Google (i Yahoo! o Microsoft), permetent que es creïn bases de dades completíssimes (qui és qui, qui fa què amb qui, quan, com, …) que ni la STASI hauria somniat. És hora de tornar a l’escriptori.

Fa uns mesos que vaig abandonar el Google Reader (no cal que ningú sàpiga què llegeixo) i el vaig substituir per un bon lector de fils de subscripció en local (amb un efecte col·lateral interessant, sóc el doble de productiu a la feina i segueixo al dia, perquè, francament, no cal saber què passa al món cada minut [a no ser que siguis un financer, és clar!]).

Ara vull abandonar el Google Calendar. Us imagineu que Google o un tercer que tingui accés a les dades (un hipotètic futur govern poc amic de les llibertats, un lladre de dades) sàpiga on he estat, què he fet al llarg de la meva vida?! L’objectiu d’aquest document és explicar-vos com ho he fet.

En primer lloc he creat un calendari nou amb iCal. He decidit emprar iCal perquè només amb iCal puc sincronitzar els meus calendaris amb el meu telèfon. Després he exportat aquest calendari (un fitxer que he anomenat pqs.ics) a una carpeta WebDav del meu servidor (hostatjat per Dreamhost). Després, he dit a l’iCal que publiqui automàticament els canvis del calendari al fitxer de la carpeta WebDav. Així, cada cop que canvio el meu calendari des de l’ordinador de casa, el fitxer del servidor es sincronitza automàticament. No detallo les comandes que he emprat, perquè l’iCal és prou intuïtiu i els menús prou curts.

El següent pas és llegir aquest calendari des de l’ordinador del laboratori. Per això he instal·lat el Sunbird, de Mozilla, i m’he subscrit al calendari de la meva carpeta WebDav. Així, ja puc llegir el meu calendari sense problemes des de la feina. La dificultat és modificar aquest calendari des de la feina sense que hi hagi problemes. El que he fet, per evitar conflictes, és crear un nou calendari (lab.ics) de manera molt semblant a com he creat el meu primer calendari personal. Des de casa, m’he subscrit a aquest calendari. Així, al laboratori només modifico lab.ics i a casa pqs.ics, però els veig els dos des d’ambdós ordinadors i des del meu telèfon (via la sincronització amb iCal). La solució no és ideal, però tampoc no és problemàtica, i em permet de tenir un calendari que modifico des de dos ordinadors sense haver de configurar un servidor de calendaris (CalDav). Pot ser, més endavant, reviso aquest punt.

Cal dir una cosa. La seguretat del que us he explicat és força relativa. Dreamhost té accés als meus calendaris. No obstant, una cosa és Google, que té una base de dades centralitzada dels calendaris de tothom, relacionada amb els correus electrònics, la xarxa social del Talk, etc. i una altra cosa ben diferent és Dreamhost, que té fitxers .ical repartits de manera més o menys aleatòria pels discs durs dels clients.

El que trobo més complicat, serà abandonar el Gmail… Però tot arribarà.

Actualització: Alerta amb el Sunbird! No intenteu subscriure-us a un calendari remot i després publicar els canvis al mateix calendari remot. Així he perdut el fitxer del calendari! El que cal fer és crear un calendari local i publicar-lo remotament (a mà, botó de la dreta “publish”). Espero que en versions futures el Sunbird pugui publicar el calendari remot de manera automàtica (tal com fa l’iCal).

Context general

Ja sóc a la recta final del meu doctorat, això vol dir que he de començar a elaborar el propi text del manuscrit que defensaré per a doctorar-me. Després d’haver escrit dos articles científics, he arribat a la conclusió que, per a gestionar aquest projecte, em convé utilitzar un sistema de control de versions, per així mantenir un historial de l’evolució del text i estar segur de que no perdo res per una mala manipulació del codi. Fins i tot, si els meus directors de tesi (en tinc dos) s’animen, podriem emprar el sistema per a introduir correccions al text. Fins ara, mai no havia emprat un d’aquests sistemes, així  que és el moment d’aprendre’n.

El meu context és el següent:

1. Escriuré el manuscrit mitjançant almenys dos ordinadors: el del laboratori i el meu portàtil personal.
2. Escriuré el document amb LaTeX i les figures seran en format eps (Encapsulated Postscript).

He decidit emprar Bazaar com a sistema de control de versions. Després d’haver llegit introduccions a Git, Subversion i Bazaar, aquest m’ha semblat el més adequat, m’ha semblat senzill i comprensible. Però segur que qualsevol altre sistema també va bé.

El model que he decidit adoptar, és el següent. Tindré un repositori central on es desarà el codi. A cadascun dels dos ordinadors que empraré per a escriure la tesi, hi tindré una branca local i els canvis es sotmetran a l’ordinador central. És possible que un altre model també vagi bé, però aquest m’ha semblat prou clar i simple.

Configuració del servidor

Primer de tot he configurat el servidor on tindré la versió principal del projecte. Així he creat un subdomini al meu servidor (que, de fet, és un compte de dreamhost). En aquest subdomini hi desaré només projectes versionats amb Bazaar (bzr). Per a aquest subdomini, he creat un usuari diferent del que empro per als altres, ja que és possible que terceres persones (els meus directors) treballin sobre el text.

Seguint les instruccions de la wiki de dreamhost he protegit tot el domini sota password amb .htaccess. Així només les persones autorizades podran accedir al meu projecte.

Creació del projecte amb Bazaar

Un cop configurat el servidor, he creat el projecte al meu portàtil. Simplement, he creat una carpeta on hi he creat l’estructura de documents que necessitaré per a escriure el text (un document .tex per a capítol, un índex, directoris per a les figures, …). Llavors, he llançat la comanda
bzr init
i
bzr add .
D’aquesta manera, tots els documents han estat afegits al control de versions.

LaTeX, per a crear el pdf final, crea molts documents intermediaris. És del tot innecessari controlar l’evolució d’aquests documents, així que els he ignorat mitjançant la comanda
bzr ignore ...
(s’han de substituir els tres punts pel nom dels fitxers a ignorar). Després, s’ha d’afegir .bzrignore al control de versions per tal que s’ignorin els mateixos fitxers a tots els ordinadors que empri per  editar el meu projecte.
bzr add .bzignore

Finalment, un cop tot configurat he pujat el projecte al servidor
bzr push --create-prefix sftp://usuari@bzr.elmeudomini.com/~/directori/tesi

LLavors, seguint aquestes recomanacions (using checkouts) he lligat el projecte del servidor central al meu projecte local
bzr bind sftp://usuari@bzr.elmeudomini.com/~/directori/tesi
així, a partir d’ara, cada cop que digui a bzr que desi una versió del projecte
bzr commit -m "Descripció de la versió"
aquesta es desarà al servidor central. A no ser que faci
bzr commit --local
Això ho hauré de fer quan, per exemple, sigui de viatge i no tingui connexió al servidor.

El següent pas (atenció! encara no ho he fet) és crear una altra còpia del projecte a l’ordinador del laboratori. Això es fa així:
bzr checkout sftp://usuari@bzr.elmeudomini.com/~/directori/tesi
Així podré treballar amb ambdues màquines.

Actualització: No tinc permisos de super-usuari a l’ordinador del laboratori. Així, vaig instal·lar bzr manualment (des del codi font) en el meu compte d’usuari. Quan he anat a llançar la comanda, he vist que no havia instal·lat paramiko, que és necessari per a fer ftp. Per a solucionar-ho, he decidit fer-ho per la via ràpida, és a dir, per ftp enlloc de sftp (no és greu, la meva tesi no és un treball altament secret). Per fer-ho via ftp es fa així:
bzr checkhout ftp://usuari:contrassenya@bzr.elmeudomini.com//directori/tesi

El que no he d’oblidar, és fer un
bzr update
cada cop que canvio d’ordinador, per així baixar-me la darrera versió del projecte.

Conclusions

De moment és d’hora per a conclusions, ja que, com aquell que diu, encara no he començat. De totes maneres, em sembla que he trobat una bona manera de controlar les versions del projecte i garantir que, si treballo uns dies per un camí equivocat, pugui tornar enrere sense patiments, al mateix temps que mantic el projecte sincronitzat en dos ordinadors. Si l’experiència és positiva, empraré Bazaar per a gestionar altres projectes meus, per exemple, la meva pàgina personal (http://pere.quintanasegui.com), així sempre tindré un historial dels canvis i podré experimentar lliurement, sabent que sempre puc tornar enrere.

Un petit avís, com ja us he dit, aquest és el primer cop que empro un program de gestió de versions. Pot ser he comès errors o no he triat la millor estratègia. Si trobeu que m’he equivocat, corregiu-me, per favor. Durant els propers dies, posaré a prova aquesta estratègia, així que, a mesura que vagi veient com funciona, aniré corregint aquest document.

De dia, a la no-escola del futur, els nens cercaran el “parkour” més òptim, reinventaran l’entorn urbà, de nit, en canvi, cercaran el millor algoritme, reinventaran les idees.

S’apropen els Jocs Olímpics i, amb ells, s’anima el debat sobre el Tibet. No obstant, el debat que vivim fa riure: que si la flama ha d’anar escortada, que si ha d’anar mig amagada, que si han de canviar el recorregut; certament, no sembla un debat de molt alt nivell. Per això agraeixo l’article que Francisco Polo ha escrit per a recentrar el debat, recordant-nos que el tema central no és el Tibet, són els drets humans. Una lectura que us recomano vivament.

I ja que parlem de drets humans, aprofito per recomanar-vos un petit reportartge força interessant sobre Corea del Nord. El reportatge no diu res de nou, però ens recorda que, a la vora de Japó i Corea del Sud, hi ha un estat socialista-feudal, que té sotmès el seu poble en un estat de semi-esclavitud, i tot, cal no oblidar-ho, amb la connivència xinesa. En veure el reportatge (mireu els 14 videos curts), no oblideu que aquesta és la cara que el règim quasi teocràtic vol mostrar.

Je viens d’envoyer ce message à la redaction du 7/10 de France Inter:

Ça fait déjà plus de trois ans et demi que j’habite en France, et depuis que je suis arrivé, j’ai chaque matin écouté le 7/9 (maintenant, 7/10) avec dévouement.

Cependant, parfois je suis surpris du traitement que vous donnez à quelques informations et je me demande si c’est une question culturelle, et pourtant difficile à changer, ou, par contre, c’est, tout simplement, une question de choix éditorial.

Un bon exemple est le suivi que vous êtes en train de faire du procès Fourniret. Nous sommes tous d’accord que ce cas est important et, pourtant, il mérite d’être suivi avec attention dans un médias comme le votre. Cependant, il me semble, que votre chronique va au delà de ce qui est nécessaire. Je me demande s’il est nécessaire de nous réveiller chaque matin en décrivant, de façon très théâtrale– comme fait votre journaliste qui suit le procès –comment cet homme, si est-ce qu’on peu l’appeller de cette façon, a kidnappé, violé et assassiné des jeunes filles innocentes avec l’aide de sa femme.

Souvent, et avec raison, on critique les médias par-ce qu’ils oublient de nous expliquer la fin des sujets qui occupent les unes pendant un certain temps. Néanmoins, je crois que, dans ce cas, vous commettez la faute contraire: on sait déjà qu’on est en train de juger cet exécrable couple, donc il ne faut pas nous le rappeler chaque matin avec plein de détails.