Fa poc, Ziko van Dijk es va doctorar en historia, amb una tesi sobre la Universala Esperanto Asocio (UEA), que actualment és l’associació més gran del món esperantista.  Avui he llegit un interessant article de Ziko sobre la relació de la UEA i Franco, el dictador espanyol.

Aquest article apareix arrel del fet que certs esperantistes espanyols s’han queixat darrerament, perquè Franco va ser nomenat “alt protector” del congrés universal d’esperanto de l’any 1968, el qual es va realitzar a Madrid. Aquest congressos es realitzen anualment. Ziko, se’n riu dels que ara remenen la història, diu que són “herois de després del fi de la guerra” que critiquen només als dictadors de dretes i obliden tots els congressos que es van fer en països dirigits per dictadors comunistes.

Jo també trobo que aquest debat, el qual és fill del debat espanyol sobre la memòria històrica, és completament absurd. Quin sentit té llegir la història en clau política actual? Per què es glorifiquen a uns i es condemnen als altres? Si hagués guanyat la guerra l’altre bàndol, el qual també va cometre moltes exaccions, hauria estat el règim resultant democràtic? Deixeu-me que ho posi en dubte, però això és història-ficció. Les guerres no les guanya ningú.

M’empipa molt el puritanisme dels justiciers que arriben 30 anys després. Probablement, la UEA va fer molt bé quan va donar la possibilitat als madrilenys de gaudir d’un congrés internacional d’Esperanto i de tot l’aire fresc que aquest va aportar. I per fer això, la UEA va haver de tractar amb un dictador, de la mateixa manera que tracten amb dictadors les mai criticades ONGs que treballen, per exemple, a Àfrica.

Vivim en un món ple de merda. Els que canvien el món, se’n posen fins a les celles. Els que van de puritans, en general, o no han sortit de casa, o són uns hipòcrites.

No segueixo gaire el detall de l’actualitat del sud dels Pirineus per la simple raó que em cansa. És fatigant escoltar cada dia les mateixes bestieses dites pels mateixos personatges. De totes maneres hi ha un debat que m’ha fet certa gràcia, és el de la limitació de la velocitat a 80 km/h a l’àrea de Barcelona.

Pel que he pogut llegir– no massa –els enginyers industrials diuen que la gent anirà en 4a velocitat i que, per tant, els cotxes contaminaran més. Arriben fins i tot a parlar dels cotxes de 6 velocitats. Bé, no sé quants cotxes hi ha de 6 velocitats en circulació, jo no n’he vist cap mai, però el que m’interessa és això de la 4a i la 5a velocitats. Avui he fet un test a la ronda de Tolosa. La circulació era prou densa i anàvem entre 70 i 85 km/h i la veritat és que si posava la 4a el motor anava accelerat i em posava nerviós, així que, al final, he anat quasi tot el trajecte amb 5a. És evident que un sol cas no fa estadística i que no sóc representatiu de res, però bé, així ha estat aquest matí.

Diuen també els enginyers i amb encert que la velocitat no és el sol factor. Cert, es tracta d’un sistema força complex. Però em sembla raonable pensar que si la gent va poc a poc, hi haurà menys accidents que provocaran menys embussos i que, fins i tot, al ser tot més relaxat, canviaran els hàbits dels conductors, que pot ser aniran en 5a quan abans anaven en 4a, com jo aquest matí. En la línia de cercar factors altres que la velocitat, els enginyers proposen de fer els carrils més estrets, per tal de poder encabir més carrils a cada carretera. Fantàstic, així, no només hi cabran més cotxes, si no que haurem de conduir a 20 km/h per tal de no deixar els costats del cotxe ben ratllats quan avancem un autobús, un camió o un Hummer, sense oblidar que els embussos es formen a les sortides i a les entrades de les carreteres, on hi sol haver un sol carril. Així, amb més cotxes a la més densa carretera els embussos seran més grossos a les entrades i a les sortides. Pot ser, en aquest tema haurem de copiar als italians, són tan ecològics que a Roma hi vaig veure sis fileres de cotxes en una carretera de quatre carrils, així no han de gastar en pintura; una bella estratègia adaptativa. Llàstima que la velocitat resultant fos ben baixa.

No vull entrar més en el fons de la qüestió, perquè sóc força ignorant en el tema i segur que he dit força barrabassades, al més pur estil del comentarista mediàtic, però trobo que aquest debat està essent molt poc raonable. El culte al cotxe potent i viril dels enginyers i del RACC xoca amb el bonisme verdós d’alguns ecologistes. Posats a no ser raonables, la meva proposta absurda del dia és que es limiti la velocitat a 50 km/h i que per la ràdio no es pugui escoltar cap tertúlia ni cap debat sobre la RENFE, ni cap diatriba sobre el fet diferencial o la patria española, només el chill-out hipiós hauria d’estar permès. Així, pot ser, conduiríem tots més tranquils. Però, pot ser, el millor seria començar a pensar en vehicles individuals conduits per la pròpia màquina i no pel conductor, així ja no caldrà insultar per la finestra al conductor del costat i podrem llegir tranquil·lament mentre ens desplacem.

Me pregunto, si en su primer encuentro, los twitteristas madrileños se limitarán a pronunciar solamente 140 sonidos (incluyendo los silencios).

Molt s’ha escrit sobre el concurs del logo del Govern d’Espanya. Ara no vull entrar en el debat de fons sobre el nacionalisme de l’esquerra espanyola, simpliment vull comentar el fet del plagi. Des d’aquí sempre he defensat la reutilització de les obres culturals, així que crec que més val copiar el bon logotip alemany que fer una cutrada. M’ho prenc com un homenatge al disseny germànic ;)

Escandalitzeu-vos per altres coses, per favor!

Aquests darrers dies, David de Ugarte ha escrit un parell d’articles molt interessants (aquí i aquí) sobre la identitat espanyola. David, explica que part de l’èxit espanyol en el període de la transició es deu a la debilitat de la identitat nacionalista, allí on els nacionalismes, dits perifèrics, no s’han desenvolupat. Aquesta debilitat, ha permès que el país s’hagi obert al món, analitzant-se com una conseqüència del context internacional i no com una excepció, tal com fa el nacionalisme, per exemple, a França.

No cal dir, que això canvia, i des de la segona legislatura d’Aznar, el nacionalisme espanyol va perdent els complexes, ajudant a alimentar encara més els altres nacionalismes. Tant és així, que el que passa al país s’analitza, cada cop més, en clau estrictament interna. Fins a arribar a l’absurd (els atemptats de l’11-M són un cas paradigmàtic).

Un bon exemple, és el cas dels problemes recents de la xarxa elèctrica a Barcelona, escoltant les ràdios catalanes un queda convençut de que aquest és un cas totalment aïllat, en el context internacional, i que, òbviament, és culpa dels malvats poders de Madrid. Tant és així, que avui matí, a la Cadena Ser, he sentit a un representant de la Generalitat dir que si Gas Natural hagués comprat Endesa, això no hauria passat. Quina bajanada!

No és només Barcelona qui té problemes elèctrics. El nostre món està canviant, s’estan construïnt noves infrastructures, com per exemple internet, a sobre d’una vella xarxa elèctrica altament complexa i això no és fàcil de gestionar. Això, els que viuen de l’electricitat ho saben molt bé, tant és així, que Google intenta situar els seus centres de dades prop de centrals de producció d’energia. D’altres que també depenen fortament de l’electricitat no ho poden fer i quan hi ha problemes, els seus negocis se’n ressenten, com per exemple, un gran nombre de companyies de l’anomenada web 2.0, que han patit fortament l’apagada elèctrica de dimarts passat a San Francisco. Sí, Barcelona és com San Francisco, pateix problemes elèctrics.

Malauradament, Espanya és un país on qualsevol ignorant pot opinar de qualsevol tema al davant dels micròfons. Jo no sóc així, així que no parlaré més dels problemes de les xarxes de distribució d’energia elèctrica, perquè no en sé prou, però recomano a tota persona que vulgui entendre el que passa, que llegeixi una mica el que passa fora d’aquesta península Ibèrica, comprendrà que el futur de la distribució d’electricitat és un tema molt més complicat del que sembla a primera vista. I, certament, entendrà que no tot és culpa de Madrid.

Diu Rajoy:

“Pero la existencia de una ley electoral que está caduca, pasada de moda y que interpreta de forma curiosa el sistema democrático da lugar a que en muchos lugares donde el PP es la primera fuerza con una diferencia abismal esté en la oposición”

No sé quin sistema electoral proposarà. Jo l’animo a que sigui valent i proposi un sistema electoral majoritari, amb districtes uninominals, a dues voltes, com a França. Així, aquí on el PP té el 47% dels vots, continuarà tenint el 47% i el candidat de l’esquerra, atraurà la resta, aconseguint el 53% dels vots. D’aquesta manera, ja ningú podrà dir que no són els ciutadans que han decidit el pacte i, de passada, ens treurem de sobre el poder sectari dels partits.

Algú em podria dir que no és garantit que el PP continués tenint la proporció de vots que té ara. És cert, però la política cavernària del PP fa difícil que algú que no sigui forçament d’esquerra i que ja no vota al PP el voti en el futur.

Actualització: He fet algunes millores d’estil. Alguna frase ha desaparegut, però el significat no canvia.

La segona volta de les eleccions legislatives franceses ha estat una sorpresa, tots esperàvem un tsunami de la dreta i aquest no ha ocorregut. Tant és així que l’esquerra té més escons que abans.

Un dels problemes de les eleccions a una volta és que no sabem què votaran els altres votants, així que no podem mesurar l’impacte del nostre vot. En un sistema a dues voltes, en canvi, quan es va a votar per segona vegada, ja es té una certa idea del que es cou, així l’electorat pot corregir una sobrereacció a la primera volta.

La veritat és que, malgrat el que digui Bayrou, que defensa un sistema més proporcional, el sistema majoritari a dues voltes m’agrada cada cop més. Les seves virtuds són:

• Estabilitat
• Difícilment es poden formar minories de bloqueig (com UM a les Illes Balears)
• L’electorat pot mesurar millor la seva estratègia
• Fàcil identificació del teu diputat, per tant, és més fàcil fer pressió als elegits
• …

Els inconvenients són

• les minories no són ben representades
• els diputats representen territoris i no persones
• …

.

Una correcció que introduiria jo a França, seria de fer les eleccions legislatives a mig mandat del president, a l’estil dels Estats Units. Aquest s’hauria d’acostumar a negociar amb el representats, no crec que les cohabitacions s’haguessin de veure com un problema.

En relació a Espanya, el que vull dir, és que cal oblidar el tema de les llistes obertes. Aquest no és un debat, perquè les llistes obertes mai no funcionaran. El debat hauria de ser entre sistema majoritari i sistema representatiu.

De totes maneres, no és modificant el sistema que s’aconsegueix una democràcia sana, aquesta és més conseqüència de l’actitud i de la cultura de la classe política.

Avui hi ha hagut eleccions a França i la dreta ha arrasat. No hi ha altra paraula per definir-ho.

És curiós, ningú no dubta de que el procés sigui democràtic, però la veritat és que a partir d’ara, els que vivim aquí, viurem en un país sense oposició. Tindrem un president amb quasi plens poders que regnarà sense dificultats, almenys a les institucions. Cosa que em recorda el poder de Putin, tot salvant les distàncies, és clar.

És evident que això em preocupa, perquè, al cap i a la fi, ara la sola opció de l’oposició serà el carrer i aquest mai no és raonable ni, sobretot, democràtic ni representatiu. És a dir, si Sarkozy tensa la corda, podrà trencar-la, perquè és massa fort.

A Espanya, en canvi, el sistema electoral és representatiu, i, per tant, l’oposició és ben representada. Però el sistema té un greu problema, els electors trien llistes, i no diputats, i són les estructures dels partits, els cacics, qui trien qui va a les llistes. Així, els mediocres s’obren camí, els que pensen lliurement no tenen cap opció i els electors es desencanten.

A França, on el sistema és majoritari, els electors trien diputats directament. Això dóna molta llibertat a aquests i treu força a les estructures dels partits. Així, François Bayrou ha estat lliure per fer la interessant i arriscada jugada política de les darreres eleccions presidencials. La jugada no va anar bé, però ara, probablement, serà reelegit diputat pels ciutadans de la seva circumscripció. Bayrou (a diferència dels diputats centristes que no l’han seguit [1]) no deu res a ningú. El preu a pagar és que les minories no tinguin representació al parlament, fet que crea frustració i malestar.

En conclusió, cal que els que a França i a Espanya volen canviar el sistema electoral, s’ho pensin tres vegades, perquè aquest, és determinant pel futur del país, quasi més que el propi vot individual de cada ciutadà.

[1] Bayrou era el líder de l’UDF, un partit de centre que, tradicionalment, arribava sempre a acords amb la dreta (abans RPR, ara UMP), de manera que allí on el centre es presentava, la dreta no ho feia. L’UDF era un partit separat de l’UMP però devia el seu grup parlamentari a aquest.

En resum, la majoria de diputats del centre no han volgut jugar-se el sou i han decidit sotmetre’s completament a Sarkozy. A diferència del MODEM, tindran grup parlamentari propi, però no tindran cap llibertat.

Probablement, Bayrou inicia una travessia del desert amb el nou Moviment Democràtic. Però les seves paraules, demostren que és un home lliure. I pot ser lliure, perquè en un sistema on cada diputat es guanya el seu escó a la seva circumscripció, els polítics responen directament davant dels seus votants i no davant els cacics del seu partit.

Això dóna una gran llibertat.

A casa nostra, en canvi, tenim cacics que controlen tota la política, com Pepe Blanco, que amb gran mediocritat, domina el partit socialista. I prefereixo no parlar del PP…

• Chirac va fundar l’UMP per a consolidar una majoria presidencial, fa relativament pocs anys.
• Sarkozy, per tal de satisfer la seva ambició presidencial, li va haver de “robar” el partir. I ho va aconseguir.
• Ara Sarkozy és el president electe de la República, així que cedirà el seu càrrec de president de l’UMP a algú altre.
• Bayrou és el líder de l’UDF. Però avui, ha fundat un nou partit, el Moviment Democràtic.
• La majoria de diputats de l’UDF, no han seguit Bayrou.

Tot això mostra que a França, la democràcia és madura i els partits serveixen les idees i els projectes polítics de les persones.

A Espanya, en canvi, són les persones que serveixen els partits. Els quals, a mesura que passa el temps, són governats per gent més mediocre i més radical.

Es urgent, cal desmantellar la partitocràcia espanyola ara mateix!