Ja ho sabeu, jo ja fa temps que tracto el meu iPhone com quelcom que és extremadament influent sobre mi, en positiu i en negatiu, i, per tant, me’l miro amb tota la precaució del món. Evidentment, tirar-lo al fems i substituir-lo per un vell Nokia em resoldria els problemes de distracció que causa aquest aparell, però també em deixaria sense tot allò que realment m’ajuda, perquè, com diu Kraus, els smartphones sí que tenen un valor afegit, i això és ben cert.

Per tant, Kraus no proposa que abandonem aquests aparells, el que ens proposa és que fem gimnàstica per, al mateix temps, reforçar la nostra capacitat de concentració i de pensament profund. Això passa per, cada dia, passar estones una mica llargues sense el telèfon. N’hi ha que aniran a passejar deixant el telèfon a casa, d’altres el posaran en un calaix de la posta a la sortida del sol, etc. També, Kraus proposa no utilitzar el telèfon ni res electrònic un dia a la setmana. M’ha fet gràcia perquè aquesta és una mesura que jo mateix vaig posar en pràctica fa pràcticament un any i la valoro molt.

Però, sobretot, el que trobo més interessant de la seva xerrada és la reflexió sobre els nens. Som conscients de que si eduquem els nostres fills en la cultura de la gratificació instantània que proposen els sistemes de comunicació en temps real els estarem els estarem fent intel·lectualment coixos? L’objectiu no es tractaria de fer dels nostres fills uns tecnòfobs, al contrari, el que hauríem d’aconseguir és infondre’ls l’amor pel coneixement, el pensament, la reflexió. Si tenen aquests valors, serà més fàcil que aprenguin a fer un bon ús de les tecnologies, perquè seran capaços d’entendre’n el funcionament i els impactes del seu ús. Però, és clar, per tal que això sigui possible, cal que nosaltres, els adults, aprenguem a viure també com a mestres dels nostres mòbils i no com els seus esclaus.

Programa i no sigues programat, diu Rushkov, i té raó. Per tal de poder programar les nostres vides per assolir els nostres objectius, cal que entenguem molt bé com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions. Si entenem tot això, podrem navegar amb èxit a través dels esculls digitals, sinó, serem unes víctimes més del pensament poc profund i irrellevant. És la nostra elecció i fer-ho bé no requereix un esforç tan gran. Simplement cal esforçar-se per ser conscients de com és el nostre entorn.

Els del PP diuen que ho fan per millorar la força de la marca turística de Palma. Jo em demano, què tenen a veure la marca turística de Palma i el nom oficial de la ciutat? Un pot fer logos que posin “Palma de Mallorca” sense que el nom oficial de la ciutat sigui “Palma de Mallorca”. Una altra excusa sense sentit que podem posar a la ja ben alta pila de mentides que justifiquen moltes decisions polítiques.

El nom oficial és quelcom que ha de respondre a les necessitats dels habitants de la ciutat i aquests ja saben que viuen a Mallorca. No? Pot ser aquest és el problema. Sembla que hi ha molts mallorquins que mentalment viuen fora de l’illa i s’han de recordar a ells mateixos on són, via el nom oficial de la seva capital.

Aquestes són les coses que passen quan el nacionalisme, espanyol en aquest cas, et força a viure en un país imaginari ben diferent del real. Però, és clar, ells seguiran negant que són nacionalistes. Els catalanistes també tenim les nostres imaginacions, cert, però almenys no neguem que hi hagi nacionalisme entre els nostres. Els nacionalistes espanyols, en canvi, neguen la seva identitat política contínuament. Coses estranyes d’aquest estat estrany en el qual ens ha tocat viure.

I així estem tots, donant voltes al voltant de les nostres pròpies dèries nacionals, ignorant les realitats que ens envolten. Espanya és un país de nacionalismes sí. De perifèrics, però també de centrals i centralistes. I com més forts són tots aquests, més dèbils som tots, fins al punt de no saber ni on vivim.

Simplement, que quedi registrat públicament que seguiré dient que la capital de la meva comunitat autònoma és Palma. No penso gastar ni mig gram de tinta ni de saliva afegint el cognom “de Mallorca” al nom d’una ciutat que no necessita cap cognom. Els que tinguin l’ànima en un altre país, que facin el que vulguin.

Precisament, això és el que he fet aquest cap de setmana que, sobretot, he dedicat al correu electrònic. He anat responent, un a un, una part important dels missatges que tenia pendents per respondre, alguns de fa mesos, encara que no els he pogut respondre tots. Ho sento!

Francament, trobo que l’asincronia és fantàstica, perquè ens permet mantenir en el temps discussions interessants amb la profunditat suficient per tal que la qualitat de l’intercanvi romangui alta. Si un no té gaire temps, més val posposar la resposta que respondre ràpid i malament.

Malauradament, tota una nova generació d’internautes creixerà en un ambient, les xarxes socials, que desincentiva completament aquesta asincronia. És una llàstima, perquè el bon pensament mai ha estat bon amic del “temps real”, en canvi, la demagògia sempre ha florit en la improvisació i la instantaneïtat.

Aquesta sensació de solitud la tenim la majoria de blogaires. Cada cop estem més aïllats, predicant al desert del soroll extrem. Com qui intenta parlar en un centre comercial.

Suposo que això té a veure amb el fet que, amb l’aparició de les xarxes socials, les masses han pogut esdevenir emissores. D’aquesta manera la proporció d’emissors i receptors ha esdevingut quasi 1:1.

Així, es genera tant de soroll, que és molt difícil trobar aquells blogs que ens puguin interessar. Estic segur que dels deu blogs que potencialment més em poden agradar només en conec un o dos.

Quin és el camí doncs? Suposo que el que hem estat dient ja des de fa anys tots els que hem donat voltes a aquests temes, cal teixir comunitats reals, de persones amb cara i ulls, cos i ànima, que empren internet per a facilitar la deliberació.

Cada vegada trobo més poc productiu cridar cap al món sencer.

Així doncs, on és la meva comunitat? Bona pregunta. En tinc una, però relativament mal estructurada, perquè tots els que la formem estem divergint, una mica per raons professionals, una mica per raons personals, una mica perquè les xarxes socials ens han ofegat.

Però no perdo l’esperança, tard o d’hora trobarem aquest raconet internàutic que busquem.

[1]: http://scripting.com/stories/2012/05/19/bubbleFrenzy.html

Jo he emprat el Chrome durant molt de temps, però recentment he tornat al Firefox. Chrome m’agrada molt. Sobretot, m’agrada la seva mínima interfície. Però Chrome té problemes també, per exemple, la seva barra de cerques no és tan potent i versàtil com l’Awesome Bar del Firefox.

L’altre problema del Chrome és també una de les seves principals virtuts. Chrome executa cada pestanya en un procés separat. L’avantatge de fer-ho així és que si una pestanya es penja, enlloc de penjar-se tot el navegador, es penja només la pestanya. Això dóna molta estabilitat. Crec que també dóna molta seguretat, ja que cada procés és independent, està tancat en una “sandbox”. No obstant, així el Chrome empra molta RAM i això és un problema en el meu MacBook, que ja té cinc anys i només 2GB de RAM. Ho tinc comprovadíssim, amb les mateixes pestanyes obertes Chrome sistemàticament empra més memòria.

A més, el Firefox té quelcom que trobo fantàstic, només carrega les pestanyes sota demanda. Això vol dir que quan obro el navegador, enlloc de carregar totes i cadascuna de les pestanyes que tenia obertes quan el vaig tancar, només en carrega una, la que està activa, però continua mostrant totes les altres com si estessin carregades. Així si necessito alliberar RAM, surto del navegador i torno a entrar de nou i les pestanyes que no estic emprant ocuparan 0 memòria RAM.

Una altra característica que m’agrada molt el Firefox és la possibilitat d’agrupar les pestanyes per temes. Prement Ctrl-Shift-E (Linux i Windows) o Command-Shift-E (Mac) aquest mostra un panell que permet agrupar les pestanyes en grups com si fossin cartes. Així, en treballar, un només veu les pestanyes del grup actiu. Per exemple, a la feina hi tinc un grup “principal”, un grup “personal”, un grup “meteorologia”, un grup “xarxes socials feina”, un grup “articles interessants” i , de vegades, grups específics per a un projecte. Això és fantàstic i el Chrome no ho sap fer. El navegador Opera també té quelcom semblant, però no tan pràctic.

Ja per acabar, tant el Chrome com el Firefox són capaços de sincronitzar l’historial, les configuracions, etc., entre ordinadors, però el Firefox és l’únic que permet accedir a les pestanyes remotes. També, el Firefox té una aplicació per a iOS que permet accedir a les dreceres, pestanyes i historial des de l’iPhone, cosa que no es pot fer amb Chrome.

Així doncs, crec que hi ha bones raons per emprar un o altre navegador. Després d’haver-los emprat els dos, crec que avui en dia el Firefox respon millor a les meves necessitats. Ara bé, això pot canviar demà, ja que ambdós navegadors evolucionen molt ràpidament.

Però el que no puc tolerar és que algú com Dave Winer digui que un navegador és millor que l’altre amb arguments de pa sucat amb oli. Però bé, això ho sol fer en Winer, que és un nen petit amb barba. Heu llegit mai els seus arguments sobre la superioritat dels rius de notícies? Solen ser del tipus “les notícies han de ser recents, per tant han d’estar ordenades per data”. Baahhh.

[1]: http://scripting.com/stories/2012/05/14/switchedToChrome.html

[2]: http://scripting.com/stories/2012/05/16/chromeIsBetterDay2.html

Cert, gestionar el correu electrònic no és fàcil, al cap i a la fi, es tracta de gestionar informació i relacions humanes, matèries que sempre són dificultoses. És per això que dubto que la solució sigui purament tecnològica.

És veritat que molta gent no gestiona gens bé el correu i, per això, pateix i pateix sota muntanyes de missatges mal gestionats.
L’analfabetisme digital no té límits. Per a aquesta gent, una interfície millor sí que pot ser d’ajuda. Però també és veritat que molta gent, que és extremadament disciplinada i eficient amb el correu, continua patint la gran llosa que sovint és la bústia d’entrada. Quina és la solució en aquests casos?

Jo també he criticat molt el correu, però després de donar-li moltes voltes al tema, he arribat a una conclusió que decepcionarà molt a tots aquells que somnien en la vareta màgica tecnològica que ens resoldrà tots els problemes de comunicació digital: el correu-e no té cap problema, el problema de fons és que sovint volem fer més coses de les que realment podem fer. El correu no és la causa del problema, n’és el símptoma.

Tens massa missatges? T’estressa la bústia? Doncs no cerquis un nou client de correu, mira la teva llista de clients i de projectes i avalua sincerament si en pots tenir tants. Mira les llistes de correu i les newsletters a les quals estàs subscrit i avalua si no te n’has subscrit a massa. Mira els missatges que seuen a la teva bústia d’entrada i pensa si no tenen relació amb temes que podries haver delegat a algú altre.

Aprèn a renunciar, aprèn a centrar-te, aprèn a delegar i no culpis a qui no en té la culpa, un simple protocol de comunicació textual asíncrona que des dels anys setanta ens està ajudant a comunicar-nos millor.

També, al Twitter hi hem d’aguantar sovint missatges curts escrits per polítics electes que repeteixen barbaritats una rere l’altra, unes barbaritats que no sé si són causades per la ignorància o la mala fe. Com que la lectura d’aquests missatges em crea tristor i amargor, voldria evitar-los, perquè si no els evito, perdo ràpidament la fe en la societat.

A Freenet tots els missatges van signats digitalment, de manera que, fàcilment, a cada identitat s’hi pot assignar una reputació. Això permet filtrar els missatges de la gent que no té bona reputació, segons tu i la gent propera a tu. D’aquesta manera, als fòrums de Freenet, un no hi veu ni l’SPAM ni els missatges de gent de mal gust, com ara bé pedòfils, als quals els agrada emprar les xarxes anònimes com Freenet. Si no fos per aquest sistema distribuït de reputació, Freenet seria un lloc molt desagradable.

Si un sistema de reputació com aquest s’implementés al Twitter (Twitter no ho farà mai), deixaríem de llegir aquestes bestieses desagradables que ens fan malbé el dia. Però també s’accentuaria l’efecte bombolla que ja està causant internet, degut al qual la gent només llegeix continguts de gent que pensa de manera semblant a ella mateixa.

Probablement, l’efecte bombolla és un greu problema per a la societat, ja que ens evita haver de fer l’esforç d’aprendre a viure en la diferència, però per al nostre dia a dia, seria un gran bàlsam. De fet, aquesta és la gran promesa del sionisme digital: la possibilitat de crear un món on puguis construir una societat ideal, per a tu i per a la teva gent, tal com van fer moltes minories religioses que van escapar als EEUU per viure la seva fe amb llibertat.

Per exemple, els “freelancers” són molt actius a internet, ja que aquesta és la millor manera que tenen de donar-se a conèixer. És per això que sovint trobem comentaris al Twitter o als blogs del tipus “si després d’haver estudiat tant no et saps donar una feina, creant una empresa, és perquè ets un inútil”. Exagero una mica, però en veig molt sovint de missatges semblants.

És cert que l’empreneduria és un valor molt escàs al nostre país i que cal fomentar-la. Però no hem de caure en l’error de dir que tot aquell que treballa per un altre és un inútil o un incapaç. Hem de tenir en compte que l’empresa, permet fer coses que un tot sol no podrà mai fer. Un no pot ser dissenyador, sys-admin, advocat i gerent a la vegada. És impossible i és per això que tenim empreses. I està bé que les tinguem, com també està bé que tinguem “freelancers”.

I tampoc no hem d’oblidar que hi ha gent assalariada que fa una feina meravellosa i que innova tant o més que alguns pseudo-emprenedors blogaires que diuen que innoven quan, de fet, copien el que llegeixen als blogs de moda americans i venen la seva còpia.

Simplement, hem de tenir en compte que els que fan una gran feina a l’empresa no ho solen dir a blogs i twitter, perquè les empreses tenen polítiques de comunicació que no passen per l’individu. Així doncs, els seus punts de vista no es veuen gaire a la xarxa. Això no vol dir que no hi siguin.

Un altre biaix a tenir en compte és ben conegut: només aquells que tenen èxit parlen, els que fracassen no ho solen dir. És cert que ara s’està posant de moda parlar de la cultura del fracàs, és a dir, que també se n’aprèn molt dels errors. I està bé que es faci. Però, clarament, els que tenen fracassos catastròfics no en parlen, només parlen els que van tenir un fracàs no catastròfic i, després, van tenir un èxit.

Així doncs, hem d’anar alerta amb els forts biaixos dels mitjans de comunicació. Això era cert abans, quan només llegíem diaris, i també ara, que la comunicació és molt més difosa. Simplement, els mecanismes del biaix han canviat, ja no es tracta de la voluntat del propietari del diari, es tracta simplement de saber veure qui està motivat a exposar els seus punts de vista i qui no ho està.

Amb el meu mòbil, un iPhone, puc escriure un e-mail quan no tinc cobertura de dades. El mòbil intentarà enviar el missatge quan torni a trobar una xarxa. I això ho farà en segon pla, sense cap intervenció meva. És més, també puc esborrar o arxivar missatges sense estar connectat. Tot es sincronitzarà un cop la connexió torni a estar activa.

Això és molt pràctic perquè, per exemple, en zones rurals un pot anar enviant e-mails sabent que, tard o d’hora, el missatge s’enviarà, quan passi per una zona amb suficient cobertura. Però no us penseu que aquest és només un problema rural; a les ciutats hi ha moltes zones d’ombra, com ara els soterranis, les sales de cinema, on aquest mecanisme esdevé molt pràctic. Qui no ha escrit e-mails esperant que comenci el film?

Avui en dia, part de la meva comunicació passa per Twitter i WhatsApp. Quan envio un missatge amb qualsevol d’aquestes dues aplicacions necessito tenir una connexió a internet activa. Això és molt frustrant, perquè si no hi ha connexió activa el missatge no s’envia i el programa requereix una intervenció manual per a poder enviar-lo posteriorment, quan hi hagi cobertura de nou. Això, crea molta fricció comunicativa quan un es mou per zones d’ombra de cobertura.

De vegades penso que seria molt interessant que tots els serveis de comunicació via internet empressin el correu electrònic com a interfície. M’agradaria que el meu client RSS deixés els articles en una carpeta del meu compte IMAP, m’agradaria també que els Tweets fossin missatges en una altra carpeta IMAP, i així successivament amb cada servei de comunicació.

És clar, també caldria que pogués respondre a cadascun dels missatges amb una simple resposta a l’e-mail corresponent. De fet, molts d’aquests serveis tenen sistemes de notificació, que envien un e-mail per cada missatge, però ho fan des de comptes del tipus
no_reply@servei.com, fent-los pràcticament inútils.

Algú em dirà que això no és gens pràctic; que el Twitter necessita una interfície tipus riu de notícies que un programa de correu electrònic no pot oferir. Jo no hi estic d’acord. El correu electrònic és només un protocol d’enviar i rebre missatges. Després, els clients han de ser els encarregats de mostrar la informació de la millor manera possible. Que no hi hagi hagut gaire innovació en el camp dels clients electrònics no vol dir que aquesta no sigui possible. Per exemple, el client Sparrow per a Mac OS ha demostrat que el correu electrònic es pot gestionar com si es tractés del Twitter.

Un servei web que es comporta molt bé en aquest sentit és el WordPress.com, que permet publicar els articles per correu electrònic, que és el que jo sempre faig, i també permet respondre als comentaris de la mateixa manera. El sistema està molt ben pensat, perquè fins i tot un pot programar que els articles es publiquin amb un cert retard o pot afegir etiquetes als missatges, afegint uns simples codis al final. Es nota que els creadors de WordPress són de la meva generació digital.

Les noves tecnologies de comunicació ens estan oferint nous i interessants punts de vista comunicatius, però és una llàstima que prescindeixin del que hem après fins ara.