Bitsenbloc

En Miquel Maria dialoga amb Pla sobre el rol de la memòria en l’aprenentatge. Explicaré el meu punt de vista sobre el tema fent algunes analogies.

Quan jo faig un treball científic el que faig és crear una carpeta a l’ordinador on hi poso: (1) les dades i (2) un programa per tractar-les. El valor afegit de la meva feina és al programa que escric, que conté el mètode que he utilitzat per fer parlar les dades. El programa, de fet, conté el coneixement i la creativitat que he mobilitzat per resoldre el problema. Però clar, sense dades el programa no servirà de res.

Enlloc de tenir les dades al disc dur, podria fer que el programa les anés a buscar directament a la font cada vegada. Si ho fes així, no hauria de desar les dades al disc dur (memoritzar) però el programa resultant seria ordres de magnitud més lent i dependria de la disponibilitat de la connexió i del bon funcionament del servidor remot. Seria ineficient (lent) i no seria autònom. A més, el propietari del servidor podria modificar les dades sense que jo ho sabés. Estaria sotmès.

Tornant a l’article den Miquel Maria. Un estudiant que renunciés a memoritzar podria emprar la wikipedia sí, o Google, clar, però el seu rendiment seria molt pèssim! El que només memoritzés seria un altre inútil, com les dades del meu disc dur, que no valen res sense la meva creativitat i el meu coneixement.

Així doncs, és evident que els estudiants han de combinar la memòria, la comprensió i la creativitat. El que em sorprèn és que encara estem discutint sobre això.

Ara el PP fa bestieses lingüístiques a l’Aragó. Per preservar les varietats locals de les llengües aragoneses (als menorquins, mallorquins i eivissencs aquesta música ens sona molt), fan una nova llei segons la qual a la Franja ja no s’hi parla català, s’hi parla “aragonès oriental”.

Ja puc posar una nova línia al meu CV. A part de parlar anglès, francès, castellà, esperanto, català, menorquí, mallorquí, eivissenc i valencià, ara podré afegir-hi l’aragonès oriental amb el qual em comunico perfectament quan vaig a la comarca aragonesa del Matarranya. Una bella comarca que us recomano fortament.

Prest ja no tindré espai al CV per a tantes llengües! Hi poso el quebequès? Hi poso també les diverses varietats del castellà?

De fet, tot això em recorda molt els Balcans, on els traductors del serbocroat ara són traductors, de serbi, croat i montenegrí, com a mínim. De fet, el PP diu que els “nacionalistes perifèrics” estan balcanitzant Espanya. No és a l’inrevés? També diuen que som nosaltres els que estem obsessionats amb la identitat. No és a l’inrevés?

La ràdio, com el Twitter o el Facebook, forma part de la “tirania del temps real”, és a dir, t’imposa uns ritmes i et genera unes ansietats que responen més a la necessitat que tenen les emissores de captar la teva atenció que a la teva necessitat d’estar informat. Hi ha millors maneres d’informar-se que escoltar la tertúlia.

Una manera de superar aquesta tirania és escoltar menys noticiaris i tertúlies radiofòniques. Però, és clar, això és més fàcil de dir que de fer, sobretot quan un va en cotxe a treballar cada dia. Un pot anar a treballar en silenci un dia (proveu-ho, val la pena!), però no és fàcil ni convenient fer-ho cada dia.

Una alternativa és escoltar llibres que tinguin versió àudio. Però no crec que sigui bona idea escoltar qualsevol llibre. Un dels avantatges del paper és que un pot tornar enrere i rellegir frases i paràgrafs quan és necessari. Això, certament, no es pot fer amb l’àudio, menys si un està conduint, però és necessari fer-ho, si realment volem aprofitar la lectura.

La solució que he trobat és escoltar llibres que ja he llegit, per així repassar-los i anar reflexionant sobre ells. Aquests dies ho estic fent amb “Zen and the art of motorcycle maintenance” de Robert Pirsig, que vaig llegir fa uns anys i que ja tenia molt oblidat.

L’experiència és molt positiva, ja que, per una banda, m’estic adonant que tenia realment una còpia del llibre sencer a qualque banda ben amagada del meu cervell. Totes les frases em revenen al cap. Per l’altra, m’estan sorgint noves reflexions i m’estic fixant en coses que no m’havia fixat abans.

Està bé aprendre coses abans d’arribar a la feina!

p.s. Trobaràs la versió en àudio del llibre a la teva xarxa P2P preferida i, també, en aquesta pàgina:
http://www.bartneck.de/projects/research/pirsig/

Avui, seguint la recomanació de Nicolas Carr, he llegit la transcripció d’una xerrada de Joe Kraus (persona que no coneixia fins avui) titulada “Estem creant una cultura de distracció“. El text no diu res de nou, la veritat, però la seva lectura val la pena, perquè destil·la tot el que hem estat parlant durant els darrers temps, sobre l’impacte que tenen els smartphones sobre les nostres vides, com ens distreuen, com ens enganxen.

Ja ho sabeu, jo ja fa temps que tracto el meu iPhone com quelcom que és extremadament influent sobre mi, en positiu i en negatiu, i, per tant, me’l miro amb tota la precaució del món. Evidentment, tirar-lo al fems i substituir-lo per un vell Nokia em resoldria els problemes de distracció que causa aquest aparell, però també em deixaria sense tot allò que realment m’ajuda, perquè, com diu Kraus, els smartphones sí que tenen un valor afegit, i això és ben cert.

Per tant, Kraus no proposa que abandonem aquests aparells, el que ens proposa és que fem gimnàstica per, al mateix temps, reforçar la nostra capacitat de concentració i de pensament profund. Això passa per, cada dia, passar estones una mica llargues sense el telèfon. N’hi ha que aniran a passejar deixant el telèfon a casa, d’altres el posaran en un calaix de la posta a la sortida del sol, etc. També, Kraus proposa no utilitzar el telèfon ni res electrònic un dia a la setmana. M’ha fet gràcia perquè aquesta és una mesura que jo mateix vaig posar en pràctica fa pràcticament un any i la valoro molt.

Però, sobretot, el que trobo més interessant de la seva xerrada és la reflexió sobre els nens. Som conscients de que si eduquem els nostres fills en la cultura de la gratificació instantània que proposen els sistemes de comunicació en temps real els estarem els estarem fent intel·lectualment coixos? L’objectiu no es tractaria de fer dels nostres fills uns tecnòfobs, al contrari, el que hauríem d’aconseguir és infondre’ls l’amor pel coneixement, el pensament, la reflexió. Si tenen aquests valors, serà més fàcil que aprenguin a fer un bon ús de les tecnologies, perquè seran capaços d’entendre’n el funcionament i els impactes del seu ús. Però, és clar, per tal que això sigui possible, cal que nosaltres, els adults, aprenguem a viure també com a mestres dels nostres mòbils i no com els seus esclaus.

Programa i no sigues programat, diu Rushkov, i té raó. Per tal de poder programar les nostres vides per assolir els nostres objectius, cal que entenguem molt bé com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions. Si entenem tot això, podrem navegar amb èxit a través dels esculls digitals, sinó, serem unes víctimes més del pensament poc profund i irrellevant. És la nostra elecció i fer-ho bé no requereix un esforç tan gran. Simplement cal esforçar-se per ser conscients de com és el nostre entorn.

Palma ja no és Palma, ara torna a ser Palma de Mallorca.

Els del PP diuen que ho fan per millorar la força de la marca turística de Palma. Jo em demano, què tenen a veure la marca turística de Palma i el nom oficial de la ciutat? Un pot fer logos que posin “Palma de Mallorca” sense que el nom oficial de la ciutat sigui “Palma de Mallorca”. Una altra excusa sense sentit que podem posar a la ja ben alta pila de mentides que justifiquen moltes decisions polítiques.

El nom oficial és quelcom que ha de respondre a les necessitats dels habitants de la ciutat i aquests ja saben que viuen a Mallorca. No? Pot ser aquest és el problema. Sembla que hi ha molts mallorquins que mentalment viuen fora de l’illa i s’han de recordar a ells mateixos on són, via el nom oficial de la seva capital.

Aquestes són les coses que passen quan el nacionalisme, espanyol en aquest cas, et força a viure en un país imaginari ben diferent del real. Però, és clar, ells seguiran negant que són nacionalistes. Els catalanistes també tenim les nostres imaginacions, cert, però almenys no neguem que hi hagi nacionalisme entre els nostres. Els nacionalistes espanyols, en canvi, neguen la seva identitat política contínuament. Coses estranyes d’aquest estat estrany en el qual ens ha tocat viure.

I així estem tots, donant voltes al voltant de les nostres pròpies dèries nacionals, ignorant les realitats que ens envolten. Espanya és un país de nacionalismes sí. De perifèrics, però també de centrals i centralistes. I com més forts són tots aquests, més dèbils som tots, fins al punt de no saber ni on vivim.

Simplement, que quedi registrat públicament que seguiré dient que la capital de la meva comunitat autònoma és Palma. No penso gastar ni mig gram de tinta ni de saliva afegint el cognom “de Mallorca” al nom d’una ciutat que no necessita cap cognom. Els que tinguin l’ànima en un altre país, que facin el que vulguin.

El correu electrònic és asíncron. Això vol dir que no està pensat per a establir converses en “temps real”, com ho fem als xats o a les xarxes socials, com el Twitter. Aquesta característica permet que, fàcilment, un pugui respondre a missatges quan té temps, no quan els rep.

Precisament, això és el que he fet aquest cap de setmana que, sobretot, he dedicat al correu electrònic. He anat responent, un a un, una part important dels missatges que tenia pendents per respondre, alguns de fa mesos, encara que no els he pogut respondre tots. Ho sento!

Francament, trobo que l’asincronia és fantàstica, perquè ens permet mantenir en el temps discussions interessants amb la profunditat suficient per tal que la qualitat de l’intercanvi romangui alta. Si un no té gaire temps, més val posposar la resposta que respondre ràpid i malament.

Malauradament, tota una nova generació d’internautes creixerà en un ambient, les xarxes socials, que desincentiva completament aquesta asincronia. És una llàstima, perquè el bon pensament mai ha estat bon amic del “temps real”, en canvi, la demagògia sempre ha florit en la improvisació i la instantaneïtat.

En Dave Winer diu [1] que “I find myself wishing there were more people I could bounce ideas off, but there isn’t much bounce these days.”

Aquesta sensació de solitud la tenim la majoria de blogaires. Cada cop estem més aïllats, predicant al desert del soroll extrem. Com qui intenta parlar en un centre comercial.

Suposo que això té a veure amb el fet que, amb l’aparició de les xarxes socials, les masses han pogut esdevenir emissores. D’aquesta manera la proporció d’emissors i receptors ha esdevingut quasi 1:1.

Així, es genera tant de soroll, que és molt difícil trobar aquells blogs que ens puguin interessar. Estic segur que dels deu blogs que potencialment més em poden agradar només en conec un o dos.

Quin és el camí doncs? Suposo que el que hem estat dient ja des de fa anys tots els que hem donat voltes a aquests temes, cal teixir comunitats reals, de persones amb cara i ulls, cos i ànima, que empren internet per a facilitar la deliberació.

Cada vegada trobo més poc productiu cridar cap al món sencer.

Així doncs, on és la meva comunitat? Bona pregunta. En tinc una, però relativament mal estructurada, perquè tots els que la formem estem divergint, una mica per raons professionals, una mica per raons personals, una mica perquè les xarxes socials ens han ofegat.

Però no perdo l’esperança, tard o d’hora trobarem aquest raconet internàutic que busquem.

[1]: http://scripting.com/stories/2012/05/19/bubbleFrenzy.html

Recentment Dave Winer s’ha passat a Chrome [1,2], com ho ha fet molta més gent durant els darrers anys. Que hagi fet el canvi no em sorprèn, crec que hi ha bons arguments per fer-lo, el que em sorprèn és la mena d’argument que ha donat pel canvi: “Chrome és millor”, sense argumentar-ho. Bé, sí, ha dit que “the Firefox’s interface is a moving target”, el qual és irrellevant perquè Chrome és tan “moving target” com Firefox, ara que els dos empren cicles de desenvolupament ràpids.

Jo he emprat el Chrome durant molt de temps, però recentment he tornat al Firefox. Chrome m’agrada molt. Sobretot, m’agrada la seva mínima interfície. Però Chrome té problemes també, per exemple, la seva barra de cerques no és tan potent i versàtil com l’Awesome Bar del Firefox.

L’altre problema del Chrome és també una de les seves principals virtuts. Chrome executa cada pestanya en un procés separat. L’avantatge de fer-ho així és que si una pestanya es penja, enlloc de penjar-se tot el navegador, es penja només la pestanya. Això dóna molta estabilitat. Crec que també dóna molta seguretat, ja que cada procés és independent, està tancat en una “sandbox”. No obstant, així el Chrome empra molta RAM i això és un problema en el meu MacBook, que ja té cinc anys i només 2GB de RAM. Ho tinc comprovadíssim, amb les mateixes pestanyes obertes Chrome sistemàticament empra més memòria.

A més, el Firefox té quelcom que trobo fantàstic, només carrega les pestanyes sota demanda. Això vol dir que quan obro el navegador, enlloc de carregar totes i cadascuna de les pestanyes que tenia obertes quan el vaig tancar, només en carrega una, la que està activa, però continua mostrant totes les altres com si estessin carregades. Així si necessito alliberar RAM, surto del navegador i torno a entrar de nou i les pestanyes que no estic emprant ocuparan 0 memòria RAM.

Una altra característica que m’agrada molt el Firefox és la possibilitat d’agrupar les pestanyes per temes. Prement Ctrl-Shift-E (Linux i Windows) o Command-Shift-E (Mac) aquest mostra un panell que permet agrupar les pestanyes en grups com si fossin cartes. Així, en treballar, un només veu les pestanyes del grup actiu. Per exemple, a la feina hi tinc un grup “principal”, un grup “personal”, un grup “meteorologia”, un grup “xarxes socials feina”, un grup “articles interessants” i , de vegades, grups específics per a un projecte. Això és fantàstic i el Chrome no ho sap fer. El navegador Opera també té quelcom semblant, però no tan pràctic.

Ja per acabar, tant el Chrome com el Firefox són capaços de sincronitzar l’historial, les configuracions, etc., entre ordinadors, però el Firefox és l’únic que permet accedir a les pestanyes remotes. També, el Firefox té una aplicació per a iOS que permet accedir a les dreceres, pestanyes i historial des de l’iPhone, cosa que no es pot fer amb Chrome.

Així doncs, crec que hi ha bones raons per emprar un o altre navegador. Després d’haver-los emprat els dos, crec que avui en dia el Firefox respon millor a les meves necessitats. Ara bé, això pot canviar demà, ja que ambdós navegadors evolucionen molt ràpidament.

Però el que no puc tolerar és que algú com Dave Winer digui que un navegador és millor que l’altre amb arguments de pa sucat amb oli. Però bé, això ho sol fer en Winer, que és un nen petit amb barba. Heu llegit mai els seus arguments sobre la superioritat dels rius de notícies? Solen ser del tipus “les notícies han de ser recents, per tant han d’estar ordenades per data”. Baahhh.

[1]: http://scripting.com/stories/2012/05/14/switchedToChrome.html

[2]: http://scripting.com/stories/2012/05/16/chromeIsBetterDay2.html

Cada dos per tres veig articles que es queixen dels mals que causa el correu electrònic i que demanen que algú inventi quelcom nou que faci la mateixa funció però sense causar-nos tant de mal.

Cert, gestionar el correu electrònic no és fàcil, al cap i a la fi, es tracta de gestionar informació i relacions humanes, matèries que sempre són dificultoses. És per això que dubto que la solució sigui purament tecnològica.

És veritat que molta gent no gestiona gens bé el correu i, per això, pateix i pateix sota muntanyes de missatges mal gestionats.
L’analfabetisme digital no té límits. Per a aquesta gent, una interfície millor sí que pot ser d’ajuda. Però també és veritat que molta gent, que és extremadament disciplinada i eficient amb el correu, continua patint la gran llosa que sovint és la bústia d’entrada. Quina és la solució en aquests casos?

Jo també he criticat molt el correu, però després de donar-li moltes voltes al tema, he arribat a una conclusió que decepcionarà molt a tots aquells que somnien en la vareta màgica tecnològica que ens resoldrà tots els problemes de comunicació digital: el correu-e no té cap problema, el problema de fons és que sovint volem fer més coses de les que realment podem fer. El correu no és la causa del problema, n’és el símptoma.

Tens massa missatges? T’estressa la bústia? Doncs no cerquis un nou client de correu, mira la teva llista de clients i de projectes i avalua sincerament si en pots tenir tants. Mira les llistes de correu i les newsletters a les quals estàs subscrit i avalua si no te n’has subscrit a massa. Mira els missatges que seuen a la teva bústia d’entrada i pensa si no tenen relació amb temes que podries haver delegat a algú altre.

Aprèn a renunciar, aprèn a centrar-te, aprèn a delegar i no culpis a qui no en té la culpa, un simple protocol de comunicació textual asíncrona que des dels anys setanta ens està ajudant a comunicar-nos millor.

Les cròniques d’Enric Juliana són de lectura obligada per a tot aquells que s’interessen per la política espanyola i madrilenya. Són textos sòlids, ben escrits, d’aquells que dignifiquen el paper on s’han imprès. Juliana informa sí, però certament també fa literatura a les seves cròniques, literatura de la bona que, de vegades, eclipsa la component informativa de l’article. Així, Juliana utilitza belles paraules que mostren connexions històriques, relacions amagades i causalitats potents, que permeten teixir un relat interessant i addictiu, però també, possiblement, menys veraç. Sigui com sigui, i aquí rau el seu èxit, Juliana aconsegueix que els seus lectors tinguem la sensació de tenir entre les mans un text important, un text d’aquells que només llegeix la gent que al mateix temps és influent i té una sòlida cultura. És a dir, Juliana informa, però sobretot ens ajuda a millorar la concepció que tenim de nosaltres mateixos. Aquest és certament un gran producte.