Apple ha publicat una nova versió del sistema operatiu de l’iPhone. La nova versió (2.0.1) continua sense permetre escriure en llengües no suportades. És a dir, amb l’iPhone encara no es pot escriure en català. Teniu-ho en compte si voleu comprar un d’aquests enginys.

Per favor, envieu un missatge a Apple reclamant que es pugui escriure en català a l’iPhone.

Heu de dir que és important per vosaltres escriure en català. Podeu demanar que introdueixin el català o, millor, que permetin a tercers fer teclats i diccionaris per a l’iPhone, així no només resoldrem el nostre problema, però també el de la majoria de llengües del món. També podeu demanar que hi hagi la possibilitat de tenir un teclat en blanc (sense entrenar), com a mesura temporal.

Més informació en aquest forum:

Avui el diari Menorca ha publicat una versió una mica retocada del meu article sobre el “Manifiesto por la lengua común”.

Una nova impostura intel·lectual

Tots sabem que els promotors del “Manifiesto en defensa de la lengua común” i els seus seguidors s’inspiren del model republicà francès. El model francès, purament nacionalista, entén que, en nom de la igualtat, tots els ciutadans han de parlar la mateixa llengua (obligatòriament) i, quina casualitat, aquesta llengua ha de ser la de la nació (no pot ser una tercera llengua que jugui un rol de neutralitat, com l’anglès o l’esperanto). I, tan inspirats com estan Savater i companyia en el model francès, saben que aquest model porta, de manera indefectible, a la mort de les llengües que no han tingut la sort de portar l’adjectiu “nacional” i han estat condemnades a ser qualificades com a “regionals”. El que passa, és que es mosseguen la llengua i no ho poden dir, perquè, al cap i a la fi, com a suposats intel·lectuals que són (no m’agrada gens aquesta paraula), han de defensar tot allò que és cultural. Així, quan diuen que estan d’acord amb el principi constitucional que afirma que “totes les llengües d’Espanya mereixen protecció” han de mentir forçament, a no ser que pensin que la protecció que se’ls ha d’oferir és similar a la que els zoos ofereixen als seus hostes.

Però aquesta no és la sola impostura del seu document. També afirmen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Jo estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Crec que només les persones poden tenir drets i deures i, per tant, les llengües només tenen drets de retruc, perquè els seus parlants tenen el dret de gaudir-ne lliurement. De fet, crec que és important que llengua i territori es deslliguin el més possible. Però anem a la segona impostura del document. Després d’afirmar que els territoris no tenen drets, declaren que “la lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. Què vol dir això? No havíem quedat que els territoris no tenen drets? De fet, quan afirmen això, actuen de manera completament simètrica al nacionalista català que afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que per tant, és la sola que tots els ciutadans han de saber. Ambdós són nacionalistes i ambdós creuen que, per alguna raó que se m’escapa, el castellà impregna Espanya i el català, Catalunya. Com si el Gran Arquitecte de l’Univers, per dir-ho de manera molt republicana, ho hagués així establert des de la nit dels temps. El problema és que Espanya i Catalunya es superposen i, per tant, els diferents projectes nacionalistes entren en conflicte. Per a uns nacionalistes, el català ha de ser relegat a l’excusat, per als altres és el castellà que ha de jugar aquest rol tan íntim (i exclusivament intim).

Per concloure el manifest, fan una serie de demandes als legisladors espanyols, per tal que, tot modificant la Constitució, si cal (sort que cal un referèndum), els representats del poble garanteixin que es facin realitat. La darrera d’aquestes demandes és: “Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.”

Amb això volen garantir que els espanyols que no coneixen altra llengua que la castellana, no s’adonin que altres ciutadans parlen diferentment a ells. Aquest és un punt clau. Jo crec que les llengües espanyoles, que no són el castellà, només se salvaran si Espanya les fa seves globalment, com nosaltres hem integrat el castellà a les nostres vides. No demano que tots els espanyols que no coneixen la llengua catalana l’aprenguin, demano que no tinguin por que un diputat parli en català a les Corts de l’Estat, de la mateixa manera que els eurodiputats parlen castellà al Parlament d’Europa. Només el dia en que això succeeixi estaré tranquil.

Recordo que, quan estudiava a Suïssa, una al·lota de Cantàbria a punt de llicenciar-se, en sentir el meu nom, em va demanar, ben sorpresa, si a Menorca tots teníem els noms en català. Aquesta pregunta mostra una ingènua ignorància. Una ignorància que és implacable com el plom. I és precisament aquesta ignorància (sumada als èxits dels nacionalistes de tota casta) la font de la gran majoria de conflictes, ja que, malauradament, n’hi ha que pensen que parlem en català per fotre. I, encara que sembli sorprenent, no ho pensen de mala fe. Simplement ignoren el món on viuen. Així, cal que els tots els espanyols sàpiguen que, els qui parlem en català, ho fem per la mateixa raó que molts d’ells parlen en castellà, perquè és la nostra llengua, perquè ens l’estimem i tenim dret a fer-ho. Així, de la mateixa manera que no volem que ningú ens faci mal, maltractant la nostra llengua, defensarem amb totes les nostres forces a tota persona que no pugui parlar la llengua castellana. Ja és hora que tothom sàpiga que el cervell humà pot aprendre diverses llengües sense que cap se’n ressenti. El meu pare, malgrat l’opinió d’una tia seva, va superar les oposicions a registrador a la primera, sense deixar de parlar català, i jo, que tampoc mai no he abandonat la meva llengua i he tingut la sort de parlar més llengües que ell, estic escrivint la meva tesi doctoral en francès.

Finalment m’agradaria referir-me a la darrera frase del paràgraf que he citat anteriorment: “en los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales”. L’ús que es fa en aquesta frase del mot “natural” és també una impostura. Res és natural quan es tracta de principis polítics. La natura no en té ni idea de legislació. Creu Savater en el Dret Natural? No ho crec, però empra aquesta expressió en el seu manifest. Així doncs, només pot estar cometent una impostura, per a enganyar a la gent que, de bona fe, ignora que no és natural que el castellà o el català estiguin una per sobre de l’altre, ja que no hi ha res que faci pensar que hi ha una jerarquia lingüística. Ara bé, suposem que, en aquest cas, Savater creu realment que el seu model lingüístic és el més natural. Si és així, significa que (com molts espanyols, francesos, alemanys o catalans) no ha entès que el nacionalisme es va forjar, amb dificultats al llarg de la història, des del segle XVIII fins ara. Vol dir que no ha entès que la nació és un producte humà, causat per les contingències de la societat

Tot aquest raonament em porta a concloure que el manifest de Savater i companyia no és un manifest en defensa de cap llengua comuna, és un manifest en defensa del nacionalisme republicà a la francesa. Per això demano als seus autors que siguin clars i que diguin sense vergonya, sense complexos, que són nacionalistes.

El mes de febrer passat vaig comprar un iPhone aquí, a França, on visc. Ràpidament vaig adonar-me que la màquina no em serviria per escriure en català. De fet, és un suplici.

El teclat en pantalla funciona molt bé si escrius en algun dels idiomes suportats. En anglès o francès (ara castellà també), quan un s’equivoca de tecla, no passa res, perquè el teclat corregeix automàticament l’error. Per fer aquestes correcions, cada teclat va associat a un diccionari el qual, fins i tot, s’adapta al teu estil d’escriptura.

La solució bona, seria que Apple oferís un teclat català. Però una altra solució seria que oferís la possibilitat d’emprar un teclat amb un diccionari verge, és a dir, sense llista inicial de paraules. Però aquest teclat no existeix. Això em seria útil per a ensenyar al telèfon català i esperanto (dos idiomes que utilitzo habitualment) i que Apple no té en compte. Però no, Apple no contempla aquesta possibilitat. Es veu que Steve Jobs no ha vist mai una persona que parli més d’un idioma.

Em sorprèn, però, que Telefónica no hagi demanat a Apple un teclat en català. El càlcul és estúpid, perquè tots els que parlem en català, sabem llegir en castellà, francès, o italià, però no per això deixarem d’escriure en català als nostres. Amb aquest telèfon no puc dir als meus pares que l’avió arriba tard o a la meva parella que me l’estimo. No és només que la interfície no sigui en la meva llengua, es tracta de que no puc ni escriure!

No compris un iPhone si el vols emprar per a escriure en català.

Aquesta és la llista d’idiomes suportats per a l’escriptura: English (U.S.), English (UK), French (France), French (Canada), German, Japanese, Dutch, Italian, Spanish, Portuguese (Portugal), Portuguese (Brazil), Danish, Finnish, Norwegian, Swedish, Korean, Simplified Chinese, Traditional Chinese, Russian, and Polish

Tots sabem que els promotors del Manifest en defensa de la llengua comuna i els seus seguidors s’inspiren del model republicà francès. El model francès, purament nacionalista, entén que, en nom de la igualtat, tots els ciutadans han de parlar la mateixa llengua (obligatòriament) i, quina casualitat, aquesta llengua ha de ser la de la nació (no pot ser una tercera llengua que jugui un rol de neutralitat, com l’anglès o l’esperanto). I, tan inspirats com estan Savater et al en el model francès, saben que aquest model porta, de manera indefectible, a la mort de les llengües que no han tingut la sort de portar l’adjectiu “nacional” i han estat condemnades a ser qualificades com a “regionals”. El que passa, és que es mosseguen la llengua i no ho poden dir, perquè, al cap i a la fi, com a suposats intel·lectuals que són (no m’agrada gens aquesta paraula), han de defensar tot allò que és cultural. Així, quan diuen que estan d’acord amb el principi constitucional que afirma que “totes les llengües d’Espanya mereixen protecció” han de mentir forçament, a no ser que pensin que la protecció que se’ls ha d’oferir és similar a la que els zoos ofereixen als seus hostes.

Però aquesta no és la sola impostura del seu document. També afirmen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Jo estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Crec que només les persones poden tenir drets i deures i, per tant, les llengües només tenen drets de retruc, perquè els seus parlants tenen el dret de gaudir-ne lliurement. De fet, crec que és important que llengua i territori es deslliguin el més possible (mireu els arxius d’aquest blog). Però anem a la segona impostura del document, després d’afirmar que els territoris no tenen drets, declaren que “la lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. Què vol dir això? No havíem quedat que els territoris no tenen drets? De fet, quan afirmen això, actuen de manera completament simètrica al nacionalista català que afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que per tant, és la sola que tots els ciutadans han de saber. Ambdós són nacionalistes i ambdós creuen que, per alguna raó que se m’escapa, el castellà impregna Espanya i el català, Catalunya. Com si el Gran Arquitecte de l’Univers, per dir-ho de manera molt republicana, ho hagués així establert des de la nit dels temps. El problema és que Espanya i Catalunya es superposen i, per tant, els diferents projectes nacionalistes entren en conflicte. Per a uns nacionalistes, el català ha de ser relegat a l’excusat, per als altres és el castellà que ha de jugar aquest rol tan íntim (i exclusivament intim).

Finalment, per concloure el manifest, fan una serie de demandes als legisladors espanyols, per tal que, tot modificant la Constitució, si cal (sort que cal un referèndum), els representats del poble garanteixin que es facin realitat. La darrera d’aquestes demandes és:

Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural [**], cualquiera de las dos lenguas oficiales.

És a dir, volen garantir que els espanyols que no coneixen altra llengua que la castellana, no s’adonin que altres ciutadans parlen diferentment a ells. Aquest és un punt clau. Jo crec que les llengües espanyoles, que no són el castellà, només es salvaran si Espanya les fa seves globalment. El dia que els espanyols no tinguin por a que un diputat parli naturalment en català a les Corts de l’Estat, de la mateixa manera que els eurodiputats parlen castellà al parlament europeu, llavors estaré tranquil. Ara no hi puc estar. Recordo quan, essent a Suïssa, una al·lota de Cantàbria a punt de llicenciar-se, en sentir el meu nom, em va demanar, ben sorpresa, si a Menorca tots teníem els noms en català. Aquesta pregunta, mostra una ingènua ignorància. Una ignorància que és implacable com el plom. I és precisament aquesta ignorància (sumada als èxits dels nacionalistes de tota casta) la font de la gran majoria de conflictes, ja que, malauradament, n’hi ha que pensen que parlem en català per fotre. I, encara que sembli sorprenent, no ho pensen de mala fe. Simplement, ignoren el món on viuen. Així, cal que els espanyols sàpiguen que parlem en català per la mateixa raó que molts d’ells parlen castellà, perquè és la nostra llengua, perquè ens l’estimem i tenim dret a fer-ho. Així, de la mateixa manera que no volem que ningú no faci mal a la nostra llengua, defensarem el castellà amb totes les nostres forces el dia que aquest estigui en perill. Ja és hora que tothom sàpiga que el cervell humà pot aprendre diverses llengües sense que cap se’n ressenti. El meu pare, malgrat l’opinió d’una tia seva, va superar les oposicions a registrador a la primera, sense deixar de parlar català, i jo, que tampoc mai no he abandonat la meva llengua i he tingut la sort de parlar més llengües que ell, estic escrivint la meva tesi doctoral en francès.

El manifest de Savater et al no és un manifest en defensa de cap llengua comuna, és un manifest en defensa del nacionalisme republicà a la francesa. Així, els demano als seus autors que siguin clars i diguin sense vergonya, sense complexos, que són nacionalistes.

[**]: L’ús que es fa en el manifest del mot “natural” és també digne d’impostura. Res és natural quan es tracta de principis polítics. La natura no en té ni idea de legislació. Creu Sabater en el dret natural? No ho crec, però empra aquesta expressió en el seu manifest. Així doncs, només pot estar cometent una impostura, per a enganar a la gent que, de bona fe, ignora que no és natural que el castellà o el català estiguin una per sobre de l’altre, ja que no hi ha res que faci pensar que hi ha una jerarquia lingüística.

Actualització: Una versió una mica modificada d’aquest article ha estat publicada al diari Menorca.

Buenos días,

Acabo de leer el artículo titulado "La Red se abre a los dominios
.amor y .yo" aparecido en la versión electrónica de El País con fecha
de hoy.
http://www.elpais.com/articulo/Pantallas/Red/abre/dominios/amor/elpepirtv/20080625elpepirtv_2/Tes

El artículo contiene dos errores que, a mi entender, son graves.

1.

En el segundo párrafo, el articulo afirma:

"Actualmente los dominios de las direcciones web sólo pueden ser de
dos tipos: los genéricos (.com, .org, .gov o .net) y los indicativos
geográficos o regionales, como .es, .eu o .uk."

Esto es falso, como prueba la existencia de dominios .biz, .travel o .cat.

2.

Más adelante, el artículo comenta la existencia de los dominios .cat,
por lo que el periodista, Ramón Muñoz , no debería haber cometido el
error anterior.

"Antes de que llegue esa liberalización, Galicia podría contar con su
propio dominio, como ya ocurre con Cataluña y el .cat."

Pero esta frase contiene un error. El dominio .cat no es el dominio de
Cataluña. Sólo los dominios de dos letras pueden representar a los
territorios. El dominio .cat está destinado a la comunidad lingüística
y cultural catalana, lo que incluye a todos aquellos que usan el
catalán, dentro y fuera de Cataluña. Por ejemplo, la Universitat de
les Illes Balears, utiliza el dominio .cat, y así hacen muchas otras
personas, asociaciones y empresas que residen fuera de Cataluña y,
también, fuera de los territorios en los que tradicionalemente se
habla catalán. Inversamente, el dominio .cat no puede ser utilizado
por empresas y personas que, siendo catalanes, no usan la lengua
catalana en sus páginas. Hay que saber distinguir bien entre lengua,
cultura y territorio.

Claramente, este artículo, no cumple con los niveles de rigor a los
que aspira un periódico como El País.

Atentamente,

Pere Quintana Seguí

p.d. Copio y pego un párrafo que se encuentra en la siguiente "FAQ" de
la Fundació puntCAT que gestiona los dominios .cat

http://www.puntcat.cat/faq/index.php#p2.1.

"El domini .cat és un domini genèric, com el .com o el .org, però, a
diferència d'aquests dos, té un caràcter més restringit: està destinat
a la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet. I la
Fundació puntCAT té l'obligació, per contracte amb ICANN, de vetllar
perquè tots els dominis .cat tinguin alguna vinculació amb aquesta
comunitat."