Llegint un petit comentari en aquest article, veig que el contracte, que Apple obliga a acceptar als desenvolupadors de programari per a l’iPhone, estableix que un no pot fer aplicacions que superin les aplicacions ja instal·lades. És a dir, no puc fer un client de correu millor que el que ja hi ha. Per exemple, que sigui capaç de cercar dins dels missatges, ja que client d’Apple no ho sap fer.

Això no té nom! És una vergonya.

De vegades penso que si poguessin, els d’Apple t’obligarien a anar vestit com el “guai” dels seus anuncis (Mac vs PC) quan empres els seus productes.

Gnumeric és un programa ràpid i lleuger que es nota que està programat per gent que té certa cultura científica. A diferència de l’OpenOffice [1], el qual sempre he pensat que s’assembla molt a un programa que no m’agrada gaire, Gnumeric aporta el seu punt de vista al món de les fulles de càlcul. Per exemple, el diàleg de creació i edició de gràfics m’agrada molt, el de l’OpenOffice, en canvi, sempre m’ha semblat una tortura. Un altre exemple de característica ben pensada és l’importador de fitxers en format text, el qual importa, en quatre clics, els fitxers de text organitzats en columnes, tant separades per un caràcter com d’amplada fixa (típics fitxers fets amb FORTRAN). En altres paraules, Gnumeric em va molt bé per importar fitxers de text i treballar-ne les dades de manera eficient. A més, diuen que el Gnumeric és més precís que les altres fulles de càlcul. Un altre punt a tenir en compte

El que desconec és com Gnumeric respondria a les necessitats de la gent que utilitza, per exemple, l’Excel amb tota la seva complexitat, tal com fa la meva germana, que és una hacker d’aquest programa. Però això no em preocupa, Gnumeric respon molt bé les meves necessitats. Precisament, l’avantatge de l’abundància és que un pot tenir aplicacions que semblen fetes a mida. Per a què he de voler jo una aplicació que ha de respondre a les necessitats d’un MBA?

[1] He de dir que comparo el Gnumeric amb l’OO de la sèrie 1, al despatx no hi puc instal·lar el 2.0.

Finally, if you need to do serious number-crunching, an optional exstension for Python called NumPy (Numeric Python) provides advanced numeric programming tools, such as a matrix data type and sophisticated computation libraries. Hardcore scientific programming groups at places like Lawrence Livermore and NASA use Python with NumPy to implement the sorts of tasks they previously coded in C++ or FORTRAN.

“Learning Python” by Mark Lutz and David Ascher

Unfortunately, for my PhD thesis work I have to deal with FORTRAN and Visual Numeric’s PV-WAVE. :’(

a veces, cuando leo y estoy cansado, maldigo el papel por no
permitirme cambiar el tamaño de la letra del texto.

por suerte tengo una máquina.

Googleo “Patter Recognition”.

Bajo el pdf.

Abro la consola (gnome-terminal)

ejecuto ps2ascii y obtengo una versión en txt del pdf.

abro la versión de consola del vim

modifico todo el fichero txt para que tenga sólo 50 caracteres de ancho.

ajusto el tamaño de fuente al máximo con CTRL++

F11 para pasar a modo de pantalla completa.

veo que blanco sobre negro me cansa

ajusto los colores de la consola, gris sobre negro.

perfecto, letras gigantes, colores perfectos.

un ebook ideal.

viva el formato txt!

y viva las herramientas que vienen en cualquier gnu/linux…

Aquí va un pantallazo.

Malauradament, però a Météo France no puc instal·lar programes a l’ordinador, així que no hi puc emprar l’Epiphany. En conseqüència, durant uns mesos, he pogut comparar els dos navegadors en el dia a dia.

Una de les característiques que més m’agrada d’Epiphany és que, com el Firefox, permet canviar fàcilment el tamany de lletra de les pàgines (ctrl ++), fet que és molt útil per a llegir blocs i diaris, però, a diferència del Firefox, Epiphany recorda de manera automàtica quin tamany de lletra vols per a cada pàgina, evitant així haver d’estar canviant el tamany de les lletres continuament.

Per sort el Firefox té un bon sistema d’extensios i algú ha fet ja una extensió per a recordar el tamany de lletra de cada web. Aquesta extensió es diu NoSquint i us la recomano vivament.

Definitivament, el futur de la informàtica son els serveis web. Porto des de dissabte, que em vaig comprar l’ordinador nou, instal·lant i barallant-me amb el nou trasto. Quin gust entrar als serveis web, que continuen funcionant i tal com eren abans!

I té tota la raó del món. Això ja no té tornada enrere, i està molt bé que no en tingui.

Aquest estiu, encara seguint els meus instints de voler controlar fins al darrer detall les meves dades, he tornat a emprar el correu electrònic a l’antiga, amb un client de correu local i un webmail pels casos on no fos a casa. Abans, tenia redireccionat el correu de quintanasegui.com cap al Gmail.

L’experiment ha anat bé mentre era de vacances, és a dir, mentre he estat fent un ús molt lleuger de la xarxa i, sobretot, emprant una sola màquina. Però ara que torno a ser a Tolosa i torno a treballar principalment des de dues màquines, el sistema ha tornat a ser incomodíssim. Tant, que és probable que prest quintanasegui.com externalitzi el seu correu electrònic cap a Google Apps for Your Domain.

Les coses com són, els serveis web m’han aportat molt. No he emprat calendaris informàtics fins que no he tingut un calendari usable i sempre disponible, és a dir, fins que va aparèixer primer Kiko i després Google Calendar . Ara mateix, estic escrivint aquest post des de Writely i estic escoltant música via Pandora. És a dir, jo que sempre he defensat el programari lliure, estic emprant moltes aplicacions que no només no lliures, si no que emmagatzemen informació personal de manera remota. I són genials i em faciliten molt la vida. Els serveis web ens estan ajudant molt, tal com denota el text den Mor.

És evident que com més programari lliure emprem, en millor situació ens trobarem. Per exemple, és important que la infrastructura bàsica com interenet, el sistema operatiu (en el meu cas ubuntu ) o el navegador (Epiphany) siguin lliures, però no cal que tot ho sigui. De fet, podent escriure documents de text i llegir missatges de correu-e antics des de qualsevol ordinador, hi sortim guanyant, malgrat exposem una mica més la nostra intimitat i no estem emprant programes lliures. És desitjable poder abandonar una ciutat o un país en qualsevol moment sense perdre cap document ni la capacitat de comunicar-nos. Cada dia estem menys lligats geogràficament, i això és bo. Estudiant el balanç entre intimitat i mobilitat, crec que hi surto guanyant emprant Writely.

Així, amb el temps, m’estic adonant que, si bé el programari lliure és altament desitjable a nivell d’aplicacions finals, i fonamental per les infrastructures bàsiques, el que més importa és que siguem amos i senyors de les nostres dades. Així és bàsic que els programes o serveis que utilitzem ens deixin recuperar la nostra informació en un format estàndard i obert, com ara Open Document pels documents de text o mbox pel correu electrònic, i que els protocols que emprem per a les nostres comunicacions siguin també lliures i ben documentats.

El que hem d’evitar és que un servei no ens atrapi. Abans de començar a emprar una eina nova hem de mirar sempre que la política de privadesa sigui acceptable i que permeti exportar la informació de manera que sempre poguem fer les maletes i partir amb tot. L’estructura lliure d’internet fa que, si som una mica intel·ligents, sigui difícil acabar atrapats tal com els usuaris dels sistemes de Microsoft o Apple [1]. Google pot ser el potent que vulgui, però si el seu servei Writely no m’agrada faré les maletes i empraré, per exemple, el Zoho Writer o el Writeboard . David de Ugarte ho explica molt bé en la seva wiki. Simplement hem de ser intransigents amb aquells que ens vulguin atrapar.

En resum. Cal que les peces més fonamentals de la nostra infrastructura siguin lliures. Però si, pel nostre benefici, utilitzem els comodíssims serveis web, cal que estem atents a no quedar atrapats, no passa res si no són lliures.

[1] En aquest sentit la història de Mark Pilgrim és molt interessant.

Degut a la seva posició de monopoli, les decisions de Microsoft han
afectat profundament la manera com la societat es relaciona amb les
seves màquines, ja que les seves interfícies són emprades per quasi
tothom. La seva influència és tan profunda que, amb les seves
decisions, també afecten les interfícies d’altres sistemes. Al cap i a
la fi, quasi tots els usuaris d’altres plataformes hem emprat Windows
en qualque moment.

En aquest sentit, una de les decisions més importants que ha pres
Microsoft, va ser la de condemnar la línia de comandes [1] a l’oblid
amb l’aparició de Windows 95. Microsoft, amb una actitud molt
arrogant, va pensar que la seva nova interfície gràfica era tan
potent, que podia fer desaparèixer d’un cop la línia de comandes, i
amb ella, una gran part de la tradició informàtica, sense que res no
passés. Només les tecnologies molt disruptives poden permetre’s el
luxe d’abandonar la tradició i, certament, Microsoft no ha fet res
prou gran com per a merèixer aquest mèrit.

El resultat més important d’aquesta decisió és que els usuaris s’han
allunyat de les seves màquines. Si es vol fer una interfície gràfica
usable, aquesta ha de ser simple i neta, òbviament això implica haver
de renunciar a certes característiques o a haver d’adoptar camins
complexos per a realitzar tasques que, altrament, serien senzilles de
realitzar. És més, a través de la línia de comandes un es sent més a
prop del sistema i, per tant, pot entendre’l millor, amb totes les
conseqüències que això comporta.

Les interfícies barroques

Microsoft no només ens va robar la línia de comandes, que a poc a poc
anem recuperant a mesura que els sistemes lliures guanyen quota de
mercat (és tan senzill enviar comandes per correu electrònic enlloc
d’explicar el clàssic, fes clic aquí i després allà), sinó que també
va introduir la cultura de l’actualització constant, la cultura que
ens intenten inculcar amb els anuncis dels executius amb cap de
dinosaure.

Fins ara, Microsoft ha viscut de vendre còpies de programes, mètode de
negoci que fa temps que ha mort. Per tal que un negoci així pugui
funcionar, ha de trobar la manera de convèncer als clients de
recomprar el mateix programa cada cert temps. Això s’aconsegueix
afegint “noves funcionalitats” i fent creure a tothom que són realment
necessàries. Ells d’això en diuen “innovar”, però jo en dic enganar.
Així hem arribat al punt que la gent escriu cartes, i fins i tot
apunts de blocs, amb el barroc Microsoft Word, un programa que té
tantes funcionalitats que s’han de fer cursos especials d’ofimàtica
per a poder utilitzar-lo. El resultat és que, per realitzar una tasca
que abans tothom podia fer, ara es necessiten coneixements especials,
de manera que, per exemple, s’obliga als aturats a “reciclar-se” i,
per tant, han de perdre el seu temps aprenent a emprar eines
informàtiques que, per anar bé, no s’haurien d’estar emprant.

Ni una sola opció de més!

37signals és una empresa jove dedicada a crear eines web prou
simples per ser utilitzades per una àvia. Comparteixo en gran part el
seu credo sobre com han de ser els programes: han de fer molt bé una
tasca i han de ser tan simples com sigui possible, no han de tenir ni
una opció de més.

Recentment Google ha comprat una petita empresa que havia creat una
mena de processador de textos que funciona des de la web.
Comentant aquest fet, en el bloc de 37signals es diu

S’està parlant molt sobre la creació d’un paquet d’oficina complert
per Google. Però no crec que sigui així.

Jo crec que Google està construint la meitat d’un paquet d’oficina.
Google sap que la majoria de gent no necessita la col·lecció sencera
de Microsoft Office. No necessiten ni la major part d’aquesta. No
necessiten ni la meitat de cada producte. Només necessiten unes
quantes coses, com la creació ràpida d’un document formatat de
manera senzilla i compartir-lo amb algú. I em sembla que Google vol
oferir aquestes poques coses. Google vol construir el “Només El
Necessari Office” perquè això és el que realment la gent vol.

Exacte, és hora de racionalitzar les eines informàtiques. Si la gent
va a comprar el pa a peu o en bicicleta perquè és més eficient, doncs
també ha d’escriure els documents amb el mínim necessari. Així un
estarà segur que el programa no interferirà en la seva feina. Quan
escrivim un text, volem pensar en el text i no en el botó que fa certa
cosa o amb els missatges que ens envia el maleït clip parlador [2].

Formats lliures i senzills

El format dels documents també pot complicar-nos o simplificar-nos
molt la vida. A hores d’ara tothom sap que els documents escrits amb
Microsoft Office s’han de llegir i modificar amb el mateix programa.
Això és absurd, encara que sembli normal a la majoria. Els documents
s’haurien de desar emprant formats que qualsevol programa pugui
llegir. En aquests moments es parla molt de l’OpenDocument,
aquest és un format ben documentat i estàndard que qualsevol programa
hauria de poder llegir. Però aquest format té un problema. Està pensat
per aplicacions tan complexes com el Microsoft Office, o la rèplica
lliure, OpenOffice que, com ja hem dit, són programes
excessivament complexos per a les necessitats diàries de la gent.

Siguem realistes, què necessitem per escriure una redacció, un
article, un informe o una carta? Quin és el mínim suficient per a
realitzar totes aquestes tasques? Ara pot ser pensareu que sóc massa
agosarat, però us diré que molt probablement el text pla, els clàssic
format .txt, és suficient.

Quin són els grans avantatges d’aquest format?

1. És simple.
2. És lleuger.
3. És quasi universal. Tots els sistemes operatius l’entenen [3].
   Així, podrem compartir els nostres documents sense traves i,
   d’aquí uns quants anys, no tindrem cap problema per llegir els
   documents antics.

I els inconvenients?

1. No permet inserir imatges
2. No permet formatar el text amb negretes, cursives, etc.

No comentaré els avantatges perquè són evidents. Els inconvenients sí
que mereixen ser comentats. El primer és un inconvenient real. Però
pensem-ho bé, quants textos amb imatges escrivim? Pocs, molt pocs.
Doncs bé, per aquest 20% de documents que necessiten imatges emprarem
un processador de textos una mica més sofisticat, com ara l’Abiword,
però per a la resta, podem treballar tranquil·lament amb fitxers .txt,
de la mateixa manera que no ens posem les botes de muntanya per anar a
l’oficina. El segon inconvenient és el de les negretes i els
subratllats. Però, realment no es poden formatar els documents .txt?
I si us dic que un gran nombre de blocaires escriuen les seves notes
en text pla i que empren eines lliures com Textile o

Markdown per a posar negretes i subratllats? I si us dic
que eines de molt d’èxit de 37signals, com BackPack
i Writeboard, pensades per ser fàcils d’emprar, empren
una mena de Textile per a formatar el text?

Markdown

Personalment, jo utilitzo Markdown. Markdown és una manera
fàcil i senzilla d’escriure documents de text amb format. Si vull una
paraula amb cursiva, l’escric amb un asterisc davant i un altre al
darrere, si vull posar un títol, el subratllo amb
=======================, les llistes les començo amb un nombre i un
punt, etc. Bàsicament, escriure a l’estil de Markdown és quasi com
escriure a mà sobre el paper. Què és més fàcil d’entendre per una
àvia, que hi ha un botó que serveix per a dir que una frase és un
títol o, simplement, escriure el títol i subratllar-lo tal com ho
feiem a mà?

Si aprenem les quatre normes de Markdown, aconseguirem escriure
documents de text coherents, clars i fàcils de llegir i també ens
permetrà transformar el document a altres formats, o que el nostre
editor de textos, canvii els colors dels títols i les negretes per tal
que sigui tot més clar. A més, podrem emprar un petit programa lliure
que transforma els nostres documents .txt a .html, el format de les
pàgines web, conservant les negretes les cursives i, fins i tot, els
enllaços! Així, els documents escrits a la Markdown són bons de
llegir, són coherents, sont lleugers, són transportables, universals i
traduïbles a altres formats.

Si aquesta explicació us sembla massa abstracte, mireu la versió
original en text pla d’aquest document i ho entendreu
molt ràpidament.

Conclusió

El fet que les idees d’una sola empresa que, per definició, cerca el
benefici propi i no el bé de tothom, s’hagin imposat degut a un
monopoli, ha provocat que els usuaris d’eines informàtiques ens hàgim
trobat en un món, el de Microsoft, que més que apropar-nos a les
nostres màquines ens aliena d’elles. Tota eina informàtica ha de ser
tan simple com sigui possible i els documents creats amb ella han de
universals i transportables. Arribar a aquest ideal necessita un canvi
de cultura, un canvi de xip que, des del meu punt de vista, no és tan
difícil ja que, al cap i a la fi, tothom escriu missatges de correu
electrònic diàriament, aquests no són altra cosa que documents de
text.

Notes

[1] La línia de comandes és aquella finestra on escrivim comandes tal com es
feia amb el MS-Dos i com es continua fent en molts altres sistemes operatius.

[2] El clip parlador és un personatge que intenta ajudar als usuaris
del Microsof Office. En general destorba.

[3] Llevat del problema dels retorns de carro. Però la gran majoria
d’editors per defecte dels sistemes operatius gestionen bé el
problema.

Hay estadísticas para todos. Muchas hablan de que el Firefox tiene alrededor del 10% del “mercado” de navegadores y que los escritorios GNU/Linux no llegan ni al 5% del total. También se pueden obtener estadísticas que demuestren que esos números son erróneos, como en el caso de las estadísticas del Menéame que no da Google Analytics.

Jo estava convençut que les estadístiques de Menéame no són representatives, ja que tenen un públic molt tecnòfil. Però avui he tingut una bona sorpresa, el 24% dels lectors del bloc del meu pare, que no parla mai de tecnologia, empren GNU/Linux! Una gran notícia!

Llavors he anat a veure les meves estadístiques. Sembla mentida, però el meu bloc que és més tecnòfil, té només un 21% de visites linuxeres. Serà degut a que els visitants que aterren en paracaigudes des de Google són més proclius a emprar Windows?

Llavors he anat a mirar les estadístiques de Sant Joan de Binissaida, un hotel d’agroturisme a Menorca, i, mala notícia, només un 0.24% dels internautes que pensen en les vacances empren GNU/Linux… :’-(

Serà que els internautes empren la xarxa per informar-se, informar i opinar, és a dir, les elits tech, empren GNU/Linux i, en canvi, els que empren internet com a simple servei per reservar vacances no es plantegen els problemes de Windows?

Una cosa és clara, tal com evoluciona la societat, el netizens tindrem cada cop més influència, així que, GNU/Linux té un bon futur.