Veient com Bayrou des del centre fa tremolar els dos grans blocs anquilosats de la dreta i l’esquerra, no puc evitar de pensar en Espanya.

Espanya és un estat, el sistema polític del qual s’està trencant sota la pressió de dos blocs, la dreta cavernària i l’esquerra guai, tot amanit per la insaciable curtesa de mires de molts nacionalistes dits perifèrics. És tan lamentable el que està succeint, que ja és hora que algú es revolti. Però aquesta revolta no ha de ser al carrer, no ha de venir dels extrems –aquests ja són ocupats per la fauna política actual– si no del centre, del camí del seny i la moderació. Ja és hora que diguem, “ja n’hi ha prou”.

Fins avui, molta gent que triomfa a la societat civil i que podria aportar molt a la política, ha tingut el seny de no entrar en un partit, ja que la llei espanyola fa que siguin quasi sectes piramidals on només estirar levita obre la via cap amunt. Però sembla que, abans que el sistema actual caigui degut a les ferides de la guerra que vivim, s’hauria de crear aquell partit que hauria de calmar el joc i reformar les institucions, per desmantellar aquest sistema de partits monolítics i crear quelcom més útil per als espanyols.

El problema és que ja han començat a néixer suposades alternatives, però, malauradament, enlloc de calmar el joc, atien encara més les divisions tot disfressant d’anti-nacionalisme, el que és pura demagògia espanyolista.

Sé que ja s’ha intentat crear moviments de centre raonables a Espanya, i sé que sempre s’ha fracassat. I que en una Espanya on tothom té molt clar qui són els seus i qui són els altres, aquesta és una tasca quasi impossible. Però és caient al mar que s’aprèn a navegar.

No seria hora de posar-se en marxa?

Espanya és un país que va decidir blindar els seus partits polítics per a garantir la supervivència de la democràcia. El problema és que a llarg terme aquest blindatge pot significar la fi d’aquesta, i el deliri actual de la política espanyola ja ens en dóna els primers indicis. A França, en canvi, un presentador de televisió de programes de natura, sense partit i sense infrastructura, ha estat capaç d’imposar un programa sobre l’ecologisme als candidats a les presidencials. A Espanya, ni el nombre dos d’un partit pot contradir al líder. A França, en canvi, la política té molt més de joc.

Fa poc, el parlament francès va legislar sobre el genocidi dels armenis fet pels turcs. Fa una mica més, el parlament francès va també legislar sobre el costat positiu de la colonització. Ara el parlament espanyol fa lleis de “memòria històrica”. Crec que és un indicador de mala salut democràtica que els diputats es creguin en situació de legislar sobre qualsevol tema, inclòs com han de pensar els ciutadans sobre uns fets històrics. No tot es pot solucionar a cop de llei, no es pot legislar la reconciliació. Aquesta ha de ser transversal, no vertical.