Recordo amb vergonya el negre dissecat de Banyoles i els anys que va costar retornar aquell pobre home a Botswana, per tal que fos enterrat. Ara a França el batlle de Rouen ha decidit tornar un cap d’un maori que es conservava dissecat al museu municipal. Òbviament, a França el cas està essent polèmic, però, ara us sorprendreu, no perquè s’hagi tardat massa en tornar el cap, si no perquè la ministra de la cultura del país dels drets humans (els francesos sempre se’n venten) diu que aquest cap forma part del patrimoni cultural de la nació i que el que l’acte del batlle de Rouen és contrari a la llei!

M’agradaria que aquesta anècdota serveixi per a completar el dossier en contra dels ministeris de la cultura.

Avui jugaré a endevinar el futur.

Crec que:

1. Sarkozy és menys fort del que sembla, i la seva exaltació el portarà a cometre errors importants.

2. Com que el PS està força podrit, crec que només Bayrou pot fer una oposició raonable.

3. En conseqüència, a Bayrou les coses li aniran millor del que la majoria pensa ara mateix. Quan dic Bayrou dic Bayrou, el MoDem, el seu nou partit, pot no córrer la mateixa fortuna.

D’aquí 6 i 12 mesos revisarem aquestes afirmacions.

Aquesta setmana he començat a anar a la piscina. Aquí a Toulouse, per a un estudiant, l’entrada a la piscina pública (almenys a la que vaig) costa 1.40 euros. Si no ets estudiant, costa menys de 3 euros. Així que, quan algú va a esquiar (posa-hi l’esport no subvencionat que vulguis), es paga el forfait i, via impostos, la meva piscina. Jo, en canvi, no pago impostos, perquè tinc una beca lliure d’impostos, i la piscina em surt quasi gratis. Tot plegat no em sembla gaire raonable.

Als espanyols ens sembla ben normal que les vagues es facin de manera ordenada i que s’organitzin serveis mínims. Aquí a França no ho tenen tan clar, i fan vagues en excés i com els rota, molt sovint, improvitzades. Ara es debateix el tema i em fa gràcia sentir els arguments de l’esquerra, no es sostenen per enlloc.

Resulta que els europeus cada cop comprem més vi provinent d’altres continents. I també resulta que els no europeus cada cop beuen menys vi del vell món. Sembla que tenim un problema, no? Doncs a França es veu que no ho volen entendre:

“I object to the idea of a total liberalization,” France’s agriculture minister Michel Barnier said, according to AP. “I think that will directly lead to a loss of identity and authenticity of Europe’s viticulture…The strength of this viticulture is the quality, the colour, the taste”, he added.

EU states clash over wine sector shake-up - EUobserver

Estic d’acord que està molt bé tenir productes “autèntics”, però si ningú no els compra… Que deixin a la gent beure el que més li agrada i si agrada allò que el ministre francès troba autèntic, molt bé i si no, també. Al cap i a la fi, anar vestit de menorquí és molt autèntic, però prefereixo els texans…

Avui és el 14 de juliol, és a dir, dia de desfilades militars, balls i focs artificials a tots els racons de França. Sense cap mena de dubte, a cada acte on hi hagi unes quantes persones juntes, els CRS (antidisturbis, per entendre’ns), vestits à la Robocop, faran acte de presència. I aquí és on resideix la més gran ironia del dia. El 14 de juliol de 1789 una gran massa de gent afamada va atacar la presó de la Bastille de París i en va alliberar els presos, iniciant, així, la Revolució que canviaria el món per sempre. 218 anys després, es continuen celebrant aquests fets, però els suposats hereus, no dubtaran ni mig segon en fregir a pals a aquell que intenti fer quelcom que recordi lleugerament els actes revolucionaris. En haver dit això, només se m’acuden dues opcions per avui vespre. Una seria no fer res, comportar-me talment com si fos un dissabte qualsevol. L’altra, seria anar a llançar pedrades als CRS o a qualsevol cosa que faci pudor a poder. Què us sembla més coherent?

Actualització:

El problema s’ha resolt. A hores d’hara, són les 20:20, un subnormal equipat d’un gran equip de so pagat per l’ajuntament, està cridant des de l’altra banda del riu presentant les diverses actuacions de la nit. La cosa no pararà fins d’aquí un parell d’hores. Vaig a cercar les pedres per fer-lo callar… Serà l’acte revolucionari del dia.

Actualització 2:

Al final, la cosa ha anat així:

La segona volta de les eleccions legislatives franceses ha estat una sorpresa, tots esperàvem un tsunami de la dreta i aquest no ha ocorregut. Tant és així que l’esquerra té més escons que abans.

Un dels problemes de les eleccions a una volta és que no sabem què votaran els altres votants, així que no podem mesurar l’impacte del nostre vot. En un sistema a dues voltes, en canvi, quan es va a votar per segona vegada, ja es té una certa idea del que es cou, així l’electorat pot corregir una sobrereacció a la primera volta.

La veritat és que, malgrat el que digui Bayrou, que defensa un sistema més proporcional, el sistema majoritari a dues voltes m’agrada cada cop més. Les seves virtuds són:

• Estabilitat
• Difícilment es poden formar minories de bloqueig (com UM a les Illes Balears)
• L’electorat pot mesurar millor la seva estratègia
• Fàcil identificació del teu diputat, per tant, és més fàcil fer pressió als elegits
• …

Els inconvenients són

• les minories no són ben representades
• els diputats representen territoris i no persones
• …

.

Una correcció que introduiria jo a França, seria de fer les eleccions legislatives a mig mandat del president, a l’estil dels Estats Units. Aquest s’hauria d’acostumar a negociar amb el representats, no crec que les cohabitacions s’haguessin de veure com un problema.

En relació a Espanya, el que vull dir, és que cal oblidar el tema de les llistes obertes. Aquest no és un debat, perquè les llistes obertes mai no funcionaran. El debat hauria de ser entre sistema majoritari i sistema representatiu.

De totes maneres, no és modificant el sistema que s’aconsegueix una democràcia sana, aquesta és més conseqüència de l’actitud i de la cultura de la classe política.

Avui hi ha hagut eleccions a França i la dreta ha arrasat. No hi ha altra paraula per definir-ho.

És curiós, ningú no dubta de que el procés sigui democràtic, però la veritat és que a partir d’ara, els que vivim aquí, viurem en un país sense oposició. Tindrem un president amb quasi plens poders que regnarà sense dificultats, almenys a les institucions. Cosa que em recorda el poder de Putin, tot salvant les distàncies, és clar.

És evident que això em preocupa, perquè, al cap i a la fi, ara la sola opció de l’oposició serà el carrer i aquest mai no és raonable ni, sobretot, democràtic ni representatiu. És a dir, si Sarkozy tensa la corda, podrà trencar-la, perquè és massa fort.

A Espanya, en canvi, el sistema electoral és representatiu, i, per tant, l’oposició és ben representada. Però el sistema té un greu problema, els electors trien llistes, i no diputats, i són les estructures dels partits, els cacics, qui trien qui va a les llistes. Així, els mediocres s’obren camí, els que pensen lliurement no tenen cap opció i els electors es desencanten.

A França, on el sistema és majoritari, els electors trien diputats directament. Això dóna molta llibertat a aquests i treu força a les estructures dels partits. Així, François Bayrou ha estat lliure per fer la interessant i arriscada jugada política de les darreres eleccions presidencials. La jugada no va anar bé, però ara, probablement, serà reelegit diputat pels ciutadans de la seva circumscripció. Bayrou (a diferència dels diputats centristes que no l’han seguit [1]) no deu res a ningú. El preu a pagar és que les minories no tinguin representació al parlament, fet que crea frustració i malestar.

En conclusió, cal que els que a França i a Espanya volen canviar el sistema electoral, s’ho pensin tres vegades, perquè aquest, és determinant pel futur del país, quasi més que el propi vot individual de cada ciutadà.

[1] Bayrou era el líder de l’UDF, un partit de centre que, tradicionalment, arribava sempre a acords amb la dreta (abans RPR, ara UMP), de manera que allí on el centre es presentava, la dreta no ho feia. L’UDF era un partit separat de l’UMP però devia el seu grup parlamentari a aquest.

En resum, la majoria de diputats del centre no han volgut jugar-se el sou i han decidit sotmetre’s completament a Sarkozy. A diferència del MODEM, tindran grup parlamentari propi, però no tindran cap llibertat.

Acabo d’escoltar en directe la darrera al·locució televisiva de Chirac i, realment, sembla que visqui en un altre planeta, o en un altre temps.

Sarkozy no m’agrada, però forma part d’una força actual, el neoconservadurisme.

Probablement, Bayrou inicia una travessia del desert amb el nou Moviment Democràtic. Però les seves paraules, demostren que és un home lliure. I pot ser lliure, perquè en un sistema on cada diputat es guanya el seu escó a la seva circumscripció, els polítics responen directament davant dels seus votants i no davant els cacics del seu partit.

Això dóna una gran llibertat.

A casa nostra, en canvi, tenim cacics que controlen tota la política, com Pepe Blanco, que amb gran mediocritat, domina el partit socialista. I prefereixo no parlar del PP…