Ayer por la noche, después de una divertida cena, migré el Només 5 Línies a Bitsenbloc. Volví a casa. Hoy, en Las Indias, un poco cansados todos, nos hemos puesto a jugar con nuestros blogs.

Sentados, jugando hemos hablado mucho del blog de David. Ha sido muy divertido ver como él vive esta extensión digital de su persona. deugarte.com incumple todas las normas que predican todos los expertos de usabilidad, es, para decirlo de alguna manera, totalmente anti-37signals. Los blogs “usables” americanos (que a mi me gustan bastante, las cosas como son), parecen catedrales protestantes, limpias y sobrias, en cambio, el blog de David es, definitivamente, el mercadillo de una ciudad marítima y comercial mediterránea. Ahora que David ha abierto el blog a los miniposts a sus lectores, el bullicio es más intenso que nunca.

Si el blog de David es un mercado el mío es un pequeño comercio. Hasta ahora era la típica tienda limpia y ordenada, pero bastante vacía, así que he decido animar un poco el tema a base de miniposts. De momento los miniposts se alimentan a base de recomendaciones en del.icio.us[links], de los miniposts que publico en el mismo blog de david (vía RSS), de los que publican mis colegas y de los que vosotros proveáis.

Si os dais cuenta, los miniposts no son más que un twitter en el blog. Es más, el twitter puede ser distribuido. Por ejemplo, los miniposts de Paco Polo que veréis en este blog son los que Paco publica en deugarte.com y como me molan, pues yo también los publico aquí. Para ello uso el plugin FeedWordPress.

Así que, si tenéis ganas de divertiros un rato, escribid miniposts en este blog o en el de David (dadme un toque por e-mail). Si me molan saldrán aquí. :)

Estamos creando el gran twitter global distribuido.

People use to talk about Google as it was going to conquer the whole internet, therefore, the whole world. It’s been common in the past to think that IBM, Microsoft or, now, Google, would build a huge and solid monopoly. But here we are, using Google, Backpack, MySpace and Skype. The growth of companies, the structure of internet and the impossibility to have perfectly loyal workers make this nightmare impossible. But there is a real danger, and this danger comes from law makers. I don’t fear Google to read my e-mail, I fear the NSA seizing Google’s servers.

Preserva la teva atenció : No tinc suficients coneixements d’economia per demostrar el que dic en aquesta nota. Per tant, és altament especulativa. A més, per mandra, no he posat tots els enllaços que hauria d’haver posat.

Normalment quan es parla de Google és en superlatiu. Es sol dir que Google s’ho ha de menjar tot, que serà un “gran germà”, que la seva capacitat d’atraure cervells el farà invencible, etc. etc. etc. Jo crec que parlar en aquests termes és un error, Google no serà Microsoft , no crec que mai pugui construir cap monopoli comparable al de Gates– el qual no ens ha portat a cap totalitarisme insuportable– i la capacitat de Google de trobar cervells i de crear nous productes té un límit .

Recordo una entrada en un dels múltiples blocs de Google on s’explicava l’estratègia de recursos humans de l’empresa . En aquell escrit es mostrava, amb l’ajut d’una petita simulació, com una empresa només pot mantenir un bon nivell intel·lectual si contracta a persones més bones que la mitjana de l’empresa, és a dir, no és suficient contractar a gent millor que el teu treballador més dolent i aquesta és una condició molt exigent. La condició és, de fet, difícil d’aplicar, per no dir impossible. Si fos senzill, els grans mostres empresarials no haurien perdut el seu dinamisme, no s’haurien transformat en nius de “funcionariat” corporatiu i, per tant, Google mai no hauria nascut.

D’alguna manera, la vida de les corporacions em recorda jocs d’ordinador com el Transport Tychoon . Al principi sempre és interessant, estudies la geografia del món virtual del joc, tries una ciutat on començar, poses parades d’autobús, amb el que guanyes inverteixes en un aeroport al temps que demanes un préstec i comences la teva companyia aèria, etc. Però al cap d’unes hores de jugar, els centenars d’autobusos que tens comencen a espanyar-se, tenen accidents, els has de vendre i n’has de comprar de nous. Amb tota aquesta feina d’apagafocs, un perd el control i comença a mantenir línies deficitàries sense saber-ho, deixa de ser capaç de veure noves possibilitats de negoci, etc. El joc, arriba en un punt d’equilibri on el que es guanya s’inverteix en renovar el que es té i ja no es pot créixer més. Un esdevé víctima del seu èxit, del seu creixement.

No vull comparar aquests jocs simplistes amb l’economia real, seria boig si ho fes perquè no tinc coneixements suficients d’economia. Però, sembla raonable pensar que Google patirà els efectes del tamany i, d’aquesta manera, el que avui és dinamisme, demà serà acomodament. I vist que a can Google tot és ràpid, no em sorprendria que la fase de corporació grisa no arribi més prest del que ens esperem.

Però la cosa no acaba aquí, els límits al poder de Google també provenen de la pròpia estructura de la xarxa. S’ha de tenir en compte que a ara, en el món anomenat web 2.0, canviar de proveïdor de serveis és tan fàcil com canviar d’URL [1] i, el que és millor, emprar un producte d’una empresa no t’obliga a emprar-los tots, encara que es facin grans esforços per integrar productes. Així són molts els que troben amics a MySpaces, escriuen un bloc a WordPress.com, fan xats amb el MSN Messenger etc. Internet és un mercat en el qual el líder en un sector es menja quasi tot el mercat, però, al mateix temps, es generen nous nínxols de mercat que seran ocupats per nous actors, més petits, més ràpids i més innovadors. Controlar la xarxa globalment és impossible.

Però, fins i tot, a internet es pot innovar en sectors ben establerts, tal com va fer Google amb Gmail, o es poden crear productes dirigits cap a una comunitat específica amb unes necessitats específiques. Això les grans empreses no ho poden ni ho saben fer, és per aquesta raó que ara obren els seus productes, mitjançant les APIs, per tal que qualsevol persona pugui crear aquestes aplicacions més verticals i aixi donar valor al servei. Vaig llegir al bloc de 37signals una defensa, llesta, de la mentalitat de botiguer. Per tenir èxit, per tenir reconeixement i un bon sou, no cal intentar batre als grans, es poden jugar altres lligues, es pot jugar a ser botiguer. Més val tenir pocs clients, i oferir productes especialitzats en allò que coneixes que no intentar entrar en camps on no tens un avantatge competitiu, la competència és forta. Així, és completament impossible que una empresa única, pari la innovació dels petits.

Tot i això, sembla raonable que hàgim de tenir cert temor envers a la nostra privadesa. Si Google té accés a les nostres dades no es podria girar en contra de nosaltres? Per respondre això empraré un document escrit per Bruce Sterling l’any 1994 . En aquest document, sobre seguretat i privadesa, Sterling diu:

I’ve been asked to explain why I don’t worry much about the topics of privacy threat raised by this panel [Freedom and Privacy Conference IV]. And I don’t. One reason is that these scenarios seem to assume that there will be large, monolithic bureaucracies (of whatever character, political or economic) that are capable of harnessing computers for one-way surveillance of an unsuspecting populace. I’ve come to feel that computation just doesn’t work that way. Being afraid of monolithic organizations especially when they have computers, is like being afraid of really big gorillas especially when they are on fire.

I més tard, en el mateix document diu:

Suppose that, say, Equifax, turned into an outright fascist organization and stated abusing privacy in every way they could. How could they keep that a secret? Realistically, given current employment practices in the Western economies, what kind of loyalty could they command among their own personnel? (…) Where is the fanatically loyal army of gray flannel organization men who will swear lifelong allegiance to this organization, or *any* organization in this country with the possible exception of the Mafia?

Aquest és un punt molt interessant. Com aconseguiria Google que els seus treballadors no es rebotessin contra pràctiques totalitàries?

Qui ha de preocupar no és Google. No. Qui ens ha de preocupar és la temptació totalitària dels estats que, amb excuses com la pederàstia, volen tancar les portes a la llibertat de la xarxa, obrir, mitjançant la llei, portes del darrere a agències com la NSA per a tractar les dades i a usar-les en contra dels ciutadans. El perill no és can Page i en Brin, és a la Casa Blanca o als obscurs despatxos de Brussel·les. Hem d’estar vigilants que les temptacions dels polítics no canviïn l’estructura actual de la xarxa on tots som iguals.

Crec Google no serà evil, perquè no podrà. Encara que, mai no hem de deixar de ser crítics.

[1] Sempre que no t’enganxin amb els formats o amb la impossibilitat d’exportar la informació. Però com que la competència és alta a internet, la gent no s’apuntarà a serveis que et travin, així, la gran majoria de serveis 2.0 permeten importar i exportar la informació en formats estàndard. Per exemple, tots els lectors RSS que conec permeten exportar i importar les subscripcions en format OPML.

Aparentment a MOR no li va agradar gaire el meu article sobre la democràcia a la xarxa.

Llegint el seu article m’adono que la nostra diferència de punts de vista prové dels diferents llocs que ocupa la democràcia en els nostres sistemes de valors. De l’article den MOR interpreto que per a ell la democràcia és un fi.

Però jo col·loco la democràcia en un lloc ben diferent. Per mi la democràcia no és un objectiu, és una eina, un mitjà. En conseqüència, aquesta només s’ha d’emprar quan s’adequa a les finalitats cercades.

Va ser a casa meva on vaig aprendre que la democràcia no és sempre aplicable. Més d’un cop, les meves germanes i jo ens vam queixar als nostres pares de que la nostra família no fos democràtica. I podeu ben imaginar que aquestes queixes no afectaven gaire als meus pares perquè les famílies no són, i no han de ser, democràtiques.

He dit que la democràcia només és un mitjà. Quines són, llavors, les finalitats que busco? Doncs, els meus objectius són simples: la llibertat i la igualtat d’oportunitats, la justícia, el benestar, la igualtat de tots davant la llei, etc. Com veieu la democràcia, no forma part d’aquest club.

Així doncs, des del meu punt de vista, la democràcia només és bona si ens pot apropar cap a aquests objectius i, precisament, el que deia en aquell article que no va agradar a MOR, és que en moltes de les situacions en que ens trobem a la xarxa, la democràcia no és bona ja que, en lligar el teu destí a les decisions d’una gran majoria, afecta, de manera evident, el principi de la llibertat. Perquè he de llegir el que la majoria troba que és interessant quan els meus interessos no coincideixen amb els de la majoria?

Llavors MOR també comenta l’escassetat de temps. És cert, no podem llegir tot el que es publica a la xarxa, de manera que és convenient i necessari trobar sistemes que permetin aprofitar el millor possible el caos informatiu d’internet. Els que veuen la democràcia de la mateixa manera que jo interpreto que la veu en MOR, solen creure que aquesta produeix resultats millors que qualsevol altre sistema, creuen que la democràcia és moralment superior, en tota situació. No veuen que l’ordre és subjectiu i que, per tant, l’ordre que es formi a partir d’un sistema democràtic, com menéame, no és l’únic possible, ni és superior i, ben segur, no serà l’ordre que més em convingui a mi com a individu. Precisament perquè la meva atenció és limitada, no vull supeditar-la a la voluntat d’una majoria.

Així, com ho hem de fer per obrir-nos camí a internet? Doncs crec que és molt millor formar estructures petites de persones que comparteixen interessos similars per a intercanviar informació rellevant. Cal formar xarxes, per exemple, xarxes de blocs, grups de persones al voltant d’un fòrum o d’una llista de correu, etc. És a dir, cal formar estructures petites on s’intercanvia informació de manera igualitària i on no s’imposa res a ningú. Estructures on es comparteix prou per a crear una conversa enriquidora i on s’és prou diferent per a aportar novetats. menéame, en canvi, és una estructura que no es basa en la confiança entre les persones, els usuaris no coneixen personalment els altres usuaris i, per tant, no es poden construir lligams de confiança. menéame, és una massa de gent que es regeix per la llei de la majoria, sense ni conversa, ni diàleg, ni construcció. Ergo, és un niu de tomàquet.

No crec que ens interessi arribar a acords amb la majoria quan no és necessari. El que vull és ser igual als altres en termes d’oportunitats (tots tenim les mateixes possibilitats de publicar i llegir qualsevol cosa) i en els drets i els deures. En aquest camp, internet ens ha aportat molt. A la xarxa hi podem i hi hem d’emprar eines molt millors que la democràcia. Internet ens dóna la possibilitat de col·laborar de maneres que restringeixen menys les nostres llibertats i, sobretot, que produeixen una diversitat molt més gran.

La democràcia és una eina que ha permès construir meravelles. Permet que societats de centenars de milions de persones funcionin de la manera raonablement justa. Però en altres tipus de societat, per exemple, en una tribu aïllada en una zona poc accessible, sense emprar la democràcia s’arriben a situacions més justes. En aquestes tribus, enlloc d’imposar la visió de la majoria, es realitzen llargues converses d’hores que permeten arribar a consensos, sense imposicions. Emprar un sistema democràtic en aquest context no tindria sentit. Seria empobridor. La democràcia només és una eina, i si en els nous móns que estem construint no serveix per allò que cerquem, no l’hem d’emprar. Sense cap problema i sense desmerèixer tot allò que la democràcia ens ha aportat i ens continuarà aportant. Les eines, per grans que siguin, només tenen valor en tant que útils.

Actualització (diumenge 8 d’octubre a les 19:55): En el sisè setè paràgraf he canviat “Els que veuen la democràcia de la mateixa que la veu en MOR” per “Els que veuen la democràcia de la mateixa manera que jo interpreto que la veu en MOR”.

Ricardo se queja de que mucha gente envía al Menéame demasiadas noticias más dignas de la prensa rosa que de un sitio serio como el Menéame. Así que el padre de la cosa se encuentra en una encrucijada, ¿cómo influir en lo que se pública sin afectar el juego democrático?

Precisamente, el problema de Menéame es que es democrático. Cuando la mayoría manda, se obtiene el mínimo común denominador de los intereses de una mayoría de personas con derecho a voto que, por definición, no es lo mejor. Y, en el caso de España, el mínimo común denominador de la mayoría es el tomate. De eso las cadenas de TV saben mucho.

Cuando no hay otra solución, la democracia está muy bien, por eso me gusta votar en las legislativas, pero ¿qué sentido tiene la democracia en la red? ¿Qué necesidad tenemos de ponernos de acuerdo si aquí podemos hacer lo que nos rote sin pedir permiso a nadie? ¡Para democracia ya tenemos la tele! Cada día los espectadores votan con sus mandos, y las cadenas, interpretando los resultados, meten más y más mierda. Deberíamos salir de esta lógica. En la red no hay que votar, hay que hacer. Si no te gusta la mierda, pasa de ella, escribe cosas buenas en tu blog y lee buenos blogs.

No hay que confundir el concepto de “inteligencia colectiva” con la democracia. Por ejemplo, Flickr es inteligencia colectiva, pero, ¿quien vota en flickr? Nadie.

Olvidad la democracia. Esta es para el viejo mundo físico, un lugar gobernado por la escasez, la cual nos obliga a ponernos de acuerdo para gestionar los recursos sin matarnos los unos a los otros. En la red, un mundo de abundancia, si no te gusta lo que se hace en los servidores existentes, enchufa tu máquina y haz lo que quieras en ella. No hay que pedir permiso a nadie, no hay que ponerse de acuerdo con nadie. Se hace lo que se quiere y punto.

Se creativo, haz tu camino, colabora con la gente con la que compartas ideas, valores y proyectos, pero no intentes ponerte de acuerdo con los que no piensan como tu, no vale la pena, deja que los demás construyan su camino y tu construye el tuyo. Teje red, busca nodos afines. Si no, acabarás como los bibliotecarios de la Wikipedia o los voluntarios del Menéame, en discusiones bizantinas sobre votos negativos y borrados de artículos.

Aquí, en el mundo de los bits, la democracia trae problemas.

�s ben conegut que els blocs estan esdevenint una eina de publicitat molt important. Tots sabem que moltes empreses envien els seus productes als blocaires m�s llegits amb l’esperan�a que aquests en parlaran al seu bloc. Fins i tot, en alguns casos, els blocaires reben compensacions econ�miques a canvi d’una ressenya ben positiva.

Hi ha moltes veus que troben que aix� �s una aberraci�, troben que no pot ser que els blocaires comprometin la seva independ�ncia, creuen que el blocaire ha de ser una �nima pura que nom�s ha d’escriure per amor a l’art. Jo crec que els que pensen aix� no han ent�s qu� s�n els blocs.

Comentar� aquest tema a partir d’un exemple. Fa uns dies vaig trobar en el bloc dels brillants 37signals una ressenya sobre un producte molt interessant. Aquest �s una cartera de pl�stic transl�cid i r�gid que est� dissenyada per contenir cinc targetes i dos o tres bitllets doblegats. Ni una cosa m�s. 37signals comentava que aquesta cartera s’adapta perfectament a la filosofia del seu bloc, �s a dir, el disseny respon al mantra “com menys millor”. La simplicitat del disseny de la cartera fa que sigui impossible que aquesta s’engreixi amb papers in�tils, perqu�, simplement, no hi ha lloc per a ells. Desconec si 37signals va rebre alguna cosa a canvi de la ressenya, per� a mi m’�s completament indiferent.

Jo llegeixo el bloc de 37signals perqu� comparteixo la seva visi� de com s’han de dissenyar els objectes i les aplicacions. La meva experi�ncia com a lector del seu bloc i usuari ocasional dels seus productes �s que 37signals �s molt coherent amb la seva filosofia del disseny, la qual em satisf� molt. Aix�, aprofitant la meva estada a Barcelona vaig anar a comprar aquesta cartera i, efectivament, m’ha satisfet plenament. Que 37signals cobri o no per les seves resssenyes m’�s completament indiferent perqu� la relaci� entre ells i jo es basa en la confian�a. Ells saben que jo els llegeixo perqu� crec que tenen una visi� del disseny bona i coherent, de manera que el dia que facin una ressenya d’un producte que no s’adapti a aquesta filosofia i, per tant, traeixin la meva confian�a fent-me gastar els diners in�tilment, la nostra relaci� s’acabar�, simplement, no els llegir� m�s. Ells s�n molt conscients que el seu �xit empresarial es basa en aquesta relaci� de confian�a, aix� que dubto que em traeixin, no tenen cap incentiu per fer-ho.

De tot el que he dit, es dedueix que la campanya anti-publicitat que van inciar fa uns mesos uns quants blocs espanyols �s una xorrada. Crec que aquesta campanya demostra que no entenen gens el mitj� que �s la blocosfera. I no entrar� en el fet que, molts d’aquests anti-publicitat, en realitat, treuen un profit econ�mic indirecte del seu bloc, ja que els serveix per a construir una reputaci� que posteriorment empren professionalment, cosa que em sembla perfecte. Els anti-publicitat analitzen els blocs amb els esquemes de la premsa, per� aix� �s un error grav�ssim perqu� premsa i blocs s�n de natura completament diferent. No hi ha deontologia dels blocs, no hi ha cap necessitat de que aquests siguin neutres i vera�os (de fet, la premsa no ho ha estat mai, malgrat tot el que s’escriu d’�tica period�stica). Els blocs no s�n una instituci�, aquest quart poder que la premsa ha volgut ser. Els blocs s�n com els individus que els escriuen i, per tant, les regles que els regeixen s’assemblen molt a les regles que regeixen les converses de bar al voltant d’unes cerveses i unes patates braves, �s a dir, regles de confian�a. Si en alguna conversa alg� trenca la confian�a, la conversa s’acaba. Com en els blocs.

Announcing the INTERNATIONAL CHIPTUNE RESISTANCE, an unprecedented global tour featuring low-bit tactical specialists Bit Shifter and Nullsleep. Equipped solely with Nintendo Game Boys and NES consoles, this two-man cell operates as a highly dangerous mobile chiptune assault unit. Deployment date: May 2006; mission objective: total chiptune conquest; and a mission trajectory encircling the entire world, with more than 20 strike points throughout Europe, Asia, and North America. The familiar beeps, clicks, and tones of obsolete game hardware, repurposed into arresting laser-guided melodies and low-res, hard-hitting precision rhythms — all delivered at high volume from standard-issue handhelds and home gaming consoles. The machines are small, the sound is gigantic, the scope is worldwide, the advance is unstoppable. Prepare your defenses.

A part de la música, les millors melodies Game Boy del moment, el millor d’aquesta gira és el mode de finançament:

HELP MAKE IT HAPPEN This around-the-world endeavor is entirely self-financed, and at the same time, among the most expensive undertakings we have attempted. For anyone in a position to help the cause, we are gratefully accepting donations. We have set our final goal at $3000. By donating, you will be helping us strike a victory not only for 8-bit music, but for independent music in general. The time is now —

Tothom parla de web 2.0, però el més interessant és la societat 2.0, aquesta que tira els intermediaris a les escombraries i es finança de la mateixa manera que la WikiPedia! :-)

De fet, aquesta és la vertadera autodeterminació, i no la de substituir un estat per un altre que funcionarà de la mateixa manera.

Parlant d’autodeterminació, he llegit a WorldChanging un article molt bo sobre el programari lliure i l’autodeterminació:

…we frequently build on the argument that the real value of Linux, and the free/libre/open source model in general, is that it enables previously technologically-dependent communities to build the tools that they need with their own skills, and become a global participant as a producer of ideas, not simply a consumer.

Aquesta és la independència que haurien de reclamar els modernillos independentistes, i no el sobiranisme del segle XIX. Volem català? Teixim xarxa catalana! Volem tecnologies alliberadores? Construim programari lliure! Volem música de qualitat, financem les nostres gires! Volem canviar el món, organitzem lluites a la Otpor! Volem comunicar-nos? Obrim blogs! Volem aprendre? Ensenyem-nos mútuament en xarxa!

Autodeterminació!

Aquesta nota té banda sonora

Fa uns dies en Ricardo Galli parlava de les estadístiques de Menéame:

Hay estadísticas para todos. Muchas hablan de que el Firefox tiene alrededor del 10% del “mercado” de navegadores y que los escritorios GNU/Linux no llegan ni al 5% del total. También se pueden obtener estadísticas que demuestren que esos números son erróneos, como en el caso de las estadísticas del Menéame que no da Google Analytics.

Jo estava convençut que les estadístiques de Menéame no són representatives, ja que tenen un públic molt tecnòfil. Però avui he tingut una bona sorpresa, el 24% dels lectors del bloc del meu pare, que no parla mai de tecnologia, empren GNU/Linux! Una gran notícia! :-)

Llavors he anat a veure les meves estadístiques. Sembla mentida, però el meu bloc que és més tecnòfil, té només un 21% de visites linuxeres. Serà degut a que els visitants que aterren en paracaigudes des de Google són més proclius a emprar Windows?

Llavors he anat a mirar les estadístiques de Sant Joan de Binissaida, un hotel d’agroturisme a Menorca, i, mala notícia, només un 0.24% dels internautes que pensen en les vacances empren GNU/Linux… :’-(

Serà que els internautes empren la xarxa per informar-se, informar i opinar, és a dir, les elits tech, empren GNU/Linux i, en canvi, els que empren internet com a simple servei per reservar vacances no es plantegen els problemes de Windows?

Una cosa és clara, tal com evoluciona la societat, el netizens tindrem cada cop més influència, així que, GNU/Linux té un bon futur. :-)

Per tal d’arrencar la conversa, estic iniciant fils de debat. Acabo de publicar un missatge sobre el PageRank, els enllaços, etc. Si tens un bloc, o t’interessen els blocs, passa per BlocCat i comenta el que vulguis o apunta’t directament aquí:

Per què s’ha d’enllaçar i s’ha d’ésser enllaçat

La meva experiència em diu que molts blocaires no són prou conscients
de la importància que tenen els enllaços en aquest món. No són poc
els blocs que escriuen articles sense enllaçar a ningú i esperen amb
els braços creuats que els lectors arribin.

De motivacions per escriure blocs n’hi ha moltes, d’això en podríem
parlar en un altre fil, però, siguin quines siguin, en general ens
interessa que el que hem escrit sigui llegit pel màxim nombre de gent
possible, encara que no sigui el nostre objectiu principal.

Els lectors troben els blocs de quatre maneres principals:

1. Van als blocs que els han recomanat els amics
2. Troben els blocs a centres federadors, com Illencs.com, Més
vilaweb, Balearweb, Formigues Elèctriques … o molts d’altres llocs
que centralitzen xarxes de blocs.
4. Els troben a centres de pings com Catapings.
3. A partir del enllaços d’altres blocs.
4. Recerques a Google o altres cercadors.

En el primer punt no hi podem influir. En el segon sí, és suficient
crear un bloc, per exemple, a vilaweb o crear una xarxa de blocs amb
interessos similars com ara bé Formigues. En el tercer punt és fàcil
influir, només cal fer el “ping” cada vegada que publiquem (no
entraré en detalls).

Els punts més importants i mals d’aconseguir són el 3 i el 4.

Com classifica Google els seus resultats? No entraré en detalls, però
una de les variables més importants és el nombre d’enllaços que
rebem, el famós PageRank. És sensat pensar que els blocs que reben
molts enllaços són interessants. Així Google dóna una puntuació
important a les pàgines que reben molts enllaços. Però no tots els
enllaços són iguals, els enllaços que et fan pàgines que tenen una
bona puntuació són més importants que els que en tenen poca. Això
és així per, entre d’altres coses, evitar que la gent creï pàgines
fictícies amb enllaços. Aquestes pàgines, com no seran interessants,
tindran un pes molt petit.

D’aquesta manera veiem que si volem que els nostres textos surtin ben
classificats als resultats de les cerques hem d’aconseguir que altres
blocs ens enllacin i, millor si els que ens enllacen són “influents”,
és a dir, ells mateixos també reben molts enllaços.

L’única manera d’aconseguir això és ser actiu i participar a les
converses de la xarxa. Si un troba en un bloc un article interessant
que mereix ser comentat, és millor escriure un comentari elaborat en
el teu propi bloc, en el qual enllaçarem l’article original, que
deixar un comentari ràpid al bloc. És probable que l’autor del primer
article detecti el teu article mitjançant serveis com Technorati.com,
o gràcies a un missatge de correu electrònic queli hauràs enviat, i
que et contesti des del seu bloc, tot enllaçant el teu article. Així,
no només hauràs guanyat un enllaç, amb l’augment de puntuació als
cercadors i de visites que això comporta, si no que també hauràs
participat en una reflexió col·lectiva que sol ser sempre més
interessant que els curts i, en general, ànomis comentaris al peu dels
articles.

Sigues actiu, llegeix i enllaça altres blocs, participa dels debats,
interactua i, poc a poc, aniràs recollint enllaços que et permetran
guanyar influència i visitants.

Aquesta no és una tasca fàcil i els resultats solen ser a llarg
terme, però val la pena pensar-hi.

Si teniu dubtes sobre com emprar Technorati o altres eines, no dubteu
en participar d’aquesta conversa.

El perqu� de tot plegat
Ja fa uns quants anys que els blocs juguen un rol important a la
societat i, a mesura que el temps avan�a, el seu impacte creix de
manera exponencial. Els blocs, eines que han donat veu a un gran nombre
de persones que fins ara no havien tingut la oportunitat
d’expressar-se, estan forjant una societat d’igual a igual enfront de
la societat dirigida des de uns pocs mitjans de comunicaci� de masses.

Els parlants del catal� vivim en una comunitat ling��stica molt
pressionada per les grans lleng�es que ens envolten i per l’agenda
pol�tica dels estats en els quals vivim. Aix� fa que l’esfera de
blocs en catal� es vegi molt afectada del que passa a l’esfera
castellana i francesa, sobretot, sense oblidar l’esfera anglesa.

Crec que s�n moltes les preguntes interessants que ens podem fer sobre
la nostra comunitat de blocs, per exemple, per iniciar una mica el
debat, quina �s la topologia de l’esfera de blocs catalana en relaci�
a la d’altres comunitat ling��stiques? Som una esfera m�s dilu�da
que, per exemple, l’espanyola? De vegades tinc la impressi� que els
referents de la majoria de blocs en catal� s�n en castell� o en
angl�s, de vegades crec que ens llegim poc entre nosaltres i que vivim
molt del que ens ve de fora. Ara b�, aquesta �s la visi� d’alg� que
viu en una esfera molt tecnol�gica. Pot ser en altres camps, en els
blocs d’economia, pol�tica, filosofia, fotografia, etc. la cosa �s
diferent.

Sincerament, crec que tenim moltes preguntes a fer-nos i a
contestar-nos i que podem aprendre i divertir-nos molt en aquest
grup/llista.

Dips, blocs o blogs?

Els parlants de les lleng�es minoritzades ens ho pensem un parell de
vegades abans d’introduir neologismes provinents d’altres lleng�es.
Sovint preferim cercar paraules ja existents a la nostra llengua o,
fins i tot, en creem de noves. Aix�, en catal� diem maquinari, enlloc
de hardware, i els francesos del Quebec diuen baladodifusion, en lloc
de podcast.

En el cas dels blogs, el Termcat va recomanar inicialment l’�s de la
paraula “dip” (diari interactiu personal), per� com que molts blocs no
s�n ben b� diaris, molts tampoc s�n interactius i, de nou, molts no
s�n personals, la paraula no ha tingut gaire �xit.

Llavors vam ser molts els que vam pensar que l’analogia amb el bloc de
notes era bona, aix� que hem emprat “bloc”, mot que ara ja recomana el
termcat.

Ara b�, llegint el bloc den Benjam� Villoslada vaig trobar una nota
[1] que feia refer�ncia al bloc del ling�ista mallorqu� Antoni
Bibiloni que defensava l’�s del molt blog [2].

He de recon�ixer que els arguments den Bibiloni no em van acabar de
conv�ncer i, en conseq��ncia, he continuat emprant el mot bloc. Ara
b�, nom�s s�c usuari de la llengua, de manera que, despr�s de
parlar-ne aqu�, podria adoptar una decisi� m�s definitiva.

Pere

[1] http://weblog.bitassa.net/arxiu/2005/10/22/292/
[2] http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000091.html

Aquest s�n nom�s un parell d’exemples dels milers de temes interessants sobre els quals podr�em parlar i pensar els blocaires que escrivim en catal�.

Jo visc una blocsfera catalana molt relacionada amb la tecnologia, per� crec que ens falten espais on parlar dels blocs amb m�s transversalitat. Un lloc on els blocaires tecnol�gics parlem amb blocaires que escriuen sobre economia, pol�tica, art,… des d’una perspectiva catalana.

Quina �s la situaci� de l’esfera de blocs catalana? Quins usos fem dels blocs? Els empren les empreses? I les universitats? Quina influ�ncia tenen els blocs en el jovent? I en la gent gran? Una pila de temes a tractar.

Si us interessa podeu apuntar-vos a la llista BlocCat passant per la p�gina del grup o enviant un correu electr�nic a BlocCat-subscribe [a] googlegroups [punt] com.

Feu-ho c�rrer!

Tot el que fa pudor a masses pot ser molt perillós, així, els mitjans de comunicació de masses, amb la seva estructura extremadament assimètrica, un emissor per milers o milons de receptors, poden crear situacions tan complicades com la de les famoses caricatures del profeta de l’Islam. Llegint el blog den Sombra he trobat una frase il·luminadora.

¿Veis? esto no pasa en la blogosfera, en la cual lo que publica un blogger queda delimitado a su clúster y a los que pueda conectarse

La idea és que és que els blocs formen petites xarxes de reflexió (com les formigues) amb un compromís entre homogeneitat i diversitat suficient per a poder crear debats positius (les xarxes completament homogènies no creen debat, són grups de “teràpia” que viuen més en el món de paper que en els bits). Així, les idees flueixen de clúster en clúster, de grup en grup, creant debat però sense provocar trencadisses. Els blocs permeten la discussió activa, però calmada, que una democràcia productiva necessita. En canvi, els mitjans de comunicació de masses són molt més propensos a tensar la corda, a enflamar la gent i a buidar les paraules de contingut.

Paradoxalment, internet, on tot és a l’abast de la mà, no és un mitjà de comunicació de masses, és un mitjà de comunicació d’igual a igual, on tots parlem i llegim, on les idees flueixen de node a node sense crear conflictes globals.

De ser completament certa aquesta hipòtesi, hauríem de fer el possible per fer arribar les eines tecnològiques que han fet possible la revolució dels blocs a les societats islàmiques que ara es mouen en clau de masses. El “virus” de l’individualisme democràtic ha d’arribar a tots els racons.

Tot això necessita reflexió, però crec que és bastant cert. Estic massa cansat per estar-ne segur.

Vist que el post m’ha quedat imperfecte, us enganxo un paràgraf, també imperfecte, d’un debat sobre les ONGs al qual m’ha convidat un esperantista (per practicar el nostre rústic esperanto). En aquest paràgraf parlo del mateix article de Sombra, però degut a l’aliança dels bloggers alemanys. És per allò que vaig escriure fa un temps, a la xarxa, els individus no són peons de d’estructures jeràrquiques, si no que es mouen lliurement en un mar d’aliances provisionals que pretenen aconseguir objectius concrets.

Saluton,

Mi kredas ke ĉiu sociamovoj gravas por funkciado de demokrataj socioj. Nun eblas NROj ne estus plej bona maniero ĉanĝi nian socion. Bedaŭrinde NROj havas rigidan strukturon, kiun ŝajnas politikaj partioj, ideoj fluas el direktisoj do NROj ne estas bona por liberpensi. Mi preferas diskuti kaj pensi rete, _webloge_. Kiam iom retuloj kongruas pri temo, ili povas agi kune per dumtempa alianco. Fakte, laŭ mia vikpunkto, dumtempaj aliancoj estas sola maniero agi efike sen limigi libera pensado.

En tio artikulo vi povas legi plej pri tio afero. Kaj tie vi trovos ekzemplon pri dumtempa alianco.