Poc pensàvem, quan ens feiem els dormits al llit, que trobaríem quelcom tan fascinant, mentre ens trèiem les lleganyes teclejant sota l’edredó.
Avui na Mari Carmen i jo ens hem despertat amb mal de coll, set, son i una mica de mal de cap. No és que ahir anéssim a una gran festa, simplement, arrosseguem encara una mica de refredat i cansament; la setmana passada vaig tenir angines. Per paga, aquests dies han estat molt freds, així que no hem tingut cap pressa per sortir del llit.
Des del llit, he repassat el correu electrònic. A demanda meva, fa unes setmanes, Daniel Bellón em va enviar una llista de blocs canaris de temàtica científica. Avui he decidit repassar-la. En un dels blocs hi he trobat un enllaç a un interessant footage (pels que han llegit Pattern Recognition, aquest mot mola més que “curtmetratge”) sobre el manuscrit Voynich, un manuscrit que, a part de ser el més misteriós de tots, té un nom molt proper a un dels personatges secundaris de Pattern Recognition, el de les calculadores curta.
El video m’ha captivat, però més m’ha captivat l’article de la wikipedia en anglès sobre el tema (sí, sóc mandrós i de vegades llegeixo l’obra dels bibliotecaris col·lectivistes. Pels que no ho sàpiguen, el manuscrit Voynich és un llibre europeu, probablement del segle XV, escrit en un alfabet i llengua desconeguts, els cuals no s’han pogut desxifrar. És més, el llibre conté força ilustracions de plantes que no es coneixen, fet que incrementa el misteri.
A l’article de la wikipedia, m’he retrobat amb força personatges que vaig conèixer aquest estiu quan vaig llegir “La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea”, d’Umberto Eco (en versió esperantitzada, es clar): el filòsof Roger Bacon, el “desxifrador” dels jeroglífics egipcis, Athanasius Kircher, el matemàtic-astrònom-astròleg John Dee, etc. Fet que he trobat meravellós. Al cap i a la fi, llegir llibres sobre “bojos” que cercaven la llengua perfecta, sigui la llengua d’Adam, l’hebreu més pur, l’indoeuropeu originari o la llengua filosòfica ideal, et pot alegrar un diumenge inesperat i ajudar-te a comprendre un petit footage magnífic.
Han estat moltes més les coses maques que m’han passat avui, però no cal transformar això en un diari personal públic. Acabaré comentant-vos la darrera descoberta del dia. Es tracta d’un servei web, Mogulus, que et permet muntar un estudi de televisió en un sol clic. Pura web 2.1, permet remesclar tot el que trobis per la xarxa.
Ja fa molt de temps que des de l’entorn de les Indias s’està intentant explicar i fer veure que la filosofia que hi ha darrere el rankisme, la mania de fer llistes dels millors, és una estupidesa perniciosa. D’aquí neix feevy una fantàstica eina de blogrolls dinàmics.
The problem of detecting contaminants in a public water system is analogous to the problem of figuring out what’s going on in the blogosphere, write a team of Carnegie-Mellon researchers in an award-winning paper called Cost-effective Outbreak Detection in Networks
En llegir això no vaig dubtar en escriure un comentari, us el deixo aquí per tal que quedi arxivat:
Rankings are just silly. Finding contaminants isn’t.
When one is looking for contaminants, knows exactly what he is looking for, a set of known molecules which are bad for health or for the environment. The target is always the same for everybody. But looking for what happens on the blogosphere is meaningless. What is interesting for me, probably won’t be interesting for you. We all are looking for different things! After reading the list these guys produced, I found few blogs I already read and I didn’t find many blogs that few people read but which are of high value for me. Not to mention that most blogs in the list are in English and that I read blogs in four more languages.
Rankings are made for the ranked and for the media, which love this ordered world. But, fortunately, the real world is chaos, and there is no rank able to grasp a slight part of this chaos.
No segueixo gaire el detall de l’actualitat del sud dels Pirineus per la simple raó que em cansa. És fatigant escoltar cada dia les mateixes bestieses dites pels mateixos personatges. De totes maneres hi ha un debat que m’ha fet certa gràcia, és el de la limitació de la velocitat a 80 km/h a l’àrea de Barcelona.
Pel que he pogut llegir– no massa –els enginyers industrials diuen que la gent anirà en 4a velocitat i que, per tant, els cotxes contaminaran més. Arriben fins i tot a parlar dels cotxes de 6 velocitats. Bé, no sé quants cotxes hi ha de 6 velocitats en circulació, jo no n’he vist cap mai, però el que m’interessa és això de la 4a i la 5a velocitats. Avui he fet un test a la ronda de Tolosa. La circulació era prou densa i anàvem entre 70 i 85 km/h i la veritat és que si posava la 4a el motor anava accelerat i em posava nerviós, així que, al final, he anat quasi tot el trajecte amb 5a. És evident que un sol cas no fa estadística i que no sóc representatiu de res, però bé, així ha estat aquest matí.
Diuen també els enginyers i amb encert que la velocitat no és el sol factor. Cert, es tracta d’un sistema força complex. Però em sembla raonable pensar que si la gent va poc a poc, hi haurà menys accidents que provocaran menys embussos i que, fins i tot, al ser tot més relaxat, canviaran els hàbits dels conductors, que pot ser aniran en 5a quan abans anaven en 4a, com jo aquest matí. En la línia de cercar factors altres que la velocitat, els enginyers proposen de fer els carrils més estrets, per tal de poder encabir més carrils a cada carretera. Fantàstic, així, no només hi cabran més cotxes, si no que haurem de conduir a 20 km/h per tal de no deixar els costats del cotxe ben ratllats quan avancem un autobús, un camió o un Hummer, sense oblidar que els embussos es formen a les sortides i a les entrades de les carreteres, on hi sol haver un sol carril. Així, amb més cotxes a la més densa carretera els embussos seran més grossos a les entrades i a les sortides. Pot ser, en aquest tema haurem de copiar als italians, són tan ecològics que a Roma hi vaig veure sis fileres de cotxes en una carretera de quatre carrils, així no han de gastar en pintura; una bella estratègia adaptativa. Llàstima que la velocitat resultant fos ben baixa.
No vull entrar més en el fons de la qüestió, perquè sóc força ignorant en el tema i segur que he dit força barrabassades, al més pur estil del comentarista mediàtic, però trobo que aquest debat està essent molt poc raonable. El culte al cotxe potent i viril dels enginyers i del RACC xoca amb el bonisme verdós d’alguns ecologistes. Posats a no ser raonables, la meva proposta absurda del dia és que es limiti la velocitat a 50 km/h i que per la ràdio no es pugui escoltar cap tertúlia ni cap debat sobre la RENFE, ni cap diatriba sobre el fet diferencial o la patria española, només el chill-out hipiós hauria d’estar permès. Així, pot ser, conduiríem tots més tranquils. Però, pot ser, el millor seria començar a pensar en vehicles individuals conduits per la pròpia màquina i no pel conductor, així ja no caldrà insultar per la finestra al conductor del costat i podrem llegir tranquil·lament mentre ens desplacem.
És curiós, molt sovint, quan edito un document al Google Docs, premo el botó ESC per a introduir alguna comanda del vim, la meva frustració sol ser gran quan, enlloc de veure com el text s’edita, veig les comandes escrites dins del document (qui empri vim ho entendrà). Quan utilitzo el Gmail no tinc aquest problema, ja que, com que el Gmail té opció per a editar text pla, puc emprar aquesta extensió per a editar els textos amb el meu editor preferit. Cosa que faig quasi sempre. Però el Google Docs és només un editor de text enriquit, així que no puc emprar el truc. :’( Frustraaanntttt!!!!
Google Docs should also have a plain text editor, like Gmail!
O, alternativament, algú podria fer un webvim amb AJAX. Seria la po…!
El Gmail sap reconèixer la llengua en la qual estan escrits els missatges. Aquesta característica és emprada pel programa per a seleccionar el corrector ortogràfic adequat. Em demano si Google fa estadístiques sobre els idiomes que empren els usuaris en els seus missatges, ja que m’agradaria molt veure els resultats, serien una imatge força fidel del pes real de cada idioma i l’estat del multilingüisme en la vida personal de cadascú.
M’agradaria conèixer
les probabilitats condicionades d’emprar un idioma en relació a un altre
quanta gent escriu missatges en quants idiomes
a quins països resideixen els que escriuen missatges en cada idioma
quanta gent envia e-mails regularment en esperanto
quins idiomes s’empren en els missatges escrits en horari d’oficina i quins fora de l’oficina.
quants en català…
és cert que hi ha més e-mails en català que en danès?
…
Segur que la imatge resultant seria molt més rica que no els típics mapes per països o regions, ja que, al cap i a la fi, els idiomes i la geografia, cada cop estan menys lligats. Les sorpreses serien garantides.
I tu, què miraries si tinguessis accés a la base de dades del Gmail? [1]
[1] Si volgués estar a la moda (o ja està passat de moda?), ara enviaria aquest, mal anomenat, “meme” a uns quants amics. Prefereixo que el que tingui cosa a dir ho digui, sense obligacions :)
Els programes de xarxes socials tipus Facebook o Orkut estan de moda. Per alguna raó, mai no he aconseguit emprar-los pel que, en teoria, serveixen, això és, mantenir el contacte amb els amics. Va passar amb Orkut i així m’està passant amb Facebook. Els meus perfils acaben abandonats contenint una llista parcial i esbiaixada de les meves amistats. De fet, un dels pocs usos que tenen aquests serveis, és el d’omplir una llarga llista d’amics, en altres paraules, el d’establir un ranking de sociabilitat, un concurs permanent del qui és més sociable; i això em provoca nàusees. Crec que la darrera vegada, que vaig sentir demanar a algú altre si podien ser amics, va ser al parvulari. No trobeu trist que adults es dediquin a aquest joc?
La xarxa social és quelcom que es viu en el dia a dia, mitjançant el correu electrònic, els blogs, les converses a la màquina de cafè,… tota eina que serveixi per a afavorir aquests contactes és bona, però el que no funciona és intentar reduir la vida social en un sistema tancat i vertical com fa Facebook. La gràcia de la vida social és que és transversal, és per tot. La xarxa social no s’explicita burrocràticament (les dues erres són intencionades), es viu, així de simple.
Els rumors diuen que Google vol emprar Google Reader per a crear un sistema de xarxes socials. Suposo que Google farà quelcom més intel·ligent, és a dir, emprar la informació que té a mà (contactes del Gmail, co-autors de documents de Google Docs) per a reforçar els meus contactes socials, però no per a fer d’intermediari únic d’aquest, com fa Facebook.
Esperem que sigui així.
p.d. He escrit aquest missatge des del Gmail, via el correu electrònic. La idea era fer una entrada d’una frase (a l’estil de Twitter ), però al final m’ha sortir un text força complet.
És curiós, des de fa un temps, molts amics meus i jo utilitzem twitter per mantenir el contacte quotidià. Avui, aquest servei ha estat caigut durant tot el dia, i he notat quelcom a faltar. Sembla que twitter va entrant a les nostres vides.
Aquests darrers dies, David de Ugarte ha escrit un parell d’articles molt interessants (aquí i aquí) sobre la identitat espanyola. David, explica que part de l’èxit espanyol en el període de la transició es deu a la debilitat de la identitat nacionalista, allí on els nacionalismes, dits perifèrics, no s’han desenvolupat. Aquesta debilitat, ha permès que el país s’hagi obert al món, analitzant-se com una conseqüència del context internacional i no com una excepció, tal com fa el nacionalisme, per exemple, a França.
No cal dir, que això canvia, i des de la segona legislatura d’Aznar, el nacionalisme espanyol va perdent els complexes, ajudant a alimentar encara més els altres nacionalismes. Tant és així, que el que passa al país s’analitza, cada cop més, en clau estrictament interna. Fins a arribar a l’absurd (els atemptats de l’11-M són un cas paradigmàtic).
Un bon exemple, és el cas dels problemes recents de la xarxa elèctrica a Barcelona, escoltant les ràdios catalanes un queda convençut de que aquest és un cas totalment aïllat, en el context internacional, i que, òbviament, és culpa dels malvats poders de Madrid. Tant és així, que avui matí, a la Cadena Ser, he sentit a un representant de la Generalitat dir que si Gas Natural hagués comprat Endesa, això no hauria passat. Quina bajanada!
No és només Barcelona qui té problemes elèctrics. El nostre món està canviant, s’estan construïnt noves infrastructures, com per exemple internet, a sobre d’una vella xarxa elèctrica altament complexa i això no és fàcil de gestionar. Això, els que viuen de l’electricitat ho saben molt bé, tant és així, que Google intenta situar els seus centres de dades prop de centrals de producció d’energia. D’altres que també depenen fortament de l’electricitat no ho poden fer i quan hi ha problemes, els seus negocis se’n ressenten, com per exemple, un gran nombre de companyies de l’anomenada web 2.0, que han patit fortament l’apagada elèctrica de dimarts passat a San Francisco. Sí, Barcelona és com San Francisco, pateix problemes elèctrics.
Malauradament, Espanya és un país on qualsevol ignorant pot opinar de qualsevol tema al davant dels micròfons. Jo no sóc així, així que no parlaré més dels problemes de les xarxes de distribució d’energia elèctrica, perquè no en sé prou, però recomano a tota persona que vulgui entendre el que passa, que llegeixi una mica el que passa fora d’aquesta península Ibèrica, comprendrà que el futur de la distribució d’electricitat és un tema molt més complicat del que sembla a primera vista. I, certament, entendrà que no tot és culpa de Madrid.
Aquest és un bloc lliure. Llevat d'indicació o advertència en sentit contrari, l'autor de les entrades d'aquest bloc es Pere Quintana Seguí, el qual les escriu i en fa devolució expressa al Domini Públic.
