Aquesta setmana he començat a anar a la piscina. Aquí a Toulouse, per a un estudiant, l’entrada a la piscina pública (almenys a la que vaig) costa 1.40 euros. Si no ets estudiant, costa menys de 3 euros. Així que, quan algú va a esquiar (posa-hi l’esport no subvencionat que vulguis), es paga el forfait i, via impostos, la meva piscina. Jo, en canvi, no pago impostos, perquè tinc una beca lliure d’impostos, i la piscina em surt quasi gratis. Tot plegat no em sembla gaire raonable.

Algú, que normalment parla el castellà, però que també coneix bé el català, em va dir que no podria estimar en català ja que ell troba que quan, en català, diem “t’estimo”, estem dient el mateix que quan els que parlen castellà diuen “te estimo”. Cosa que sabem que no és certa. Suposo que el meu interlocutor troba que dir a algú “te quiero” és molt millor que dir-li “t’estimo”. Jo li diré que faci la prova amb l’anglès. Si un anglès sabés que a la teva estimada li dius “I want you”, traducció directa de “te quiero”, s’espantarà. Certament, sembla que “I love you” és molt més apropiat.

Malgrat que ni en català ni en castellà tinguem un verb específic per l’estimar[1], com els anglesos, tots els enamorats saben que s’estimen i ningú troba que hi falti una paraula per expressar-ho en el seu idioma.

[1] En castellà hi ha el verb “amar”, però “te amo” es diu poc, es sol dir “te quiero”.

No fa massa algú em deia que no entenia com l’esperanto no havia esdevingut una eina de control, és a dir, una eina de caire sectari.

La resposta és simple, l’esperanto és només una llengua, ni més ni menys, malgrat molts esperantistes diguin i creguin el contrari.

No és amb la llengua que es controla a la gent, és amb la ideologia i el rentat de cervell. Conec grups sectaris religiosos, polítics i/o nacionalistes. Però no en conec cap basat en una llengua.

Això no vol dir que no hi hagi sectarisme en el món esperantista. És evident que trobareu grups amb trets sectaris que empren l’esperanto, però no és per qüestió de llengua que ho són.

Actualització: He desenvolupat més aquestes idees aquí (en esperanto). Intentaré completar aquesta entrada en català, també.

Nowadays there are many kinds of social software, and, in my opinion, the best ones are those that are focused on a subject, like launchpad, flickr or last.fm, in comparison to those that aren’t, like Orkut or Facebook.

What I haven’t seen, and I’d like to see, is a social website for health care.

Nowadays we have to visit a number of health care professionals for many reasons. But, unfortunately, it is very difficult to get the whole picture of your health. It looks like your doctors are only interested in a small part of your body. And that can be very frustrating.

So, this health care social software would put together doctors and patients. The center of each network would be a patient. He would allow his doctors to read his clinic history. Every doctor would know all the treatments a patient is following and has followed and ho is prescribing this treatments and why. Doctors would be able to discuss among them and with the patient (the patient shouldn’t be able to read doctor’s discussions if not allowed by them).

Of course, patients that suffer of the same illness could join groups to discuss and learn from each other’s; doctor’s should be able to do the same with colleagues that treat similar cases.

The whole site, should be built, having language diversity in mind.

I think, that a system like this one, would help to get the whole picture of health problems and to improve everybody’s health.

Update (2007-06-15): I think this post from the Official Google Blog is relevant: Is there a doctor in the family?

Aquesta és la meva nova cartera:

1. És prima
2. És pràctica
3. És econòmica
4. Un cop hagi acabat la seva funció, es degradarà o serà reciclada
5. Es construeix en 10 minuts a partir d’un foli DIN A4.

:)

• Keep it simple - Mantén-ho simple
• Keep it flat - Mantén-ho pla [1]

Són frases, que recordo molt bé on les he llegit, i que m’han anat molt bé, malgrat són extremadament evidents, sobretot la primera. Cal tenir present que sovint ens volen vendre eines per a solucionar problemes que es poden resoldre amb eines més simples i comuns. Aquestes eines, sempre van en contra de les dues frases.

[1] Un exemple de planitud és el concepte de bloc, l’estructura lineal del qual va demostrar ser molt superior a l’estructura de la majoria de webs fetes abans de la seva aparció, amb seccions, subseccions i subsubseccions.

Fa uns dies vaig haver d’entrar al despatx d’una persona per parlar d’un projecte.

El despatx era un caos total de muntanyes de paper i objectes diversos repartits sense cap ordre ni concert.

– Quant de paper que tens! — li vaig dir
– Jo treballo — em va contestar

Tot somrient, no vaig poder evitar de pensar: “treballes o vols fer veure que treballes?”.

Com a detall accessori, aquesta persona fa “talks” enlloc de presentacions i escolta “speakers” enlloc de ponents. Sembla que també ha de fer veure que sap molt d’anglès, ja que el seu, és mediocre (això ho he comprovat).

Ara bé, aquesta persona, és molt bona fent contactes i venent la moto, i està força ben situada i valorada pels que l’envolten. Pot ser, la seva inversió en aparences paga la pena.

Quin trobeu que és l’equilibri entre aparença i capacitat? Fins on arriben els que aparenten, enganyen o s’auto-enganyen?