Abans de la generalització de les noves tecnologies, l’aparició d’aquesta dada privada en el diari no hauria tingut gaire conseqüències, però ara les notícies no només es publiquen en paper, també es publiquen digitalment i els seus continguts són recopilats i indexats pels cercadors. Així doncs, a partir d’ara serà possible associar aquesta notícia amb una persona concreta amb noms i cognoms, cosa que pot vulnerar la intimitat de l’accidentat. Qui sap quin ús se’n podria fer d’aquesta informació en el futur.

Tots nosaltres ens vam formar en un món analògic i, per tant, no ens és fàcil adaptar-nos als canvis que ha introduït el món digital, d’alguna manera, tots estem aprenent de nou a comportar-nos en societat. Per tant, és normal que cometem aquesta mena d’errors, però cal que en siguem conscients i que siguem el més cauts possibles. En el món digital, s’ha de tenir molta precaució amb les dades privades, nostres i dels altres.

Després d’haver llegit el llibre, considero que el punt de vista de l’autor és molt interessant. L’autor, nascut a Saragossa i catedràtic de la Universitat de València, entén perfectament el rol de la llengües a Espanya, i defuig completament els antagonismes. Clarament, l’autor escriu des d’un punt de vista ben allunyat del dels nacionalismes, tant espanyol, com català. I això, en aquesta Espanya malalta en la que vivim ara, és molt necessari.

No m’ha agradat gaire com l’autor ha estructurat l’assaig, ni tampoc com exposa els temes, crec que sovint evita la línia recta, tot i que el llibre és curt i fàcil de llegir. No obstant hi ha passatges que són autèntiques perles.

De vegades, les perles han confirmat els meus punts de vista, per exemple, quan afirma rotundament que a les comunitats bilingües tots tenim el deure d’entendre les dues llengües, o que les elits espanyoles haurien de poder manejar-se mínimament en les quatre llengües de l’estat, inclòs, clar està, el cap d’estat.

D’altres vegades, l’autor diu coses que ja sabem, però que, de vegades no volem o no es volen escoltar, per exemple, que Catalunya (a nivell social, econòmic i cultural) té molt més a veure amb l’Aragó, Múrcia i Andalusia que amb la majoria de les regions de França o Itàlia o que Catalunya, pot ser serà independent, però que mai serà monolingüe catalana, pot ser fins i tot serà lingüísticament castellana. Aquí també hi afegiria una afirmació interessant en relació a una possible independència de Catalunya. Sortint d’Espanya, Catalunya perdrà molta influència a Espanya i, per tant, perdrà allò que li dóna força. En el segle XX, Catalunya ha liderat Espanya en molts àmbits i, si vol continuar essent gran, ha de continuar volent liderar Espanya en el futur. Excloent-se, no ho podrà fer. Crec que aquest és un punt de vista molt raonable i atractiu, que hauria de fer pensar a molta gent que ara puja al carro de la independècia. De fet, és important que la gent deixi de veure els països com cromos en un mapa polític i els vegi com a xarxes. Fent-ho així, es veu ràpidament que la xarxa que té com a cor Barcelona va molt més enllà de la Franja i del Delta de l’Ebre.

També, l’autor diu coses que mai jo no havia pensat o que van directament en contra del que sempre he cregut i que m’han fet pensar molt i em fan dubtar i, fins i tot, canviar d’opinió (cosa que és extremadament positiva). Per exemple, és interessant la reflexió sobre el rol que juga el català com a cohesionador (o no) als Països Catalans. De fet, Molins explica una teoria molt interessant de perquè els Països Catalans han fracassat com a projecte comú de Catalans, Valencians i Balears.

En tot cas, el llibre ajuda a entendre que les llengües són molt importants, però no tant com sovint volem creure o ens volen fer creure els nacionalismes. El llibre, clarament, és una crida a deixar de pensar en termes decimonònics, per començar a mirar les coses amb lents adequades al context del segle XXI. Així doncs, és una lectura fàcil i ben recomanable, per a produir antídots contra el nacionalisme irracional (espanyol i català) que tant preocupat em té darrerament.

Avui m’ha sorprès el cas de Paul Graham, creador de la primera aplicació web i finançador d’un gran nombre de startups d’èxit. En un article recent, Graham sosté que la tecnologia ens porta noves addiccions per les quals no sempre tenim anticossos socials i culturals. Per a il·lustrar-ho, explica el seu propi cas. Graham és conscient de la seva addicció a internet, perquè, com tots nosaltres, es va veure exposat a aquest món en una època en la que encara no s’havien desenvolupant mecanismes socials per a corregir els problemes que pot causar aquesta addicció. De fet, ara tot just comencem a tenir consciència del problema. Graham, coneixedor de la situació, no vol tenir un iPhone, perquè no vol que internet el persegueixi, no vol ser un esclau del correu, del twitter o el Facebook. És més, Graham prefereix fer senderisme enlloc d’anar a córrer, perquè fent senderisme pot pensar sense rebre interrupcions durant temps llargs. El jogging és massa ràpid i no li dóna prou temps per a reflexionar! En un món tan connectat, per pensar, un ha de fugir a la muntanya!

Jo fa temps que comento a la meva dona que estic enganxat a la xarxa. Em preocupa emprar debades les tecnologies que internet posa al meu abast, tot i que valoro molt positivament seguir en contacte digital amb moltes amistats, amb les quals no tindria quasi cap contacte si no ho fes així. Darrerament he fet molts progressos, ja no participo a llistes de correu, tinc el Google Reader mig abandonat, puc passar setmanes sense visitar el Twitter, però continuo mirant el Facebook regularment i ho faig en situacions on no ho hauria de fer, degut al sempre present i sempre connectat mòbil. Valoro molt les possibilitats que em dóna el mòbil, m’encanta escoltar podcasts abans d’anar a dormir o quan viatjo en cotxe, trobo molt pràctic tenir sempre a mà un GPS que em diu com anar aquí on vull anar, i m’encanta tenir sempre el DCVB a l’absast, però al mateix temps em preocupa l’addicció, em preocupa aquesta sensació que tenen les persones que han tingut problemes amb l’alcohol, quan reomplen la copa de vi un cop de més. El problema és que trobo molt difícil saber on es troba la línia, quan és que faig un ús que em perjudica, és a dir, que em roba temps que hauria de dedicar a treballar, pensar, llegir o descansar.

Fa un parell de dies vaig encomanar un iPhone 4, ja que em surt molt econòmic si em canvio de companyia. Quan l’utilitzi caldrà que tingui aquestes reflexions sempre presents, ja que no vull acabar com Graham, renunciant a tecnologies que em poden ser molt útils en moments concrets. Jo vull tenir un iPhone a la butxaca perquè em fa més productiu, em resol problemes. Però caldrà que en faci ús i no abús.

Per cert, fent càlculs simples d’ordres de magnitud, jo crec més la xifra de 500 mil persones que la d’1 milió. Però és evident que va ser la més gran manifestació de les darreres dècades

Ah, ja que parlem de periodisme i la manifestació, només diré que el titular de Vilaweb em va semblar poc seriós:

Em sembla que la manifestació va ser molt important, per això crec que no cal exagerar. Ni eren 1.5 milions, ni tots clamaven per la independència, encara que la majoria dels assistents ho fes.

Actualització: Vaig escriure aquesta nota des d’un mòbil i el format no va quedar prou bé del tot, he corregit els dos errors de format que hi havia, sense modificar ni una sola paraula.

Avui, gràcies a la web de l’IEC, he sabut que vostè, en nom de l’IEC, ha animat als socis, col·laboradors i amics d’aquesta institució a participar a la manifestació de dissabte, que té com a lema “Som una nació, tenim dret a decidir”.

Segons els seus estatuts, “l’Institut d’Estudis Catalans és una institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana”. No només això, també és la institució que “té cura de l’estudi de la llengua catalana, n’estableix la normativa i vetlla perquè el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic”.

M’agradaria que vostè, com a president d’aquesta institució tan important per la nostra llengua, m’expliqués quina relació té la manifestació de dissabte amb els objectius de la institució. La manifestació és purament política i no té res a veure amb cap qüestió acadèmica. És cert que el Tribunal Constitucional no ha permès que la llengua catalana sigui preferent a Catalunya, cosa que em dol, però això no té res a veure ni amb la filologia, ni amb la lingüística, ni amb cap altra ciència a la qual es dediqui l’IEC.

Recentment vaig escriure sobre els ajuntaments catalans que no saben estar al seu lloc. Avui faig la mateixa denúncia envers l’IEC. L’IEC, que és una institució comuna i transversal de tots els catalanoparlants, ha de ser políticament neutral envers els parlants de la llengua, molts dels quals no anirem ni donem suport a la manifestació. Amb aquesta actuació, l’IEC està polititzant la llengua i l’està fent més problemàtica i menys transversal, tot donant arguments als que prefereixen parlar castellà per evitar problemes. Molts potencials parlants de la nostra llengua no la parlaran si aquesta és associada amb qualsevol ideari polític, nacionalista o no. L’IEC és massa important per la nostra llengua, no pot dilapidar el seu prestigi d’aquesta manera.

Així doncs, li demano que, com a president de l’IEC, sàpiga estar al seu lloc i deixi la política de banda. En un sentit més ampli, demano a les institucions catalanes que actuïn de manera raonable i raonada i no es deixin endur per les passió ambient. Cadascú ha de saber estar al seu lloc. Els ciutadans que ho vulguin, que surtin al carrer i donin a conèixer la seva opinió, però les institucions acadèmiques, que han de ser transversals a tota la ciutadania, s’haurien de limitar als àmbits definits en els seus estatuts.

Cordialment,

Pere Quintana Seguí

Demano a tots els lectors d’aquest blog que estigueu d’acord amb el contingut d’aquesta carta oberta, que l’enllaceu, reproduïu, modifiqueu i/o signeu als vostres respectius llocs web, per tal d’augmentar-ne la difusió. També us demano que, si ho trobeu convenient, l’envieu a l’IEC a l’adreça informacio arroba iec punt cat, tal com jo mateix ja he fet.

Per un cantó, aquestes iniciatives mostren que la societat catalana és viva i que les institucions més properes al poble són les que senten millor les inquietuds d’aquest. No obstant, quan votem a les eleccions municipals, ho fem pensant en les associacions del poble, les voreres, la reforma de la plaça, els impostos locals, etc. i no en la Constitució o la llibertat de vestimenta. De fet, quan es presenten a aquestes eleccions, els partits també presenten programes locals.

Dit això, el que és important és plantejar-se perquè els ajuntaments han de prendre aquestes iniciatives que no els pertoquen. M’atreviré a llançar dues hipòtesis. Per un cantó, em sembla que hi ha un problema d’arquitectura institucional, que evita que les inquietuds del poble arribin al nivell adequat, i obliga als ajuntaments a fer de vàlvula d’escapament. En segon lloc, penso que el fervor i la poca raó que regeixen la política actual del nostre país, hi juguen també el seu rol, ja que no ajuden a que les institucions siguin conscients de quin és el seu lloc.

Sigui com sigui, crec que els ajuntaments haurien de dedicar les seves energies a fer millor la seva feina i no a introduir debats que els van grans i que no els pertoquen. El debat de la burca s’hauria de fer a nivell europeu i de manera calmada. És un tema tan delicat (es vol limitar la llibertat d’unes persones en nom de la seva dignitat), que s’ha d’argumentar sòlidament. No obstant, els nostres ajuntaments tiren directament pel dret, eviten tota la reflexió i fan declaracions que, al meu entendre, no ajuden gaire a calmar els ànims, malgrat es facin amb tota la bona intenció del món. Això no vol dir que els elegits locals s’hagin de callar, com tot ciutadà, han d’opinar i transmetre les seves inquietuds a qui pertoca. El que no han de fer, és emprar unes institucions locals per a saltar-se el procediment normal.

Crec que és important que la classe política (a tots els nivells) reflexioni sobre aquest tema, que em sembla molt important. Els diputats del Parlament haurien de reflexionar sobre l’estructura del sistema democràtic català. A mi, em fa l’efecte que el problema rau en el sistema de partits i de llistes, que els partits catalans no han volgut o no han pogut modificar. Com ja sabeu, el sistema actual, és tan piramidal que dóna molt de poder a les cúpules dels partits, de manera que poden tapar qualsevol tema i, així, eviten que les inquietuds del poble es debatin aquí on toca. Els nostres polítics viuen en un món bastant fictici. Personalment, crec que si tinguéssim un sistema uninominal a la francesa (amb dues voltes), tots tindríem més clar quins diputats ens representen i podríem dirigir-nos a ells per a fer-los arribar les nostres inquietuds. Així, el Parlament seria molt més proper al poble i no caldria que els ajuntaments fessin la feina que no els pertoca. M’apunto aquest argument a la llista, ja llarga, d’arguments en contra del sistema electoral que patim en aquest país.

Primer, s’agafa un Maragall i s’anuncia que es vol fer un estatut nou, quan ningú no hi pensava. El tripartit s’hi apuntarà, per veure si aconsegueix tapar les seves importants febleses amb un projecte comú. Evidentment,  CiU s’hi apuntarà també, per no ser menys, si no, els nyaps queden poc gustosos. Els partits catalans faran un estatut clarament inconstitucional, posant el límit al cel i diran que la constitució és com un xiclet infinítament elástic. Llavors,  ZP dirà que les Corts aprovaran allò que aprovi el Parlament. Com no pot ser d’altra manera, a les Corts es retallarà a fons el plat, amb l’ajut den Mas, que s’aliarà amb ZP per fotre al PSC. Cal dir, que la intervenció de Mas permetrà que l’estatut sigui molt més compatible amb la constitució, aplicant el conegut seny català, un condiment molt propi del país.  Això és necessari perquè la constitució és la que és i no es pot canviar, per molta sal que s’hi posi. Després, s’aprovarà l’estatut i es sotmetrà a referèndum. Els catalans mostraran la seva passió per la qüestió amb una abstenció de rècord. Però, per tal que el plat surti bé, cal que el PP, amb el seu profund sentit de convivència, presenti un recurs al TC contra quasi tot l’estatut. El defensor del poble també s’hi apuntarà, ja que no sap a quin poble defensa. Mentrestant, moltes altres comunitats autònomes  faran el mateix que ha fet Catalunya, però, en aquest cas de la mà del PPSOE i sense que sembli que és la fi d’Espanya. Quines coses. Per acabar de rematar el plat, el TC més desprestigiat de la història, demostrarà que té un gran sentit d’estat i dedicarà quatre anys a fer xup xup amb  tacticismes de baix nivell, tot erosionant la democràcia espanyola fins a nivells insospitats. Això és molt important per tal que el nyap sigui ben genuí i madrileny. Al final, la sentència no serà tan gustosa com s’esperava, l’estatut serà millor que l’anterior  i no es tocarà el model lingüístic del sistema educatiu. Reconec que és molta feina, per a poca cosa, però és necessari per a realitzar la recepta.

Al PP no li haurà sortit gens bé la cosa, però farà com si hagués guanyat, el PSOE farà un alè i tirarà pilotes fora i, a Catalunya, semblarà que Madrid ha enviat els tancs cap al Principat. Els partits gesticularan, faran discursos amb veu greu i obriran nous horitzons: el sobiranisme (abans se’n deia independentisme, n’hi ha de moltes marques, però tots són bons). Això pemetrà preparar nyaps futurs, sense fer gens d’autocrítica. Això és important, si es fa una mica d’autocrítica, el nyap ja no serà prou bo. Ni hi penseu!

Per acabar de refinar el plat, caldrà que el  PP guanyi les següents eleccions i tindrem quatre o vuit anys d’encara més crispació, ben gustosa i inútil.

Visca Catalunya, els nyaps i el poble que té els polítics que es mereix!

A Catalunya, el catalanisme està patint una evolució semblant, el catalanisme s’està convertint en catalunyisme. El resultat és que s’està renunciant a reforçar els lligams culturals i sociològics entre les terres de parla catalana per concentrar-se sobre la comunitat autònoma respectiva. A Menorca també passa quelcom semblant.

Aquesta evolució és conseqüència de la victòria del mapa polític sobre la realitat, sigui qui sigui el que dibuixi el mapa. Els antics catalanistes veuen el món a través del mapa espanyol de les autonomies. Sembla mentida que no sapiguem sortir del món en forma de puzzle que mostren els atles.

Un exemple esperpèntic d’aquesta evolució ens el mostra en Toni Cucarella que ha trobat dos titulars ridículs de la pàgina Valencianisme.com. Els titulars són: “Empresaris de l’Alguer impulsen l’etiquetatge en valencià” i “Perpinyà declara llengua oficial el valencià“.

Entenc perfectament que, quan un actua al País Valencià, anomeni “valencià” a la llengua, de la mateixa manera que jo, quan sóc a Menorca, en contextos informals, solc dir “menorquí” enlloc de català. Ara bé, en un context més ampli, dir valencià és d’un ridícul extrem. És l’hondureny llengua oficial de l’estat espanyol?