Fa sis mesos vaig escriure uns vaticinis sobre la política Francesa. En aquell moment vaig dir:  

1. Sarkozy és menys fort del que sembla, i la seva exaltació el portarà a cometre errors importants.
2. Com que el PS està força podrit, crec que només Bayrou pot fer una oposició raonable.
3. En conseqüència, a Bayrou les coses li aniran millor del que la majoria pensa ara mateix. Quan dic Bayrou dic Bayrou, el MoDem, el seu nou partit, pot no córrer la mateixa fortuna. 

Crec que puc estar content de les meves previsions. El primer punt s’ha complert. Sarko s’arrossega per les enquestes de popularitat, els seus darrers grans anuncis han aixecat gran polèmica i, en més o menys mesura, s’han agut de modificat. El president està en hores baixes. En relació al segon punt, el PS continua podrit, si em permeteu el mot i a Bayrou no se’l veu gaire. Així que només el vaig encertar a mitges. Però, al punt tres hi vaig dir que el MoDem no tindria la mateixa fortuna que el seu líder. Vaig encertar la poca fortuna del MoDem, però vaig exagerar la influència de Bayrou. Però, les coses com són, aquest home encara pot donar sorpreses.

Recordo amb vergonya el negre dissecat de Banyoles i els anys que va costar retornar aquell pobre home a Botswana, per tal que fos enterrat. Ara a França el batlle de Rouen ha decidit tornar un cap d’un maori que es conservava dissecat al museu municipal. Òbviament, a França el cas està essent polèmic, però, ara us sorprendreu, no perquè s’hagi tardat massa en tornar el cap, si no perquè la ministra de la cultura del país dels drets humans (els francesos sempre se’n venten) diu que aquest cap forma part del patrimoni cultural de la nació i que el que l’acte del batlle de Rouen és contrari a la llei!

M’agradaria que aquesta anècdota serveixi per a completar el dossier en contra dels ministeris de la cultura.

No segueixo gaire el detall de l’actualitat del sud dels Pirineus per la simple raó que em cansa. És fatigant escoltar cada dia les mateixes bestieses dites pels mateixos personatges. De totes maneres hi ha un debat que m’ha fet certa gràcia, és el de la limitació de la velocitat a 80 km/h a l’àrea de Barcelona.

Pel que he pogut llegir– no massa –els enginyers industrials diuen que la gent anirà en 4a velocitat i que, per tant, els cotxes contaminaran més. Arriben fins i tot a parlar dels cotxes de 6 velocitats. Bé, no sé quants cotxes hi ha de 6 velocitats en circulació, jo no n’he vist cap mai, però el que m’interessa és això de la 4a i la 5a velocitats. Avui he fet un test a la ronda de Tolosa. La circulació era prou densa i anàvem entre 70 i 85 km/h i la veritat és que si posava la 4a el motor anava accelerat i em posava nerviós, així que, al final, he anat quasi tot el trajecte amb 5a. És evident que un sol cas no fa estadística i que no sóc representatiu de res, però bé, així ha estat aquest matí.

Diuen també els enginyers i amb encert que la velocitat no és el sol factor. Cert, es tracta d’un sistema força complex. Però em sembla raonable pensar que si la gent va poc a poc, hi haurà menys accidents que provocaran menys embussos i que, fins i tot, al ser tot més relaxat, canviaran els hàbits dels conductors, que pot ser aniran en 5a quan abans anaven en 4a, com jo aquest matí. En la línia de cercar factors altres que la velocitat, els enginyers proposen de fer els carrils més estrets, per tal de poder encabir més carrils a cada carretera. Fantàstic, així, no només hi cabran més cotxes, si no que haurem de conduir a 20 km/h per tal de no deixar els costats del cotxe ben ratllats quan avancem un autobús, un camió o un Hummer, sense oblidar que els embussos es formen a les sortides i a les entrades de les carreteres, on hi sol haver un sol carril. Així, amb més cotxes a la més densa carretera els embussos seran més grossos a les entrades i a les sortides. Pot ser, en aquest tema haurem de copiar als italians, són tan ecològics que a Roma hi vaig veure sis fileres de cotxes en una carretera de quatre carrils, així no han de gastar en pintura; una bella estratègia adaptativa. Llàstima que la velocitat resultant fos ben baixa.

No vull entrar més en el fons de la qüestió, perquè sóc força ignorant en el tema i segur que he dit força barrabassades, al més pur estil del comentarista mediàtic, però trobo que aquest debat està essent molt poc raonable. El culte al cotxe potent i viril dels enginyers i del RACC xoca amb el bonisme verdós d’alguns ecologistes. Posats a no ser raonables, la meva proposta absurda del dia és que es limiti la velocitat a 50 km/h i que per la ràdio no es pugui escoltar cap tertúlia ni cap debat sobre la RENFE, ni cap diatriba sobre el fet diferencial o la patria española, només el chill-out hipiós hauria d’estar permès. Així, pot ser, conduiríem tots més tranquils. Però, pot ser, el millor seria començar a pensar en vehicles individuals conduits per la pròpia màquina i no pel conductor, així ja no caldrà insultar per la finestra al conductor del costat i podrem llegir tranquil·lament mentre ens desplacem.

Diu Rajoy:

“Pero la existencia de una ley electoral que está caduca, pasada de moda y que interpreta de forma curiosa el sistema democrático da lugar a que en muchos lugares donde el PP es la primera fuerza con una diferencia abismal esté en la oposición”

No sé quin sistema electoral proposarà. Jo l’animo a que sigui valent i proposi un sistema electoral majoritari, amb districtes uninominals, a dues voltes, com a França. Així, aquí on el PP té el 47% dels vots, continuarà tenint el 47% i el candidat de l’esquerra, atraurà la resta, aconseguint el 53% dels vots. D’aquesta manera, ja ningú podrà dir que no són els ciutadans que han decidit el pacte i, de passada, ens treurem de sobre el poder sectari dels partits.

Algú em podria dir que no és garantit que el PP continués tenint la proporció de vots que té ara. És cert, però la política cavernària del PP fa difícil que algú que no sigui forçament d’esquerra i que ja no vota al PP el voti en el futur.

Actualització: He fet algunes millores d’estil. Alguna frase ha desaparegut, però el significat no canvia.

La segona volta de les eleccions legislatives franceses ha estat una sorpresa, tots esperàvem un tsunami de la dreta i aquest no ha ocorregut. Tant és així que l’esquerra té més escons que abans.

Un dels problemes de les eleccions a una volta és que no sabem què votaran els altres votants, així que no podem mesurar l’impacte del nostre vot. En un sistema a dues voltes, en canvi, quan es va a votar per segona vegada, ja es té una certa idea del que es cou, així l’electorat pot corregir una sobrereacció a la primera volta.

La veritat és que, malgrat el que digui Bayrou, que defensa un sistema més proporcional, el sistema majoritari a dues voltes m’agrada cada cop més. Les seves virtuds són:

• Estabilitat
• Difícilment es poden formar minories de bloqueig (com UM a les Illes Balears)
• L’electorat pot mesurar millor la seva estratègia
• Fàcil identificació del teu diputat, per tant, és més fàcil fer pressió als elegits
• …

Els inconvenients són

• les minories no són ben representades
• els diputats representen territoris i no persones
• …

.

Una correcció que introduiria jo a França, seria de fer les eleccions legislatives a mig mandat del president, a l’estil dels Estats Units. Aquest s’hauria d’acostumar a negociar amb el representats, no crec que les cohabitacions s’haguessin de veure com un problema.

En relació a Espanya, el que vull dir, és que cal oblidar el tema de les llistes obertes. Aquest no és un debat, perquè les llistes obertes mai no funcionaran. El debat hauria de ser entre sistema majoritari i sistema representatiu.

De totes maneres, no és modificant el sistema que s’aconsegueix una democràcia sana, aquesta és més conseqüència de l’actitud i de la cultura de la classe política.

Avui hi ha hagut eleccions a França i la dreta ha arrasat. No hi ha altra paraula per definir-ho.

És curiós, ningú no dubta de que el procés sigui democràtic, però la veritat és que a partir d’ara, els que vivim aquí, viurem en un país sense oposició. Tindrem un president amb quasi plens poders que regnarà sense dificultats, almenys a les institucions. Cosa que em recorda el poder de Putin, tot salvant les distàncies, és clar.

És evident que això em preocupa, perquè, al cap i a la fi, ara la sola opció de l’oposició serà el carrer i aquest mai no és raonable ni, sobretot, democràtic ni representatiu. És a dir, si Sarkozy tensa la corda, podrà trencar-la, perquè és massa fort.

A Espanya, en canvi, el sistema electoral és representatiu, i, per tant, l’oposició és ben representada. Però el sistema té un greu problema, els electors trien llistes, i no diputats, i són les estructures dels partits, els cacics, qui trien qui va a les llistes. Així, els mediocres s’obren camí, els que pensen lliurement no tenen cap opció i els electors es desencanten.

A França, on el sistema és majoritari, els electors trien diputats directament. Això dóna molta llibertat a aquests i treu força a les estructures dels partits. Així, François Bayrou ha estat lliure per fer la interessant i arriscada jugada política de les darreres eleccions presidencials. La jugada no va anar bé, però ara, probablement, serà reelegit diputat pels ciutadans de la seva circumscripció. Bayrou (a diferència dels diputats centristes que no l’han seguit [1]) no deu res a ningú. El preu a pagar és que les minories no tinguin representació al parlament, fet que crea frustració i malestar.

En conclusió, cal que els que a França i a Espanya volen canviar el sistema electoral, s’ho pensin tres vegades, perquè aquest, és determinant pel futur del país, quasi més que el propi vot individual de cada ciutadà.

[1] Bayrou era el líder de l’UDF, un partit de centre que, tradicionalment, arribava sempre a acords amb la dreta (abans RPR, ara UMP), de manera que allí on el centre es presentava, la dreta no ho feia. L’UDF era un partit separat de l’UMP però devia el seu grup parlamentari a aquest.

En resum, la majoria de diputats del centre no han volgut jugar-se el sou i han decidit sotmetre’s completament a Sarkozy. A diferència del MODEM, tindran grup parlamentari propi, però no tindran cap llibertat.

Probablement, Bayrou inicia una travessia del desert amb el nou Moviment Democràtic. Però les seves paraules, demostren que és un home lliure. I pot ser lliure, perquè en un sistema on cada diputat es guanya el seu escó a la seva circumscripció, els polítics responen directament davant dels seus votants i no davant els cacics del seu partit.

Això dóna una gran llibertat.

A casa nostra, en canvi, tenim cacics que controlen tota la política, com Pepe Blanco, que amb gran mediocritat, domina el partit socialista. I prefereixo no parlar del PP…

En un bar, ahir algú em va dir que Sarkozy no és un conservador, és un “ultra-liberal”. De fet, aquesta persona, hauria preferit que l’home fos conservador i prou (perquè, finalment, l’esquerra francesa és conservadora i no progressita, i així els va).

Jo li vaig dir que no és cert, que Sarko no és un liberal, vol “protegir” Europa dels asiàtics, per exemple. Sense cap mena de dubte, Sarko aplicarà certes polítiques proteccionistes.

Ell em va contestar que els subsidis agrícoles, per exemple, són també ultra-liberals, ja que els americans també els apliquen (ja veieu l’equació clàssica “USA = ultra-liberal = mal absolut”).

A França, “ultra-liberal” és la millor paraula que existeix si vols acusar algú sense tenir cap argument. És com dir “catalanista” al País Valencià.

Ja ho veieu, tinc una gran feinada per convèncer als que viuen al meu voltant de que els que governen els Estats Units i el que ara presidirà França són simplement “neocons”.

Com sempre, el que més costa, és anomenar les coses pel seu nom.