De fet, fa molt de temps que desitjo tancar els meus blogs i transformar la meva web en quelcom semblant a Gwern. Després de 10 anys d’escriure notes de blog, m’he adonat que molt de l’esforç ha sigut en va. Això és així perquè, en ordenar les notes de manera cronològica, aquestes acaben enterrades sota una gran muntanya de notes de qualitat molt diversa.

En un blog, l’incentiu no és editar els textos antics, per millorar-los i completar-los, l’incentiu és escriure coses noves. Cada dia, el blogaire s’enfronta a la pàgina en blanc. En canvi, l’autor, que empra el mateix mètode que Gwern (que de fet és una wiki unipersonal), s’enfronta al refinament de textos ja existents. Ja ho sabeu, editar sempre és més productiu i interessant que començar de zero. Almenys, és editant, revisant i reescrivint que s’escriuen els textos perdurables.

Ens trobem davant del clàssic dilema entre novetat i perdurabilitat. Els blogs estan esbiaixats cap a la novetat. Les wikis cap a la perdurabilitat. Crec que, un cop passada la turbulent dècada de la naïvetat digital, durant la qual era obligatori descobrir una novetat cada dia, em convé concentrar-me més en la perdurabilitat. És cert que aquests dos aspectes no tenen perquè estar enfrontats. Grans autors han escrit novetats perdurables en forma de, per exemple, grans diaris. D’altra gent, combina amb encert un blog i una wiki, que avancen agafats de la mà. Però, en el meu cas, siguem realistes, assolir perdurabilitat i novetat és difícil, les meves prioritats actuals no m’ho permeten.

En relació a la perdurabilitat, cal tenir en compte que és molt més fàcil fer una infraestructura perdurable quan un escriu una wiki unipersonal, que quan algú escriu un blog. Els blogs, en general, requereixen programes complexos, com el WordPress, que pot ser no sabré o podré fer anar i mantenir d’aquí unes dècades. En canvi, una wiki unipersonal, com la meva pròpia pàgina personal, pot fer-se basant-se en documents de text pla (org-mode, en el meu cas), que es poden versionar amb git, per exemple, els quals, al seu torn, es poden publicar en forma de documents html estàtics, els quals, per si mateixos, també són molt perdurables.

No obstant, el problema de fer una transició així, és que hauré de repassar milers d’anotacions del blog per rescatar-ne aquelles que tinguin més valor. Això, no és fàcil i, certament, dubto que sigui factible en la meva situació personal actual. De manera que el més probable és que acabi adoptant una solució híbrida. El temps dirà quina és la millor manera de fer-ho. No espereu canvis sobtats, els canvis arribaran de manera lenta i progressiva, però aquest article mostra l’esperit que vull seguir d’ara endavant.

Ahir us vaig dir que sóc pare. Al cap d’uns dies de néixer el fillet, vaig enviar un e-mail massiu a més d’un centenar de persones. Vaig haver de triar els destinataris, un per un, a mà. Al cap de segons vaig començar a rebre e-mails rebotats (comptes abandonats, adreces errònies, etc.). Al cap dels dies em vaig adonar que també m’havia oblidat alguns destinataris importants i vaig anar re-enviant el missatge massiu a més persones. També és possible que hi hagi gent que hagi rebut l’e-mail, però que no vegi perquè ja no mira, per exemple, el seu compte de Hotmail.  No molt pràctic, la veritat. Hagués tingut un compte al Facebook, tot hauria estat més còmode, perquè, virtualment, l’empra tothom, de manera que amb un sol missatge i sense pensar en els destinataris, tothom ho hauria vist.

Així doncs, els serveis centralitzats com el Facebook, malgrat la pila de problemes que tenen, poden ser molt pràctics en alguns moments i aquests dies he trobat a faltar no tenir-ne un compte. De totes maneres, una reflexió freda em segueix mostrant que és millor no ser-hi.

El més trist de tot plegat és que ho he dit també aquí, al meu blog, un espai públic on tothom pot llegir les meves notes, sense cap limitació, i cap persona del meu entorn habitual (no digital) ha conegut la notícia per aquest mitjà. N’entenc les raons, entenc perquè la gent “normal” no sap què és una RSS, però trobo que és una llàstima. En fi, …

Actualització: En aquest comentari breu mostro que l’augment de productivitat i la comoditat que representa el Facebook, sembla a primera vista un gran avantage, però amaga un model d’abstracció que ens fa menys humans.

L’art de viure en societat és tan vell com la humanitat i aquest llarg procés d’aprendre a viure entre persones ens ha donat uns coneixements que ens permeten gestionar bé la nostra vida social. Per exemple, els humans som molt hàbils adaptant el nostre discurs al context en el que ens trobem. No parlem del mateix amb els companys del gimnàs que amb els de la feina. Aquesta flexibilitat ens permet maximitzar la qualitat de les relacions socials que mantenim amb la gent propera, ja que ens centrem més en allò que ens uneix que en allò que ens separa. Així, evitant parlar de tot amb tothom, afavorim la convivència en una societat on hi conviuen punts de vista diversos i sovint poc compatibles.

En canvi, a la majoria de les anomenades xarxes socials, els nostres missatges hi apareixen mesclats. D’aquesta manera descobrim aspectes de les nostres amistats que ens sorprenen i que, de vegades, ens hauríem estimat més no conèixer. Per exemple, a Maó hi ha tensió política entorn el nom de la ciutat, però aquesta tensió no es respira gaire al carrer. Això no és perquè aquest tema no interessi al ciutadà, com diuen alguns, és perquè tots tenim la maduresa suficient de tractar-lo amb prudència per així evitar conflictes amb els nostres veïns. En canvi, a les xarxes socials hi veig sovint un discurs molt menys prudent, molt més enfocat cap a la divisió que cap a la convivència. Clarament, les xarxes socials polaritzen la societat, fent malbé aquest teixit que ens permet conviure en comunitat, en un mateix espai social.

Però aquest no és el sol incovenient de les xarxes socials. Escriure és un art difícil, i encara és més difícil escriure bons textos breus, com requereixen la majoria d’aquests entorns digitals. Així, sovint omplim els nostres “murs” amb comentaris escrits en calent, poc pensats i mal escrits. Es tracta de l’oralitat escrita, que té tots els inconvenients de la comunicació oral i de l’escrita a la vegada. La capacitat que tenim de treure profit d’aquests nous modes de comunicació és molt variable d’una persona a una altra, degut a la dificultat de moure’s en un entorn tan nou i poc madur. Així, uns quants, sovint expertes en comunicació, s’hi mouen molt bé, però la majoria, en canvi, acabem donant una mala imatge de nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en, perquè ens costa interpretar les conseqüències a llarg terme d’escriure i compartir qualsevol idea que ens passi pel cap.

Al meu blog hi ha deu anys de notes, públiques totes elles, la qualitat de les quals és molt variable. Alguns dels textos són tan antics que defensen opinions que jo ja no podria defensar avui en dia. Això no és nou, a tothom que hagi escrit li ha passat. No obstant, a internet, aquests vells articles no es veuen groguencs, com es veuria un vell article de diari, es veuen tan nous i actuals com els que vaig escriure ahir mateix, fet que pot causar certes sorpreses i confusions. Si tenim en compte que moltes d’aquestes velles notes formen part d’aquesta oralitat digital, que he mencionat abans, que ens fa escriure i publicar de manera massa improvisada, podeu imaginar que tinc motius per témer les meves pròpies paraules. És per això que sovint em demano a mi mateix com el meu llarg rastre digital deu afectar la meva vida.

Després de fer una reflexió tan pessimista sobre la xarxa, sembla que l’estigui rebutjant. Però no, no és així. És possible emprar la xarxa de manera que el seu ús sigui bo per a nosaltres i per als que ens envolten. És important que siguem escèptics, perquè no tot allò que és nou és bo, clarament, hem de defugir els discursos tecnoutòpics, que sovint tenim tendència a adoptar els que som encara joves. D’aquesta manera, és millor emprar les xarxes socials amb moderació, sense exposar-nos-hi massa, afavorint la creativitat, els textos llargs, de qualitat i d’elaboració pròpia, en detriment de la cursa cap a la instantaneïtat. Hem de ser creatius, per això evitarem reenviar missatges massius, els quals solen ser barroeres manipulacions. Sempre serà millor afavorir el teixit social més proper, que els grans temes mediàtics. I, sobretot, triarem bé els destinataris de cada missatge tal com ho fem al món real, perquè la comunicació íntima és sempre més rica i constructiva.

Les xarxes socials són atractives i addictives, per tant no és fàcil seguir aquestes poques recomanacions, a mi em costa, certament. Però és possible i desitjable fer-ho si volem mantenir un ric i sa teixit social.

Als metro de Viena tothom respecta el costum de deixar sortir abans d’entrar. S’obren les portes del vagó i els que són a l’andana deixen un ample passadís per tal que la gent pugui baixar del tren còmodament. Aquí, en canvi, tothom puja empenyent, com si el tren hagués de partir deixant a la meitat dels passatgers a terra. A Sants és espantós. A Tortosa també passa, la gent s’empeny per sortir del tren.

Als trens suïssos tothom hi roman en estricte silenci. Així els estudiants poden estudiar, els lectors llegir, els cansats dormir. Qui vol escoltar música es posa auriculars. I tothom és feliç. Aquí en canvi, sempre hi ha gent que fa soroll, que posa música, que parla massa fort. I és impossible llegir. Per això porto sempre taps a la bossa, per poder llegir al tren.

He de parlar de seguretat vial? Més val que no comenci.

La qüestió de fons és que aquí som bastant mal educats. Tenim unes mancances culturals evidents que dificulten la convivència més bàsica en societat. Els problemes que he mencionat són simples símptomes d’un problema estructural, els efectes del qual es veuen a tots els nivells de la societat. Que la gent estigui orgullosa d’estafar amb l’IVA o a la declaració de la renda no és casual. El drama és que aquests problemes culturals de fons requereixen generacions per ser resolts, si és que mai poden ser resolts.

Tristament, l’estratègia d’ajuntar pollastres ja s’ha aplicat en aquest país en altres àmbits, com el bancari. El resultat ha estat Bankia i les altres caixes massa grans per quebrar, que ens costen i ens costaran un dineral als contribuents. No fem el mateix amb les universitats, creant monstres burocràtics poc operants a partir d’universitats ja massa burocràtiques. Ja va sent hora que parem de fer malabars comptables, per fer veure que tenim el que no tenim. Cal que deixem de creure cegament que emprant el mot “excel·lència” a cada frase de cada discurs sobre el sector del coneixement, sense fer res més, resoldrem els nostres problemes. Caldrà començar a pensar en termes estructurals, en termes d’arrel, per així poder aplicar vertaderes solucions per a resoldre les greus disfuncionalitats del nostre sistema universitari, caigui qui caigui. Si no ho fem, continuarem, com sempre, a la llista dels mediocres.

Docampo, Domingo; Herrera, Francisco; Luque-Martínez, Teodoro; Torres-Salinas, Daniel. “Efecto de la agregación de universidades españolas en el Ranking de Shanghai (ARWU): caso de las comunidades autónomas y los campus de excelencia”. El profesional de la información, 2012, julio-agosto, v. 21, n. 4, pp. 428-432. http://dx.doi.org/10.3145/epi.2012.jul.16

Al seu llibre “La révolution de l’amour”, Luc Ferry afirma que l’èxit implacable del capitalisme, en aquest món globalitzat d’avui, ha estat possible gràcies a la gran deconstrucció dels valors antics, ja iniciada a finals del segle XIX, però que la generació del 68 va portar al paroxisme. Ferry sosté que els bohemis van fer possible que els seus enemics burgesos poguessin expandir el seu poder fins a límits insospitats, malgrat les reticències dels propis burgesos. Té mèrit! De fet, això no és nou. És ben conegut que, moltes dels que actualment gestionen els centres de poder, quan eren joves buscaven la platja sota l’empedrat de París.

Llegir aquesta explicació de Ferry m’ha fet pensar en les bones intencions de la meva generació digital. El tecnoutopisme, tan ben representat per la “Declaració d’independència del ciberespai”, de Barlow, l’ideari de la EFF o la construcció del gran ecosistema del programari lliure que fa funcionar els grans núvols actuals, ha creat les bases intel·lectuals i materials que han fet possible la xarxa de les grans corporacions, la xarxa del Facebook, del Google i companyia. El capitalisme globalitzat d’alta velocitat ha trobat en els somnis dels marginals usuaris de les BBS, com The Well, la manera de fer-se encara més eficient i més poderós. Quina sorpresa que hem tingut els que fa quinze anys parlàvem del programari lliure i de cultura digital oberta, somniant en un món idíl·lic. Ara, tots emprem el núvol amb fruïció, des dels nostres iPhones i Macbooks, que són l’antítesi del que defensarem de joves.

Així és la vida, podem imaginar els futurs que vulguem, però mai podrem saber realment cap a on ens porten les nostres accions. Cada generació ho fa a la seva manera.

Crec que volien demanar-me pel sexe, que en el meu cas és “mascle” o “home”. Sí sóc un mascle. Ja no podem emprar aquesta paraula tan clara?

Amb tant de llenguatge correcte acabarem sense saber de què parlem. Hi ha massa funcionari que vol canviar el món modificant formularis sense ser conscient de que quan canviem el significat de les paraules no fem el món millor, el fem més incomprensible sense corregir-ne les injustícies.

Ja per acabar, us recomano aquest magnífic article sobre els problemes que causa jugar amb les paraules, especialment quan se’n fa política.

Divendres passat vaig tornar al despatx, vaig buidar la bústia d’entrada i vaig començar a preparar les coses per començar aquesta setmana a bon ritme. El cap de setmana el vaig ben aprofitar per descansar i airejar-me encara més. Ahir vaig reprendre la feina, prou bé, però avui he tingut el vertader xoc post-vacances. Aquest matí he posat la ràdio al cotxe i he escoltat una tertúlia. Després he arribat al despatx i he treballat. Al migdia ha saltat la notícia del rescat de la Generalitat de Catalunya i m’he exaltat. He llegit tweets i notícies d’aquí i d’allí. M’he enfadat. M’he deixat influir emocionalment.

Llavors, m’he preocupat. De què ha servit un mes de descans si m’he deixat infoxicar al cap de dos dies? Com pot ser que algú com jo, tan conscient dels efectes perversos del temps real, hagi caigut tan fàcilment en la manipulació emocional de les xarxes socials exposant-m’hi més del que cal? Certament, vam ser molt naïf en pensar que internet seria la panacea de la igualtat i la llibertat. Ens estem esclavitzant d’una nova manera, encara més complexa, més addictiva i més difícil de combatre de les que coneixíem fins ara. Hem d’estar en guàrdia si volem viure com a homes lliures que prenen decisions de manera autònoma. A la xarxa actual és difícil mantenir-se emancipat.

Aquest frase descriu bé perquè vaig deixar Facebook. En aquell moment, l’argument que vaig donar va ser que estava fart de discutir sobre temes sobre els quals no volia discutir amb gent amb qui no volia discutir. Però llegint aquesta reflexió veig que el meu argument no era complet. És cert que sovint em trobava discutint amb persones que m’estimo però amb qui no vull discutir de segons quins temes, perquè sé que la conversa no acabarà bé. Sovint, no és bona idea discutir de política amb el teu company del club de tennis. Però hi havia quelcom més.

Les xarxes socials són entorns en els quals no tothom s’hi mou de la mateixa manera. No és fàcil escriure bé, i encara menys fàcil és dir quelcom ben dit en molt poques paraules, com requereixen la majoria de xarxes socials. Així, la capacitat que té la gent de treure profit de les xarxes socials és molt variable, perquè no tots tenim les habilitats necessàries per expressar-nos bé sota aquestes restriccions.

El resultat és que hi ha gent que omple el seu perfil de missatges bastant dolents que malmeten la seva pròpia imatge. Això no és exclusiu de les xarxes socials. També passa amb el correu-e, quan aquest s’empra de manera massiva, em refereixo al re-enviament de missatges nuls i demagògics sobre política o simples i grollers “hoax”. Així doncs, al Facebook em resultava estrany veure amics meus expressant-se d’una manera que, enlloc d’apropar-me a l’amic o conegut, m’allunyava d’ell.

De la mateixa manera que això em passava al Facebook, també em sol passar al Twitter, no són tan diferents en aquest sentit. És per això que vaig deixar de publicar els titulars dels meus articles del blog al Twitter, perquè enlloc d’arrencar discussions interessants com les que es generen de blog a blog, es generaven caricatures de discussió amb frases breus mancades de context, sovint escrites amb poc encert, de manera que la meva relació amb els meus pocs lectors, enlloc d’enriquir-se, es degradava. M’estimo més no conversar, que conversar malament.

Evidentment, també, em demano quanta gent s’ha trobat incòmoda llegint el que jo escric en aquest blog o a d’altres indrets de la xarxa. És probable que hi hagi gent que, havent-me conegut en entorns allunyats dels temes que comento aquí, s’hagi sorprès negativament en veure les meves idees en xarxa i que, per això, s’hagi allunyat de mi també en aquell entorn on em va conèixer. Mai podré saber si això passa realment, però la meva percepció dels altres a través de la xarxa em fa sospitar que sí que és possible.

En el món “real”, tenim una gran capacitat d’adaptar el nostre discurs al context, de manera que seleccionarem molt els temes de conversa segons on siguem. No parlarem del mateix amb els companys del gimnàs que amb els de la feina. Aquesta possibilitat és magnífica, perquè ens permet reforçar les relacions amb els altres, maximitzant els punts d’unió que tenim amb persones diverses. Això ajuda molt a la convivència.

Per exemple, a Maó hi ha certa tensió política sobre el nom de la ciutat, però aquesta tensió no es respira gaire al carrer, perquè allí la gent sap ignorar aquest tema, en favor d’altres temes que afavoreixen més les relacions humanes. Jo tinc amics que no pensen com jo sobre aquest tema, però és evident que no val la pena fer malbé la nostra relació per un tema com aquest, quan estem junts, simplement, parlem d’altres temes més alegres. En canvi, si faig un cop d’ull al que escriuen els maonesos que són al Twitter, hi veig un discurs molt escorat cap als temes que divideixen, sovint sense cap mena de compromís. Clarament, les xarxes socials polaritzen la societat i trenquen aquests punts d’equilibri.

Google va inventar els cercles de Google+ per intentar fer una xarxa social que ens permeti funcionar de la mateixa manera que funcionem al món “real”, no obstant, allò que és tan fàcil fer fora de la xarxa, esdevé una feinada a Google+. No us fa mandra organitzar els vostres contactes en cercles? Ja tenim prou feina, com per estar classificant els nostres contactes. És per això que, entre d’altres raons, vaig també abandonar Google+ fa força temps.

Així doncs, com ho hem de fer? A mi, l’únic que se m’acut ara mateix és fer el que he estat fent durant els darrers mesos, limitar el meu ús de Twitter, escriure poc al blog i intentar millorar la qualitat dels textos, triant temes que no siguin polaritzants i emprar més el correu electrònic que les xarxes socials per comunicar-me amb els amics, ja que aquest és molt més privat i molt selectiu, que no pas les xarxes socials habituals. Per estar al dia, prefereixo seguir els fils de subscripció RSS que el “timeline” de Twitter.

El que no puc entendre és que aquestes comprensibles queixes siguin notícia a Catalunya Ràdio. Des de quan és notícia que una persona que està patint una tragèdia es senti sola? Totes les persones se senten soles durant la tragèdia. Es senten soles i abandonades. Tots els alcaldes de tots els pobles cremats, ara i sempre, es senten ignorats per les administracions, les quals sempre estaran mancades de forces davant d’una gran desgràcia. També és normal que la persona, que acaba de veure com la seva vida partia en flames, estigui enrabiada. És la reacció humana més esperable. El contrari, que la víctima estigués calmada, seria efectivament una notícia, però el que he sentit avui a la ràdio, certament, no mereix el favor de les ones.

Donar el micro als que, en calent, clamen contra l’administració durant un incendi és donar el micro a la demagògia. És pur groguerisme. Em dol que no saltin les alarmes dels redactors de la nostra ràdio en aquestes situacions. Mai salten, sempre cauen en la complaença de creure que, donant pas als sentiments de les víctimes, estan fent un favor a la democràcia. Però, faríem un millor favor a la democràcia si expliquéssim que ningú no pot evitar els grans incendis, com ningú no pot evitar les riuades o els terratrèmols.

La nostra, és certament una societat que ja no contempla la possibilitat de la fatalitat. Tot ens creiem amb el dret d’exigir l’impossible, perquè ens hem cregut que estem per sobre de tot. Som petits déus d’un fals Olimp, que ens creiem mereixedors de la seguretat més absoluta. D’aquesta manera, estem generant un món d’infeliços, de persones que es senten perseguides, perquè no entenen que, de vegades, la sempre incomprensible tragèdia es pot abatre sobre nosaltres.

En darrer terme, el món és i sempre serà incomprensible. Sempre estarà envoltat de misteri i sempre tindrem ocasió per demanar-nos per què aquesta o aquella desgràcia ens ha caigut a sobre. Si no aprenem que això és normal, que aquesta és la nostra realitat, no tindrem mai cap possibilitat d’albirar ni el més petit bri de felicitat.