Fa poc, Ziko van Dijk es va doctorar en historia, amb una tesi sobre la Universala Esperanto Asocio (UEA), que actualment és l’associació més gran del món esperantista.  Avui he llegit un interessant article de Ziko sobre la relació de la UEA i Franco, el dictador espanyol.

Aquest article apareix arrel del fet que certs esperantistes espanyols s’han queixat darrerament, perquè Franco va ser nomenat “alt protector” del congrés universal d’esperanto de l’any 1968, el qual es va realitzar a Madrid. Aquest congressos es realitzen anualment. Ziko, se’n riu dels que ara remenen la història, diu que són “herois de després del fi de la guerra” que critiquen només als dictadors de dretes i obliden tots els congressos que es van fer en països dirigits per dictadors comunistes.

Jo també trobo que aquest debat, el qual és fill del debat espanyol sobre la memòria històrica, és completament absurd. Quin sentit té llegir la història en clau política actual? Per què es glorifiquen a uns i es condemnen als altres? Si hagués guanyat la guerra l’altre bàndol, el qual també va cometre moltes exaccions, hauria estat el règim resultant democràtic? Deixeu-me que ho posi en dubte, però això és història-ficció. Les guerres no les guanya ningú.

M’empipa molt el puritanisme dels justiciers que arriben 30 anys després. Probablement, la UEA va fer molt bé quan va donar la possibilitat als madrilenys de gaudir d’un congrés internacional d’Esperanto i de tot l’aire fresc que aquest va aportar. I per fer això, la UEA va haver de tractar amb un dictador, de la mateixa manera que tracten amb dictadors les mai criticades ONGs que treballen, per exemple, a Àfrica.

Vivim en un món ple de merda. Els que canvien el món, se’n posen fins a les celles. Els que van de puritans, en general, o no han sortit de casa, o són uns hipòcrites.