Ja fa molt de temps que des de l’entorn de les Indias s’està intentant explicar i fer veure que la filosofia que hi ha darrere el rankisme, la mania de fer llistes dels millors, és una estupidesa perniciosa. D’aquí neix feevy una fantàstica eina de blogrolls dinàmics.

Fa uns dies Nichoas Carr va publicar al seu bloc una nota sobre un nou ranking calculat “científicament”:

The problem of detecting contaminants in a public water system is analogous to the problem of figuring out what’s going on in the blogosphere, write a team of Carnegie-Mellon researchers in an award-winning paper called Cost-effective Outbreak Detection in Networks

En llegir això no vaig dubtar en escriure un comentari, us el deixo aquí per tal que quedi arxivat:

Rankings are just silly. Finding contaminants isn’t.

When one is looking for contaminants, knows exactly what he is looking for, a set of known molecules which are bad for health or for the environment. The target is always the same for everybody. But looking for what happens on the blogosphere is meaningless. What is interesting for me, probably won’t be interesting for you. We all are looking for different things! After reading the list these guys produced, I found few blogs I already read and I didn’t find many blogs that few people read but which are of high value for me. Not to mention that most blogs in the list are in English and that I read blogs in four more languages.

Rankings are made for the ranked and for the media, which love this ordered world. But, fortunately, the real world is chaos, and there is no rank able to grasp a slight part of this chaos.

En David parlava ahir de les líriques dels blocs i deia

El blog ayuda a empezar a descubrir lo hermoso y potente de todas esas cosas pequeñas que nos rodean. Al contarlas las hacemos nuestras, les damos vida del alguna manera y al hacerlo nuestra vida se anima y puebla, se hace interesante.

Ja fa uns quants anys que em moc pel món dels blocs i he vist moltes coses canviar. Al principi teniem una mentalitat molt de diari, de mitjà en una direcció. Era el temps en que col·laborava amb PuntBarra. Llavors, més endavant, vaig construir el meu primer bloc personal, Bitsenbloc, el qual havia heretat part de la mentalitat de mitjà. Ara ja fa temps que hem descobert que el mitjà no és el bloc en sí, el mitjà és la pròpia blogsfera. Després de Bitsenbloc vaig obrir aquest Només 5 Línies, el qual va ser una ruptura amb la mentalitat de Bitsenbloc. Aquí no pretenc fer res “d important” per dir-ho d’alguna manera, no tinc cap pretensió de ser un referent. Aquest és un bloc més, d’un individu més, que comunica allò que troba bell i especial. La gràcia és que ara la quantitat de blogs és enorme i, per tant, la conversa blogsfèrica s’assembla cada cop més a la simple conversa de cada dia, la dels carrers, bars, llocs de treball i llars. Així, el famosos A-list d’altres èpoques (els famosets), van perdent importància, ja que, sincerament, hi ha molta més bellesa, hi ha molts més textos d’interès en les líriques de la cua llarga (the long tail) que en els blogs del més enllaçats, de la mateixa manera que hi ha moltes més converses interessants en un cafè, en una aula universitària o en un despatx del BBVA que a Salsa Rosa.

M’encanta, des d’aquí, des del sud de França, compartir les petites descobertes i pensaments que altres persones tenen a Madrid, Barcelona, San Francisco o qualsevol altre lloc del món. Aquestes altres persones solen ser amics meus, els que escriuen els programes que utilitzo, els que treballen en projectes que trobo interessants, els que pensen idees que sento properes i enriquidores, els que parlen esperanto, com jo, etc. De fet, la gran aportació dels blogs sobre les converses de cafè o de despatx, és que ara conversem amb aquelles persones que comparteixen quelcom amb nosaltres i no amb aquells que són a prop nostre geogràficament.

Crec que aquesta és la principal força dels blocs.