Avui ha sortit publicat a El País, un article amb la suggerent primera frase:

Europa apuesta por el ideal de la diversidad de idiomas, pero la realidad lleva a la concentración: a mayor número de lenguas en la UE ampliada, más se impone el inglés.

Crec que ha de quedar ben clar que aquesta afirmació reflecteix un fet, un fet que ja vaig explicar fa un any en aquest apunt i que crec que hem de tenir molt present sempre que parlem de diversitat lingüística:

• Fet 4: Com més llengües tingui la Unió, més difícil serà el treball de traducció i més difícil serà el multilingüísme.
• Explicació: Si tothom parla dues llengües aleatòries, la probabilitat de que algú parli la mateixa llengua disminueix amb el nombre de persones.
• Conseqüència 1: Per augmentar la probabilitat de poder-se comunicar, es canvia de distribució. Aquesta deixa de ser aleatòria (si mai ho ha estat). Es tria una llengua, i només una, que funciona i que tothom sap que funciona. L’anglès (Fet 2).
• Conseqüència 2: Si bé és just demanar que el català i qualsevol altra llengua europea tingui reconeixement oficial, probablement no és la millor estratègia per a crear un entorn lingüístic just.

La resta de l’article en qüestió és molt criticable, però té la virtud de posar el tema sobre la taula. Ho dic, perquè cal que en parlem a fons ara que tant canvia el panorama lingüístic, i ho fa, de manera força diferent del que la visió nacionalista imperant preveu.

Aquest article de El País, apareix arrel d’un document ( versió anglesa en pdf) que l’escriptor francòfon libanès, Amin Maalouf, ha preparat conjuntament amb d’altres “savis” per a la Comissió Europea. L’objectiu d’aquest document és crear una estratègia que eviti que els europeus es llancin al tot en anglès. Com ho pretenen fer? Doncs així:

La idea és que cada europeu hauria de ser motivat a escollir lliurement una llengua distinctiva, diferent de la seva llengua d’identitat, i també diferent de la seva llengua de comunicació internacional.

Francament, algú creu que aconseguirem que cada persona aprengui una llengua que no sigui, en el nostre cas, ni el català, ni el castellà, ni l’anglès? Com ho pensen fer? D’on treuran els europeus el temps, els diners i la il·lusió necessaris per aprendre tantes llengües? A causa de tot això, em sembla prou evident que aquesta estratègia està condemnada al fracàs.

De manera encertada, uns lingüístes holandesos critiquen aquesta proposta (article original i traducció a l’esperanto) i proposen una alternativa que, malauradament, des del meu punt de vista, també està condemnada al fracàs. L’estratègia proposada és fomentar l’aprenentatge passiu de llengües estrangeres. És a dir, fomentar que els europeus ens poguem entendre parlant cadascú en la nostra pròpia llengua personal. No us recorda això el relat bíblic de Pentecosta? Els lingüistes holandesos posen com a exemple d’èxit el dels escandinaus, però no ens expliquen que el que allí és llengua, en un altre lloc pot ser un dialecte, en altres paraules, que aquelles són llengües molt properes i, a més, són poques. Algú imagina con construïr una estratègia així amb els centenars de llengües que hi ha a Europa? Han pensat les dificultats que crearan els falsos amics? [1]

Tot això posa de relleu quelcom preocupant: quan es tracta de llengua, els homes som força incapaços de reflexionar de manera serena. I, en conseqüència, fem patinades grosses, fins i tot, essent “savis” com Maalouf. Així doncs, el que jo proposo ara, és que ens deixem de cercar solucions miracoloses i aprenguem a pensar la llengua de manera freda i utilitària, de la mateixa manera que fan els economistes amb el diner. Llavors, conscients de les dificultats i sabent que mai no trobarem “la solució” ens posarem a fer enginyeria. En definitiva, si pensem amb el cor, malgrat estem carregats de bones il·lusions, només trobarem solucions poc serioses i, sobretot, contribuirem una mica més a allò que no volem: que la llengua d’uns, sigui la llengua franca de tots.

[1] Encara recordo amb un somnriure, quan el meu pare, que en sap molt de francès, va dir, en sortir d’un cinema de Tolosa, que el film havia estat “terrible” i el francès li va contestar, “sí ha estat genial”. Per no parlar dels castellanoparlants que pensen que parlem en futur quan en català diem “Vaig fer això”.

Poc pensàvem, quan ens feiem els dormits al llit, que trobaríem quelcom tan fascinant, mentre ens trèiem les lleganyes teclejant sota l’edredó.

Avui na Mari Carmen i jo ens hem despertat amb mal de coll, set, son i una mica de mal de cap. No és que ahir anéssim a una gran festa, simplement, arrosseguem encara una mica de refredat i cansament; la setmana passada vaig tenir angines. Per paga, aquests dies han estat molt freds, així que no hem tingut cap pressa per sortir del llit.

Des del llit, he repassat el correu electrònic. A demanda meva, fa unes setmanes, Daniel Bellón em va enviar una llista de blocs canaris de temàtica científica. Avui he decidit repassar-la. En un dels blocs hi he trobat un enllaç a un interessant footage (pels que han llegit Pattern Recognition, aquest mot mola més que “curtmetratge”) sobre el manuscrit Voynich, un manuscrit que, a part de ser el més misteriós de tots, té un nom molt proper a un dels personatges secundaris de Pattern Recognition, el de les calculadores curta.

El video m’ha captivat, però més m’ha captivat l’article de la wikipedia en anglès sobre el tema (sí, sóc mandrós i de vegades llegeixo l’obra dels bibliotecaris col·lectivistes. Pels que no ho sàpiguen, el manuscrit Voynich és un llibre europeu, probablement del segle XV, escrit en un alfabet i llengua desconeguts, els cuals no s’han pogut desxifrar. És més, el llibre conté força ilustracions de plantes que no es coneixen, fet que incrementa el misteri.

A l’article de la wikipedia, m’he retrobat amb força personatges que vaig conèixer aquest estiu quan vaig llegir “La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea”, d’Umberto Eco (en versió esperantitzada, es clar): el filòsof Roger Bacon, el “desxifrador” dels jeroglífics egipcis, Athanasius Kircher, el matemàtic-astrònom-astròleg John Dee, etc. Fet que he trobat meravellós. Al cap i a la fi, llegir llibres sobre “bojos” que cercaven la llengua perfecta, sigui la llengua d’Adam, l’hebreu més pur, l’indoeuropeu originari o la llengua filosòfica ideal, et pot alegrar un diumenge inesperat i ajudar-te a comprendre un petit footage magnífic.

Han estat moltes més les coses maques que m’han passat avui, però no cal transformar això en un diari personal públic. Acabaré comentant-vos la darrera descoberta del dia. Es tracta d’un servei web, Mogulus, que et permet muntar un estudi de televisió en un sol clic. Pura web 2.1, permet remesclar tot el que trobis per la xarxa.

Per cert, sabíeu que els de Mogolus no tenen ni un sol servidor? Empren Amazon S3 i EC2. Massa! No?

Molt sovint, quan es parla de la constant mort de llengües, es fa un símil amb l’ecologia. Es diu que la diversitat lingüística és tan important com la diversitat biològica i que, per tant, les llengües s’han de protegir tal com protegim les espècies. El problema és que és fàcil decidir en nom dels animals o plantes, però no de les persones.

Les llengües no són animals, les llengües les parlen persones i, cadascú ho fa a la seva manera. Ningú no té dret a decidir quina ha de ser la llengua de cadascú, ni com la parla, ningú no té dret a imposar la llengua en que somniem, escrivim o parlem als nostres fills. Aquestes són decisions que es prenen individualment en un context molt determinat i, en aquest context, és normal que moltes persones, per benefici propi, fet que és raonable i comprensible, decideixin emprar una llengua determinada enlloc d’una altra. Així doncs, hem d’anar molt alerta a l’hora de defensar una llengua, ja que, en nom d’ella, podem prendre decisions que afecten la llibertat de les persones i això no només és dolent per a la persona que veu les seves llibertats retallades, si no que també per a la llengua en el nom de la qual es retallen aquestes llibertats.

Així doncs, en el cas del català, enlloc de tractar de traïdor a aquell que decideix emprar una altra llengua enlloc de la catalana, o de voler imposar, més o menys per la força, la nostra llengua a la gent que té pares que no la parlen, hauríem d’entendre que les persones solen saber força bé el que els convé a cada moment i, en aquests moments, per pura lògica econòmica i social, el català no és la llengua preferida de moltes de les persones que viuen aquí on tradicionalment s’ha parlat la llengua catalana.

Així doncs, en resum, els que volem que el català sobrevisqui, en la forma que sigui, hem d’entendre que més important que la legislació, és la persuasió. Cal que fem la llengua prou atractiva per tal que la gent, individualment, decideixi parlar-la. Personalment, estic convençut que, en aquest sentit, hem fracassat estrepitosament i, quan veig les accions de molts nacionalistes catalans, estic convençut que no hi ha volta enrere. Francament, crec que enlloc de cercar un enemic exterior, els que parlem català, hem de fer autocrítica i demanar-nos per què aquesta llengua nostra no és atractiva, malgrat ja fa 25 anys que gaudeix de protecció legal. Fixeu-vos en una cosa, l’esperanto no és la llengua d’enlloc, ni cap llei parla d’ella, però els seus parlants han aconseguit que la llengua sigui prou atractiva per tal que es mantingui viva, malgrat quasi ningú no la parli als seus fills. El català, en canvi, és una llengua que es va esvaint malgrat mai no havia estat tan protegida per la llei, com ara.

Actualització: Per tal que tot això s’entengui, crec que cal respondre a una pregunta molt important. Què ens interessa, el català o la nació catalana? Perquè si el que ens interessa és el primer, el model de l’esperanto ens pot servir. El català sobreviuria com a llengua d’una comunitat que, per la raó que sigui, decideix emprar-la, independentment de si, on els parlants de la llengua fan la seva vida, s’hi parlen altres llengües o no. En aquest context, el català seria minoritari, però viu. En canvi, si el que interessa és la nació catalana. Una nació amb un estat, on s’hi parla majoritàriament una sola llengua, que és el model en el que somnien els nacionalistes. En aquest cas, la llengua està perduda perquè això ja no pot existir de cap de les maneres. Sortiu al carrer i entendreu perquè. En aquest cas, Catalunya pot ser algun dia aconsegueix ser un estat, però el català estarà encara més malalt que ara.

Són moltes les coses que no tinc clares sobre la llengua i haver llegit massa poc sobre lingüística i sociolingüística, no ajuda massa. Però, poc a poc, anem avançant.

Discutint al twitter (sí, twitter serveix per discutir) amb Mari Carmen González i Enrique Gómez hem vist que:

• Abans de la impremta, les fronteres entre llengües llatines o germániques eren molt més tenues, com diu “sa monea”. És evident que hi havia també fortes discontinuitats. Per exemple, entre el continu llatí i el basc o el continu germànic. El parlar de cada persona era el del poble on va néixer.
• Amb l’aparició de la impremta, com diu David de Ugarte, els mercats defineixen les nacions i les llengües estandaritzades. Així, molts dialectes germànics desapareixen en favor de la versió estàndard. El mateix va passar a França i està passant a Itàlia o aquí on parlem català ara mateix. És l’època de la llengua homogeneitzada dins l’estat-nació.
• En el segle XXI els estats-nació es desdibuixen, malgrat el nacionalisme s’estigui enfortint (és una reacció?). Es parla urdú a Barcelona i català a San Francisco. Molta gent, al llarg de la seva vida, viu en diferents llocs de manera que el seu parlar és influenciat d’altres dialectes de la seva llengua materna (pot ser en té més d’una de llengua materna), així molts parlem híbrids estranys de la llengua catalana que ja no es corresponen a cap varietat geogràfica, tot i que es poden endevinar les influències encara, i tampoc a l’estàndard escrit. És més, cada cop som més les persones que parlem diverses llengües i, sense cap mena de dubte, aquestes s’influeixen mútuament. Així, segur que el meu parlar té influències, per exemple, del francès. Som a l’època on la llengua personal de cada persona reflecteix més les vicicituts personals de cadascú que el lloc on va néixer.

És evident, que a cada moment històric, hi ha una mica de cada punt, però en proporcions ben diferents.

Hem passat del continu língüístic a un món separat en illes lingüístiques. I d’aquest, anem cap a la sopa globlal. Multilingüe i poc lligada a la geografia.

Tot això és un brainstorming, es desitgen comentaris.

Fa poc vaig escriure una mena de brainstorming sobre llengües. Estic molt content perquè “sa monea”, que escriu un blog magnífic, se n’ha inspirat per aprofondir una mica més en el tema. Crec, que aquests són primers passos interessants per entendre el fenòmen de les llengües lliures de l’influència de la camisa de forces nacionalista.

Un dia a la Vall d’Uixó, ha estat suficient per a construïr la següent llista de paraules que he sentit dir a Menorca i a la Vall d’Uixó i que no he sentit mai a Barcelona:

• Lletuga
• Fadrí
• Açò
• Calces
• Amollar
• mos (ens)
• …

Aquesta llista, podria ser només una curiositat, però posa en evidència, que la llengua catalana pateix un problema de centralització. És a Barcelona per on passen tots els intercanvis lingüístics. La televisió en català, la qual es pot veure a totes les zones de parla catalana, s’emet des d’aquesta ciutat i també és aquí on es publiquen un gran nombre de llibres, revistes, etc. El resultat és que quasi tots els parlants de la llengua tenen només presents dues varietats de la seva llengua, la que parlen ells i la que els arriba des de fora, que no és altra varietat que la de TV3 o l’estàndard escrit. I així, tothom es compara en relació a aquest estàndard.

Això és un problema per a la qualitat de la llengua, ja que molts poden pensar que les paraules que empren són simples localismes (quan de veritat, no ho són) i, així, en sortir del seu poble, intenten parlar de manera estandaritzada. Això presenta dos problemes. El primer és que la llengua perd riquesa a marxes forçades i facilita la penetració del castellà estàndard; de nou, la versió dels mitjans de comunicació. El segon és que en estar la llengua tant centralitzada, sembla que hi hagi parlar de primera i segona categoria, fet que és un problema. No tots els que parlem el català som iguals. N’hi ha que dels seus pares reben una llengua “bona” i n’hi ha que reben una llengua perifèrica de segona categoria. I així ens va. La sola alternativa a aquesta situació l’han presentada els nacionalistes espanyols, que via la defensa de les “varietats insulars de la llengua” o per la més pura escissió lingüística, intenten debilitar i encara fer més malbé la llengua via tot trencant els contactes entre varietats lingüístiques geogràfiques. Certament, per la llengua, aquesta situació és pitjor que la centralització.

Ara bé, fins ara hem obviat un fet molt important. La llengua no és parlada per regions ni per pedres, és parlada per persones. Quan els mitjans de comunicació i transport eren rars i poc eficients, aquest no era un problema. Totes les persones d’un mateix lloc parlaven de manera extremadament similar, així, fàcilment, ens podíem referir, per exemple, al menorquí o, fins i tot, al maonès. Però ara, vivim en un món molt diferent, on cada cop hi ha més persones que parlen llengües bastardes, que no parla ningú més. Per exemple, degut a les mevescircumstàncies personals, a Menorca, jo sóc tractat de català, a Catalunya, de menorquí. Així, crec que val la pena treure’ns del cervell la idea de varietat geogràfica de la llengua per a passar a la idea de varietat personal. Tu i jo parlem la mateixa llengua ja que diem les coses de manera molt semblant però, al mateix temps, és evident que parlem diferent. Aquesta aproximació, té un avantatge extra, i és que pot servir per a enriquir l’estat de la llengua. Si, per exemple, jo conec un mot que en teoria correspon a una varietat que no és la meva, no dubtaré en utilitzar-lo si crec que és convenient, ja que seré totalment indiferent a la coherència geogràfica. Així, cada usuari de la llengua, tindria a les seves mans, uns recursos lingüístics extraordinaris que podria emprar en tota llibertat per a innovar.

Aquesta punt de vista, ens porta un pas més enllà. Cal deixar d’entrendre la llengua com una entitat lingüística tancada i independent de les altres. Els nacionalismes, sempre han identificat una terra amb un parlar determinat, fet que han intentat imposar, si cal, a la força, per adaptar la realitat del món a la imatge nacionalista. D’aquesta manera, les llengües s’han anat definint segons els noms de les diferents nacions, fins al punt d’arribar a situacions tan absurdes on les llengües reconegudes no tenen massa a veure amb la realitat de la llengua parlada. Així, seria absurda la separació del serbi i el croat, segons la frontera dels estats, com també ho és diferenciar el català dels parlars occitans més propers a ell o, per què no, de l’aragonès, amb el qual, històricament, hi havia un gradient no massa abrupte. Així, d’alguna manera, perd sentit parlar de frontera lingüística i, per tant, de llengua catalana o francesa, fet que ens obre les portes a la mescla i reinvenció lingüística total.

És evident, però, que els parlars de les persones no són independents. Seria absurd pensar-ho. Així, una persona, membre de diferents xarxes socials superposades, parla de manera semblant a com ho fan les persones a les quals està connectada. I, a més, a cada xarxa social, li correspondrà un parlar diferent. Amb la família parlo la meva versió del menorquí, versió que, lleugerament retocada, utilitzo amb tot altre catalanoparlant (els retocs solen ser personalitzats, utilitzo una llengua diferent amb cada persona). Amb els amics de ciberpunk utilitzo la meva pròpia versió del castellà, carregada de termes anglesos i, de tant en tant, d’estructures gramaticals franceses, a les quals m’estic habituant a base de viure a França. D’aquesta manera, el nom que dono a cada manera de parlar, no és el nom d’una llengua, és el nom del conjunt de parlars que s’empren a un clúster. És evident que en el meu cas puc donar nom als meus parlars (per exemple, castellà) encara que aquests no elsdefineixin de manera clara, són una simple indicació, tal com passa amb els noms dels estils de música o les modes de vestir.

En resum:

• La terra no parla, són les persones qui ho fan.
• Les llengües, tal com les entenen els nacionalistes, no existeixen.
• Darrera mots com català o anglès, hem d’entendre que representen clústers grans de la gran xarxa social comunicativa. No tots els clústers tenen nom. Ni el necessiten.
• A cada persona li correspon un o més parlars:
• No té sentit que la seva forma de parlar quedi limitada per les varietats geogràfiques de la llengua. En un món en moviment, no té sentit el concepte de varietat geogràfica.
• Cada persona participa de diferents clústers, així, té diferents maneres de parlar. Algunes poden correspondre, més o menys, a una regió, però, cada cop més, aquests parlars correspondran a d’altres tipus de referents socials, com per exemple, la “tribu”, entenent aquest mot de la manera més amplia possible.
• En aquest marc, no té sentit defensar quelcom com la “llengua catalana”, però sí que té sentit, recuperar, millorar i reutilitzar, les eines lingüístiques que han estat lligades a aquest nom.

Ara bé, en aquest marc, com es tracta el problema de les desigualtats lingüístiques, l’ús de la llengua com a eina de discriminació, etc? No ho sé encara, però el que sí que sé, és que per entendre el problema cal sortir ja del marc fabricat pel nacionalisme, el qual és la font del problema i no de la solució, ja que ens impedeix veure els fets tal com són.

Actualització:

En aquest text m’he centrat en la llengua utilitzada per les persones en els seus respectius contextos socials, amb els membres de la seva xarxa. Ara bé, en molts casos, hem de comunicar amb persones que no participen d’aquesta xarxa, així s’empren estàndards ben definits, com per exemple, el català de TV3, l’anglès de la BBC, l’esperanto o el llartí eclesiàstic. Totes aquestes llengües tenen un cert grau de planificació i es poden aprendre com qui aprèn BASIC. Ara bé, quan un parla BASIC ho fa amb un intèrpret determinat, que és força curt i que mai canvia, però quan parlem una llengua ho fem en un context sempre canviant i amb un ésser humà, capaç d’aprendre a entendre tot allò no-estàndard que l’interlocutor empra. Així, en el primer contacte amb una persona puc emprar un estàndard lingüístic, més o menys proper al definit per l’entitat normativa, però a mesura que les persones implicades en el diàleg es vagin integrant a les respectives xarxes socials, empraran un parlar cada cop més allunyat del definit per l’estàndard. Així, doncs, els estàndards lingüístics, com el llatí, l’esperanto o el català de TV3, només es poden mantenir estables en contextos força “artificials”, però en el cas de ser utilitzats per grans xarxes socials, acabaran tan diferenciats com ho estan les estructures d’aquestes xarxes socials. Així, l’èxit de l’Esperanto és impossible, ja que el dia que “tothom” parli esperanto, aquest ja no serà singular sinó que serà plural i molt diferent del que va elaborar Zamenhof.

M’ha agradat molt llegir aquest article de la wikipedia anglesa sobre el continu dialectal. M’ha fet pensar molt en el català, l’occità i la fala d’Extremadura. Els estats no només han establert fronteres polítiques, si no que també han establert noves discontinuïtats lingüístiques. Quina llàstima!

«La profecía es la siguiente: hoy por hoy, por lo absoluto de los números, cabe pensar que sólo tres idiomas (y su escritura) sobrevivirán en los próximos 300 años, chino mandarín, español e inglés. De tal modo que sociedades actualmente muy representativas (como las de Japón, Alemania, Francia, Italia y otras) sólo podrán retener sus propias lenguas como vestigios locales. En tanto que el latín, el árabe y el hebreo, continuarán siendo hablados y escritos por razones fundamentalmente religiosas.»

El idioma español en Venecia

Aquest paràgraf amaga una total incomprensió del món actual.

1. Estic d’acord en que molt poques llengües esdevindran lingua franca global. Un nombre petit de llengües seran parlades a nivell molt rudimentari per molta gent.

2. Però res serà homogeni, ja que el món esdevé fractal: A cada ciutat s’hi parlaran més o menys les mateixes llengües, però seran milers les llengües de cada ciutat.

3. El «vestigios locales» només es trobaran a les tendes de souvenirs. Prest el català es parlarà més a qualsevol macro-ciutat asiàtica que a Barcelona.

4. En el futur, llengua i territori estaran cada cop més deslligats. Les llengües definiran cultures, no pobles. I quan dic cultura, no parlo d’allò que s’ha anat passant de pares a fills fins ara, parlo d’allò que la gent aprèn lliurement: la cultura tech, pop, manga, jueva, wahabi, … L’esperanto té un futur esplendorós, però no com a llengua universal, serà la llengua d’una subcultura més. Una de tantes. Cada cop hi haurà més nens que no parlaran la llengua dels seus pares, parlaran les llengües del seu barri o de les seves tribus (el plural és ben intencionat).

5. El lligam de la llengua amb el territori vindrà donat per dos factors principals:

5.1. Hi haurà llengües oficials a la gran majoria d’entitats territorials. D’aquí a 50 anys, la llengua de Londres continuarà essent l’anglès, però només s’emprarà per a omplir formularis, passar certs exàmens i comunicar amb les masses. L’anglès serà la llengua auxiliar de la megalòpoli anglesa. I això és el que preocupa als britànics avui, quan imposen exàmens d’anglès als estrangers. La llengua que triomfarà no és la de Shakespeare, és la que et parlen els venedors del basar d’Istambul. Al castellà li passarà quelcom semblant. El que es parla a les barriades de L.A. no té gaire a veure amb el que es parla a la Meseta. Així, el territori de cada llengua serà el que formaran els diferents barris de diferents megalòpolis on s’empra majoritàriament una llengua. Així, A L.A., a Londres i a Shanghai hi haurà barris de Bahais esperantòfons, de punkis japonesos, de libanesos i d’evangèlics sud-americans.

5.2. Certament, en un món que cada cop tindrà més zones estables en la inestabilitat, com els actuals Somàlia, Afganistan o Iraq, les zones autònomes temporals (TAZ) seran governades per grups que imposaran la seva llengua al seu territori. Però aquests lligams són sempre provisionals.

6. Res d’això serà sense dolor. Evidentment, hi haurà tensions entre comunitats i les llengües segur que hi jugaran el seu paper. Al cap i a la fi, la llengua serà un dels pocs elements identificadors clars i objectius de les comunitats.

Avui he tornat de Besièrs, de la manifestació per la llengua Occitana.

Algunes conclusions ràpides:

M’agrada escoltar l’occità, és molt proper al meu parlar, però prou llunyà com per a oferir-me belles sorpreses.

M’entristeix que el tractat dels Pirineus tallés els intercanvis entre ambdues bandes de la serralada.

M’entristeix que la majoria de gent que defensa l’occità, parli francès en la intimitat i,…, en el dia a dia. Ja hi queden molt poques persones que tinguin l’occità com a llengua materna.

No m’agrada anar a reunions de persones on les banderes i els símbols prenen massa importància.

La bandera descentra. Fa oblidar que l’important no és el símbol, és la llengua i, sobretot, les persones que l’empren.

No m’agrada que es tracti un país o una llengua com una persona. No és la llengua qui té drets, són els que la parlen que els tenen.

Cada dia m’agrada menys el nacionalisme, les estelades i tot plegat, de la mateixa manera, cada dia m’agraden menys els estats i tot el que comporten. Això inclou la idea d’Espanya, és clar.

Cada cop m’interessen més les persones i les seves històries. Aquests dies he pogut escoltar moltes històries personals diferents.

L’occità, com qualsevol altre llengua, són noms i cognoms, són mirades, somriures i plors.

L’occità són converses que no s’haurien d’apagar.

L’any 1922 es va parlar a la Lliga de Nacions de la introducció de l’esperanto als sistemes educatius dels estats membres (Historio de Esperanto, Aleksander Korĵenkov).

• Els més a favor de la introducció de l’esperanto foren la Xina, Finlàndia, Japó i Polònia.
• França va estar en contra des del primer moment. La posició francesa era que el món ja disposava de llengua internacional, el francès. Poc s’ho pensaven que a principis del segle XXI el francès estaria en hores baixes. Fins i tot, es va prohibir que a les institucions públiques, incloses les universtiats, es pogués ensenyar l’esperanto.
• El que més em sorprèn és que els països escandinaus van proposar l’anglès. És curiós, perquè l’anglès encara no era la llengua internacional que és avui. El que desconec, i m’agradaria saber, és per què els escandinaus han estat sempre tan favorables a l’anglès, fins al punt que avui en dia, aquesta llengua comença a desplaçar les llengües locals a la universitat, a les televisions i a la música.

Quan, com i per què va començar la colonització cultural anglesa a Escandinàvia? Alguna pista?