Iran government has limited to 128 kbps the bandwith of all internet connections.
El govern iranià ha ordenat limitar totes les connexions a internet a una amplada de banda de 128 kbps. .
Via Ogle Earth.
George W. Bush is making laws that subvert the basic principles of liberal democracy and almost nobody feels concerned. In Europe we are doing something similar with our more precarious democratic system. We don’t realize that democracy needs constant care. We don’t know, or don’t want to know, that nothing is for granted. Democracy can give birth to fascism with almost no pain. Totalitarianism only generates democracy by means of terror, blood and suffering. We should feel concerned, our freedom and our lives depend on it.
Bush es dedica a crear lleis que van en contra de les llibertats més fonamentals de les persones. Mentrestant el poble americà fa com si la cosa no anés amb ell i mira cap a una altra banda. No es volen adonar que Bush està donant els primers passos cap a la destrucció d’una de les coses més belles que ha construït mai la humanitat, la democràcia liberal i el sistema democràtic americà.
Aquí a Europa, sobretot a França, solem considerar que les coses són garantides, que l’estat solucionarà els nostres problemes i de garantirà la perennitat dels nostres privilegis. Considerem només hem de treballar una mica, no massa, per poder passar-ho bé amb la família i els amics, ben despreocupats amb els nostres iPods. Però no és així. El cas americà ens ho demostra.
La democràcia és bella i fràgil. I és fràgil perquè la gent oblida la natura del sistema liberal i, per tant, oblida la seva delicadesa. Le gent es deixa endur pel populisme, feixisme i altres barbaritats. S’oblida que la democràcia pot generar totalitarismes sense dolor, quasi sense que ningú se’n pugui adonar, i que els totalitarismes només generen democràcia a base de mort, sang, dolor i llàgrimes.
Els europeus tenim tendència a culpar el sistema americà, a la democràcia liberal, de les faltes dels dirigents americans, com les den George W. Bush. I quan fem això, no ens adonem que aquí,votant a populistes o feixistes estem fent igual, estem destruint la base del sistema que permet que visquem en llibertat sense matar-nos els uns als altres.
El sistema democràtic necessita cures permanents, ja que aquest obre la porta als seus destructors. Per tal que la democràcia liberal sobrevisqui, hem d’evitar la seva corrosió, de la mateixa manera que ho fem amb les nostres bicicletes, si no, l’accident i la possible mort són garantides. Per tal que la gent ho entengui, s’ha de fer molta pedagogia. Un gran esforç. S’ha de dir, una vegada sí i una altra també, que res és garantit, res del que tenim és per sempre. I també s’ha de repetir que, si no estem alerta, si seguim jugant a lluitar pel poder, tot deixant-nos emportar per la demagògia, no senyalant amb totes les nostres forces els abusos que es fan del sistema, acabarem malalts, molt malalts. Això ho saben molt bé, els populistes i feixistes de tota mena, saben emprar el sistema per al seu propi benefici i el perjudici de la societat, de la mateixa manera que un bacteri pren el control del seu hoste, sense matar-lo.
El sistema americà és bo. És molt bo. El el deure del poble americà de mantenir-lo, de polir-lo, de tenir-lo sempre com si vinguessin convidats a casa.
Perdre’l seria un gran fracàs.
El nostre sistema democràtic és més precari, i també estem fent com ells, estem mirant cap a l’altra banda. Ens hi va la pell.
Cal estar alerta, cal revoltar-se més sovint.
En el mn occidental domina mpliament l’opini que noms la ra positivista i les formes de la filosofia que en depenen sn universals. Per precisament, aquesta exclusi del div fora de la universalitat de la ra s percebuda, per les cultures profundament religioses del mn, com un menyspreu de les seves conviccions ms intimes. Una ra que s sorda al div i empeny les religions cap al domini de les sub-cultures s inapte al dileg de les cultures.
s en aquest gran Logos, en aquesta gran ra que convidem als nostres interlocutors (partenaires) al dileg de les cultures.
Acabo de llegir la conferncia del Papa Benet XVI [1] que ha causat tant de furor als carrers del mn islmic. Com es veu en els pargrafs amb que he iniciat aquesta entrada, Benet XVI defensa que la ra no noms es limita a la ra estrictament cientfica, positivista, si no que el coneixement de tipus religis, en concret, la uni del cristianisme primigeni amb la tradici hellenstica, tamb entra en el camp de la ra. Posant la religi en el camp de la ra, Benet ens diu que Du no pot ser completament arbitrari, com, segons ell, sost l’Islam. Aix Du s raonable i no pot aprovar les barbaritats irracionals que es cometen en el mn actual. Per tamb Benet vol apropar la cincia a la religi, perqu aquesta s, segons ell, l’nica manera d’apropar les societats profundament religioses i occident.
Certament, una de les intencions del papa s apropar el mn islmic i el mn occidental a travs de la religi raonable, encara que, escombra cap a casa, dient que la sola religi que s compatible amb la ra (ampliada) s la cristiana. Tot el que defensa el papa s, certament, raonable, per el tir, li ha sortit ben girat.
Havent llegit la conferncia i, confessant la meva ignorncia absoluta en teologia, noms tinc els coneixements que t tota persona que ha estat formada en el catolicisme, crec poder afirmar que Benet XVI s un bon teleg i un bon pensador. Benet s un home de paper, ploma i hores de silenci i reflexi. Per el crrec que ocupa s el de lder, lder d’una esglsia i d’un estat, amb totes les conseqncies que tot aix comporta. I un lder ha de saber que, precisament, els lders mouen masses i, emprant la tpica analogia cristiana, un pastor ha de conixer molt b el seu ramat. I aqu s on ha fallat Benet. S’ha equivocat completament, perqu com a lder d’una gran instituci hauria de saber com funcionen els mitjans de comunicaci de masses, especialistes en treure frases de context. O, almenys, hauria de saber que, malgrat digui el que digui el dogma, ell no s infallible i que, per tant, hauria d’haver demanat consell a alg de confiana.
Ara b, s’ha de dir que el mn islmic s’ho ha de fer mirar. Que gent sense formaci que no ha tingut la sort d’anar a l’escola protesti de manera inflamada pels carrers s una cosa, per ben diferent s que diputats de pasos islmics i lders religiosos amb cultura tirin ms gasolina al foc. Aix s injustificable. Aix no fan altra cosa que donar la ra al papa, demostren que la seva religi no s’atn a all que s raonable.
Vivim en un mn globalitzat, un mn que tots els tecnfils mirem amb gran esperana. Per tota nova tecnologia, tota nova estructura, tamb aporta el seu costat fosc. Haurem d’aprendre a viure en aquest nou mn, amb tot el positiu que t, per tamb amb tot all negatiu que ens porta. La nostra generaci –com totes les altres, s clar, no som el centre de la histria– t una tasca ben difcil. A veure si n’estem a l’alada.
Article relacionat: Defensant la cincia. 29/01/2006
[1] Traducci de l’alemany al francs del diari catlic “La Croix”. La traducci d’aquests dos pargrafs al catal s meva.
La realitat és tenaç i no ens dóna cap pista de com sortir del cicle infernal, cada cop més vigorós i ampli, en el qual es troben inmersos Israel i els seus veïns. Fa poc vaig dir que Israel té el dret a i ha de defensar els seus ciutadans dels atacs d’un grup paraestatal obstinat a destruïr l’estat dels jueus. Però també vaig dir que molt probablement Israel no aconseguirà els seus objectius i que després d’aquesta guerra es trobarà en una situació més difícil que l’anterior al conflicte.
Aquí teniu unes quantes pistes de perquè serà així.
El curs de la guerra demostra que, malauradament, molt dificilment veurem desaparèixer Hesbol·là.
Continuem a la recerca d’un mètode que permeti parar un conflicte contra una organització que:
Ahmed al-Jarallah, the editor of the Kuwait-based Arab Times, accused Iran and Syria of turning Lebanon and Palestine into battlegrounds at the expense of their own people. “They are fighting the international community, especially the United States, in Lebanon and Palestine”, he commented on 16 July. “Nobody is benefiting from this conflict, except Tehran and Damascus, which are using this issue to solve their problems with the international community without any care for the blood that is being shed in Lebanon and Palestine.”
A united, worried Israel - Open Democracy
The second and more significant factor is the recognition that if there is any operation against Iranian nuclear facilities in the coming months, whether by Israel or the United States, one of Tehran’s options in response would be to encourage Hizbollah to open up a front against Israel. The likely consequences of the range of actions available – including action against United States forces in Iraq, and disruption of Gulf oil traffic – would make any plan to attack Iranian nuclear installations fraught with danger (see Paul Rogers, Iran: Consequences of a War, Oxford Research Group, February 2006).
In this context, destroying Hizbollah’s capacity to fire rockets on Israel would remove one problem with attacking Iran – a matter of “getting your retaliation in first”. Moreover, the mood in Washington has moved markedly towards a confrontation with Tehran, with support extending well beyond the traditional neo-conservative centres (Jim Lobe, “The drums of war sound for Iran”, Asia Times, 21 July 2006).
Hit Beirut, target Tehran - Open Democracy
Com deia, l’agenda dels que comencen les guerres no té res a veure amb la del poble que en pateix les conseqüències.
Towards the end of the day, my guides [Hezbollah] took me a hill overlooking the Israeli frontier, and the town of Metulla. There, I sensed that another perspective, and another future, was equally contained within these seemingly peaceful hills.
From one roadside vantage-point, they had pointed to the still unresolved Shebaa area to the southeast. As we looked over to this Israeli town, with people clearly visible walking in the streets, the chief guide turned to me with an unambiguous message: “It took us twenty-two years to drive them out of here [Lebanon]”, and it may take us up to forty years to drive them out of there [occupied Palestine]”.
I long ago decided, in dealing with revolutionaries and with their enemies, in the middle east and elsewhere, to question their motives and sense of reality, but to take seriously what they stated to be their true intentions. Those words, spoken on the hill overlooking Metulla in 2004, were sincerely meant, and carried within them a long history of fighting, sacrifice and killing. In light of recent events, it would be prudent to assume that much more is to come.
A Lebanese fragment: two days with Hizbollah - Open Democracy
I Hezbollah necessita la guerra permanent. No en té prou amb un Liban desocupat.
Hezbollah, les FARC, moltes de les guerrilles africanes, són així
En muchos casos las reclamaciones políticas quedan en segundo plano al convertirse la maquinaria de hacer dinero, y no el nuevo estado-nación soñado, en un objetivo en sí mismo por el que matar haciendo toda clase de atrocidades o morir. El desafío queda claro: ¿Cómo hacer que deponga las armas una guerrilla que controla el tramo local de la gran ruta de la coca o la heroína hacia EE.UU. o Europa? ¿Cómo hacer que un señor de la guerra que controla la zona diamantífera del país se siente a negociar con un gobierno que sólo controla la depauperada capital del país?
La inevitable levedad del Estado - Guerras Posmodernas
A això em referia a les anotacions anteriors.
Ara bé, cal tenir en compte que el cas de Hezbollah es més complex, perquè es tracta d’un satèl·lit d’un vertader estat, l’Iran, que juga a crear entitats paraestals –no és això contra natura?– i en principi Hezbollah no trafica amb drogues, fusta o pedres precioses, encara que són molts els seus negocis.
El resum és que les organitzacions perden molt ràpidament la memòria de la seva raó inicial de ser, que roman en el camp de la literatura èpica, els càntics, els sermons, i passen ràpidament a ser una mena d’organisme viu que intenta mantenir el seu ecosistema en un estat que afavoreixi la seva supervivència. En el cas de Hesbollah, la guerra eterna contra Israel.
Acabo d’enviar aquest comentari a una llista de correu, què en penseu?
En Francia creen mucho en el envío de una fuerza internacional que bajo
el control de naciones unidas desarmaría Hezbollá.
- Hesbollá no querrá desarmarse
- Los cascos azules tendrán que usar las armas.
ergo
El conflicto será internacional. No solo Israel estará en guerra contra Hezbollá (e Irán), tb las naciones que envíen tropas entrarán en el conflicto. Cada actor con su agenda y sus intereses.
Welcome to Apocalypse Now.
No?
Este comentario que escrib en el blog de David de Ugarte, inspir mi post anterior.
El drama es que, tal como avanza la guerra, es muy difcil que acabe de manera razonable. Probablemente Israel no conseguir ninguno de sus objetivos y, probablemente, el Lbano y Oriente Prximo en general, acaben en una situacin peor que la que tenamos antes de la guerra.
Estamos en un sistema que se retro-alimenta. Grupos paraestatales con vida propia (ms all de las personas que los forman), dependen de la guerra y la inestabilidad para sobrevivir, hasta ahora no sabemos como luchar contra ellos pacficamente, y cuando usamos las armas, les alimentamos. Es un ciclo generador de inestabilidad muy difcil de romper.
La tentacin, es entrar a saco y meter caa para acabar con ellos, es la solucin neocn, pero esto alimenta todava ms el ciclo. Gracias a Bush, Irak entr en una era de sangre y inestabilidad muy larga. Irak tendr un gobierno relativamente democrtico, pero con poco control del territorio, en el cual, harn sus “negocios” entidades paraestatales, que no solo vendern petroleo robado, sino que tambin ofrecern ayuda social, proteccin y muchas cosas ms que ofrece un estado. Estos grupos necesitarn dolor y inestabilidad para vivir. Qu podemos hacer? Ni idea.
Fa uns dies vaig escriure en aquest bloc una nota en que criticava el sensacionalismes del diputat socialista Rafael Estrella. Crítica que ara aprofito per estendre al govern. L’actitud del govern espanyol és trista. Els socialistes es neguen a analitzar la situació des de la complexitat. El recolzament sense reserves a la «causa palestina», sembla que respongui més a un reflex inconscient d’ajudar al dèbil que no pas a un estudi de la situació. Sense oblidar la manca de perspectiva històrica, perquè no tindríem ara tants problemes a Palestina si els europeus no haguéssim discriminat i atacat sistemàticament als jueus, i parlo en primera persona, perquè no només van ser els nazis els intolerants, l’antisemitisme és molt més profund i transversal, de manera que, el problema d’Israel i Palestina no deixa de ser un problema europeu.
Tots volem que la pau arribi a l’Orient mitjà, tots volem que el Líban, Israel i el futur estat palestí, visquin en pau i puguin treballar pel benestar general dels seus ciutadans, el problema, és que certs actors, interns i externs, es neguen a seguir el camí de la pau.
Hesbol·là és un d’aquests actors que no farà res per la pau ni la estabilitat. Això és degut a la seva pròpia natura, Hesbol·là és un paraestat que justifica la seva existència gràcies a la lluita permanent contra l’enemic, sense resistència, Hesbol·là no té sentit i, per tant, si no hi ha ocupació, haurà d’inventar-la, o crear-la, per a continuar la seva resistència.
En el fons, l’objectiu més important de Hesbol·là és la supervivència de l’organització, d’aquesta manera, posarà sempre per sobre els seus propis interessos als interessos del propi Líban. És important veure que, en el fons, a aquests els és igual el nombre de baixes libaneses, mentre no siguin dels seus quadres de comandament, al cap i a la fi els són molt útils per a justificar-se. Com més baixes es produeixin entre els libanesos, més serà el suport de la opinió pública internacional a la «causa libanesa», que confondran amb l’acció de Hesbol·là. Així, no és d’estranyar que la milícia construeixi els seus búnquers i meni les seves accions de «resistència» des de zones habitades per la població civil.
El gran problema és que el tipus de guerra que fa Hesbol·là, guerra de cuarta generació, és molt eficaç contra els estats i és molt difícil de gestionar. Hesbol·là es mou com el peix a l’aigua en situacions d’inestabilitat i patiment, necessita la guerra per sobreviure, així que les respostes armades, com la que està realitzant Israel, són molt ineficients. Ara bé, la solució política és també impossible ja que qualsevol escenari de pau significaria la fi de l’organització, així que, aquesta mai ho acceptarà cap negociació de pau seriosa. Si donem la mà no hi haurà ningú per agafar-la i, en canvi, rebrem un garrotada, i, si treiem el garrot, estarem alimentant l’enemic. És més, si caiem amb la tentació neocon d’entrar «a saco» per acabar amb l’enemic d’una vegada i per sempre, acabarem amb un escenari de violència extrema i permanent à la Irak.
Israel, amb Hesbol·là, i també Hamas, es troba en un cicle sense sortida. Cada guerra que realitzi deixarà la regió en un equilibri més precari que el d’abans de la conflagració i alimentarà les incontrolables organitzacions paraestatals que realitzen guerra de quarta generació. Però, en canvi, si Israel no respon als atacs, acabarà desapareixent, un estat, per ser viable, ha de poder protegir els seus ciutadans.
Com sortir d’aquest cicle? Jo no ho sé, i crec que puc afirmar que ningú no ho sap.
Després del fracàs de les paus negociades (no oblidem la negació d’Arafat a signar el millor acord que hauria mai aconseguit) i de les paus no no negociades (retirades unilaterals), emprades per Hesbol·là i Hamas per atacar l’estat d’Israel, i vist el cicle retroalimentat generador de violència en el qual es troba la regió, tenim un futur difícil i cal una reflexió intensa. Cal construir un nou marc de referència i, sobretot, hem de defugir de la temptació neconservadora d’acabar amb el problema de manera permanent per mitjà d’un cop de força extrema i, també, hem d’evitar l’actitud infantil i patètica de donar etiquetes de bons als «pobres palestins», incloses les organitzacios paraestatals que practiquen el terrorisme, i de dolents, als «nazis israelians que són, com sempre han estat els jueus, la causa de tots els problemes».
Hoy el diputado socialista por Granada, Rafael Estrella, ha escrito una entrada en su blog que me ha parecido difícil de digerir. Estrella se pregunta porqué Israel está matando niños en esta campaña de bombardeos, como si matar niños fuera el objetivo de Israel.
Ante todo hay que decir que nadie hace la guerra por placer. Israel no está atacando Hizbollah –un para-estado islamista, que no sólo provoca problemas en Israel sino que también es un obstáculo para la paz en el Líbano– para recuperar dos soldados, está atacando porqué los radicales chíies quieren eliminar Israel del mapa y porqué estos, con la captura del los dos soldados, han dado una señal clara, están preparados para la guerra. Hizbollah se siente fuerte, porqué tiene soportes fuertes, y ya hace tiempo que está preparando esta serie de ataques contra Israel. ¿Alguien piensa que se puede atacar un centro de control aéreo militar israelí, hundir un barco de guerra y lanzar cohetes contra Haifa sin preparación previa? Esto no se improvisa, se prepara concienzudamente.
Es evidente que Israel se pasado muchas veces de la raya, pero también es cierto que los israelíes sufren una presión diaria muy fuerte, saben que todos sus vecinos quieren eliminarlos del mapa. Además, los israelíes que viven cerca de Gaza o del sur libanés tienen que dormir en refugios desde hace tiempo, por culpa de los cohetes enemigos. La amenaza no es latente, se hace efectiva cada vez que alguien lanza un proyectil hacia un pueblo israelí.
¿Qué diría el señor Estrella si España se viera obligada a bombardear sus vecinos porqué todos quieren eliminarla? ¿Que pensaría este diputado si Granada recibiera proyectiles enviados desde el norte de África? ¿Diría que hay que defenderse, a pesar de las duras consecuencias, o, en cambio, haría demagogia de mala calidad?
Con la utilización de los niños Estrella ha hecho demagogia de la fácil, de la que permite ganar soportes incondicionales en una Europa que ha intentado eliminar a los judíos en más de una ocasión –nosotros fuimos los primeros– y que se dedica a construir monumentos para no olvidar el holocausto, tarea fácil, pero que critica a Israel por defecto, sin analizar bien la situación. Desafortunadamente, a veces, no queda otra salida que la guerra y, sí, en las guerras mueren niños. ¿No lo sabía Estrella? Me preguntó qué dirá cuando una bomba de Hizbollah mate niños israelíes.
En los momentos difíciles, lo último que necesitamos son análisis baratos. Necesitamos una reflexión intensa sobre la siempre compleja y complicada situación. Necesitamos criticar Israel, si hace falta, la crítica debe ser dura, pero la crítica debe ser ante todo de calidad. También necesitamos que se diga en voz alta que el programa teocrático de Hizbollah o de Hamas es inaceptable. También hay que dejar bien claro que Israel es una democracia y que en las últimas elecciones se formó una coalición liderada por Kadima y los laboristas, todos ellos con ganas de alcanzar la paz. Y también hay que decir que el ministro de defensa de Israel, el hombre que dirige el ejército en estas operaciones, es un hombre que siempre ha luchado por la paz.
No hacerlo es faltar a la verdad, es caer en una demagogia fácil que puede tener consecuencias delicadas en una Europa que cada día gira la mirada más a favor de teócratas y dictadores en lugar de echar una mano a sus antiguas víctimas, que ahora intentan vivir en democracia en un mar de hostilidad.
Desgraciadamente el futuro será muy duro, los conflictos regionales no pueden existir en un mundo globalizado y muy probablemente el fuego se encenderá en todo Oriente próximo. Ya hace tiempo que los halcones del Pentágono decidieron bombardear Irán, y también es cierto que el presidente de la República islámica disfruta jugando con fuego y, al parecer, no tiene miedo de quemarse, como demuestra la crisis nuclear. Habrá guerra en la orilla este del Mediterráneo, y en tiempos difíciles más vale mantenerse frío, para analizar la situación concienzudamente, que atraer nuevos lectores utilizando la triste muerte de niños libaneses, los cuales no tienen culpa de esta guerra. Estos niños han perdido la vida a manos de las bombas israelíes, cierto, pero Hizbollah y los que lo sostienen no tienen menos culpa que Israel. Por favor, no utilicemos las víctimas inocentes.
Aquest és un bloc lliure. Llevat d'indicació o advertència en sentit contrari, l'autor de les entrades d'aquest bloc es Pere Quintana Seguí, el qual les escriu i en fa devolució expressa al Domini Públic.