Avui el diari Menorca ha publicat una versió una mica retocada del meu article sobre el “Manifiesto por la lengua común”.

Una nova impostura intel·lectual

Tots sabem que els promotors del “Manifiesto en defensa de la lengua común” i els seus seguidors s’inspiren del model republicà francès. El model francès, purament nacionalista, entén que, en nom de la igualtat, tots els ciutadans han de parlar la mateixa llengua (obligatòriament) i, quina casualitat, aquesta llengua ha de ser la de la nació (no pot ser una tercera llengua que jugui un rol de neutralitat, com l’anglès o l’esperanto). I, tan inspirats com estan Savater i companyia en el model francès, saben que aquest model porta, de manera indefectible, a la mort de les llengües que no han tingut la sort de portar l’adjectiu “nacional” i han estat condemnades a ser qualificades com a “regionals”. El que passa, és que es mosseguen la llengua i no ho poden dir, perquè, al cap i a la fi, com a suposats intel·lectuals que són (no m’agrada gens aquesta paraula), han de defensar tot allò que és cultural. Així, quan diuen que estan d’acord amb el principi constitucional que afirma que “totes les llengües d’Espanya mereixen protecció” han de mentir forçament, a no ser que pensin que la protecció que se’ls ha d’oferir és similar a la que els zoos ofereixen als seus hostes.

Però aquesta no és la sola impostura del seu document. També afirmen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Jo estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Crec que només les persones poden tenir drets i deures i, per tant, les llengües només tenen drets de retruc, perquè els seus parlants tenen el dret de gaudir-ne lliurement. De fet, crec que és important que llengua i territori es deslliguin el més possible. Però anem a la segona impostura del document. Després d’afirmar que els territoris no tenen drets, declaren que “la lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. Què vol dir això? No havíem quedat que els territoris no tenen drets? De fet, quan afirmen això, actuen de manera completament simètrica al nacionalista català que afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que per tant, és la sola que tots els ciutadans han de saber. Ambdós són nacionalistes i ambdós creuen que, per alguna raó que se m’escapa, el castellà impregna Espanya i el català, Catalunya. Com si el Gran Arquitecte de l’Univers, per dir-ho de manera molt republicana, ho hagués així establert des de la nit dels temps. El problema és que Espanya i Catalunya es superposen i, per tant, els diferents projectes nacionalistes entren en conflicte. Per a uns nacionalistes, el català ha de ser relegat a l’excusat, per als altres és el castellà que ha de jugar aquest rol tan íntim (i exclusivament intim).

Per concloure el manifest, fan una serie de demandes als legisladors espanyols, per tal que, tot modificant la Constitució, si cal (sort que cal un referèndum), els representats del poble garanteixin que es facin realitat. La darrera d’aquestes demandes és: “Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.”

Amb això volen garantir que els espanyols que no coneixen altra llengua que la castellana, no s’adonin que altres ciutadans parlen diferentment a ells. Aquest és un punt clau. Jo crec que les llengües espanyoles, que no són el castellà, només se salvaran si Espanya les fa seves globalment, com nosaltres hem integrat el castellà a les nostres vides. No demano que tots els espanyols que no coneixen la llengua catalana l’aprenguin, demano que no tinguin por que un diputat parli en català a les Corts de l’Estat, de la mateixa manera que els eurodiputats parlen castellà al Parlament d’Europa. Només el dia en que això succeeixi estaré tranquil.

Recordo que, quan estudiava a Suïssa, una al·lota de Cantàbria a punt de llicenciar-se, en sentir el meu nom, em va demanar, ben sorpresa, si a Menorca tots teníem els noms en català. Aquesta pregunta mostra una ingènua ignorància. Una ignorància que és implacable com el plom. I és precisament aquesta ignorància (sumada als èxits dels nacionalistes de tota casta) la font de la gran majoria de conflictes, ja que, malauradament, n’hi ha que pensen que parlem en català per fotre. I, encara que sembli sorprenent, no ho pensen de mala fe. Simplement ignoren el món on viuen. Així, cal que els tots els espanyols sàpiguen que, els qui parlem en català, ho fem per la mateixa raó que molts d’ells parlen en castellà, perquè és la nostra llengua, perquè ens l’estimem i tenim dret a fer-ho. Així, de la mateixa manera que no volem que ningú ens faci mal, maltractant la nostra llengua, defensarem amb totes les nostres forces a tota persona que no pugui parlar la llengua castellana. Ja és hora que tothom sàpiga que el cervell humà pot aprendre diverses llengües sense que cap se’n ressenti. El meu pare, malgrat l’opinió d’una tia seva, va superar les oposicions a registrador a la primera, sense deixar de parlar català, i jo, que tampoc mai no he abandonat la meva llengua i he tingut la sort de parlar més llengües que ell, estic escrivint la meva tesi doctoral en francès.

Finalment m’agradaria referir-me a la darrera frase del paràgraf que he citat anteriorment: “en los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales”. L’ús que es fa en aquesta frase del mot “natural” és també una impostura. Res és natural quan es tracta de principis polítics. La natura no en té ni idea de legislació. Creu Savater en el Dret Natural? No ho crec, però empra aquesta expressió en el seu manifest. Així doncs, només pot estar cometent una impostura, per a enganyar a la gent que, de bona fe, ignora que no és natural que el castellà o el català estiguin una per sobre de l’altre, ja que no hi ha res que faci pensar que hi ha una jerarquia lingüística. Ara bé, suposem que, en aquest cas, Savater creu realment que el seu model lingüístic és el més natural. Si és així, significa que (com molts espanyols, francesos, alemanys o catalans) no ha entès que el nacionalisme es va forjar, amb dificultats al llarg de la història, des del segle XVIII fins ara. Vol dir que no ha entès que la nació és un producte humà, causat per les contingències de la societat

Tot aquest raonament em porta a concloure que el manifest de Savater i companyia no és un manifest en defensa de cap llengua comuna, és un manifest en defensa del nacionalisme republicà a la francesa. Per això demano als seus autors que siguin clars i que diguin sense vergonya, sense complexos, que són nacionalistes.