La publicitat d’Ubuntu s’hauria de centrar en les versions LTS
novembre 8th, 2009 § 4 comentaris
Des del seu naixement, Ubuntu ha publicat una versió nova cada 6 mesos, el que ha permès integrar ràpidament noves tecnologies i posar-les a l’abast de la comunitat. Així, els usuaris poden provar-les i donar un retorn a Ubuntu. D’aquesta manera s’estableix un diàleg constant entre el projecte i els usuaris, que permet anar millorant ràpidament. No hem d’oblidar que Ubuntu és un projecte comunitari.
No obstant, no totes les versions tenen la mateixa qualitat, cada dos anys, Ubuntu treu una versió LTS (long term support). Aquestes versions són més estables que les altres i tenen un suport molt més llarg, és a dir, es publiquen actualitzacions de seguretat durant molt més de temps.
Així doncs, gràcies a les versions de cada 6 mesos, Ubuntu pot progressar ràpidament, però per a les empreses i usuaris que empren Ubuntu en contextos crítics, no cal que passin pel mal de cap d’actualitzar sovint.
Una de les diferències més importants entre les distribucions de GNU/Linux i altres sistemes operatius, com ara el Mac OS o el Windows, és que en el món de Linux el programari es distribueix de manera centralitzada. És a dir, hi ha un reservori central de programes, i l’usuari pot baixar-ne els paquets que vulgui, mitjançant un sistema intel·ligent que pren cura de tot. Això fa que la instal·lació de programes a Linux sigui trivial i lliure de problemes, sempre que el programa sigui al reservori (la gran majoria dels casos).
L’inconvenient d’aquesta aproximació, és que quan una versió d’Ubuntu s’ha publicat, els programes del reservori queden congelats, és a dir, només s’actualitzen si hi ha problemes relacionats amb la seguretat. Això vol dir que, si decideixo utilitzar només versions estables (LTS), llavors només tindré actualitzacions dels programes cada dos anys. Això, pot ser un problema per a programes importants.
No obstant, recentment, el projecte Ubuntu ha solucionat aquest problema. Ha creat el sistema dels paquets personals (PPA), el qual permet a qualsevol desenvolupador de programari crear un reservori específic pel seu programa, el qual està deslligat del reservori central. Així doncs, puc tenir el millor dels dos mons. Puc emprar una versió LTS del sistema, la qual és molt estable, conjuntament amb la darrera versió d’aquell programa específic que necessito tenir sempre a la darrera versió. D’aquesta manera, ja no és tan important treure una versió nova cada sis mesos. La majoria d’usuaris poden funcionar amb una versió LTS més alguns PPA. Jo ho faig així ara 1.
Recentment, Ubuntu ha tret una nova versió del sistema, és la versió 9.10, la qual també es coneix com a Karmik Koala. Aquesta versió no és LTS i per tant, no és tan estable com molts esperen d’una versió final. Així doncs, hi ha hagut força debat (aquí i aquí), perquè alguns usuaris han tingut problemes amb l’actualització; s’esperaven un sistema més estable que el que han rebut. Probablement, aquest error de percepció sobre l’estabilitat del sistema és degut a com Ubuntu anuncia les noves versions. Totes són anunciades de la mateixa manera.
Jo penso que ara que tenim els PPA, la manera d’anunciar les versions hauria de canviar. Ubuntu podria continuar publicant una versió nova cada sis mesos, però no hauria de fer gaire publicitat de les versions que no són LTS, ja que aquestes només haurien d’anar dirigides als early adopters. La majoria d’usuaris haurien d’emprar versions LTS, les quals han de ser sòlides com una roca.
Aquesta estratègia també permetria millorar el màrqueting. Això permetria fer esforços importants cada dos anys, enlloc de cada sis mesos, fet que podria ajudar a arribar a moltes persones que ara no senten mai parlar d’Ubuntu. Al cap i a la fi, un diari no traurà en portada una notícia que té lloc cada sis mesos.
Notes:
1 No obstant, s’ha de dir que molts PPA no tenen versions dels paquets per a la darrera versió LTS (Ubuntu 8.04). Això és un problema, ja que la majoria d’usuaris haurien de poder tenir la darrera versió dels programes més importants, mantenint el sistema estable.
Ubuntu should focus its marketing on LTS versions
novembre 8th, 2009 § 6 comentaris
Since its inception, Ubuntu has released a new version every six months, which allows to quickly integrate new technologies and to release them to the community. Thus, users can test them and give feedback. This way there is a constant dialogue between the project and the users, which enables the project to improve rapidly.
However, not all Ubuntu versions have the same quality. Every two years Ubuntu releases a LTS (long term support) version of the distribution, which is more stable and has a much longer support.
As a consequence, thanks to the short release cycle, Ubuntu progresses rapidly, and thanks to the longer LTS cycle, Ubuntu adapts well to the needs of companies and users who use the distribution in critical environments.
One of the most important differences between the distributions of GNU/Linux and other operating systems such as Mac OS or Windows is that, in the world of Linux, software is distributed from a central repository. This repository contains the software, which the user downloads and installs, using an intelligent system that takes care of everything. This way, installing software on Linux is trivial and trouble free most of the time, provided that the needed program is in the repository (the vast majority of cases).
The disadvantage of this approach is that when a version of Ubuntu is released, the programs in the repository are frozen, they are only updated if there are problems related to security. This means that if you decide to only use LTS versions of the distribution, then you’ll just have software updates every two years, which sometimes can be a problem.
However, the Ubuntu project has recently solved this problem, creating the PPA system (personal packages archives), which allows to any developer to create her own repository for her specific program. Thanks to this system, we have the best of both worlds. We can use a LTS version of the system, which is very stable, together with the latest version of that specific program that needs to be updated often, as its new versions provide new important features. Thus, thanks to the PPA system, it is not as necessary as before to upgrade every six months.
Recently, Ubuntu has released version 9.10, which is also known as Karmik Koala. This release is not a LTS, therefore is not as stable as some people expect a Linux distributions should be. So there was quite debate (here and here), because some users have reported problems with their upgrades. Probably this error of perception about the system stability is due to the fact that all Ubuntu versions are advertised in the same way.
My point of view is that now, that we have the PPA system, the way Ubuntu advertises its releases should change. Ubuntu should continue to publish a new version every six months, but it should not make too much advertising of non-LTS releases, as these should only be used by early adopters. Most users should use LTS releases, which should be as solid as a rock.
This strategy would have the benefit to also improve the marketing. Significant marketing efforts could be done every two years, instead of every six months, which would allow to reach more people. After all, a newspaper will not run a cover story of news that take place every six months.
Dell sells Ubuntu boxes that cannot run Ubuntu
desembre 30th, 2008 § 74 comentaris
This Christmas, some friends made me a gift, it’s a Dell Mini 12, a small, lightweight laptop which will become my guerrilla computer, that is, it will be the computer that I’ll always take with me when not at home, thus preserving my main computer of the risks of the street and, at the same time, preserving my back.
The good news is that Dell sells this computer with Ubuntu pre-installed, so this is the first time that I do not pay the Microsoft (or Apple) tax for a computer that will run Ubuntu. This is great news, because Ubuntu is my preferred operating system.
However, when opening the box I found something suspicious, the DVD provided by Dell was not a standard Ubuntu, but a version that contains a + after the number of the version. This Ubuntu is not free because it is written “Do not distribute” on the DVD.
When I switched on my new computer, Ubuntu asked me some data, as in any normal installation, but then I discovered the famous Dell desktop, which is like a kind of virus. It is ugly and impractical. In addition, the selection of packages made by Dell seems strange (lots of KDE stuff in a Gnome based system). Furthermore, Firefox showed the Yahoo! toolbar. This is ugly. This computer contained an Ubuntu full of shit (call a spade a spade), so I decided to remove that version and change it to an ordinary Ubuntu. After all, having a 12” screen, I do not need to have a distribution of Linux for netbooks because, despite having a netbook processor (Intel Atom), this computer is the size of a small standard laptop (lpia aside).
So I tried to upgrade the installed Ubuntu 8.04+ to Ubuntu 8.10 (Intrepid). I configured the update manager to offer me upgrades to “normal” versions of Ubuntu, and not only LTS versions. Unfortunately, the upgrade manager didn’t propose me to upgrade to 8.10. I checked the sources of software and I saw that these were not official, but a special Dell repository hosted by Canonical, the parent company of Ubuntu. I changed to sources to the standard ones, but the system failed to update the package list. I realized that this Ubuntu was too tuned, so I decide to start from scratch, to install Ubuntu 8.04 (Hardy). But the installation failed. I found myself in front of a black BusyBox screen. I looked at the forums and saw that the Dell Mini 9, (more people bought this one in comparison to the 12) has the same problem with 8.04, but 8.04.1 is ok for this computer. I tried and failed again. So I decided to install Ubuntu 8.10 (Intrepid). I thought that a newer version of Ubuntu should work fine, I trusted Canonical, I thought that they would support computers sold with Ubuntu pre-installed and that they would try to fix all the issues in the last version of the operating system. After all, I had an Ubuntu box! I Prepared a USB key with the installer (the computer has no CD player) and it failed again. There was a problem with the drivers of the graphics card. I saw that there is already a bug on Launchpad. The information found on Launchpad allowed me to get the system to boot and install Intrepid. Now, everything works fine except for one thing: I can not get a decent screen resolution. I can only get 1024 × 768 and apparently it will not be solved in this version of Ubuntu. I will have to wait half a year, until Ubuntu 9.04 appears, and now I don’t trust them, maybe the problem is not solved for that version. This is a problem, because the resolution I get is not proportional to the size of the screen, as a consequence, everything is deformed. Alternatively, I can buy an external DVD player (which costs a lot of money) to install, again, the experimental pseudo-Ubuntu shiped by Dell, but this one is only a 8.04 full of shit, which will force me to use older versions of the programs I like to use.
In short, I bought a computer that, in theory can run Ubuntu, and it turns out that, in practice, it can only run a distorted and old version of the operating system. I wonder how many people, due to this Kafkaesque situation, have decided to just install Windows XP and give up Linux, convinced that Linux is still somewhat experimental and only suitable for geeks. Frankly, to let Dell use the brand Ubuntu for a distribution that is based on it but, in fact, is not a real Ubuntu, is a serious error. After all, the buyer that buys a Dell with Ubuntu hopes that it will work with the standard version of this operating system, the very same version used in his other computers, and also she hopes to upgrade the distribution every six months, as she always has done with her other computers, at least for a reasonable time.
Mark Shuttleworth, founder of Ubuntu, said, not a long time ago, that, in a few years, Ubuntu will be better than Mac OS X. But Apple customers buy computers that work, computers that, in general, can be upgraded and that have no issues with the versions of the OS. One can use Leopard on a MacBook or a MacBook Air, however, I bought an Ubuntu computer that cannot run Ubuntu!
In short, I’m very disappointed. Those who know me know that I have devoted many hours to spread the use of free operating systems and, in particular Ubuntu. I hope that, in the future, Canonical will not allow the use of the Ubuntu brand for non standard distributions. People that buy Ubuntu should be able to run Ubuntu! This is very important, because Ubuntu is a very good operating system, that should be used by many people.
Now only remains for me to ask if anyone has tried openSUSE, or any other good quality Linux distro, on this computer, because Ubuntu does not work.
Canonical, així no es fan les coses
desembre 30th, 2008 § 6 comentaris
Aquest nadal, uns amics m’han fet un regal, es tracta d’un Dell Mini 12, un ordinador petit i lleuger destinat a esdevenir el meu ordinador de guerrilla, és a dir, l’ordinador que portaré sempre a sobre quan no sigui a casa, preservant així el meu ordinador principal dels riscos que implica anar sempre en una motxilla i, al mateix temps, preservant la meva esquena.
Tècnicament, la bona notícia, no és només que l’ordinador sigui petit i lleuger, si no que es ven amb Ubuntu pre-instal·lat, així, aquesta és la primera vegada que no pago l’impost de Microsoft (o d’Apple) en comprar un ordinador nou. Una gran notícia, ja que Ubuntu és el meu sistema operatiu preferit.
No obstant, en obrir la caixa vaig trobar quelcom sospitós, el DVD que proporciona Dell és d’Ubuntu sí, però d’una versió que conté un + després del nombre de la versió i que no és lliure ja que al DVD hi posa “Do not distribute”.
En encendre l’ordinador, Ubuntu em va demanar les dades, com en una instal·lació normal, però en entrar per primerva vegada vaig trobar-me amb el famós escriptori Dell, el qual és com una mena de virus. És lleig i poc pràctic. A més, la selecció de paquets feta per Dell em sembla estranya. En encendre el Firefox m’adono també que aquest porta la Yahoo! Toolbar incorporada. En veure-ho em dic, aquest ordinador conté una Ubuntu plena de merda (anomenen les coses pel seu nom), així que decideixo treure aquesta versió i canviar-la per una Ubuntu normal i corrent. Al cap i a la fi, tenint una pantalla de 12” no em cal tenir una distribució de linux per a netbooks, ja que, malgrat tenir un processador de netbook, aquest ordinador té les dimensions d’un portàtil petit normal.
Així doncs, miro si puc actualitzar la distribució a Ubuntu 8.10 (Intrepid) i passar així a una Ubuntu normal. Veig que dient al sistema operatiu que vull actualitzacions entre versions “normals” d’Ubuntu no em proposa de passar a la 8.10. Miro les fonts de programari i veig que aquestes no són les oficials, però un repositori Dell hostatjat per Canonical, l’empresa mare d’Ubuntu. Si canvio les fonts a les normals, el sistema falla en actualitzar la llista de paquets. Passo. Decideixo començar de zero: Intento instal·lar Ubuntu 8.04 (Hardy) i fracasso. Em trobo amb una pantalla de BusyBox. Miro als fòrums i veig que al Dell Mini 9, (molt més emprat que el 12) la versió 8.04 té aquest problema, però la 8.04.1 s’instal·la bé. Ho intento i fracasso de nou. Llavors, decideixo instal·lar Ubuntu 8.10 (Intrepid). Penso que una versió més nova d’Ubuntu funcionarà. Al cap i a la fi m’han venut un ordinador que funciona amb aquest sistema operatiu. Preparo una clau USB amb l’instal·lador (aquest ordinador no té lector de CD) i la cosa tampoc funciona. Hi ha un problema amb els drivers de la targeta gràfica. Veig que ja hi ha un bug a launchpad. La informació que trobo a launchpad em permet aconseguir arrencar el sistema gràfic i instal·lar per fi Intrepid. Tot funciona bé excepte una cosa: no puc tenir una resolució de pantalla decent. Només aconsegueixo 1024×768 i, pel que sembla, això no es solucionarà en aquesta versió d’Ubuntu. Hauré d’esperar mig any, fins que aparegui Ubuntu 9.04. Espero que en aquesta versió ja pugui emprar el meu ordinador amb una resolució decent i no amb aquesta, que no s’adapta a les proporcions de la pantalla. Alternativament, puc comprar-me un lector de DVD extern (que val molts diners) per instal·lar, de nou, la pseudo-ubuntu que ve de fàbrica i que només és una versió 8.04, fet que m’obliga a emprar versions velles dels programes, al mateix temps que suporto tota la merda afegida per Dell.
En resum, he comprat un ordinador que en teoria pot fer córrer Ubuntu i resulta que, a la pràctica només pot fer córrer una versió antiga i deformada d’aquest sistema operatiu. Em demano quantes persones que, davant d’aquesta situació kafkiana, han decidit simplement de posar Windows XP i deixar Linux enrere, tot quedant convençuts de que Linux és encara quelcom experimental només apte per a geeks. Francament, permetre que Dell empri el nom Ubuntu per una distribució que es basa en aquesta però que, en realitat, no és una Ubuntu, és un error gravíssim. Al cap i a la fi, quan un compra un ordinador que funciona amb Ubuntu, espera que funcioni amb la versió estàndard d’aquest sistema operatiu i, a més, que funcioni també amb versions posteriors, almenys durant un temps raonable.
Mark Shuttleworth, el fundador d’Ubuntu, va dir no fa massa que aquest sistema operatiu superaria al Mac OS en uns anys. Doncs els clients d’Apple compren ordinadors que funcionen, que es poden actualitzar i que sempre empren les mateixes versions del sistema operatiu. Jo, en canvi, he comprat un ordinador Ubuntu que no pot fer funcionar aquesta distribució de linux.
En resum, mai m’he sentit tant decepcionat, perquè els que em coneixen saben que he dedicat moltes hores a escampar l’utilització de sistemes operatius lliure i, en especial Ubuntu. Espero que, en el futur, Canonical no permetrà que s’empri el mot Ubuntu per a anomenar distribucions modificades, plenes de drivers no lliures i de programes inútils com fa Dell. I que quan algú digui que un ordinador funciona amb Ubuntu, realment funciona amb Ubuntu, amb una versió estàndard. Crec que no és demanar molt. Això ha de ser així, pel bé del programari lliure i de la butxaca dels que compren ordinadors que permeten emprar sistemes operatius lliures.
Ja només em queda demanar si algú ha provat OpenSUSE en aquest ordinador, donat que Ubuntu no funciona.
Article publicat al Menorca
juliol 14th, 2008 § 6 comentaris
Avui el diari Menorca ha publicat una versió una mica retocada del meu article sobre el “Manifiesto por la lengua común”.
Una nova impostura intel·lectual
Tots sabem que els promotors del “Manifiesto en defensa de la lengua común” i els seus seguidors s’inspiren del model republicà francès. El model francès, purament nacionalista, entén que, en nom de la igualtat, tots els ciutadans han de parlar la mateixa llengua (obligatòriament) i, quina casualitat, aquesta llengua ha de ser la de la nació (no pot ser una tercera llengua que jugui un rol de neutralitat, com l’anglès o l’esperanto). I, tan inspirats com estan Savater i companyia en el model francès, saben que aquest model porta, de manera indefectible, a la mort de les llengües que no han tingut la sort de portar l’adjectiu “nacional” i han estat condemnades a ser qualificades com a “regionals”. El que passa, és que es mosseguen la llengua i no ho poden dir, perquè, al cap i a la fi, com a suposats intel·lectuals que són (no m’agrada gens aquesta paraula), han de defensar tot allò que és cultural. Així, quan diuen que estan d’acord amb el principi constitucional que afirma que “totes les llengües d’Espanya mereixen protecció” han de mentir forçament, a no ser que pensin que la protecció que se’ls ha d’oferir és similar a la que els zoos ofereixen als seus hostes.
Però aquesta no és la sola impostura del seu document. També afirmen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Jo estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Crec que només les persones poden tenir drets i deures i, per tant, les llengües només tenen drets de retruc, perquè els seus parlants tenen el dret de gaudir-ne lliurement. De fet, crec que és important que llengua i territori es deslliguin el més possible. Però anem a la segona impostura del document. Després d’afirmar que els territoris no tenen drets, declaren que “la lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. Què vol dir això? No havíem quedat que els territoris no tenen drets? De fet, quan afirmen això, actuen de manera completament simètrica al nacionalista català que afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que per tant, és la sola que tots els ciutadans han de saber. Ambdós són nacionalistes i ambdós creuen que, per alguna raó que se m’escapa, el castellà impregna Espanya i el català, Catalunya. Com si el Gran Arquitecte de l’Univers, per dir-ho de manera molt republicana, ho hagués així establert des de la nit dels temps. El problema és que Espanya i Catalunya es superposen i, per tant, els diferents projectes nacionalistes entren en conflicte. Per a uns nacionalistes, el català ha de ser relegat a l’excusat, per als altres és el castellà que ha de jugar aquest rol tan íntim (i exclusivament intim).
Per concloure el manifest, fan una serie de demandes als legisladors espanyols, per tal que, tot modificant la Constitució, si cal (sort que cal un referèndum), els representats del poble garanteixin que es facin realitat. La darrera d’aquestes demandes és: “Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.”
Amb això volen garantir que els espanyols que no coneixen altra llengua que la castellana, no s’adonin que altres ciutadans parlen diferentment a ells. Aquest és un punt clau. Jo crec que les llengües espanyoles, que no són el castellà, només se salvaran si Espanya les fa seves globalment, com nosaltres hem integrat el castellà a les nostres vides. No demano que tots els espanyols que no coneixen la llengua catalana l’aprenguin, demano que no tinguin por que un diputat parli en català a les Corts de l’Estat, de la mateixa manera que els eurodiputats parlen castellà al Parlament d’Europa. Només el dia en que això succeeixi estaré tranquil.
Recordo que, quan estudiava a Suïssa, una al·lota de Cantàbria a punt de llicenciar-se, en sentir el meu nom, em va demanar, ben sorpresa, si a Menorca tots teníem els noms en català. Aquesta pregunta mostra una ingènua ignorància. Una ignorància que és implacable com el plom. I és precisament aquesta ignorància (sumada als èxits dels nacionalistes de tota casta) la font de la gran majoria de conflictes, ja que, malauradament, n’hi ha que pensen que parlem en català per fotre. I, encara que sembli sorprenent, no ho pensen de mala fe. Simplement ignoren el món on viuen. Així, cal que els tots els espanyols sàpiguen que, els qui parlem en català, ho fem per la mateixa raó que molts d’ells parlen en castellà, perquè és la nostra llengua, perquè ens l’estimem i tenim dret a fer-ho. Així, de la mateixa manera que no volem que ningú ens faci mal, maltractant la nostra llengua, defensarem amb totes les nostres forces a tota persona que no pugui parlar la llengua castellana. Ja és hora que tothom sàpiga que el cervell humà pot aprendre diverses llengües sense que cap se’n ressenti. El meu pare, malgrat l’opinió d’una tia seva, va superar les oposicions a registrador a la primera, sense deixar de parlar català, i jo, que tampoc mai no he abandonat la meva llengua i he tingut la sort de parlar més llengües que ell, estic escrivint la meva tesi doctoral en francès.
Finalment m’agradaria referir-me a la darrera frase del paràgraf que he citat anteriorment: “en los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales”. L’ús que es fa en aquesta frase del mot “natural” és també una impostura. Res és natural quan es tracta de principis polítics. La natura no en té ni idea de legislació. Creu Savater en el Dret Natural? No ho crec, però empra aquesta expressió en el seu manifest. Així doncs, només pot estar cometent una impostura, per a enganyar a la gent que, de bona fe, ignora que no és natural que el castellà o el català estiguin una per sobre de l’altre, ja que no hi ha res que faci pensar que hi ha una jerarquia lingüística. Ara bé, suposem que, en aquest cas, Savater creu realment que el seu model lingüístic és el més natural. Si és així, significa que (com molts espanyols, francesos, alemanys o catalans) no ha entès que el nacionalisme es va forjar, amb dificultats al llarg de la història, des del segle XVIII fins ara. Vol dir que no ha entès que la nació és un producte humà, causat per les contingències de la societat
Tot aquest raonament em porta a concloure que el manifest de Savater i companyia no és un manifest en defensa de cap llengua comuna, és un manifest en defensa del nacionalisme republicà a la francesa. Per això demano als seus autors que siguin clars i que diguin sense vergonya, sense complexos, que són nacionalistes.
Una nova impostura intel·lectual
juliol 8th, 2008 § 11 comentaris
Tots sabem que els promotors del Manifest en defensa de la llengua comuna i els seus seguidors s’inspiren del model republicà francès. El model francès, purament nacionalista, entén que, en nom de la igualtat, tots els ciutadans han de parlar la mateixa llengua (obligatòriament) i, quina casualitat, aquesta llengua ha de ser la de la nació (no pot ser una tercera llengua que jugui un rol de neutralitat, com l’anglès o l’esperanto). I, tan inspirats com estan Savater et al en el model francès, saben que aquest model porta, de manera indefectible, a la mort de les llengües que no han tingut la sort de portar l’adjectiu “nacional” i han estat condemnades a ser qualificades com a “regionals”. El que passa, és que es mosseguen la llengua i no ho poden dir, perquè, al cap i a la fi, com a suposats intel·lectuals que són (no m’agrada gens aquesta paraula), han de defensar tot allò que és cultural. Així, quan diuen que estan d’acord amb el principi constitucional que afirma que “totes les llengües d’Espanya mereixen protecció” han de mentir forçament, a no ser que pensin que la protecció que se’ls ha d’oferir és similar a la que els zoos ofereixen als seus hostes.
Però aquesta no és la sola impostura del seu document. També afirmen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Jo estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Crec que només les persones poden tenir drets i deures i, per tant, les llengües només tenen drets de retruc, perquè els seus parlants tenen el dret de gaudir-ne lliurement. De fet, crec que és important que llengua i territori es deslliguin el més possible (mireu els arxius d’aquest blog). Però anem a la segona impostura del document, després d’afirmar que els territoris no tenen drets, declaren que “la lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. Què vol dir això? No havíem quedat que els territoris no tenen drets? De fet, quan afirmen això, actuen de manera completament simètrica al nacionalista català que afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que per tant, és la sola que tots els ciutadans han de saber. Ambdós són nacionalistes i ambdós creuen que, per alguna raó que se m’escapa, el castellà impregna Espanya i el català, Catalunya. Com si el Gran Arquitecte de l’Univers, per dir-ho de manera molt republicana, ho hagués així establert des de la nit dels temps. El problema és que Espanya i Catalunya es superposen i, per tant, els diferents projectes nacionalistes entren en conflicte. Per a uns nacionalistes, el català ha de ser relegat a l’excusat, per als altres és el castellà que ha de jugar aquest rol tan íntim (i exclusivament intim).
Finalment, per concloure el manifest, fan una serie de demandes als legisladors espanyols, per tal que, tot modificant la Constitució, si cal (sort que cal un referèndum), els representats del poble garanteixin que es facin realitat. La darrera d’aquestes demandes és:
Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural [**], cualquiera de las dos lenguas oficiales.
És a dir, volen garantir que els espanyols que no coneixen altra llengua que la castellana, no s’adonin que altres ciutadans parlen diferentment a ells. Aquest és un punt clau. Jo crec que les llengües espanyoles, que no són el castellà, només es salvaran si Espanya les fa seves globalment. El dia que els espanyols no tinguin por a que un diputat parli naturalment en català a les Corts de l’Estat, de la mateixa manera que els eurodiputats parlen castellà al parlament europeu, llavors estaré tranquil. Ara no hi puc estar. Recordo quan, essent a Suïssa, una al·lota de Cantàbria a punt de llicenciar-se, en sentir el meu nom, em va demanar, ben sorpresa, si a Menorca tots teníem els noms en català. Aquesta pregunta, mostra una ingènua ignorància. Una ignorància que és implacable com el plom. I és precisament aquesta ignorància (sumada als èxits dels nacionalistes de tota casta) la font de la gran majoria de conflictes, ja que, malauradament, n’hi ha que pensen que parlem en català per fotre. I, encara que sembli sorprenent, no ho pensen de mala fe. Simplement, ignoren el món on viuen. Així, cal que els espanyols sàpiguen que parlem en català per la mateixa raó que molts d’ells parlen castellà, perquè és la nostra llengua, perquè ens l’estimem i tenim dret a fer-ho. Així, de la mateixa manera que no volem que ningú no faci mal a la nostra llengua, defensarem el castellà amb totes les nostres forces el dia que aquest estigui en perill. Ja és hora que tothom sàpiga que el cervell humà pot aprendre diverses llengües sense que cap se’n ressenti. El meu pare, malgrat l’opinió d’una tia seva, va superar les oposicions a registrador a la primera, sense deixar de parlar català, i jo, que tampoc mai no he abandonat la meva llengua i he tingut la sort de parlar més llengües que ell, estic escrivint la meva tesi doctoral en francès.
El manifest de Savater et al no és un manifest en defensa de cap llengua comuna, és un manifest en defensa del nacionalisme republicà a la francesa. Així, els demano als seus autors que siguin clars i diguin sense vergonya, sense complexos, que són nacionalistes.
[**]: L’ús que es fa en el manifest del mot “natural” és també digne d’impostura. Res és natural quan es tracta de principis polítics. La natura no en té ni idea de legislació. Creu Sabater en el dret natural? No ho crec, però empra aquesta expressió en el seu manifest. Així doncs, només pot estar cometent una impostura, per a enganar a la gent que, de bona fe, ignora que no és natural que el castellà o el català estiguin una per sobre de l’altre, ja que no hi ha res que faci pensar que hi ha una jerarquia lingüística.
Actualització: Una versió una mica modificada d’aquest article ha estat publicada al diari Menorca.
La llengua s'ha de pensar fredament
març 3rd, 2008 § 4 comentaris
Avui ha sortit publicat a El País, un article amb la suggerent primera frase:
Europa apuesta por el ideal de la diversidad de idiomas, pero la realidad lleva a la concentración: a mayor número de lenguas en la UE ampliada, más se impone el inglés.
Crec que ha de quedar ben clar que aquesta afirmació reflecteix un fet, un fet que ja vaig explicar fa un any en aquest apunt i que crec que hem de tenir molt present sempre que parlem de diversitat lingüística:
- Fet 4: Com més llengües tingui la Unió, més difícil serà el treball de traducció i més difícil serà el multilingüísme.
- Explicació: Si tothom parla dues llengües aleatòries, la probabilitat de que algú parli la mateixa llengua disminueix amb el nombre de persones.
- Conseqüència 1: Per augmentar la probabilitat de poder-se comunicar, es canvia de distribució. Aquesta deixa de ser aleatòria (si mai ho ha estat). Es tria una llengua, i només una, que funciona i que tothom sap que funciona. L’anglès (Fet 2).
- Conseqüència 2: Si bé és just demanar que el català i qualsevol altra llengua europea tingui reconeixement oficial, probablement no és la millor estratègia per a crear un entorn lingüístic just.
La resta de l’article en qüestió és molt criticable, però té la virtud de posar el tema sobre la taula. Ho dic, perquè cal que en parlem a fons ara que tant canvia el panorama lingüístic, i ho fa, de manera força diferent del que la visió nacionalista imperant preveu.
Aquest article de El País, apareix arrel d’un document ( versió anglesa en pdf) que l’escriptor francòfon libanès, Amin Maalouf, ha preparat conjuntament amb d’altres “savis” per a la Comissió Europea. L’objectiu d’aquest document és crear una estratègia que eviti que els europeus es llancin al tot en anglès. Com ho pretenen fer? Doncs així:
La idea és que cada europeu hauria de ser motivat a escollir lliurement una llengua distinctiva, diferent de la seva llengua d’identitat, i també diferent de la seva llengua de comunicació internacional.
Francament, algú creu que aconseguirem que cada persona aprengui una llengua que no sigui, en el nostre cas, ni el català, ni el castellà, ni l’anglès? Com ho pensen fer? D’on treuran els europeus el temps, els diners i la il·lusió necessaris per aprendre tantes llengües? A causa de tot això, em sembla prou evident que aquesta estratègia està condemnada al fracàs.
De manera encertada, uns lingüístes holandesos critiquen aquesta proposta (article original i traducció a l’esperanto) i proposen una alternativa que, malauradament, des del meu punt de vista, també està condemnada al fracàs. L’estratègia proposada és fomentar l’aprenentatge passiu de llengües estrangeres. És a dir, fomentar que els europeus ens poguem entendre parlant cadascú en la nostra pròpia llengua personal. No us recorda això el relat bíblic de Pentecosta? Els lingüistes holandesos posen com a exemple d’èxit el dels escandinaus, però no ens expliquen que el que allí és llengua, en un altre lloc pot ser un dialecte, en altres paraules, que aquelles són llengües molt properes i, a més, són poques. Algú imagina con construïr una estratègia així amb els centenars de llengües que hi ha a Europa? Han pensat les dificultats que crearan els falsos amics? [1]
Tot això posa de relleu quelcom preocupant: quan es tracta de llengua, els homes som força incapaços de reflexionar de manera serena. I, en conseqüència, fem patinades grosses, fins i tot, essent “savis” com Maalouf. Així doncs, el que jo proposo ara, és que ens deixem de cercar solucions miracoloses i aprenguem a pensar la llengua de manera freda i utilitària, de la mateixa manera que fan els economistes amb el diner. Llavors, conscients de les dificultats i sabent que mai no trobarem “la solució” ens posarem a fer enginyeria. En definitiva, si pensem amb el cor, malgrat estem carregats de bones il·lusions, només trobarem solucions poc serioses i, sobretot, contribuirem una mica més a allò que no volem: que la llengua d’uns, sigui la llengua franca de tots.
[1] Encara recordo amb un somnriure, quan el meu pare, que en sap molt de francès, va dir, en sortir d’un cinema de Tolosa, que el film havia estat “terrible” i el francès li va contestar, “sí ha estat genial”. Per no parlar dels castellanoparlants que pensen que parlem en futur quan en català diem “Vaig fer això”.
Lo nuestro no es Miss América
novembre 4th, 2007 § 6 comentaris
Ahora todo me encaja. El mundo anglo, calvinista, como diría David, inventó twitter, una gran conversación banal centralizada. Una conversación que encaja a la perfección con el mundo del rankismo, la cuestión es ver cuanta gente sigue mis absurdos twits… y todos juegan el juego. Nosotros, este fin de semana, aportamos algo mucho más poderoso. Nuestro prototipo transforma la conversación en un bazar distribuido y caótico. La gracia es que al ser distribuido uno ya no sabe cuanta gente le sigue, el rankismo se derrumba, y la conversación fructífera y lírica entre personas que realmente tienen algo que compartir se forma. Frente al concurso de miss América, nosotros nos quedamos con El Padrino.
Les líriques dels blocs
octubre 19th, 2007 Desactiva els comentaris
En David parlava ahir de les líriques dels blocs i deia
El blog ayuda a empezar a descubrir lo hermoso y potente de todas esas cosas pequeñas que nos rodean. Al contarlas las hacemos nuestras, les damos vida del alguna manera y al hacerlo nuestra vida se anima y puebla, se hace interesante.
Ja fa uns quants anys que em moc pel món dels blocs i he vist moltes coses canviar. Al principi teniem una mentalitat molt de diari, de mitjà en una direcció. Era el temps en que col·laborava amb PuntBarra. Llavors, més endavant, vaig construir el meu primer bloc personal, Bitsenbloc, el qual havia heretat part de la mentalitat de mitjà. Ara ja fa temps que hem descobert que el mitjà no és el bloc en sí, el mitjà és la pròpia blogsfera. Després de Bitsenbloc vaig obrir aquest Només 5 Línies, el qual va ser una ruptura amb la mentalitat de Bitsenbloc. Aquí no pretenc fer res “d important” per dir-ho d’alguna manera, no tinc cap pretensió de ser un referent. Aquest és un bloc més, d’un individu més, que comunica allò que troba bell i especial. La gràcia és que ara la quantitat de blogs és enorme i, per tant, la conversa blogsfèrica s’assembla cada cop més a la simple conversa de cada dia, la dels carrers, bars, llocs de treball i llars. Així, el famosos A-list d’altres èpoques (els famosets), van perdent importància, ja que, sincerament, hi ha molta més bellesa, hi ha molts més textos d’interès en les líriques de la cua llarga (the long tail) que en els blogs del més enllaçats, de la mateixa manera que hi ha moltes més converses interessants en un cafè, en una aula universitària o en un despatx del BBVA que a Salsa Rosa.
M’encanta, des d’aquí, des del sud de França, compartir les petites descobertes i pensaments que altres persones tenen a Madrid, Barcelona, San Francisco o qualsevol altre lloc del món. Aquestes altres persones solen ser amics meus, els que escriuen els programes que utilitzo, els que treballen en projectes que trobo interessants, els que pensen idees que sento properes i enriquidores, els que parlen esperanto, com jo, etc. De fet, la gran aportació dels blogs sobre les converses de cafè o de despatx, és que ara conversem amb aquelles persones que comparteixen quelcom amb nosaltres i no amb aquells que són a prop nostre geogràficament.
Crec que aquesta és la principal força dels blocs.
És una qüestió de persuasió, no de legislació
setembre 27th, 2007 § 6 comentaris
Molt sovint, quan es parla de la constant mort de llengües, es fa un símil amb l’ecologia. Es diu que la diversitat lingüística és tan important com la diversitat biològica i que, per tant, les llengües s’han de protegir tal com protegim les espècies. El problema és que és fàcil decidir en nom dels animals o plantes, però no de les persones.
Les llengües no són animals, les llengües les parlen persones i, cadascú ho fa a la seva manera. Ningú no té dret a decidir quina ha de ser la llengua de cadascú, ni com la parla, ningú no té dret a imposar la llengua en que somniem, escrivim o parlem als nostres fills. Aquestes són decisions que es prenen individualment en un context molt determinat i, en aquest context, és normal que moltes persones, per benefici propi, fet que és raonable i comprensible, decideixin emprar una llengua determinada enlloc d’una altra. Així doncs, hem d’anar molt alerta a l’hora de defensar una llengua, ja que, en nom d’ella, podem prendre decisions que afecten la llibertat de les persones i això no només és dolent per a la persona que veu les seves llibertats retallades, si no que també per a la llengua en el nom de la qual es retallen aquestes llibertats.
Així doncs, en el cas del català, enlloc de tractar de traïdor a aquell que decideix emprar una altra llengua enlloc de la catalana, o de voler imposar, més o menys per la força, la nostra llengua a la gent que té pares que no la parlen, hauríem d’entendre que les persones solen saber força bé el que els convé a cada moment i, en aquests moments, per pura lògica econòmica i social, el català no és la llengua preferida de moltes de les persones que viuen aquí on tradicionalment s’ha parlat la llengua catalana.
Així doncs, en resum, els que volem que el català sobrevisqui, en la forma que sigui, hem d’entendre que més important que la legislació, és la persuasió. Cal que fem la llengua prou atractiva per tal que la gent, individualment, decideixi parlar-la. Personalment, estic convençut que, en aquest sentit, hem fracassat estrepitosament i, quan veig les accions de molts nacionalistes catalans, estic convençut que no hi ha volta enrere. Francament, crec que enlloc de cercar un enemic exterior, els que parlem català, hem de fer autocrítica i demanar-nos per què aquesta llengua nostra no és atractiva, malgrat ja fa 25 anys que gaudeix de protecció legal. Fixeu-vos en una cosa, l’esperanto no és la llengua d’enlloc, ni cap llei parla d’ella, però els seus parlants han aconseguit que la llengua sigui prou atractiva per tal que es mantingui viva, malgrat quasi ningú no la parli als seus fills. El català, en canvi, és una llengua que es va esvaint malgrat mai no havia estat tan protegida per la llei, com ara.
Actualització: Per tal que tot això s’entengui, crec que cal respondre a una pregunta molt important. Què ens interessa, el català o la nació catalana? Perquè si el que ens interessa és el primer, el model de l’esperanto ens pot servir. El català sobreviuria com a llengua d’una comunitat que, per la raó que sigui, decideix emprar-la, independentment de si, on els parlants de la llengua fan la seva vida, s’hi parlen altres llengües o no. En aquest context, el català seria minoritari, però viu. En canvi, si el que interessa és la nació catalana. Una nació amb un estat, on s’hi parla majoritàriament una sola llengua, que és el model en el que somnien els nacionalistes. En aquest cas, la llengua està perduda perquè això ja no pot existir de cap de les maneres. Sortiu al carrer i entendreu perquè. En aquest cas, Catalunya pot ser algun dia aconsegueix ser un estat, però el català estarà encara més malalt que ara.
