El correu electrònic no és la causa dels nostres mals

2012/05/19 Desactiva els comentaris

Cada dos per tres veig articles que es queixen dels mals que causa el correu electrònic i que demanen que algú inventi quelcom nou que faci la mateixa funció però sense causar-nos tant de mal.

Cert, gestionar el correu electrònic no és fàcil, al cap i a la fi, es tracta de gestionar informació i relacions humanes, matèries que sempre són dificultoses. És per això que dubto que la solució sigui purament tecnològica.

És veritat que molta gent no gestiona gens bé el correu i, per això, pateix i pateix sota muntanyes de missatges mal gestionats.
L’analfabetisme digital no té límits. Per a aquesta gent, una interfície millor sí que pot ser d’ajuda. Però també és veritat que molta gent, que és extremadament disciplinada i eficient amb el correu, continua patint la gran llosa que sovint és la bústia d’entrada. Quina és la solució en aquests casos?

Jo també he criticat molt el correu, però després de donar-li moltes voltes al tema, he arribat a una conclusió que decepcionarà molt a tots aquells que somnien en la vareta màgica tecnològica que ens resoldrà tots els problemes de comunicació digital: el correu-e no té cap problema, el problema de fons és que sovint volem fer més coses de les que realment podem fer. El correu no és la causa del problema, n’és el símptoma.

Tens massa missatges? T’estressa la bústia? Doncs no cerquis un nou client de correu, mira la teva llista de clients i de projectes i avalua sincerament si en pots tenir tants. Mira les llistes de correu i les newsletters a les quals estàs subscrit i avalua si no te n’has subscrit a massa. Mira els missatges que seuen a la teva bústia d’entrada i pensa si no tenen relació amb temes que podries haver delegat a algú altre.

Aprèn a renunciar, aprèn a centrar-te, aprèn a delegar i no culpis a qui no en té la culpa, un simple protocol de comunicació textual asíncrona que des dels anys setanta ens està ajudant a comunicar-nos millor.

Què ens ven Enric Juliana?

2012/05/19 Desactiva els comentaris

Les cròniques d’Enric Juliana són de lectura obligada per a tot aquells que s’interessen per la política espanyola i madrilenya. Són textos sòlids, ben escrits, d’aquells que dignifiquen el paper on s’han imprès. Juliana informa sí, però certament també fa literatura a les seves cròniques, literatura de la bona que, de vegades, eclipsa la component informativa de l’article. Així, Juliana utilitza belles paraules que mostren connexions històriques, relacions amagades i causalitats potents, que permeten teixir un relat interessant i addictiu, però també, possiblement, menys veraç. Sigui com sigui, i aquí rau el seu èxit, Juliana aconsegueix que els seus lectors tinguem la sensació de tenir entre les mans un text important, un text d’aquells que només llegeix la gent que al mateix temps és influent i té una sòlida cultura. És a dir, Juliana informa, però sobretot ens ajuda a millorar la concepció que tenim de nosaltres mateixos. Aquest és certament un gran producte.

Comunicació esbiaixada

2012/05/05 Desactiva els comentaris

Quan llegim els comentaris que fa la gent a les xarxes socials i als blogs hem d’anar molt alerta amb el fort biaix que tenen aquests mitjans de comunicació en favor d’aquells que millor els utilitzen.

Per exemple, els “freelancers” són molt actius a internet, ja que aquesta és la millor manera que tenen de donar-se a conèixer. És per això que sovint trobem comentaris al Twitter o als blogs del tipus “si després d’haver estudiat tant no et saps donar una feina, creant una empresa, és perquè ets un inútil”. Exagero una mica, però en veig molt sovint de missatges semblants.

És cert que l’empreneduria és un valor molt escàs al nostre país i que cal fomentar-la. Però no hem de caure en l’error de dir que tot aquell que treballa per un altre és un inútil o un incapaç. Hem de tenir en compte que l’empresa, permet fer coses que un tot sol no podrà mai fer. Un no pot ser dissenyador, sys-admin, advocat i gerent a la vegada. És impossible i és per això que tenim empreses. I està bé que les tinguem, com també està bé que tinguem “freelancers”.

I tampoc no hem d’oblidar que hi ha gent assalariada que fa una feina meravellosa i que innova tant o més que alguns pseudo-emprenedors blogaires que diuen que innoven quan, de fet, copien el que llegeixen als blogs de moda americans i venen la seva còpia.

Simplement, hem de tenir en compte que els que fan una gran feina a l’empresa no ho solen dir a blogs i twitter, perquè les empreses tenen polítiques de comunicació que no passen per l’individu. Així doncs, els seus punts de vista no es veuen gaire a la xarxa. Això no vol dir que no hi siguin.

Un altre biaix a tenir en compte és ben conegut: només aquells que tenen èxit parlen, els que fracassen no ho solen dir. És cert que ara s’està posant de moda parlar de la cultura del fracàs, és a dir, que també se n’aprèn molt dels errors. I està bé que es faci. Però, clarament, els que tenen fracassos catastròfics no en parlen, només parlen els que van tenir un fracàs no catastròfic i, després, van tenir un èxit.

Així doncs, hem d’anar alerta amb els forts biaixos dels mitjans de comunicació. Això era cert abans, quan només llegíem diaris, i també ara, que la comunicació és molt més difosa. Simplement, els mecanismes del biaix han canviat, ja no es tracta de la voluntat del propietari del diari, es tracta simplement de saber veure qui està motivat a exposar els seus punts de vista i qui no ho està.

El correu-e al centre de les comunicacions

2012/05/01 § 1 comentari

És curiós com, a mesura que anem adoptant noves tecnologies de comunicació, anem desfent part del camí que ja havíem fet.

Amb el meu mòbil, un iPhone, puc escriure un e-mail quan no tinc cobertura de dades. El mòbil intentarà enviar el missatge quan torni a trobar una xarxa. I això ho farà en segon pla, sense cap intervenció meva. És més, també puc esborrar o arxivar missatges sense estar connectat. Tot es sincronitzarà un cop la connexió torni a estar activa.

Això és molt pràctic perquè, per exemple, en zones rurals un pot anar enviant e-mails sabent que, tard o d’hora, el missatge s’enviarà, quan passi per una zona amb suficient cobertura. Però no us penseu que aquest és només un problema rural; a les ciutats hi ha moltes zones d’ombra, com ara els soterranis, les sales de cinema, on aquest mecanisme esdevé molt pràctic. Qui no ha escrit e-mails esperant que comenci el film?

Avui en dia, part de la meva comunicació passa per Twitter i WhatsApp. Quan envio un missatge amb qualsevol d’aquestes dues aplicacions necessito tenir una connexió a internet activa. Això és molt frustrant, perquè si no hi ha connexió activa el missatge no s’envia i el programa requereix una intervenció manual per a poder enviar-lo posteriorment, quan hi hagi cobertura de nou. Això, crea molta fricció comunicativa quan un es mou per zones d’ombra de cobertura.

De vegades penso que seria molt interessant que tots els serveis de comunicació via internet empressin el correu electrònic com a interfície. M’agradaria que el meu client RSS deixés els articles en una carpeta del meu compte IMAP, m’agradaria també que els Tweets fossin missatges en una altra carpeta IMAP, i així successivament amb cada servei de comunicació.

És clar, també caldria que pogués respondre a cadascun dels missatges amb una simple resposta a l’e-mail corresponent. De fet, molts d’aquests serveis tenen sistemes de notificació, que envien un e-mail per cada missatge, però ho fan des de comptes del tipus
no_reply@servei.com, fent-los pràcticament inútils.

Algú em dirà que això no és gens pràctic; que el Twitter necessita una interfície tipus riu de notícies que un programa de correu electrònic no pot oferir. Jo no hi estic d’acord. El correu electrònic és només un protocol d’enviar i rebre missatges. Després, els clients han de ser els encarregats de mostrar la informació de la millor manera possible. Que no hi hagi hagut gaire innovació en el camp dels clients electrònics no vol dir que aquesta no sigui possible. Per exemple, el client Sparrow per a Mac OS ha demostrat que el correu electrònic es pot gestionar com si es tractés del Twitter.

Un servei web que es comporta molt bé en aquest sentit és el WordPress.com, que permet publicar els articles per correu electrònic, que és el que jo sempre faig, i també permet respondre als comentaris de la mateixa manera. El sistema està molt ben pensat, perquè fins i tot un pot programar que els articles es publiquin amb un cert retard o pot afegir etiquetes als missatges, afegint uns simples codis al final. Es nota que els creadors de WordPress són de la meva generació digital.

Les noves tecnologies de comunicació ens estan oferint nous i interessants punts de vista comunicatius, però és una llàstima que prescindeixin del que hem après fins ara.

Processant informació amb Flipboard

2012/01/29 Desactiva els comentaris

Captura de pantalla de la portada del meu Flipboard

Portada del meu Flipboard

Avui he escrit una petita nota on descric com utilitzo el Flipboard per processar informació amb l’iPhone. Com que m’és força útil, he pensat que estaria bé compartir-ho, per si a algú li va bé també.

Flipboard és una revista personalitzada per a iPhone. El seu disseny és de gran qualitat, fet que fa que sigui molt agradable posar-se al dia. Un costat molt interessant de Flipboard és que pot agafar continguts de fonts molt diverses. Per exemple, les seccions de la “meva revista” provenen de diferents carpetes del Google Reader o de diferents cerques al Twitter. Així, el programa funciona com un lector de RSS i com un client de Twitter al mateix temps, i tot sense stress, ja que mai el programa et dirà quants articles et manquen per llegir, ni mai et mostrarà llistes de titulars, com a màxim mostra tres titulars per pàgina i de vegades un tot sol, amb la foto associada.

A l’esquerra podeu veure el primer que veig quan obro el programa. Les Cover Stories són una selecció de notícies triades automàticament per Flipboard. En general són articles que els meus contactes del Twitter han compartit. Després hi ha dues seccions que provenen del meu Google Reader, són la secció Premsa i la secció Blogs. Llegir la secció Premsa és com llegir el diari, però és un diari que conté notícies de diferents diaris locals, catalans, espanyols, francesos i anglesos. M’agrada molt tenir un diari tan fet a mida. Utilitzar fluxos RSS va molt bé per això, ja que la majoria de diaris publiquen un flux per secció, així dels diaris estrangers evito les notícies de caire més local. Després, al costat dret hi apareix la secció “Blogs” on hi surten els articles dels blogs que més m’estimo. Probablement, aquesta és las secció que em dóna més plaer llegir.

Captura de pantalla de la segona pàgina del meu Flipboard

Segona pàgina del meu Flipboard

A la següent pàgina hi tinc el meu flux del Twitter, les mencions del meu compte i tres seccions temàtiques que provenen del Google Reader: Ciència, Tecnologia i Terres de l’Ebre. La secció Méteo és una llista de Twitter que conté una sèrie de comptes relacionats amb el temps. Alertes del SMC, homes del temps, dades automàtiques d’alguna estació local, etc. Em va molt bé per saber quin temps farà quan surto de casa.  La secció ciència conté blogs que he de seguir per la feina, però que són prou agradables per llegir durant el meu temps lliure, és a dir, aquí no hi tinc les RSS dels journals.

A la pàgina següent, que no mostro, hi tinc seccions que utilitzo puntualment. Per exemple, hi tinc el compte @latdp (l’equip den Puyal), per seguir el futbol, i també hi tinc una cerca del hashtag #latdp, per seguir el que comenta la gent mentre avança el partit. Com que no en sé gaire de futbol, veure el que diu la gent em serveix per formar-me una opinió més contrastada. També, com que no tinc cap canal de televisió pagament, molt sovint segueixo el futbol per la ràdio i seguir el flux em dóna més context.

Tot i que Flipboard mostra els articles de manera molt bella, no l’utilitzo per llegir. L’utilitzo sobretot per seleccionar. És a dir, per llegir titulars. Quan trobo un article interessant l’envio, des de la pròpia aplicació, a l’Instapaper, que me l’enviarà al Kindle, on puc llegir millor. D’aquesta manera, la selecció d’articles i la lectura són activitats molt diferents que realitzo en moments també molt diferents.

Confiant en les estructures

2012/01/19 § 1 comentari

Al cap dels anys he arribat al convenciment de que, per garantir que un sistema humà a gran escala funcioni bé, un ha de centrar els esforços en l’estructura subjacent i no en la bona voluntat dels actors individuals.

Per exemple, abans he escrit sobre el sistema monetari Terra, que se suposa que, automàticament, tendiria a estabilitzar el sistema econòmic, independentment de les decisions individuals dels participants en el sistema.

De la mateixa manera, els pares de la pàtria americans van dissenyar un sistema de “checks and balances” que havia d’evitar que algun individu o grup pogués aclaparar tot el poder. El sistema ha funcionat prou bé durant molt de temps, però avui en dia l’oligarquització del sistema és evident. Vol dir això que els americans són més dolents ara que abans?  No, Els americans són tan bons o dolents com ho éren el dia que van redactar la Constitució, el que ha passat és que el sistema s’ha quedat desfasat i ja no pot fer la feina que se li ha assignat.

Pel que fa a la informàtica en el núvol, la majoria de serveis web ens demanen que dipositem tota la nostra confiança en la seva paraula de que no miraran les nostres dades ni les transferiran a tercers. Francament, em sembla molt naïf pensar que no hi haurà violacions de les polítiques d’intimitat (privacy policy) d’aquests serveis, ja que sempre hi pot haver un empleat descontrolat que faci feina pel seu compte.

En aquest article, el pare del sistema de backups Tarsnap explica que els seus clients no han de confiar en ell (l’individu), han de confiar en el codi i el sistema de xifrat (l’estructura), que són públics i verificables.

“Humans are, well, human. The best way to avoid privacy breaches is not to formulate a detailed privacy policy; it’s to reduce your capabilities so that you’re unable to violate anyone’s privacy.”

Trobo que aquest punt de vista, combinat amb una bona dosi d’escepticisme, que eviti desviacions tecnoutòpiques, és el millor camí per transformar el món de manera efectiva.

Evidentment, aquesta reflexió només és aplicable als grans sistemes humans, on els individus que en formen part no es coneixen els uns als altres. És a dir, això aplica als estats, les grans empreses, la relació empresa-client, etc. Això no aplica als petits entorns, les xarxes reals on tothom es coneix. A la família, entre els amics, a l’entorn de treball proper, la confiança és essencial i tot esforç per reforçar-la no és en va.

També, algú pot pensar que hagi tirat la tovallola pel que fa a l’ètica i la moral. No, no l’he tirada. Al contrari, a nivell individual faig esforços importants per ser millor persona i ser coherent amb el sistema moral que m’he donat. Una cosa no treu l’altra. Però, a gran escala, és difícil que les coses funcionin si aquestes depenen en l’esforç individual per fer les coses bé, ja que, d’entrada, no hi ha un sistema de valors compartit i, en no haver-hi vincles de confiança, és fàcil caure en la temptació de la traïció (molts banquers venen a clients que no coneixen productes que no vendrien a un amic).

p.s. Fa set anys vaig escriure en aquest mateix blog una entrada sobre la confiança. En ella hi posava dos exemples, un de molt dolent i un de molt encertat. El primer exemple era la Wikipèdia, deia que ” jo confio que la gent escriurà i corregirà bé els textos”. Això no és cert. En el que confio és en que el sistema està dissenyat de tal manera que els sabotatges seran ràpidament detectats i reparats. No confio en individus que no conec, confio en el disseny del sistema, en l’estructura subjacent. El segon exemple sí que és vàlid, ja que parlava de la confiança que tenia cap menbres d’una xarxa real molt propera.

Un mecanisme que explicaria la discriminació de la dona en relació als sous

2011/11/29 Desactiva els comentaris

És un fet que, sovint, les dones cobren menys que els homes que treballen en el mateix lloc de feina. Clarament, aquest és un problema molt greu que s’ha de resoldre.

Però per resoldre un problema, cal entendre’l bé. Sovint, quan es parla d’aquest tema es dibuixa un panorama on els empresaris són uns masclistes malvats que només pensen en fotre a les dones, però probablement la realitat és més subtil.

Avui he llegit un article [1] escrit per una persona que treballa en recursos humans i que explica un dels mecanismes que pot fer que el sou de les dones sigui més baix sense que els empresaris hagin de ser uns malvats masclistes. Aquesta persona explica que les dones no negocien tan bé els seus sous, acceptant ofertes baixes que la majoria dels homes no acceptarien.

Si això és cert, el mecanisme que fa que la mitjana dels sous de les dones per un mateix lloc de feina sigui més baix que el dels homes és cultural i té a veure en la confiança que tenen moltes dones en elles mateixes i en la seva capacitat negociadora.

Vegeu que l’algoritme negociador que utilitza l’autor de l’article no té en compte el sexe de l’entrevistat. Simplement, comença fent una oferta baixa, a veure si cola, i, en la majoria dels casos, les dones accepten aquest sou. Els homes, en canvi, negocien a l’alça de manera més efectiva.

Això no vol dir que la culpa sigui de les dones! És clar que no. La culpa és clarament cultural i compartida. Vivim en una societat amb uns valors que constantment inculquen a la dona que ha de ser servil i acceptar el que li toqui. En canvi als homes se’ls inculca que han de lluitar i ser ambiciosos. Això vol dir que resoldre el problema és molt complicat, perquè no es resoldria, per exemple, amb una llei que obligués a fer la contractació en base a CV anònims, ja que si l’empresari no conegués el sexe de l’entrevistat, el mecanisme operaria ben igual.

Un darrer apunt. Ha de quedar clar que aquí parlem de mitjanes, no de casos individuals. Aquest comentari és sobre generalitats i es basa en un article que pot ser veritat o no, representatiu o no. No obstant, la hipòtesi em sembla plausible, ja que mostra un mecanisme que funciona encara que els empresaris no vulguin discriminar a les dones. Ah, i segur que hi ha empresaris masclistes, però pot ser aquesta no és l’arrel del problema. L’arrel del problema és més difosa.

[1]:
http://www.reddit.com/r/TwoXChromosomes/comments/hvv2m/i_work_for_a_large_multinational_tech_company_i/

Un dia, el sistema de control de versions us salvarà

2011/11/22 Desactiva els comentaris

Com ja sabeu organitzo la meva feina mitjançant l’Org-mode [1], que desa tota la informació en fitxers de text pla.

Avui, mentre gestionava les meves tasques, m’he adonat que em faltava una part del fitxer on hi deso tota la informació relacionada amb la meva feina. És a dir, havia perdut un munt de tasques i anotacions. És com si hagués perdut una part important de la meva llibreta de laboratori, part de la meva agenda i part de la meva wiki personal. És a dir, un havia succeït un desastre. Explorant el fitxer, he suposat que, per error, havia estat jo qui havia esborrat la informació, pels voltants de dia 10 de novembre.

Per sort, mantinc els meus fitxers d’Org-mode versionats amb un sistema de control de versions [2]. Una inspecció ràpida de l’arbre de ‘commits’ (versions enregistrades) m’ha mostrat que l’endemesa va ser feta el dia 14 de novembre. He recuperat la versió del document d’aquell dia i he copiat la part de l’arbre mancant al fitxer actual. Problema resolt. ufffff. Si no fos pel sistema de control de versions (fossil en aquest cas), hauria perdut una informació vital per la meva feina.

No ho dubteu. Dediqueu un dia a aprendre a emprar un sistema de control de versions distribuït. Us recomano Bazaar, Git i Fossil. Bazaar [3] és el que és més bo d’emprar, Git [4] és el més popular i fossil [5] té l’avantatge de ser un sol fitxer binari, així es pot instal·lar copiant un sol fitxer (ideal per a màquines on no hi teniu permisos de super usuari) . També, fossil desa el repositori en un sol fitxer SQLite, el que en facilita la còpia. Finalment, fossil té una interfície web incorporada. Malauradament tots tres empren un vocabulari diferent per referir-se a les mateixes coses, fet que complica l’aprenentatge.

[1]: http://www.orgmode.org
[2]: http://en.wikipedia.org/wiki/Revision_control
[3]: http://bazaar.canonical.com/en/
[4]: http://git-scm.com/
[5]: http://fossil-scm.org

Tenim dret a que no ens forcin a veure imatges de mal gust

2011/10/23 Desactiva els comentaris

Avui he llegit a El País un article de la defensora del lector, que comentava les queixes dels lectors del diari sobre el sensacionalisme en que aquest ha caigut en el tractament d’algunes notícies recents. Concretament, molts lectors del diari es queixen de que aquest publiqués en portada, tant de l’edició de paper com de l’edició digital, la foto del dictador libi linxat, amb la cara deformada i el cos cobert de sang. Malauradament, aquesta mena de reclam fotogràfic no és cosa només d’un diari, fa quinze dies vaig veure en un quiosc una portada del diari ABC, que consistia en una sola fotografia que mostrava com un bou enganxava per la cara a un torero. M’hauria agradat poder-me estalviar la visió d’aquesta imatge.

Jo quasi no miro la televisió. Deu fer mesos que vaig veure el meu darrer noticiari televisiu. Això ho faig així perquè, encara que sembli una paradoxa, estic convençut que les imatges són la millor manera de manipular la realitat, és a dir, la pitjor manera de descriure-la objectivament. Això és així perquè la imatge és molt propera a la realitat, però només en mostra un instant, fent-nos pensar que aquesta visió parcial és tota la realitat. Per exemple, en un funeral, un bon fotògraf podria fer una foto on semblés que alguns dels assistents estan de festa. Només cal captar el moment en que algú somriu. Aquesta capacitat manipuladora de la imatge s’uneix a una tendència que tenen els mitjans televisius cap al sensacionalisme, omplint els seus noticiaris de successos que no aporten cap informació útil.

El dia de la mort de Gaddafi, vaig escoltar a la ràdio una descripció del vídeo sobre el seu linxament. La descripció em va semblar esgarrifosa. Hauria preferit que el periodista s’hagués limitat a dir que el dictador havia estat linxat. De totes maneres, la ràdio havia preservat el meu dret a no veure aquelles imatges. Però, al cap d’unes hores, volent cercar una informació no relacionada amb el tema, vaig anar a la web de El País i hi vaig trobar la desagradable fotografia que jo havia triat no veure. Francament, s’ho podrien haver estalviat.

L’article de la defensora del lector que he comentat més endavant, deia que el redactor en cap de fotografia del diari havia dit que no va dubtar ni un sol moment del valor informatiu de la fotografia. Més endavant la pròpia defensora es demanava quin sentit té no publicar una fotografia que ha estat publicada per la majoria d’altres mitjans, incloses les televisions.

Aquests dos comentaris em preocupen molt perquè mostren un greu problema de valors. Hi ha ciutadans que hem elegit no veure imatges de mal gust. Crec que els diaris han de preservar aquest dret nostre sense impedir que qui ho vulgui veure ho pugui veure. Que la majoria de mitjans faci el contrari, no és una excusa, al cap i a la fi els mitjans de comunicació estan actualment lluitant una guerra per l’audiència i la publicitat que està essent molt dura i això els motiva a traspassar línies roges ben sovint.

Precisament, amagar la foto i permetre als que la vulguin veure que la puguin veure és la solució que apunta la defensora del lector de El País, però molt em temo que li costarà molt que els periodistes que creuen que una imatge d’un home torturat té valor informatiu l’escoltin. El que té valor no és la pròpia imatge, és la informació que un dictador ha estat linxat i assassinat i això es pot comunicar perfectament amb fredes i precises paraules. Anar més enllà és deixar-se dominar per la curiositat morbosa o, el que és pitjor, utilitzar aquesta curiositat per atraure lectors i anunciants. Però, com he dit, la defensora del lector té la batalla perduda: avui, en el mateix diari s’hi publica un article que es recrea en la desgràcia d’Olga Onassis, una senyora que malgrat tenir aquest cognom, viu en la misèria degut a disputes i misèries familiars.

Desaparèixer de la xarxa, el cas de Mark Pilgrim

2011/10/10 § 2 comentaris

Mark Pilgrim és un programador famós, degut als llibres que ha publicat i també pels projectes de programari lliure en els que ha treballat. Mark és una persona molt activa que combina la seva feina a Google amb molta activitat a la xarxa. Bé, mentida, combinava. Des de fa uns dies, Mark ha desaparegut d’internet. Ha estirat el cable i s’ha desconnectat. Han desaparegut els seus comptes de Twitter, Google+, Reddit, etc., el seu servidor de correu rebota els missatges que se li envien i, el que és pitjor, ha desaparegut la seva pàgina personal, amb tot el contingut que hi havia, inclosos els seus llibres i tots els articles del seu blog!

Ningú sap perquè Mark ha estirat del fil i s’ha desconnectat. Stress, problemes personals o, … , o simplement ganes de respirar aire pur i viure el seu temps de lleure en el món dels àtoms. Sigui com sigui segur que tenia una bona raó.

Però la qüestió important no és el cas concret de Mark, la qüestió és que sovint ens hem cregut que la xarxa era un món en el qual hi podíem viure la vida completament. No ha estat així. La xarxa i el flux d’informació que comporta, són extremadament estimulants i interessants, però també poden ser perillosos quan un es passa de la ratlla. La informació és com una droga, com un medicament. Estimulant i útil si és ben emprada, però crea dependència i és perillosa quan aquesta comença a decidir per tu. És el de sempre. Quan he de llegir i escriure correu electrònic? Quan l’indicador del programa de correu m’ho ordena? Evidentment no, però de fet, en la majoria dels casos la resposta a aquesta pregunta és afirmativa!! Aquest raonament també és aplicable a les xarxes socials. He d’estar jo ara llegint les banalitats del Facebook? En la majoria dels casos, no cal.

Hem d’aprendre d’aquests casos extrems. Cal que controlem la nostra vida i decidim les coses en base a raons sòlides. Als anys noranta es deia que les empreses havien de ser a la xarxa, encara que molts no sabien molt bé per a què. Ara es diu que s’ha d’estar al Facebook o Linked-In, però, francament, cal? En molts casos sí que és útil i necessari, però en molts d’altres no. La qüestió aquí és defugir el “s’ha de fer el que tothom fa”, perquè, d’entrada, no tothom ho fa, i també perquè no tot el que és nou és bo per tothom.

Els humans tenim por a no fer quelcom que sigui bo per nosaltres i això sovint ens porta a una frenètica cursa a imitar aquells que nosaltres creiem que ho fan millor que nosaltres. És una mica com a la borsa, on per por els inversors s’estimen més equivocar-se amb el grup que equivocar-se sols. Però aquesta és una recepta per al fracàs. Perquè tots som diferents, tots vivim en contextos diferents i tots tenim necessitats diferents. Cal que deixem de fer el que tothom fa i aprenguem a viure la nostra vida segons les nostres necessitats. La moda, no ens porta a ser millor ni a tenir més èxit.

El cas de Mark Pilgrim també posa de relleu un altre problema. Quan Mark va desconnectat el seu servidor, va eliminar també els seus llibres! Llibres que molta gent estava emprant en els seus projectes o per a preparar un examen. Quan un autor d’un llibre de paper decideix desaparèixer del món sota una nova identitat, no podrà anar a totes les biblioteques del món a cremar les còpies del seu llibre. Però això és el que ha fet Mark. Bé, no del tot. Per sort, els seus llibres tenien llicències lliures o semi-lliures i per tant, hi havia gent que n’havia fet còpies i, per tant, part del que hi havia a la seva pàgina podrà ser recuperat. Però, té dret Mark a fer això? Sí, clar, és el seu servidor. Però, de fet, de qui és un llibre publicat? De l’autor? De la societat? Jo tendeixo a pensar que és de la societat, però per tal que això sigui efectiu, cal que ningú no pugui prémer un botó i destruir aquella informació. Això em fa pensar en Freenet, on és impossible esborrar-hi informació que té lectors.

La desaparició den Mark fa pensar molt. Aquestes paraules d’aquí són simplement una reflexió ràpida, feta en calent, però caldrà que reflexioni una bona estona i apliqui el que hagi après de la reflexió a qüestions com les següents: Cal que posi tots els meus pensaments al blog? Cal que mantingui en línia tots els meus articles des de 2003, molts dels quals es van escriure ràpidament i sense massa reflexió? Els que em coneixeu ja sabeu fa temps que li dono voltes al tema i crec que, darrerament, estic progressant molt en aquest sentit. Estic en un procés d’alliberació personal, en un procés de reconquesta de la meva capacitat de decidir sobre la meva vida i, per poder fer això, cal que em desfaci de tot allò que pugui ser un llast. El llast inclou objectes, informació i fluxos d’informació.

On sóc?

You are currently browsing the articles category at Bitsenbloc.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.