Gran alegria matinal.

Després que els moderns fashion ens hagin robat dues paraules capitals, lliure i copyleft, que han passat a significar “menys restrictiu que abans” [1], tot perdent la seva essència, David Gil, en un article que serà capital en la lluita per la llibertat de la cultura, que hem de traduir a totes les llengües possibles, crea un nou terme, un terme que no es presta a confusions, “cultura sense restriccions“. Llegiu l’article perquè és fonamental.

[1] En aquest context lliure significava que donava les quatre llibertats fonamentals de la definició de programari lliure de Richard M. Stallman. Copyleft significava que la llicència incorporava la cláusula vírica que garantía la llibertat de l’obra i dels seus derivats en el futur. Avui en dia, als fashions els ha agradat el mot copyleft i l’han transformat en un pseudoproducte lamentable.

Els que llegiu aquest bloc ja coneixeu quina és la meva posició al respecte del sobreús que es fa de les llicències de Creative Commons (CC) amb cláusules que impedeixen l’ús comercial i/o l’obra derivada (en català, en castellano, en galego).

Sabeu també que som molts els que estem decepcionats amb CC per no haver establert un estàndard clar de llibertat.

Malauradament, segons CC, essent només una mica menys malvats que els de la SGAE (algunes llicències són només això) ja estem alliberant el món, fet que es contradiu completament amb el llibre Free Culture de Lawrence Lessig, el fundador de CC.

Això és un problema perquè l’èxit total de CC en el camp de la comunicació fa que la seva versió homeopàtica del concepte de “cultura lliure” sigui la que està arribant al carrer. A més, aquest èxit aclaparador, fa que les veus contràries a la filosofia de CC, com per exemple la de Mako, hagin quedat molt ofegades. Tothom s’ha apuntat a la visió políticament correcta de CC i ningú gosa discutir-la.

Sembla però que les coses canvien. Avui he llegit al bloc de Mako que, per fi, ha aconseguit establir una mica de diàleg amb CC, cosa que no havia aconseguit fins ara, havia estat completament ignorat.

També he llegit avui que Mark Pilgrim, un hacker de mac de sempre que s’ha canviat a ubuntu per qüestions de llibertat, ataca el concepte limitat de llibertat que té CC.

A veure si, poc a poc, som més veus les que ens unim a aquest debat i aconseguim que es senti la nostra posició.

Perquè un no esdevé lliure essent una mica menys malvat que els fonamentalistes dels drets d’autor.

La política francesa és extremadament interessant degut a la difícil situació que travessa el sistema republicà. És per això que quan trobo un polític que intenta renovar el discurs sense caure en la demagògia imperant m’alegro profundament, encara que, molt sovint, les primeres impressions són traïdores.

Avui he descobert el bloc de Christian Blanc (UDF). La darrera entrada d’aquest bloc és extremadament interessant, encara que, desconec fins a quin punt és fiable. Blanc escriu que un amic seu que viu al Vietnam, li ha explicat com els fabricants de petards han estat capaços de trobar una sortida per a la seva indústria quan el Partit ha prohibit l’utilització d’aquests artefactes a les festes, degut als accidents. Sembla que els fabricants s’han unit per pensar una solució i,…, sorpresa, l’han trobada! Ara, per a les festes, venen un paper que al cremar-lo fa olor a polvora i CDs amb el so de les explosions. La gent, s’ha llançat a comprar els discs i els paperets aromàtics i, així, les festes han pogut ésser tan sorolloses com sempre.

De ser certa, aquesta història és genial! Enlloc de seure i plorar, els industrials vietnamites han innovat. Aquí, en canvi, quan els industrials veuen que s’acaba el seu negoci, fan pressió al govern per tal que mantingui artificialment, per via de la llei i perjudicant als consumidors, el negoci d’aquest grapat de cràpules.

En una sessió d’ego surfing he descobert que s’ha traduit al gallec el text de la taula rodona de Mataró sobre Creative Commons. Ara ja només hi falta la versió en esperanto ;-)

Moltes gràcies Fernando!

Dice Pedro J. Canut en su blog:

¿Qué hacemos hasta que eso suceda? ¿ponemos pegatinas en las bitácoras, o articulamos herramientas jurídicas que faciliten la cesión derechos con arreglo a la ley?

Creo que no has entendido lo que quiero decir. ¡Claro que tenemos que utilizar herramientas jurídicas que faciliten la cesión de derechos con arreglo a la ley! En este blog, esto se da por supuesto, no acostumbro a hacer brindis al sol.

Pero hay maneras de ceder esos derechos… Básicamente mi posición es que solo hay una licencia de CC aceptable (equivalente al contrato azul de Coloriuris), la que uso en mi blog, la by-sa, las otras son simple shareware cultural.

Para entender porqué es así te recomiendo que leas el enlace que no has querido comentar.

Pedro J. Canut empieza su respuesta a mi breve comentario sobre Coloriuris con el siguiente párrafo:

Conceptualmente, coloriuris no tiene nada que ver con Creative Commons. Mientras CC se basa en la inclusión de un icono que redirige a un texto con manifestación unilateral de cesión de derechos, C.I. son contratos de cesión de derechos, de tal forma que los visitantes de un sitio web pueden aceptar el contrato que les propone el autor de los contenidos, quedando copia del contrato para las dos partes. Esta diferencia se observa con mayor claridad respecto a la llamada “cláusula vírica” de las soluciones copyleft (como por ejemplo la licencia GPL).

Es evidente que estamos hablando en planos diferentes. Yo no me refiero al aspecto legal, no tendría sentido. Yo lo comentaba desde el punto de vista del defensor de la cultura libre. Desde este punto de vista Creative Commons y Coloriuris se parecen mucho. Su objetivo es facilitar a los autores la cesión de algunos de sus derechos sin tener que acudir a abogados. Pero ambos caen en el mismo error, no son proyectos que defiendan un estándar de libertad claro, tal como hizo la FSF en el mundo del software. Creative Commons i Coloriuris, han preparado una gama de licencias (o contratos) que ofrecen niveles de libertad muy distintos a los “consumidores” de esa cultura. Coloriuris y Creative Commons juegan papeles análogos en ecosistemas legales distintos, tal como algunos mamíferos europeos y sus equivalentes marsupiales. Pero, desde mi punto de vista, no se trata de trazar analogías, se trata de crear un ecosistema legal completamente nuevo para la cultura.

Angel Sullca me acaba de enviar un enlace a una entrevista a RMS en la que, entre otros temas, se habla de Creative Commons.

Dice RMS:

… people have a tendency to disregard the differences between the various Creative Commons licenses, lumping them together as a single thing. That is as mixed-up as supposing San Francisco and Death Valley have similar weather because they’re both in California.

Some Creative Commons licenses are free licenses; most permit at least noncommercial verbatim copying. But some, such as the Sampling Licenses and Developing Countries Licenses, don’t even permit that, which makes them unacceptable to use for any kind of work. All these licenses have in common is a label, but people regularly mistake that common label for something substantial.

I no longer endorse Creative Commons. I cannot endorse Creative Commons as a whole, because some of its licenses are unacceptable. It would be self-delusion to try to endorse just some of the Creative Commons licenses, because people lump them together; they will misconstrue any endorsement of some as a blanket endorsement of all. I therefore find myself constrained to reject Creative Commons entirely.

Es un placer oír estas palabras. :-)

Enlace relacionado: Creative Commons o abolición de los derechos de autor?

Un dels greus problemes de la “guerra” de la propietat intel·lectual és que els legisladors no actuen amb imaginació, en general es dediquen a escoltar la veu dels grups de pressió i actuen amb por.

A França però sembla que hi ha una mica d’imaginació. S’està proposant una llicència global, és a dir, els internautes pagarien un cànon a les entitats gestores dels drets (SGAE i altres) i podrien compartir la música lliurement.

Crec que aquesta mesura s’ha de rebre amb esceptisisme, no m’agrada que tota la cultura passi per mans de les entitats, però almenys és la primera proposta que veig que, venint del bàndol de les entitats gestores, no criminalitza els amants de la música.

Avui al diari francès Le Monde s’ha publicat un article sobre la llicència global signat per representants de les gestores. A continuació us resumeixo els punts claus en català i després trobareu el text integral en francès.

• En un context de repressió l’Assemblea nacional francesa ha legalitzat el P2P i ha ratificat [d’això no n’estic segur Elle a ainsi entériné le premier volet de la licence globale optionnelle] el primer punt de la llicència global.
• Aquesta llicència permetria la descàrrega de música i que els músics ingressessin diners.
• Alguns artistes amb contracte d’exclusivitat amb les multinacionals s’han oposat a aquesta llicència
• La majoria de músics, en canvi, estarien d’acord amb una mesura com aquesta
• En aquest marc hi ha dues grans propostes. La primera és la de venta controlada de música via internet [suposo que es tracta del DRM]. Aquests sistema només beneficia quatre grans multinacionals. Per altre banda la llicència global beneficiaria a la majoria dels músics.
• Alguns han dit que aquesta mesura sovietitzará la cultura. Els autors defensen que no és així, que hi ha suficient tecnologia com per mesurar bé el que s’intercanvia a les xarxes p2p i que tothom cobraria el que li pertocaria.
• Aquesta llicència no disminuiria els ingressos tradicionals. Els que intercanvien música també són els que la compren. Els seus costums no canviariesn

Tot això sona millor del que hem sentit. Però hem d’estar alerta. Aquesta és la proposta de les entitats gestores, és evident que una mesura així els donaria molt de poder, en detriment de les multinacionals. Noves tecnologies, noves estructures de poder.

Qui a peur d’Internet ? Pas les artistes, par Philippe Ogouz et François Lubrano
LE MONDE | 09.01.06 | 13h26 • Mis à jour le 09.01.06 | 19h22

Dans un contexte où protection des droits d’auteur rime souvent avec “répression”, l’Assemblée nationale a, contre toute attente, adopté un amendement confirmant la légalité du téléchargement sur les réseaux de “pair-à-pair” (peer-to-peer). Elle a ainsi entériné le premier volet de la licence globale optionnelle. Cette licence, soutenue par les sociétés d’artistes que nous présidons, est dite “globale”, car elle est destinée à permettre à la fois le téléchargement d’oeuvres sur Internet, mais aussi une rémunération versée aux créateurs (second volet, non encore discuté).

Quelques artistes, en contrat d’exclusivité avec les multinationales de la musique, ont exprimé leur opposition à cette licence. Ils font partie de nos sociétés. Nous respectons leur parole, nous pensons toutefois qu’elle est loin de refléter la complexité des enjeux de ce débat.

L’enquête Ipsos/Adami de juin 2005 montre que 82 % des artistes de la musique sont d’accord avec une solution du type licence globale sur Internet. En outre, la pétition de la Spedidam contre la poursuite des internautes, et en faveur d’une licence globale, a recueilli 13 461 signatures d’artistes, constatées par huissier en décembre 2005.

Ainsi, face à une révolution technologique qui bouleverse durablement les conditions d’accès aux biens culturels, deux conceptions s’opposent.

D’un côté, le projet de loi du gouvernement, qui propose d’instaurer un cadre juridique pour la distribution contrôlée, sur des sites payants, d’oeuvres protégées par des dispositifs techniques. Ce projet, qui vise à maximiser les revenus des ventes de disques et du téléchargement payant, va dans le sens du contrôle de la diffusion par quatre multinationales.

Les vedettes qui se sont exprimées contre la licence globale font partie des rares artistes interprètes qui perçoivent une part conséquente des revenus issus de la vente des disques et dans, une moindre mesure, du téléchargement commercial. En réalité, beaucoup d’autres artistes, bien que sous contrat d’exclusivité avec leur maison de disques, n’en obtiennent qu’une portion congrue. La majorité des artistes interprètes qui n’ont pas le statut de “vedettes”, ne touchent rien. Mieux, l’industrie leur demande souvent de céder tous leurs droits en contrepartie d’un salaire forfaitaire.

De l’autre côté, la licence globale propose une solution de légalisation des échanges entre particuliers en contrepartie d’une redevance mensuelle, payée par l’internaute et reversée aux auteurs, artistes interprètes et producteurs. Cette approche, grossièrement caricaturée par ses détracteurs, est tout sauf une “légalisation du piratage” et encore moins une apologie de la gratuité.

Elle permettrait aux internautes, dans un cadre légal, de télécharger et d’échanger des fichiers à des fins non commerciales, en contrepartie du paiement d’une redevance. Elle permettrait également d’apporter une rémunération complémentaire aux artistes interprètes, aux auteurs et aux producteurs.

Bien loin d’une “soviétisation” de la culture annoncée par quelques-uns, la répartition de ces sommes est possible. La mesure de l’audience des oeuvres sur les réseaux peer-to-peer est techniquement réalisable sans “flicage” des internautes. Plusieurs entreprises possèdent déjà ce savoir-faire. L’analyse de serveurs spécifiques sur lesquels les oeuvres échangées sur Internet sont temporairement stockées permet d’obtenir un échantillon très représentatif des contenus, sans avoir besoin d’identifier les internautes. Les plus gros bénéficiaires de la licence globale seraient logiquement les artistes aux oeuvres le plus échangées, sans que les autres artistes soient oubliés. Par ailleurs, 25 % des sommes perçues seront affectés aux aides à la création et au spectacle vivant (concerts, festivals, formation…). En permettant de financer encore plus de spectacles, la licence globale sera un ballon d’oxygène pour l’emploi artistique.

Enfin, nous souhaitons répondre à une objection majeure : la crainte d’une substitution des revenus de la licence globale à ceux des autres exploitations commerciales. Rappelons que le premier objectif de la licence globale est de rémunérer ces échanges pour lesquels aujourd’hui les artistes ne touchent rien. Elle propose ainsi de réintroduire un consentement à payer pour l’échange des oeuvres sur Internet, jusque-là pratiqué sans contrepartie financière. De nombreuses enquêtes, montrent que ceux qui pratiquent le peer-to-peer sont aussi ceux qui achètent des disques et vont au concert. Une étude Médiamétrie effectuée pour la Spedidam en octobre 2005 démontre qu’une licence globale optionnelle ne changerait quasiment rien au comportement d’achat des internautes.

A tous ceux qui se sentent concernés par la position et la rémunération des artistes dans le monde numérique, nous proposons une image : celle de la scène finale d’un grand opéra, où premiers rôles, solistes, orchestre, chef, choeurs, étoiles, danseurs… participent à la même et grande harmonie. A un moment de l’histoire où l’on n’a jamais écouté autant de musique ni regardé autant de films. Nous nous battons pour des solutions qui garantissent une juste part à chacun et qui organisent une solidarité entre tous.

Philippe Ogouz, président de l’Adami (Société civile pour l’administration des droits des artistes et musiciens interprètes).

François Lubrano, président de la Spedidam (Société de perception et de distribution des droits des artistes interprètes de la musique et de la danse).

Article paru dans l’édition du 10.01.06

Angel Sullca, peruano, ha traducido al castellano (texto de la traducción) mi intervención en la mesa redonda “Creative Commons o abolició dels drets d’autor”. Estoy muy contento porque esta traducción ha permitido una gran difusión del texto y, además, demuestra las virtudes de las licencias libres. Angel encontró mi texto, lo leyó y lo tradujo. Para realizar la traducción no tuvo que pedir permiso a nadie. Yo he encontrado un traductor sin tener que buscarlo y el mensaje que los dos queríamos transmitir ha llegado más lejos que antes. Todos hemos salido ganando. La sociedad también.

Muchas gracias Angel.

Sóc a Barcelona, de vacances i mig desconnectat. De totes maneres no em puc estar de posar un enllaç cap a libJingle [i 2], la llibreria que Google ha alliberat (llicència estil BSD) i que permetrà construir aplicacions lliures de veu sobre IP i/o P2P.

Està molt de moda dir que Google es tornarà “evil”, però em sembla que el seu futur serà complex i ens donarà una de freda i una de calenta molt sovint. Jo, de moment, prefereixo recolzar-me sobre la cara positiva del gegant.

Bon Nadal!